L'Edat de la Tardor,sense delicadeses
Em faig vell, corcat, major,com un moble que no s'usa,i no sóc jo qui, trencat, pateix,és un infant groc que ara només garola amb els gossos de la ràbia,sense cap pietat ni goig,ni blanc,la vida duu el nom d'un negre,asfalt i betum,quitrà de la nit,l'angoixa és un rostre,sense rastre d'ella, mil cares i no cap, i no res, una tristesa de carn consumida, perquè en una dècada o potser el primer somni, em parlaren de tu,fores tu, i jo vaig ésser com volíes,com tú vols que siga, governant-me els sentits i la metralla inútil dels pensaments,la política mata, però encara sent i gaudisc de morir, amb certa mala hòstia com dispars de bales de plata fumada,o potser és el coratge per la porta del darrere. La mort és un instant,dintre la vida, només això, mentre escolte punk i ensume línies i versos, sense besos,entre aquests horrors, amb ganes de destruïr-ho tot,de trencar la baralla ,una cantonada i així trobar-te,tan distinta, i tan igual de clivells i clavells com jo, sé que, al final u és radical, perquè no va cedir a la primera,però és tan trist abandonar l'edat d'or pensant que no la vaig aprofitar del tot,sentint que he balafiat la sang,i diuen que som tristesa ,és com si apedaçàrem uns somnis tèxtils i bells amb guspires de cors, trenats i trencats. Però el llambrec salva una miqueta de passiò i joia, guareix dels pètals de Tànatos,almenys un moment cada dia.Sempre ,la intensitat ve creixent com lluna a cada pols de roig.Sent, no pense, pell en flor, i allibere papallones del pit,en silenci, tanque les finestres dels ulls i les imatges càlides vénen a mí. M'acabe de proposar gaudir cada segon d'aquest parèntesi, cada hora amable que vinga a instaurar un somni, un anhel de taronja sencera, azahar de vida per forjar intencions en realitats, per assaborir ,uns pits que s'ofrenen tebis amb els mugrons erts a la vida. El temps és una convenció més ,un assaig més, allò que no és simulacre, és u mateix. Perquè el primer somni fou una xica,i es tractava de reptar Tànatos,trascendint la mort, superant l'isolament del cor, una actitud un tant rebel i estúpida,valenta i bomba nuclear. Ara, no pertany ni als fills que mai tindrè,visc a seques,visc, que ja és prou! Sense clivellada son, ni arraps i amb el meu treball, pague, i humitege el cor amb rites sense esperes,lluny del passat on hi queden amics i familiars. Que les llàgrimes es vessen només quan el pesar ho valga, que no et cobren el somriure, i que et consolen el cos les benvolgudes súcubes,besa-les a totes,que per entrar a l'infern s'ha de reptar també el diable, fent-li veure que tu, tu també has tastat el cel. No hi ha normes, eres tu qui llança els daus, tota la resta et subjugarà amb la intenció d'anul·lar l'ànima lliure, sola i salvatge que ix de tant en tant quan folle o escric poesia. Aprendria la sintaxi del teu entrecuix,les mamades gramaticals de la teua llengua, la turgència morfològica d'uns pits alliberant-se del sostenidor, ràpidament, febrilment com una carta d'un reu,sobre la taula, oberta com flor claudicaria el gest de pluja sobre el lèxic de la teua pell satisfeta. Així escriuria el vocabulari del mot estimar,sense imperatiu, encara encara, sí encara. Encara em queda mig got ple...
Comentarios
Publicar un comentario