Carta d'un poeta a l'estació
Em vaig despullar de la son i em trobí al carrer tan meu i tan de ningú,la cridòria i els trepants assentien en la ciutat prohibida,temptí les nafres de la teua veu, fatalment bona i les garbellí en un oníric paisatge de pocs déus.Darrerament,vaig parlar.Dir “Bon dia” ja és fer barri, fer revolució. Després,vaig beure profund,assegut al fons del bar el cafè i de sobte comprenguí que la teua addicció a la futuràlgia i jo, estàvem units per una xarxa de quotidianitat. Aleshores me’n aní a buscar-te, mort de set per un ahir que m'amoïnava. En qualssevol dels casos,el depús-anit, havia passat de llarg com una ressaca o un tren de rodalia que arriba a una andana fantasma. Fluïnt entre el poble, sense preocupar-me pels llasts tòxics d’humiliacions i atemptats, de tendres deixalles i errors, veig nous vailets llaurant el bancal fèrtil de l’estima.Ben segur que l’ avui va com va, i a voltes, quan es clou la llum fila xarxes d’ansietat en mi. No obstant he perdut la por a la ignomínia i al