De vegades, es cansa d'ésser
Allargava la mà i tocava el tacte rugós de les ombres i la seua bruta violència, fregava les fronteres amb rebel·lia, el suau lloc on jo i el meu aire acabava i començava la condemna de vidre esmolat d'aquells botxins que li feien la guerra. Va ser pressa o morta per això, però ella es posava cabuda i no, no volia entrar al taüt, malgrat l'ansietat i els remordiments, la terrible culpa d'un déu que cardava amb porcs, i la llibertat era l'arma que la feia ressistir,tot i que la gent la feia desfilar pel llindar d'un fosc abisme nacional i catòlic i apostòlic. I la por, l'horrible terror d'ésser assenyalada, pels mateixos terroristes que intentaren assassinar-la, i ella, rebel i invicta, amb l’ única arma d’un bes en la recàmera i una abraçada, obria la vida, fecundant l' alegria. El poble sap d'espines i flors que traspassen límits,i naixen cada dia, esssent parides cada dia. Ella esdevenia plena, com la seua veu que saluda en el carrer i la meua li