Lluís Vicent Banyuls

  A la tendra penombra dels fanals, despertà, sense confidències i amb el doll alb i clar de bes de l'última lluna sobre la pell. Quan serem per fi persones?Ella ja no esperava res de ningú, ni un foc encès que no ningú puga apagar mai, ni un amor a boca de canó. Que no esperaren res de mi-Es va dir.Pretenia viure , a seques, viure en pau, sense òxids de malsons, i la lluna picant l'ullet. No obstant,les passes l'havien dut a ser l'elegida i  a un atzucac. Es trobava cansada.Ara no dubtava, creia que no podríen cercar cap infinit a l'abast del palmell de la mà ni tampoc el cel terrenal. Com si fora verge i resolta , no dubtà. L'assemblea, de sentir-la se'ls haguera mort el cor a les mans, aquest animal fort que cavalca cap a l'horitzó , cap on com som i com volem ser.Moltes foren les passes erràtiques i els despropòsits, empremtes als peus, fecundes passes que la dugueren fins ací i altres que vindrien per submergir-la en l'eternitat. Sense minuts d’

No permetes mai esquinçar-te en cinc bocins de cristalls,esparracats pel terra, trenca els plats i que les finestres ni murals no resistisquen les eficaces trompetes de Jericó. Entrarà així doncs una llum, agenollada davant els núvols què cobreixen el cel, sense preses, sense lluïr per ningú,quan la intimitat es desfà sobre el paper. Ningú trencarà ja el teu vidre, seras a la intempèrie, afortundament, entre mentides, veritat i a la inversa, mentre el temps flueix per eixa llum blanca que, rebel, et permetrà ésser compassiva i alçar-te contra la victòria. No deixes mai que la llum t'encegue com els fars de la nit de l' automòbil on viatgeu junts,i col·lapsen un conill fugisser, l'enceguen a ell, no et deixes caure pels meandres d'una vida amb diamant fràgil.Vet ací el cor, disposat a eternitzar-se; Únic suïcidi què et tens permés.Ara que et sents eterna,i la mort és la dels altres, has de forjar la reserva de valentia per no sucumbir mai a l'altura del temps. Darrer

Les coses al barri funcionaven així: o tenies bons padrins o no et batejaven,ni, per supost, arribaves a l’edat de comulgar. Ma mare no tenia aquests padrins,no, per no tenir no tenia ni pare, però molts homes venien, sobretot a altes hores de la nit i amb certa flaire d'alcohol a casa. No sé a que vneien.Venien i se n'anaven als vint minuts.Vaig haver de buscar-me la vida aviat, i em vaig apropar a l’Església Eevangelista que hi havia,al barri, buscant-hi protecció i empar per altra banda, per tal de no caure en les bandes, la droga i el tràfic d’armes. Al barri, lluny d’estar abaltit, s’ha d’estar ben despert. Les coses no són males o dolentes, sinò que es regeixen per altres paràmetres: o bé no donen diners, o sí en donen! La resta no importa. No és vital. Al barri, tot fet de bocs uniformes, hi havia una escola pública, la ja anomenada església i un retén policial. Vaig triar demanar ajut a l'església perquè de les tres institucions era la que no maltractava. Així que