A Mar

No permetes mai esquinçar-te en cinc bocins de cristalls,esparracats pel terra, trenca els plats i que les finestres ni murals no resistisquen les eficaces trompetes de Jericó.Entrarà així doncs una llum, agenollada davant els núvols què cobreixen el cel, sense preses, sense lluïr per ningú,quan la intimitat es desfà sobre el paper. Ningú trencarà ja el teu vidre, seras a la intempèrie, afortundament, entre mentides, veritat i a la inversa, mentre el temps flueix per eixa llum blanca que, rebel, et permetrà ésser compassiva i alçar-te contra la victòria. No deixes mai que la llum t'encegue com els fars de la nit de l' automòbil on viatgeu junts,i col·lapsen un conill fugisser, l'enceguen a ell, no et deixes caure pels meandres d'una vida amb diamant fràgil.Vet ací el cor, disposat a eternitzar-se; Únic suïcidi què et tens permés.Ara que et sents eterna,i la mort és la dels altres, has de forjar la reserva de valentia per no sucumbir mai a l'altura del temps. Darrere les finestres digitals hi ha eixa veu de carrer que no promet res que no pugues assolir, no tingues por. No podras mai però aïllar-te del teu futur, mai camines sola, estan el pare i la mare i el lleu so què s'expandeix per les cantonades de casa, sempre observant-te en la distància, les fonts que mai s'oblidaren de plorar quan les llàgrimes valien la pena. Ara has de començar a caminar per tu sola. Hi ha una hora de nèctar o bé un minut d'or que alça revoltes i el cap quan et veu passar i mentre aneu, vers l'infinit, aquesta vida serà com tu vulgues que siga, al parèntesi tancat del nínxol. Però mentrestant procura més que estar viva, ser humana,amb un vidre per cada matí que no et diferencia de ningú ni dels llocs comuns de la pena,ni de l'alegria. Defensa el pa, la sal, la joia d'ésser vives, sense mesura i l'elasticitat de l'ànima farà dels vents, diumenges. La set t'obrirà les portes a la Ciència, sense obrir finestres rere miratges de cortines grises, ni succedanis del vers aconsellat. Hi tens vells manuals on dorm la pau i les essències del mite, caixons de pols ocults a la policia, deixats al buit dels dies. El silenci ens salva de pronunciar destrals, estalvia llops, i fa el cristall una mica més polit, quan l'aire entra dintre casa i et torna l'esperança amb tota la força d'un jovent rebel. Encara no saps que és el ritme qui despulla les aparences, cada sorda aixafada en la nit, tancada en la seua bogeria d'amor i vertígen.Tot són ressonàncies què t'observen des de tots els angles possibles,no ho dubtes, es dura la sentència, i tot el que faces, et serà retornat. És prompte, però, per Tom Waits ni per Edith Piaf, no obstant sàpigues que has de caure, almenys un cop en la vida, esparracar-te l'ànima i el cor en un parèntesi que es recorre pas a pas, no hi ha altra forma de caminar, fins allunyar-te de l'obaga, dels malsons...Et sentiras perduda i potser desitges morir, no haver nascut abandonar, però precissament no pots abandonar la vida abans de viure-la. Li passa a totes, entre la gent veuras eixes veus que amaguen tot, l'ample discòrrer de les certeses, el dubte serà la teua única resposta, ves acostumant-te, ja que ni els sentirs ni els pensaments poden aturar-se en cap discurs. Després d'haver crescut entre veritats com muntanyes hauràs de fer el viatge de retorn a casa, qüestionant-ho tot, res,sense preocupar-te de tu mateix,ocupant-te te tu mateix, només alliberant-te i emancipant-te de tu mateix esdevindras ocell, de balconada a finestra on el que més importa és l'arquitectura de l'aire, el teu únic i intransferible vol. No,no cregues que tinc totes les respostes, en canvi tenim un munt de preguntes mentre estudies llibres que oblidaras i altra nit cou l'estratègia i la proesa d'evitar la tristor. Frivolitats com formalitats, poques i en cap de setmana. Obri camins però recorda que t'alces sobre muscles de gegants i que la gent no són coses, objectes què es precipiten al desig d'una forma utilitària. Tens dret al crit per l'absurd, al plor vertical de llàgrimes i el deure de somriure, malgrat les distàncies que la pantalla imposa. Hauries de saber aprendre a sorprendre't, quan la llum mossegue les teues mans i s'il·lumine la senda. A dures penes, no voldria que recorreres eixos camins rera esguards tòxics de la nit, sense firmaments on agafar-te,fums de batalles que es perderen abans de lluitar-les. Hi ha qui menja i qui fa l'amor,hi ha qui és cadàver dintre el metro i qui acovarda les ninetes dels ulls per vergonya aliena, hi ha qui veu les aigües més pures i cristal·lines, de tot hi ha, gent per tot trobaras. Però mai no oblides el coratge entre les mans del somni què et defineix i et vindrà a reclamar.

Naixqueres un mes de maig, és el millor que et podia haver passat, sobre una terra massa iracunda, mentrestant la insonora veritat dels vidres esmola tendrament els projectes. No confongues el cristall amb el mirall, de multitud de prismes on fer eco de múltiples realitats. Tot el que ets li ho deus a les constel·lacions on habiten els teus avant-passats, al dia de primavera i calor en què et pariren, i de tu depén tan sols, despullar el mite. Desconec el veure't crèixer de fora cap endins, expandint-te com un firmament infinit. Sé que la sort no existeix, l'atzar és tan sols ignorància de la llei innata, no temes mai doncs la gràcia truncada, ets tu qui mou els fils i els mots, tu ets l'única responsable dels teus sentiments. Ara has de fer un exercici de desafecció i arrelament a l'ací i l'ara, sola i amb totes, experimentar la força de les mans, les llàgrimes de la mare, i reconquerir, així, la vida que la vesprada no va voler. Hi ha moltes coses que desconeixem, sovint hi ha el centre de la llum, el de la vida i el de l'amor, i també el de la mort. Es tracta d'un entrenament on fer que, hol·lísticament tots els centres coincidisquen en un punt; la teua essència. També hi ha Tànatos i Eros en Unitats de Psiquiatria, i una veu interior que has de trobar i és tan lluny de tu com el teu cor del cos. Doblaran campanes per tu,sonaran sirenes per tu,s'alçaran les alarmes per tu, tu i sols tu, entre la gent que ressegueix el mateix destí. Darrere resten les preguntes i davant cap resposta, així és i així serà de dia i durant la nit blava què fereix els somnis. El vidre no és el centre de la llum,esperem que la teua vida siga suau com una pedra de riu i no pas un cristall fràgil i esmolat. Sigues aigua i foc, vent i terra , elements que no necessiten de mots ni de morts, ni nostàlgies ni futurs de tafur, sols present a tota vela, ara i ací, no fugisques, tan sols et pertany això i el teu alé, imprescindible. Tot el dolor del món esdevé ritual, la sang si l'aprofites es torna cerimònia, sacrificis de silencis, signatures, enganys, sagrades factures i tickets de desenganys, la toxicitat damunt d'una terra que combatras amb la balança entre allò dit i allò fet. I potser penses que a cada graó que es puja, la gràcia s'allunya, res més fals, sàvia com et faras soterraras les pistoles i obriras el cristall què totes ocultem sota la fragilitat humana. La força indestructible està en el grup, una dona, així sola no és res, polsim en el camí, però tot el món espia tothom i el poble sabrà unflar el velam quan cregues que la teua barca ho ha perdut tot, sense poemes i amb eixes mans nues i salvatges, sense gaire amabilitats ni paraules, què s'obrin per acollir abraçades i es tanquen en un puny, dignes,i on ,sense cap dubte, resulta que són les mateixes mans. Surt al carrer, tan teu i tan de ningú, amagat en el matí, crida el seu nom de cantonada a cantonada, recorre les voreres amb el vertígen de qui se sap viva, somiadora i rebel, aixafa l'asfalt mort i no vulgues ser ni ama ni esclava, mentre l'esmolador xiula la fragilitat del viure però els gitanos fan música per les teues oïdes, i somriu, quan veges dues persones besant-se, tot el que hi ha està posat allà per tu, compartir-ho és construïr, cuidar-ho és cuidar-te, doncs el carrer no és gratis, hi ha els ulls de les antenes, i cartells de llum, sorolls quotidians que et guarden i salvaguarden. Tot és teu, tot és nostre,fins i tot la veu del vell que puja la compra per les escales empinades, i els xiquets que van a escola de la mà de mares àrabs, amb totes les catorze esperances que mastega l'oració atea del despertar a un nou dia.

Naixqueres a la llum, no l'apagues mai, carrer amunt i costerut, entre estimes a dojo, caminaras aviat per la teua terra, i el dolor de la seua gent, esperem que no còrregues per les presses ni les presons de la nit i els seus insomnis mats. Ja saps que no existeix la sort, mana el coratge i no deixar-se morir entre les mans d'algú, ple d'hora, de lluna de sang i mentides del món. Encetares, de la mà dels pares, el vol tímid i prim, de totes les que naixen costera amunt, vida amunt, una enaltida condició, sense críptics silencis i amb els secrets guardats a mil veus en la boca del poble, què sempre unflarà el teu velam,i si Deú no ho vulga, que s'esquerde la teua barca, degut a Tànatos i als perills què hui encara has d'afrontar i et són inimaginables. No oblides mai, encarnar l'alegria amb un parell de mots i d'ovaris. L'ontogènia resumeix la fil·logènia, i a la inversa, procura no trencar-te l'ànima, per les ànimes no hi ha repostos, ni escindir la ment, tampoc caigues en l'esclerosi múltiple o hi haja el cobeig de cotó-en-pèl a cada racó de ta casa, el fràgil somni de tota vida que s'enceta, ningú et dirà quines són les teues cartes per lluitar una tarda o bé un avant-meridià entre l'aigua què ho determina tot. Sovint quan sàpigues de la vida rere els vidres, és quan començarà tot , just a l'instant que ho creies finalitzat, la calidesa d'una llar, el blau del cel, la pluja i el foc,el calendari translúcid, se't farà present, com som totes presents des de fa anys. Procura no enfadar-te amb el destí, acorda un temps per viure'l i recorda aquell vaixell que encallà sobre la sorra d'una platja quan era lluny per conèixer-lo. Pots dir, fer, maleïr i cridar, pensar i sentir , de tot ets culpable, però seras innocent si aconsegueixes minvar la distància entre tu i l'ésser. De menudes, ho sabem tot, allò necessari roman marcat en els teus cromosomes, no t'entestes, el passat no serveix i el futur és aquell familiar que ningú mai visita, viu cada segon com el darrer i comparteix-lo amb qui valga la pena i l'alegria. Sols tu ets l'ama del carrer i del corral, i les teues mans seran allò que tu vullgues que estimen. On, què,quan qui i per què no importen res, és arbitrari sota aquest firmament, ni sobre aquesta terra, la teua vertadera mare, amant de molts amants,digna com la vall dels teus avan-passats que des d'algun indret del Cosmos, es propaguen en els teus fets. Valoraras la magnitud de la tendresa després de baixar a l'obaga de l'abisme, llavors podras anomenar les constel·lacions amb la teua pròpia i única veu,el mite serà rellegit per obrir la paraula amor. Trencaras la nit i el silenci,l'última blasfèmia i els malsons de l'ombra, i, així, sense rituals, donaras color i força al cor d'una nina quasi abandonada al fem. Has de saber que totes les històries són la mateixa, amb la promesa d'un vellut.Et deixe, has d'aprendre a sofrir, després a estimar i per últim a partir. Si no guardes rancors a la motxilla la llum sempre t'il·luminarà la senda, i mai més bordaràs ni mossegaras el mot ferit pels vidres i prismes amb què la diversitat acostuma a sadollar el viure nuu. No hi ha més secrets en la travessia, cap a Itaca no es va per travesses. Jo només vinc a raonar amb tu, rera el vidre refet, que té un costat polit i altre esmolat, sobre les certeses roges, mans netes per acaronar la llum dels teus ulls, des de l'angle fàcil del temps a llarg termini. Tot és senzill, buit d'artificis sense còmodes vanitats de mots ni de cabaret, treballar, sovint s'assembla a cosa artesanal , es fa companya creixent d'allò ben fet, nua de ràbia, nua de preses. Rera el cristall refet,que comença cada matí, es naix de pura bellesa, es mor de pur desgavell i es viu per on volen oronelles sobre la mar, en dies eterns com l'univers durant el parèntesi d'un esguard. Canta, corbella en mà, per segar el blat i no vides, fils de la pena que innunden tots els carrers de la nit i fes via avant,lleugera d'estigmes i de crucifixos.Primer, fou el verb, però abans d'això,fou el silenci del pensament, l'amor on després vingué el somni clivellat de les hores o bé dels minuts,i finalment netejar el fang de les passes erràtiques i anar-se'n.Continua la bellesa, que es fa eterna segons qui la mire, forta i perdurable,segons qui la senta, el dolor que també és un silenci,forja, quan la por ensorda,dinasties bíbliques i mans d'amant.Hi haurà freds suors de renúncia,camins de somriures frustrats que has de saber encaixar entre el que puguera haver estat i la realitat,doncs ser adulta és deixar-se coses, desfer mots i guardar els secrets.Has de voler la vida com la mort,fugir de la clemència o bé complanta dels espills, veure creuar la porta cap a l'infern de tantes, suportar el gràvid pes dels ossos savis, caminar per sendera de llàgrimes i llavors,aprendre a desprendre't,desaprendre tot el que fins hui t'havia servit, discernir-ho tot i buidar les certeses, el pensament no pot acomodar-se en el sofà.És aleshores, quan encetaras el viatge, ple d'aventures,cap a casa. La mort és un silenci però el silenci, a voltes,és fe, copa oculta què espera els dies.No se sap la veu de l'escriptura d'açò,ni té remitent clar la correspondència és immadura i prohibida.És probable que ara habites murs foscos,la distància mai se sap ni l'aroma de la flor,ni l'edat de l'abella,així, el vol incert de l'esperança.El silenci és la veu abans d'ésser fet, s'assembla a l'oblit però mai ha de ser una por, seria quelcom indigne i covard. En eixe parèntesi has de lluitar la sang que ompli les venes i el cor, ferir les forces del dubte, cantar altres hores i ballar altres minuts, sense disfresses pel desig. Només així seras vent, tornant com anares, vent sense nostàlgia ni nuus, vent del poble, per fi. Ara que tot et dol,obri el cor on els llavis, empapada de dolor, i resumeix-te en un procés digne amb el sofriment ple de sentit. Dubtes i preguntes sense resposta alçaran murs i fils d'aram que has de tombar o saltar, dissolent totes les veus què t'estimen i parint el teu únic soroll interior. És així, no busques perquès, arrancaren la nit i les vidrieres,nàixer és un part dolorós, allà on la boca forma mots i es transmuta el plom en or, l'alquímia social de fer-se adulta, sota un cel gris cada cop més llunyà de l'asfalt o de la terra. Fes via avant per sobre les caigudes, camina entre morts, ara ja saps que ningú et donarà res que no mereixques ,mentre la torre és assetjada per les aigües i la mar embruta de sorra les platges. Ningú voldríem que patires però això és tan improbable com l'aire que ara, buit de pensaments, respires. Transforma, si vols, l'angúnia blava en amor i compadeix-te sense subjugar-te a ser víctima. El teu viure, nuu, farà la resta. Lentament resseguiras el rite, la cerimònia on la mort se't posa al davant la teua cara i serà la mort dels pares i també la teua,però no tingues por, a res ni a ningú, és prova de foc, llei de vida. De l'infern es torna com eres, com fores realment,amb somnis carregant l'esquena i algun plat trencat, vidres d'accidents no tan accidentals. No importa si oblidares cap on hi anaves, és el camí el què et dóna el verb i el fet,la sang corrent i roja per l'escandalosa vena del teu viure, sense secrets. Es torna sense nussos, alliberada de tot i unida a l'arbre que creix i que ta mare va plantar,una nit de lluna plena, sense poemes ni cançons, ni ciència ni lletra, així, despullada de tota vanitat, escriuras les teues pàgines on el vent, què mai fou un silenci. Deixaras sendes velles on et perderes al caminar. S'obrirà l'amor com una urpa feroç esgarra la boca, resumirà plaers i dols, sofriment amb sentit i ràbies que funden dinasties, embrutant el dubte de respostes en el camí on et fas adulta. Podras ésser lliure, has de procurar ser tu mateixa, ta mare i ton pare, fugir d'allò obligat o prohibit i saber dur a la pràctica allò que et fa bé i fer naugragi d'allò què et fa mal. Dissoldras la veu en l'escuma escandalosa d'amor, és a dir, de llibertat i oblidaras l'or i que et feia minoritzada i sota supervisió. Amb les teues mans i els ulls arrancaras de la nit els matolls del temps on, ningunejada, discuties amb espectres, i t'equivocaras i cauras, però per assaig i error et faras un cor a la teua mida, t'entendras quan els llavis formen mots rebels amb causa, i ja mai t'acosaran ni les aigües ni la terra perquè faras de la llengua una eina per ser tu mateixa. Llavors, faras dels actes, la teua definició. La paraula és només l'avant-sala del fet,els mots pronunciats et comprometen de per vida i de per mort. Sense paraula, seras sempre una xiqueta, una vulnerabilitat. Tens, almenys, dues paraules; Sí i no. La resta depén de la teua voluntat, i la mentida, només t'enganya a tu.Tornar sempre s'hi torna, no més rica, no més blava,sinó amb l'ossada sàvia de qui ha entés que les millors guerres són les que no es lluiten.La nit desperta en núvols i la darrera forma d'un cor s'alça tebi al nou alé,despertar és com ressuscitar,cal cercar les paraules addients, abans que siga massa tard, doncs la clepsidra mai s'atura, ni per la dona ni per la flor. Hi haurà abraçades de seda i cap renúncia, es despulla la carícia al matí,desvesteixes lleganyes i abandones la metralla que només et danyava a tu. Trenca el cel anyil per fi amb un somrís, derrotada la nit obaga, tornarà al pou romput per la mudesa de tots els trencs d'alba que et resten, per ser,tota una vida per millorar. Arribarà el matí on començar de zero será començar d'amor, en solitud i en un silenci no tan confidencial. Procura llavors compadir-te de les preses, xerrar per elles quan hages de demanar perdó per estimar-les. Les paraules s'amaguen sempre en els seus cossos, tan sols necessiten certa pedagogia de la llibertat, tendra bonhomia que igual no estan preparades per escoltar. No hi fa res,continua el tresc, i ressegueix els teus somnis com una mà amiga abraça la teua cintura, trenca les velles portes de l'ofensa i indignat sols quan la lluita ho meresca. El temps no coneix de promeses però sí de compromís, la resta són circumstancies que la gent sol canviar, quan arriba la seua hora d'abandonar el fuet i la tristor,els paradissos de neu artificial i els focs que hi ha entre un vel i una font. Alça't per sobre els caiguts i dona'ls la mà, per posar-los a la teua alçada només, la lluna lleparà l'univers i el doll de llum despullarà la veu d'ahir, que tan mal coneixies. Abans del verb i els costums no hi eres, ningú t'esperava, fins que la llei va aconsellar ta mare, d'estimar bojament ton pare, i així mentre el cantó trist de la meua lluna es feia carrer i càrrec, fores parida, damunt aquesta terra, un tant desagraïda i inhòspita. Ara, penses per tu mateixa, benvinguda al cruel món. Desnàixer és com viure sense pensaments que prenguen pauses ni sofà. El temps fèrtil ocorre desgraciat i massa sovint entre barrots de solitud, has d'aprendre a suportar allò insuportable, i apagar els llums de la finestra per on entre massa claror i t'encegue. Molt abans de que llegisques açò jo ja t'invente entre passadissos de l'insomni dintre el mas dels iaios i furtant un estel de futur,un alfabet que hauria de recomposar amb els anys segons vagen obrint-se les portes o trencant els silencis. Se'm nuguen a la gola els records d'un futur que desconec totalment,tan sols cante a les arrels amb dits nerviosos i trencats pel tacte improbable de les teues ales amputades.No culpes a ningú, véns d'on véns i això no ho pots canviar. T'ho diu un vianant humil, el teu oncle que no voldria que patires els atzucacs que jo vaig caminar.