Lluís Vicent Banyuls

Una pedra àmbar ha rodat entre els peus descalços dels amerindis, brindem presos i artistes, joves i vells irresponsables,mentre sempre cau el llençol blavòs de la nit sobre la contaminació lumínica de València. No som res i ho som tot. Entre els dits, es clavilla el roc, a cada pas ens fussionem els cors en converses, estranya i sorprenentment, familiars, que calfen més que tot l'alcohol del bar. Al matí vaig deixar gotes de setembre sobre la mar,sembla que la fecunde,i si l'aigua és presència,en aquest trenc d'alba, hi és ara, una humitat prenyada de vida, de força i de potència vital,com un resnill d'un jònec, alegrement bàrbar. Així s'enceten els cicles,després d'un silenci fosc d'anys i de danys. Llavors s'enceta una nova primavera- aquesta és la defiitiva, mare- Primavera d'hivern. No tinc por, he perdut tantes coses en el camí, que ara aquestes absències em faciliten desfer dics de contenció mental, diguem que m'obric per dins,sé, i la gen

“i que ens perdone el cast del senyor López-Picó” VICENT ANDRÉS ESTELLÉS “El bleix d'un espant amaga a l'àrtic els teus entresons de malva i palmeres” JOSEP MANUEL ESTEVE i BORRÀS “El teu escaparat és un espill a on les belles mirades es tornen per mil” MªDOLORS DEL CARME BERNAL MOROTE 1) Amb una terrible tendresa i el ventre regirat,recorde joves rites d'iniciació, als budells del barri del Carme, una serradura esmunyida al terra, l'olor a cervessa i a mar, el bar Berta, ¿Què se n'ha fet d'eixe poeta que passejava amb sa germana bruna? Tots partíem de zero, i el futur era fresc i desconegut,una inconsciència, l'alcohol divertia, alliberava, algú prenia LSD, entre rialles infantils. Què se n'ha fet de la nit de la primavera de l'edat? Tots vestits de rock, allò trangressor era políticament incorrecte, ara només  és feixista, tots vestits de rock,i la timidesa a la punteta dels dits, cervesses al Immortal, ¿Què se n'ha fet de la xica morena que ta

La Transició no va suposar una ruptura amb el règim anterior, sinó una mera continuació. Les herències del règim encara estan presents. Però no en tots.Nosaltres no tenim nits repossades en còmodes palauets, ni paradissos fiscals, ni tabics de platí ni baixes passions massa cares i a costa del poble.Tenim l'avorriment borbònic, cap símbol patri, cap consol per qui és esclau i necessita una figura que emane autoritat. No mai oblidarem que és i han estat els caps suprems de l'Exèrcit Espanyol, presidint processons i desfilaments, amb cabra i tot, els màxims representants de la barbàrie. I l'ésser humà és un animal simbòlic, el que no tinc tant clar és que siga racional... Nosaltres, som els supervivents d'aquell colp d'Estat feixista,encara som vius, malgrat els assassins. Hi ha encesa una ràbia quan paguem amb diners públics el prostíbul Real. La Família Real, la menys real de totes les famílies, s'empenten a devorar els darrers dies, i les primeres nits en un ex