Lluís Vicent Banyuls

  Ara us parlaré de la dona invisible, que serà acollida per tot el meu Poble, com si féra l'amor a tota una Nació, suau i tendrament. És aquesta xiqueta que fa sonar la flauta dolça de finestra en finestra al meu veïnat, i aquesta mare alegre i riallera amb el primer nadó, és la fusta que abriga els arbres a l'hivern, i les fulles de la meua llengua materna en l'estiu volcànic. Sempre ve a rescatarme, a resguardar-me de mi mateix, per seguir somiant desperts, per comfortar una pau, o enfortir el País. Fórem parits amb noms compostos i  complexos, inauditament invisibles també, ens anomenem així el doble, una vegada per anar i una altra per tornar, amb la feina feta, i el front alt, no d'orgull sinó de dignitat i autoestima. No, no t'enamoraràs de Mart, sóc Selenita, cares ocultes em anomenen però mai, ningú, mai, em desmantella la primavera.Va quedar la ingenuïtat al calaix, és l'única  possessió que tinc, tret que la teua memòria també sigus una cosa. Escrius

  Segons tu sóc un mar infant,perquè me n'anava amb la nit,quan fuig el sol,sense colors,i confonent els llums de neò amb estels, l'espai ocre d'una mort lenta,mentre tots miraven l'espectacle com una correguda de bous. Cert era que el mar cercava la mar, en solitud, de vegades en calmes matinades i altres brau i ferotge de naufragis, mai va trobar aigua enfora, ni sal ni algues ni peixos...I cada gest era incendiari com si l'aigua reflectira espills d'ulls cecs, i mots estrenats sota la pluja. Les remors del mar fèien erm el jardí de flors suaus, és així com l'aroma a sal bruta va entortillar el camí,d'absolutes veritats i poca coneixença, altivesa aparent per no comprendre el tacte dels altres, descarnat o d'espant. Al buit, fons enllà, hi havia alguna cosa que ignorava,em pensava a l'allargar el braç que era això la vida, el normal,el que hi havia, rera cap porta mística ni real; un captaire i alcohòlic dormint entre cartrons...Ara, m'enf