Lluís Vicent Banyuls

  Hi ha mirades que es dessagnen en malentesos o fan prosaica la lluna d'estiu, un tant crematística.En canvi hi ha mirades somni, pedaços que no es venen sinò cosits amb fils daurats del sol al cor. Hi ha mirades vostres i la meua. Hi ha mirades que canten paraules empresonades, i altres esguards que són xicotetes convencions on enganxar quatre realitats i ni una més, però hi ha tantes mirades com ulls, mirada de pau, mirada d'amic, mirada d'amor, mirada d'alegria, mirada de llibertat i tambe´mirada de silenci.Sé de mirades que acaronen com llençols de seda, i també cegueres on els ocells no mai s'entusiasmen en el vol. Hi ha mirades que es duen no davant per ésser vistes, sinò darrere per veure, i són mirades vent, lliures.Hi ha algunes mirades preferides a altres,i altres esguards que són únics, hi ha mirades que competeixen i altres que trien ésser d'u mateix. De totes les mirades m'agraden les que esdevenen iode a les ferides, aire per pardals,cant per

El dubte es gronxa sempre esgarrat, penjant del fil de la mentida sobre l’abisme, obagament és un contratemps toix i un contra vida,com nits buides sense res per oferir. És una presó tòxica amb el dolor per condemna, i diuen que tristes són les guerres que són per amor, i que es juga amb la mentida, no amb la poesia.Però el dubte no agredeix ni pacta ni amb Tànatos ni amb Mefistòfil, no fa al llindar del trencament de l’alba un trencament de cors. De vegades, serveix per avançar,navegar entre carrers cercant respostes per la plaça anomenada de la Curiositat. Sols passar que no es troben respostes determinants, contundents, i u pot anar doncs, a cada pas més perdut, assaborint desficis i malvestats i al fons del fosc carrer plorarà un infant. Tan sols s’equivoca de lloc on cercar la lluna,i la seua cara oculta, qui no ho intenta. Tan sols s'ha de mirar cap endins d'u. Ara, amb la revolta d’un somrís veig una estrella ferma i brillant que riu per mi, una meravella que em deixa im

  "Si me enternezco  dejaré de ser justo  pero qué importa"  MARIO BENEDETTI (Haikús nº159 ) "Suaument et bese  les comissures dels somnis"  MARISOL GONZÀLEZ FELIP 1) L'home que abraça les flors, i es punxa de sang amb l'espina, fa un petit somriure d'argila,  perquè ha comprés que en el joc hi ha el goig de l'estima.  El gebre acarona la muntanya,  és hivern i el silenci crida el bon dia.  Aquest home duu una cançò a una taula ben parada. 2) He descobert un cor perdut d'un firmament original, i encara viu, és la identitat del xiquet que m'habita,  que sempre s'ha amagat rere la poesia. Tan necessari com el pa que els pares  donen als fills, era la la úrgència  de protegir-me'l, però ara la joia al palmell de les mans declara la pau a la fragilitat, la guerra al dissimul i l'amor als núvols i colors magrana  de les galtes que bese. Passada la maror, ho guaite tot amb els mateixos ulls d'infant. 3) Rocs suaus han vingut a mi,