Nascut des del fang

 

"Si me enternezco 
dejaré de ser justo 
pero qué importa" 
MARIO BENEDETTI (Haikús nº159 )

"Suaument et bese 
les comissures dels somnis" 
MARISOL GONZÀLEZ FELIP

1)
L'home que abraça les flors,
i es punxa de sang amb l'espina,
fa un petit somriure d'argila, 
perquè ha comprés que en el joc
hi ha el goig de l'estima. 
El gebre acarona la muntanya, 
és hivern i el silenci crida el bon dia. 
Aquest home duu una cançò
a una taula ben parada.

2)
He descobert un cor perdut
d'un firmament original, i encara viu,
és la identitat del xiquet que m'habita, 
que sempre s'ha amagat rere la poesia.
Tan necessari com el pa que els pares 
donen als fills, era la la úrgència 
de protegir-me'l, però ara la joia
al palmell de les mans declara
la pau a la fragilitat, la guerra al dissimul
i l'amor als núvols i colors magrana 
de les galtes que bese.
Passada la maror, ho guaite tot
amb els mateixos ulls d'infant.

3)
Rocs suaus han vingut a mi, 
polits, minerals vius m'anomenen 
en un anhel de marbre per reinventar 
la maduresa, com un infant d'amagat
i joganer, mots sincers com núvols,
vénen i ajunten els espais on la llum 
brolla per les puntetes dels dits. 
Els diamants són pedres duríssimes
i molt fràgils.

4)
Home de molta infantesa i poques tendreses, 
he cercat la bellesa, en temps de pedra i neu,
he mort per tornar a nàixer,amb una mà oberta 
a l'estima i un vers despert a la matinada, 
dintre una casa sense portes ni finestres, 
i ara passege per una avinguda amable
amb un barret foradat i un rellotge aturat.
Sempre concep la foscor de la nit
veient passar clarors de vida.


5)
He perdut les respostes a preguntes 
què vaig fer a cada moviment del vent,
mentre es calfa la cafetera de lleganya 
vestida em dóna per pensar perquè i quan,
i un silenci de vellut m'acompanya. 
Fa sol, és una cerimònia pacient 
i trobe sense buscar la veu,
amb cosconelles al cor per si dius 
que sí. 


6)
He apedaçat uns cristallets, 
per poder mirar de front,
amb gebre als cabells, 
i flor de pell,als nous. 
A voltes forge tempestes 
quan em crec igual a la resta, 
o bese la llum tènue d'un matinet 
però quan veig un crepuscle 
m'entren unes ganes incontenibles 
de plorar sobre els muscles
de la lluna.


7)
A voltes plou dintre el vidre,
i s'esmicola de por,deixant
un rastre metàl·lic al rostre,
en la boca, com si el xàfec 
d'aigua esmunyira el cor.
Sent la indefensió i no ix el sol
per cosir l'ànima amb fils daurats
per apedaçar la sembra fràgil
d'una tendresa de barri.
Al bressol de la vulnerabilitat
s'estimba un nadò de 50 anys.


8)
Sol passar que m'assalta allò irracional,
com si fóra un roder,i sol passar que 
em canse d'ésser fort i de dissimular el dolor, 
de vestir la carassa que oculta la pena,
sol passar que em canse de ser home, 
i llavors la por és àgil i el coratges feixuc,
perquè sol passar que sent massa 
i a instants el cor vol escapar-se del pit
o sol passar que tinc la bústia del temps
farcida amb cartes d'agravis o buida 
de pronòstics i el suïcidi s'ompli 
de preguntes que mai conteste, 
i llavors necessite de clandestinitats,
empentes amfetamíniques i rocs esmolats,
perquè sol passar, que sol puge 
a aquestes quotidianitats i muntanyes russes 
I sols, de vegades, sol passar que sol,
a voltes, puc ser jo.

9)
Una xiqueta de primària m'ha preguntat,
entre el xiuxiueg de les sil·labes per falta
de quatre ferocitats albes, si jo era mestre.
Llegia a Voltaire, ella feia deures, 
i aquesta quotidiana m'ha omplert
de l'actitud que salva, mentre la lluna
primaveral ens somreia oberta com una flor. 
Ha hagut un instant infinit en el que ella 
feia preguntes jo li regalava corones, 
no d'espines, no de llorers, fetes de mots 
que s'enfilaven per l'aire com catxirul·los.
He aprés a entonar una cançó de vellut,
que foragita els fracassos i cull núvols.
Algun dia te la cantaré a cau d'orella. 


10)
Si no haguera viscut allò més dur 
no creuria en l'esclavatge del rellotge, 
ni tampoc oloraria fratern les flors 
desesperades, ni deixaria eixugar 
el meu odi al sol. 
Si no creiera en allò més agre 
no desobeiria el firmament, 
ni deixaria que les pluges feren fang 
impermeable per l'ànima. 
De vegades, les bambolles de realitat
em cauen al terra en un esparrac 
de pètals.

11)
La meua tendresa no és enmig 
d'un feix de pluges, és rebel·lia
des de la cel·la per dansar
amb els elements en un món
inhòspit,per tot allò obligat 
o prohibit.
En canvi, en la innocència del cor,
hi ha evocat el son i la llum, 
enmig d'una nit d'estels. 
No t'oblides qui et sóc,
tornaré a casa amb flors, 
amb nius i sons sense soroll, 
amb la sinceritat del vent
que fan caure les màscares 
dels ulls a aquesta terra.


12)
Quan l'insomni fila teixits obacs
en mi,enmig de la llarga i fosca nit,
i no trobe l'absolució d'unes mantes tèbies, 
em sent desemparat com la mà d'un nadó
que no és agafada, perdut, i prem 
l'univers sencer, la infinitat d'uns mots,
m'alce i escric, unes paraules que no sé 
si entendras, amb ales de teranyines,
i cabells solts de guitarra. 
És aleshores quan el cansament 
em tomba l'antifaç d'home fet i dret, 
sense gaire delicadeses, i el temps repta 
com una serp per les parets descolorides 
de la consciència.
De vegades necessite la cançó 
quan per fi es trenca l'alba 
i ja em sent cansat, perquè,
les meues mans no tenen el teu cos
ni l'abraçada on refugiar-me. 
M'agradaria poder ficar-te totes 
aquestes sensacions en la teua borsa 
de viatge sense retorn.



13)
Es mor sol, sense ponts de proximitats, com un núvol blanc aïllat al cel, la incomprensió és això mateix. Per això Pàtria és família, amb tots els colors de les flors amigues, i no obstant,estime que les cordes de la guitarra puguen estar separades però vibrant amb la mateixa cançó. Amb unn pessic de sal entre les cames també encetem assajos i simulacres cap el darrer final. Però tard o d'hora,lentament, accepte amb serenitat d'aquest destí final on tot s'esvaeix, es desintegra i comença el cicle del carboni. Hi ha però xifres,horaris i calendaris que m'esgarrapen la cotna del cor, perquè són`derrota, són esclavatge, són mort, quan el temps,sempre, s'imposa. Ací deixaré les meues mans treballadores,i una esperança democràtica en forma de diàleg, flors que al tallar-les em feren sentir un crit, i potser era meu, pluges de fang què apaguen la febra, llamps i trons que mostren el càstig i fundacions de la pau, llambordes de compassió per forjar el palau virtuós dels nous començars,i de nou el vent, sense espectres, ni pols... Aquest camí s'acaba i l'atzar fa revolta, si vols, quan atanses pas a pas, l'illa de l'experiència. Depén de tu fer el viatge fructífer o romandre com a estàtua,essent putxinel·li dels altres. Amb un peu rere l'altre, es fa la vida. 

14)

En el caleidoscopi de la vida,

com el joguet que tenia de menut,

hi ha plaer i un dolor que,

si s'aprofiten, la cerimònia

esdevé creixença.

Hi ha moltes tonalitats,

infinites, i també silencis

com sarcòfags,que sempre

oculten dues possibilitats.

És un allau de papallones

per l'esguard, atzarós

i inabastable què dura 

fins el novembre dels sentits.

Cada freqüència em sommou.

15)

Hi ha moltes coses què desconec,

no he conegut mai la dolçor

dels àngels, ni aprehenc el vellut

del núvol, tampoc entenc

la teua manera de fer el llit,

ni foragitar el pànic d'una ànima

vella i escindida.

Però tastar l'ona i explorar el gust

m'empenta a navegar, curiòs,

pels arenys d'una illa d'amor etern

com un crepuscle,és llavors

que el coneixement esdevé 

apetència.

16)

Embolcalle sols en un sudari,

quan polemitze amb espectres,

tinc qui m'acusa i tinc pluges 

que em negaren, tinc la incertesa

i els meus vicis menors,i el dubte,

on les flors s'amaguen, em fugen, 

mentre sona l'escomesa del wàter 

i passa el camió del fem. 

La llum brinda amb la pols,

en tristeses que vénen per no 

deixar-me sense vida,sense calor.

Sobre el fang de la terra he sabut 

destriar el poema,amb lletra petita 

de la mà l'infant que encara habita

en mi. 

17)

Recòrrec senda de records lliures 

i inconscients,naturals, i el cor 

s'eixampla perquè les tempestes 

no duraven ni un segon.

Tinc tatuatges per memòria

de quan menjàvem els sopars 

amb els pares, i no ens indignàvem,

i ens pensàvem eterns com el temps,

quan les festes i els estius se succeïen

i a tothora era sol però rèia i queìa

de tors,sense saber-me encara fràgil,

i el vellut de cotó embolcallava els somnis

o furtàvem melons a bancals prohibits,

i èrem purs com l'aire que respiràvem,

bevíem de fonts no potables, i a sènies

ballàvem l'aigua amb borrò i granotes.

Llavors la vida era senzilla, però el temps

ens va expulsar del Paradís.

Recorde una mica el cor 

a la tendresa dels àmbits

innocents.

18)

Als palmells fèrtils de les mans, 

tinc ciutats d'arcs de Sant Martí, 

morades contrades amb plecs

de terra,i un badall de la mar.

Com uns batecs de pell que s'aturen,

hi ha les torxes dels peus encesos,

i la tremolor de les fulles que cauen

a cada pas que m'allunye de profetes

de l'odi.

Puge la rosta senda espadada 

amb peus i mans,per carrers útils, 

amb tots els colors dels ocells...

Mire la nació i veig moments 

sobre el sorral terrisser del cor.

19)

La memòria de tempestes és

un peüc vell i desemparellat,

abandonat al contenidor del fem. 

Ara el sol no em tatua negrors 

al cor,amb un compàs a contratemps

de cançó alcal·loïde.

Mentrestant,jo continue veient 

figuretes en el cel.

20)

El poema és mentida si no t'emancipa 

de tu mateix,si en llegir-lo continues

essent un espectre dintre del metro.

De dintre cap enfora i d'ara endavant

seras un conte abans de dormir. 

21)

La vida floreix en algun clavell, 

camina per aigua clara embolcallada

per jocs itinerants de complicitats,

callada, va començar de zero,

va començar d'amor, i les carrasques

brotaren primaveres de bell nou.

Amb el fil d'un cabdell suau,

nugue les pàgines on hi ha escrits

els nostres noms.

22)

Tinc una esperança estesa com la roba 

a la galeria, a un pati de llums on mai 

mostre el núvol de cotò ni el llamp,

i són formes impossibles de vida pública.

La roba estesa,com banderes,afirmen

el gest i  el mot que m'anomena.

Això és prou.

23)

Un núvol gris ve, passa i s'allunya

així és el pensament, l'ànima m'és

filla del sol i germana de la pluja,

en una mar trista de poques barques,

ni cadireta a la porta de casa, dessota

la parra.

L'edat daurada no entén d'esperes

ni d'esperances, tot era ara.

Anit, la llibertat em va despentinar

el pirri.

24)

Escric al tall, llaurant mots

com faria creìxer flors al teu cos

les mans són expressió de primaveres 

imperfectes,i entenc els silencis,

núvol que no mai em plou a sobre. 

Si tallara l'arbre, sentiria un crit

i seria el meu,escric al tall el calze, 

la flor del teu nom.

25)

De vegades, mentre es cou el bullit 

interprete signes en les celles de l'hivern, 

sota una panna de gel el vent és fred 

i talla el nord de la primavera.

Hi ha pluges oxidades i esmolades

i vaig acolorint la terra impoluta, 

intacta de tu, plegue cotons blancs 

i em torne menut.

La nit cau i jo estalvie llops, 

el sopar prompte estarà cuït, 

i els sentits m'agombolen el descans

on somiaré veure't despertar 

al costat del meu núvol blanc.

26)

Quan la ràbia es despulla,

i va perdent els seus pètals,

tan sols resta l' espina

de la tristesa. 

L'alè de la brisa dóna forma 

a un cor, un rou múscul ferit

i sollat, que es protegeix de l'odi

amb els òssos savis de l'esquelet. 

Em cal fer el gest, desfer el temps 

caduc, fer els ulls curulls de suavitats,

i combregar amb el xiquet que juga 

a fer castellets de sorra en la platja 

de la bonhomia.

Sols així la ferocitat esdevé fèrtil.

27)

Sóc el riu de cristall què desserta 

del carrer paupèrrim dels malsons,

amb un ganyot de lluna, i bateig

de cor,amb la brisa què et despentina 

la cua i la terra on càlidament estenc 

el meu cos i l'anomene.

Dic el teu nom propi i li done 

existència.

28)

T'he despullat sense desvestir-te,

de tot el que abans m'atreia, 

i ixes a la llum, de sobte,al final 

com aquella corrua enorme d'amics 

que va apareixer en el funeral 

de l'àvia. 

Sana el meu cor amb paciència

i goig,com quan jugava a nines 

amb la germana menor,i  sé que

no permetré mai que no m'oblides.

Arribaràs com la mort, el dia menys 

pensat,desplegue les ales als somnis,

i en cada bri de sol cullc l'aire càlid

d'una revolta de tendresa.  

29)

La tendresa és un temps de pau 

que encara no he viscut,un silenci

amable de coses al tinter,assignatura

pendent d'un cor massa salvatge.

El cant dels ocells, al mas de llum,

vesteix d'oportunitat la calma,però

preferisc la guerra al sofà amb tu,

que la pau d'un diumenge al dormitori.

Malgrat jo,espurneja el bes tranquil

i cada bri de vent em recomforta.

A voltes la pau és por o comoditat,

no obstant jo sé que pot arribar

a seruna galàxia en expansió interior 

on els àngels vessen la llum 

per tots els racons blancs del corral. 

I és vital saber-ne tornar de tant en tant.

Sembla que hui no plourà. 

30)

M'estime molt la vida,les passes 

matineres dels veïns, les sirenes

del Port,els cors encerclats

a l'escorça dura d'una surera,

la tendresa de les mares, 

la lluna amb la seua cara oculta

i els estels què vesteixen d'estiu 

el cel a la nit càlida. 

M'estime molt la vida,els ocells 

què travessen fronteres,els fills del sol, 

la carrasca que torna a brotar 

a la primavera,la boca plena de terra

les persianes i atemptats contra rumors,

els infants que vénen a collir llibertat, 

la muntanya i les seues suaus pedres

M'estime molt la vida i sense cap dubte 

és el millor que conec.

31)

Quan la nit rellisca per la vesprada

i cau la fatiga sobre mi, done resposta 

als meus anhels de tendresa, 

l'aigua pura em rega els cossiols 

i tornen els teuladins als arbres. 

Amb el cansament de tota feina feta,

faig suavitats de cotò verges rere 

les parpelles i un petit paradís 

entre les mans, besos menuts 

com un pensament,i el cel de vellut

em sembla protector sobre la ciutat.

Apedace el meu món, escindit 

com una ment què pateix i cusc 

amb fils de carícies un present, 

amb la intimitat d'uns ditets 

què volen abraçar-te i anomenar-te

com si fos per primer cop. 

Llavors, obric els braços, 

i tanque el pensament.

32)

Hi ha una crisàlide porpra del vent

càlid i amble que em despentina,

em diu que encara sóc viu i estic humà, 

i el cel gris s'òbri a l'abril.

Naix l'instant etern, un present que ve

i va,com les ones de la mar. 

Les bambolles de colors 

m'agombollen l'ànima. 

33)

Hi ha matins de clarors als ulls,

es vesteixen de llàgrima agraïda

o puc fer paperets de cristall

sobre el cafè.

Són hores fèrtils i rehabilitades,

on el temps m'alimenta com un brou

de gallina pel cor,els taulells de casa

donen la benvinguda al nou dia

i puja la vida, com una pluja

sense espais ni sala d'espera.

Es fa de dia. Naixen oportunitats.

34)

M'agrada sentir que rius,

l'univers xiroi s'expandeix

i embolcalla,com un cant

de guitarra, el meu rellotge.

La brisa et porta contes 

d'aigua i sal, mentre mostres

un respir espasmòdic, i rius,

amb tots els peus i les mans,

sense factures ni tickets,rius,

abandonada a l'alegria,dansen

les rialles tacant l'aire de joia,

sense marbre ni hostes d'espills

sense culpa ni disculpa domèstica,

així, salvatge, mostrant les dents,

rius,i inventes cada matí els estels...

Arriba l'hora del goig i rius

amb tot el teu cos.

35)

Se'm féu un nus a l'estòmac i a la faringe,

la por és lliure,i no hi havia temeritat,

les esglésies tocaven a morts,i l'única

eixida de l'atzucac fou cap endavant.

He fixat en la retina les postes de sol,

i la bellesa de sanar,la nocturnitat 

de les andanes dels somnis,els vidres

que em fan de urna del cor, la llengua,

l'aixopluc de tardor,l'heura que s'enfila, 

i les cançons carregades de futur. 

Tot açò però és efímer,res perviu

però mentrestant cal dir la paraula 

justa i no altra, defensar la tendresa

d'un present pròxim de primaveres 

i perseverar, valent, en l'esforç. 

Quan la vida et considera digne d'ella,

se sobreviu.

36)

Una rebel·lia de colors anuncia

un no per la tempesta i l'enuig,

la cadernera voreja pedres i silencis

sense espais pels incendis,hi ha

la remor de la font, i el seu toll 

cristal·lí, on es reflecteix el rostre

d'un home sensible i fràgil,

els ocells canta versos de vellut, 

núvols blancs, i les oronelles 

trenquen les fronteres.

Plou de pur goig,iels somirures 

no són de cartró-pedra,mulle 

el lacrimal i humidifique els besos,

i fem del matinet, diumenge.

Pense en tu, i tal volta pensar 

en algú és donar-li existència.

Sent en tu, i tal volta sentir-te

és donar-me existència.

37)

Lleuger de records i ossos,

tresque hores fèrtils de goig

amb la sintaxi de la solitud

en les parpelles closes.

No em cal tornar a l'úter 

matern,per fundar la cendra 

i la ressurrecció, camine

pas a pas per rostes sendes

desconegudes però d'intimitat.

Tinc música i acords,amor i déu,

l'infinit al palmell de la mà, 

i em sé més fràgil que mai, 

més vulnerable que sempre.

La llum dura més temps

quan no m'exilie de mi mateix. 

38)

Passege cap el color de la platja,

entre flors amigues i un sol

que em tatua el sud a la pell,

entre la brisa marina i una àvia

impedida dintre d'una casa,

un bes entre dues dones,

l'acordionista roder del mercat,

el gitano que recerca ferralla

i altres proïsmes.

Se m'han despentinat els cabells,

i s'enlairen com la música

d'un instant etern com el temps,

passe per la fruiteria d'en Vicent,

i deixe el pensament fluïr

pels carrers d'un somni despert.

La terra m'acull, és el retorn

a la puresa, i passa una mare, 

amb el seu nadò tènue.

He nascut. Tinc una mà tancada

com un puny i altra oberta.

I és la mateixa mà.

39)

Amb un nou sol per consciència 

gaudisc del caliu lliure sobre la gorra,

la qual procure tindre-la ben foradada,

tot ha estat,desmesuradament com 

havia d'ésser,i tinc la joia que acarona

les parts més tendres del núvol

què em fa de cor. 

He despertat a la ciutat que mai dorm, 

curull de bondat, i la terra m'empara, 

les fulles,perennes de vida,tremolen

d'estima i el bolígraf és disposat

a besar les parets on els enamorats 

escriuen els seus noms.

Ara i ací tinc, amb un excés

de vellut, la revolta.

40)

Hi ha hores de nèctar que no taste,

i es cou l'amor entre les mans 

com si salvaguardàrem un niu d'ocells,

deixe esteles porpres sobre prodigis,

a l'ànima més pura, mentre es desprén

el goig en nuvolets de cotó-en -pèl,

just a l'altura dels teus cabells, 

i hi ha un somriure de llum 

què acaça el silenci, una incertesa

i l'esperança sense adjectius,

aleshores, el dia és parit entre la flaire

del cafè i la mar, i el trenc d'alba 

il·lumina els rostres,i l'arròs bull 

i tot s'encén i brilla, comprenc

que els poemes diuen la veritat,

les cançons són per deixar-les

sobre els muscles de la lluna, 

i dintre de les ales immenses 

del present s'acobla una veu,

i alcem els ditets i anomenem 

les coses, les xicotetes coses 

quotidianes,i és llavors quan

fem la Revolució.

41)

Voldria escriure't tal com raja 

mentre sent pessigolles a l'ànima, 

no eixir del llit vestit de soledat

i trobar-te a les cantonades de casa,

amagada a racons amables. 

A volts sent les escomeses 

dels wàters, i la melàngia inútil,

em deixa sord, cec, i mut,

la tendresa s'em cau com un esparrac 

de pètals que han perdut els emblemes

dels llavis al terra. Però 

quan pense en tu, escampe fins 

les puntetes dels dits una força 

magnètica i assaborisc la vida, 

i desafie la llei de la imatge 

i faig pastura del temps passat. 

Aquesta matinada blava i freda 

d'hivern, el sol s'obri pas,i enceta

el camí de vellut per escriure't

tal com raja, el poema

més bonic del món.

42)

Les rockeres, quan seddueixen, 

es tornen dolces com un saxo,

així faig martingala amb el temps,

on la joia em retorna l'esforç, 

en la infinita profunditat de mi

no en l'exterior o dels descuits 

de deú, com el teu melic.

Vullc complicitats de vellut

per anomenar el Carrer Llibertat,

i així l'aire que respirem ens ajunta,

porte cançons a les oïdes dels infants,

i núvols crepusculars tacats de bondat,

tinc un cor i unes mans i un pronòstic

de llunes per collars.

43)

Cada cop que desapareix un amic

veig una sabata desemparellada 

junt a un osset de peluix 

en el contenidor del fem, 

el parèntesi de roses i brindis

passa a ser memòria,i llavors

la nostàlgia pacta amb el record

per no idealitzar ni àngels ni diables,

i amb crisàlides a l'estòmac faig

les benvingudes, com la llibertat

dels ingenus, boires al migjorn,

i alce l'abraçada, com qui alça

son pare impedit del llit.

No espere res de tu, però la vida

espera tant i tant, encara

de nosaltres.

44)

Carregava creus com cudols,

quan em sentia igual que tu

o el desesper filava sudaris 

per l'ànima. 

Diamant amb pell de Sísif,

i sol, feia pasteta del fang, 

brutícia que mai permetia

elevar-me sobre el consol,

i devorava els dies d'asfalt 

en una ciutat un xic supèrbia. 

Al capvespre es cloïa la ràbia,

pacient, a una cel·la presidiària

enmig d'un silenci al mostrador,

guitarres polsoses, i vells cants

sense gens de música.

Ara,m'acompanya una cadernera amb 

tots els colors d'un nou poema, i tu, 

semblant a una veritat que no permet 

mitges tintes ni tornar al tarquim.

Adam també fou fet amb argila.

45)

M'enfile carrer amunt, com l'heura 

tendra o verd fosca puja a les balconades

i ix l'ona expansiva d'uns mots,

què s'alegren per la lluna dels ulls 

i per foragitar atzucacs. 

Els cors bateguen humits,fortament 

s'enlaira el sentiment, i l'existència

fa dels conflictes, probabilitats de creixença. 

Callaré els mots per hui. 

Ara, em cal respirar.

46)

Hi ha el cor i el seu caliu lluminòs

que cada matí ve a reinstaurar la vida,

no és del tot solitari, d'altra manera

els seus candors serien improbables,

després ve la lluna guarida en abrils,

i sols quan és impossible aquest

firmament, deuríem aprendre

la fúria de la destral.