Més Psicologia i menys Prozak ni Teories...

 

-TREBALL-

Parlarem de l'ansietat i del treball i algunes consideracions a tenir en compte respecte la feina. L'ansietat és una resposta natural davant d'una amenaça imminent. Ens serveix per preparar-nos per lluitar o per fugir i existeix en nosaltres des de que èrem prehistòrics. Ara bé, què ocorre quan el perill només existeix en la nostra ment?L'ansietat es converteix en patològica. Parlarem de l'ansietat concretament que provoca la feina, el treball, siga remunerat o no (el qual també provoca ansietat). Conec un cas d'un home que cada diumenge a la tarda, en pensar que havia d'anar dilluns de matinet a la fàbrica, somatitzava l'ansietat i li entrava sistemàticament diarrea. Hi ha treballs més estressants que altres, per exemple el de professor duu una càrrega d'estrés enorme (de fet l'Estat Francés té cases de repós només per mestres).

L'ansietat té efectes devastadors sobre la ment i el cos i esdevé font de sofriment psicològic, inclús de malalties físiques.L'ansietat es pot combatre:

a) Destruint la creença què és inherent a una malaltia crònica

b) Dieta rica basada en verdures i fruites

c)Exercici físic

d)Connectar-se amb la resta mitjançant la compassió

e)Substituïr els pensaments que generen ansietat per altres positius.

Hi ha moltes classes de temors. Si projectem pors sobre els altres patirem ansietat, es tracta de no creure-se'ls. I si un problema té solució, no et preocupes, i si no té solució, no et preocupes tampoc. Però açò s'aconsegueix abordant directament i de manera racional el problema.

L'honradesa i la motivació autèntica ajuda a superar l'ansietat, per exemple a mi em passa que patisc ansietat abans d'oferir un recital o concert. La motivació ha de donar entusiasme i determinació, ser pura i honesta, així no caurem en el fracàs i si es cau tindrem la consciència tranquila ja que no haurem tingut ansietat. Es tracta d'una motivació en fer les coses per u/una mateixa  per totes i tots, i es basa en la compassió i l'amabilitat.

L'ètica del treball és el que ens garanteix patir el mínim d'ansietat. Si treballem pel gust de fer les coses ben fetes i sentir-nos útils socialment, siga quina siga la teua feina, no anirem a disgust a treballar i no patirem tanta ansietat. L'ètica pel treball té dues vessants; una individual i altra col•lectiva. De manera individual una PERSONA no deuria emprar la seua força, ment, braços i capacitats únicament per rebre un sou (més o menys extens que mai li aportarà felicitat). Una treballadora veu millorada la seua QUALITAT de vida, tenint un horari laboral, un dia estructurat (des d'eixe punt de vista un atur de llarga durada és com una tortura xina), ha de treballar amb alegria doncs sap que està fent una cosa per ella mateixa (un sou, un horari, una inserció social, una professió, una conducta SANA) i també per la resta(el producte del seu treball). Ací entra el que diem la socialització del treball. Tot el que fem afecta els altres, el treball també. Si una persona, un treballadora , sap, encara que les condicions laborals siguen dures, que està fent una cosa útil per la resta, el més probable és que traga més forces i ho faça més professionalment. De manera lògica cal saber que un país no pot basar la seua economia en el sector Serveis, sinó en quelcom productiu. Els Serveis estan molt bé, i l'Educació pot arribar a ser un servei a la ciutadania. Però cal produïr riquesa, extraure del no-res, matèria útil per u mateix i per la resta. Ací entra tot. Molts acusen als artistes de ser uns golfos, uns bohemis i uns hippis menja-flors que l'única cosa que volen és esdevenir microbis sapròfites o paràsits de la resta, drogar-se i follar. No, perdoneu, però el treball productiu, bé que la matèria prima és l'intel•lecte de crear cançons i poemes, no amb versos d'imbècil vanitat de vedette...És un esforç considerable, duu anys d'estudi i sacrifici i no tothom pot fer-ho, igual que un home feble físicament difícilment pot treballar en l'obra. Jo he treballat sobretot en el sector Serveis (en un forn-cafeteria, netejant wàters, fent de jardiner, i inclús pintant cases) però m'he reservat el sector productiu de l'art per compensar. Quan treballava, explotat, netejant vestuaris esportius, pensava-bé, les condcions són dures, però ¿Quina culpa tenen els xiquets o els migrants que venen a jugar a futbol de que em facen males condicions laborals? ¿No tenen tot el Dret del món a canviar-se i dutxar-se en un vestuari net?I això em donava forces per aguantar jornades brutals, tot i que cantava “A las barricadas” mentre passava el moxo. El Dret a exigir millores laborals naix quan nosaltres estem acomplint la nostra part i la patronal no ho fa. I bé, als països nòrdics, del Nord d'Europa, com Alemanya es treballa molt menys, per norma general. Quina culpa tenim nosaltres de tenir més hores de sol? A l'Estat Espanyol, la patronal pensa que a més hores, major rendiment. I això és una fal•làcia, doncs no som bèsties de càrrega i arriba un punt que el treballador no rendeix. De totes , totes, s'ha de treballar per viure, i no a l'inversa, perquè del no-res, res surt, i tot el que gaudim en la societat, des d'un cafè als Serveis Sanitaris són perquè altre o altres, abans que nosaltres, ens ho proporcionaren. Naturalment hi ha treballs més ètics que altres. Per exemple “Prostituta” o “Camell” són treballs però no beneficien en absolut la resta, a més que individualment duu un risc gran. Es treballa per estar bé u/una i fer bé al conjunt de la societat i té igual quina siga la teua professió. El que es paga o s'hauria de pagar és la responsabilitat social, i l'esforç, malgrat això hi ha treballs no qualificats on es paga mal i un metge o metgessa cobra molt més, perquè d'ell depenen vides humanes, mentre que d'un netejador de wàters depenen evitar infeccions. Des d'eixe punt de vista, hi ha graus, però totes les professions tenen una responsabiliat social que mai es paga amb diners.Pagar en negre resulta furtar-nos benestar social, no cotitzar implica manca de recursos socials, i és en el que es basa l'Estat de Benestar, cada cop més desmantellat, en pro de les màfies. La societat sense classes no pot ser, algú ha de netejar el wàter i altre ha d'ensenyar Física en l'institut. Però podem compaginar-ho, i deixar que cadascú puga triar la seua vocació i exigir que es remunere més allò més costós. Açò també és difícil de païr , doncs no totes ni tots naixen amb les mateixes possibilitats ni oportunitats a la vida, la meritocràcia és mentida, i a voltes, patir una malaltia fa que no es puga (encara que es vullga) treballar en segons què (hi ha l'estrés i la resistència individual a ell) ni segons quantes hores!!!!! I tots tenim el dret i deure de donar el millor de nosaltres a la resta. Uns cultivant l'esperit o la psique(s'imagineu un món sense música???) altres construïnt carreteres...Ja no podem tornar a la caverna, vivim en l'opulència i el consumisme, però hem de trobar , de nou, l'equilibri, perquè açò són faves comptades...I no imaginem ja si no som assalariats, sinò autònoms o petita empresa, aleshores la feina no s'acaba mai i les preocupacions tampoc...Però en canvi, aquestos són les/els que donen llocs de treball estables amb els quals podem realitzar els nostres somnis a mitjà i llarg termini. Hi ha professions com policia o militar que, donat el grau evolutiu d'algunes mentalitats, són del tot necessàries, però l'ideal seria que totes i tots ens cultivàrem en creixement personal per erradicar per sempre el garrot de la nostra societat. Això es més útil que vessar sang per una suposada “societat sense classes”, moren persones, la moral col•lectiva no canvia i el resultat a llarg termini no millora. Que cadascú s'ho faça mirar i actue en coherència amb ell/ella mateixa i la resta.A molts artistes els perd l'ego. Ens arriben propostes de sectors reaccionaris que intenten comprar-te i que treballes per ells. A sobre, et tenen en condició d'esclavatge, sense a penes o gens remuneració. Molts artistes paguen cara la seua vida, al vendre el seu art a l'enemic. Els perd la vanitat, o a voltes és senzillament un intent desesperat, una fugida cega i cap endavant, pactant amb el diable. Cal saber d'on es ve, qui s'és i a qui va dirigit el teu treball públic, no exempt de crítica, al exposar-te davant de totes i de tots. El sistema té mil formes de fer que caigues i , no només abandones la lluita, sinó neutralitzar-te per sempre. Eixa és la cara “amable” dels mitjans. La cara més dura es dóna per exemple en el cas Pablo Hassel o inclús Valtònyc, on la presó i la coherció econòmica deixen al descobert la cara més repressora del sistema. El Dret a la Lliure Expressió es veu amenaçat. Sí, diran alguns, però, la lliure expressió acaba quan es cau en l'amenaça de mort i l'insult. Tots sabem que a qui va dirigida la crítica està a bon resguard. I , per altra banda, recordeu l'assumpte Charlie Deboi, que es va clavar amb Mahoma i va provocar un atemptat gihaidista a Paris? Aleshores, o tots o ningú. On està la fina linia que separa la lliure expressió i la censura? Perquè amb uns és políticament correcte clavar-se i amb altres no? No som, o deuríem ser totes i tots equivalents? Iguals? Menys hipocresia i més honestedat. Només concebisc l'art si és compromés amb causes socials, amb la revolta de la bellesa o per fer que algun humà no se senta tan sol. Hauríem tots i totes de reflexionar per què cantem i per a què.

-FELICITAT-

La felicitat interior s’expressa com una senzilla voluntat d’obrir-se a la resta, de crear un clima d’afinitat i bona voluntat amb tothom, fins i tot en els encontres de molt breu duració (com al replanell de l'escala). S’ha eliminat la por i s’ha assolit una gran tolerància a la frustració, de manera que naix, amb els infeliços, no l’odi o la rancor, sinó una gran tendresa i compassió. Aquesta sociabilitat, acompanyada d’un aprenentatge en flexibilitat mental i creativitat, auto-estimula l’estat d’ànim, de manera que augmenta la bondat , l’altruisme i la solidaritat, i aquesta relació també ocorre de manera bidireccional. Tot plegat repercuteix no sols en l’individu, sinó també en la família i en la societat, augmentant el benestar.

La felicitat no té res a veure amb la satisfacció dels anhels materialistes o utilitaris (possessions, diners, sexe per sexe, etc). És més aviat aprendre a apreciar les petites coses quotidianes que la vida ofereix cada dia per estar vius, saber reconciliar-se amb el passat i amb el destí i cultivar l’espiritualitat, sense esperar «grans esdeveniments».

La felicitat és doncs un estat mental de pau i llibertat interior que no té res a veure amb els esdeveniments externs. De peus cap endins manes tú. Aquestos alteren aquest estat mental per a bé (un èxit) o per a mal (un fracàs) però hi existeix un període d’adaptació amb el qual tard o prompte es torna a l’estat habitual o original. Aquest estat mental habitual té a veure amb la genètica però també es pot treballar el factor mental, canviant la perspectiva i les percepció de la situació. Així, a voltes patir una malaltia crònica, que és una limitació de la llibertat, després d’un període d’adaptació (on indefugiblement es pateix), pot resultar una benedicció (també s'aprén a saber què és important i que no).Aquest estat mental defineix les percepcions i per tant el nivell de satisfacció segons si la nostra ment fa comparacions o no ne fa (recorda allò de Joaquín Sabina que diu “Ahora que no me mido con los demás”). Les comparacions són amb nosaltres mateixos (per exemple en un temps passat) o amb la resta (i aleshores naix la gelosia, les enveges, la frustració i en definitiva, la infelicitat). Les comparances no són només amb la riquesa, el sou o el patrimoni, també són amb la intel·ligència, amb el físic, amb qui té més «sort i triomf», etc,etc. El secret és no comparar-se, canviar la perspectiva, entesa aquesta com una actitud vital. Per exemple si ens considerem o imaginem situacions pitjors, augmenta el sentiment de sentir-nos afortunats, si apreciem el que som, els nostres valors (que no ens els furta ni Déu), en lloc d’anhelar el que no som o el que no tenim, s’eleva el nivell de satisfacció amb la nostra vida, el nivell de felicitat.

Per a això cal disciplina interna, començar a pensar en positiu, saber prioritzar i auto-coneixença. L’estat mental s’entrena segons aquesta disciplina (jo la tinc, sóc molt disciplinat, constant i voluntariós, per això em diuen que sóc com un «alemà»), i cal arribar a un estat mental de calma. Açò suposa pau interior, i és un estat mental seré i pacífic, el qual té les arrels en l’afecte i l’amor, en la compassió i en un nivell elevat de sensibilitat i sentiment. D’altra manera es cau en desestabilitzacions i desequilibris (i l’esquizofrènia és un d’ells).Jo, degut a que no posseïa eixa pau , més una mala socialització primària i una pèssima socialització secundària, més l'estrés emocional que em va produïr estar en parella, vaig caure. El sentit de la meua vida era l'amor. Jo era molt romàntic, i molt immadur, i en trencar-se el sentit de la meua vida, em vaig sentir mort, i vaig caure en conductes auto-destructives. Ací, llevat d'algun comentari, com aquest, parlaré en general...

A voltes els factors què influeixen com a fonts de felicitat, si tenim aquesta pau interior són la salut, certa base material per seguir vius, i un cercle d’amics o familiars amb qui poder relacionar-se emocionalment i confiar en ells/elles. Però depenen de l’estat mental que cultivem, seran factors de vida plena o no (per exemple la rancor, la ira, la còlera o l’odi acaba danyant la salut). I aquestos factors per sí sols no funcionen, no són excluients, sinó que més aviat es necessiten els uns als altres i es complementen, però sempre segons l’estat mental que tinguem sobre la nostra experiència quotidiana. Altres factors que influeixen en el nivell de felicitat són l’espiriitualitat i el coneixement. Per supost quan dic “espiritualitat” no vull dir Jahvè, que és un déu cruel, castigador i venjatiu (els africans per exemple són animistes, pensen que tota cosa està viva, que els animals tenen ànima, que les fonts i l'aigua té ànima, és un tipus d'espiritualitat, al meu entendre més arrelada a la natura). Com tot, no hi ha absolutismes, és tot qüestió de graus.

És impressionant com la cultura, almenys per un poeta i cantautor com jo,que és un «obrer de la paraula» actúa secretament en els nostres esquemes mentals o ànima. Per exemple, hi ha qui espera que siga alguna cosa o persona externa a ella la què li proporcione la felicitat. En anglés, el idioma dels majors assassins del món, la paraula «success» significa «triomf» i pels castellans que també feren genocidis amb els amerindis, d’ella deriva el fet «succeïr». Però no hi ha res casual, és tot causal, i temendament multifactorial.El mateix passa amb la paraula «to ignore» que es tradueix per «desconeixement», al castellà «ignorar» que té el sentit de «no fer-ne cas».Resumint, no pots esperar que et porten flors, has de plantar les teves ací i ara.I desobeïr, a voltes és desconeixement, i altres voltes un acte de rebel·lia necessari per conservar la dignitat que tens.

Ara parlaré d’un tema gairebé (r)evolucionari: el desig. La satisfacció interior depén del desig. La resta d’animals tenen «impromta» però els éssers humans tenen desig, anhels...Ara bé, hi ha dues classes de desig:

Uns positius i útils per aconseguir satisfacció personal i social, com és el desig de felicitat, el de pau, el desig de voler viure en un país i un món més harmoniós i amable, més acollidor...

Però hi ha altre tipus de desig que són insensats, i a més són impossibles de satisfer, no tenen mai límit i es converteixen en «trampes», en pous sense fons per on cau la persona. Aquestos desitjos anem a anomenar-los «impulsos». Són el desig de comprar i comprar (compres compulssives), el que basa la publicitat de voler fer-nos desitjar de tot i a tothora, el desig de posseïr (arriba a confondre les persones amb les coses),els desitjos que no naixen de la pau interior , de la ment en calma, com matar, furtar, fer trios sexuals, orgies, drogar-se, menjar compulssivament,cometre adulteri, desitjar possessions més i més cares o més i més abundants, etc,etc. Per no sucumbir a eixe segon tipus de desig o «impuls», hem de preguntar-nos: «però, realment ho necessite?» .

El desig basat en la cobertura de les necessitats humanes essencials (aliment, llar, vestit, etc) és raonable. Però la línia que separa el que necessitem o no, i no sols és delimitada amb  aquesta disciplina interna, què no deixa que ens arrossegue l’impuls fins a carrerons sense sortida, és fina, sols és veu amb l'auto-coneixement i l'auto-estima.

A voltes, que un desig siga excessiu, negatiu, depén de les circumstàncies o de la societat en la que es viu (segons el context cultural i la comunitat amb qui es comparteix un territori, desitjar certes coses, pot provocar-nos problemes i gran infelicitat). Per exemple, els africans són polígams, tant les dones com els homes.I està ben vist. Això no vol dir que no es barallen, l'alcohol i la SIDA fa estralls entre la gent d'allà. Aixímateix, la satisfacció per sí sola no determina si un desig és bo i positiu o dolent i negatiu. Depén de les conseqüències que se’n deriven, del resultat final. Doncs si ens deixem dur pels impulsos acabem xocant amb la realitat, ens arribem a sentir buits i morts, i caiguem en la depressió, o en qualsevol altre desequilibri, inclós el suïcidi.

La diferència entre el desig i la impulsivitat no ve donat doncs pel plaer immediat obtès, sinò pels resultats a mitjà i llarg termini. L'esquerra política per exemple treballa a mitjà i llarg termini no de “aquí te pillo, aquí te mato”, això és estratègia del capitalisme i de la societat de consum...En aquesta societat capitalista on el sistema només pot funcionar a base de frustracions i infelicitats personals de la gent, se’ns ha «infantilitzat» per tal que siguem com nadons que sempre necessitem estar rebent plaer, a costa del que siga, i se’ns provoca amb la publicitat que desitgem de tot i a tothora, a banda del materialisme i la supressió de l’espiritualitat per tal que la maquinària rode i anhelem més i més. 

Amb el que passa amb el cobeig o l’avarícia, basada en expectatives desmesurades,és que en enfrontar-se amb la realitat, la persona pateix una frustració i es desil·lusiona, no sense confusió i diversos desequilibris. Amb l’avarícia passa que la persona obté l’objecte de desig, però no queda satisfeta. Aleshores comença una recerca il·limitada i sense fons de més i més, amb el que augmenta la infelicitat...

La única actitud que salva és recolzar-nos en els propis recursos i valors, apreciar el que som i el que tenim ara i ací, projectar-nos en el futur (sobretot quan el present és una tortura) per veure què podem arribar a ser, donar valor a les pròpies aptituds, i fer coses què ens facen sentir útils (com cuidar els pares, la famíia, composar cançons i poemes, utilitzar l’experiència per ajudar a la resta, etc). Amb una actitud rebel, i la disciplina interna adequada, és possible anar discernint, i triant lliurement, sense pulsions, confusió o desestabilitzacions, amb constància,seguretat i coratge. És així com aconseguim major satisfacció personal.I ésser conscients, que si durant el procés (tota la vida és un procés inacabat permanentment fins que morim) hi ha,  sofriment pel mig, hem de saber que té eixe sentit, i sentir-nos dignes del patiment,no perdre mai de vista el nostre sentit de la vida, siga quin siga.

Els iguals s'atreuen. El camí s'escomença sol/a i amb el temps anem juntant-nos amb gent que camina en la mateixa direcció. És el camí la meta, i a voltes ens perdem, altres prenem travesses. La meta o destí final també pot anomenar-se felicitat, auto-realització, elevació, il·luminació, adonar-se'n, la pau, l'èxit, el zènit o senzillament final. Però siga en l'ordre que siga hi ha 4 camins per on hem de passar sí o sí:

1)L'acceptació definitiva de la responsabilitat d'u/una amb la seua pròpia vida (auto-dependència)

2)El descobriment de l'altri (l'amor, el sexe)

3)La pèrdua i i els dols.

4)La concepció completa d'u/una mateixa, la recerca fèrtil del sentit de l'existència.

Genèticament, i per tant amb determinació innata i biològica estem dotats/ades mentalment, emocionalment i físicament per la supervivència. Però des del moment en que naixem (inclús abans, alguns amerindis, per exemple de l’ètnia de Rigoberta Menchú, sostenen que desde que som gestats, per això les dones embarassades parlen amb els seus futurs nadons), quan comença la Vida, comença la nostra adaptació a l’entorn. I amb ell un «entrenament de la ment» que serà favorable o desfavorable, o si es prefereix ,un enrenament de la psique o l’ànima. Nosaltres no vivim a l’Amazonas, no som una tribu primitiva, sinó que vivim a ciutats on res és natural, la immensa majoria de coses són convencions socials. Així al principi, anem acumulant pensaments, sentiments i experiències que ens apropen a la felicitat o ens allunyen, i aleshores patim. Però açò no ocorre de manera natural, sinó que es tracta d’un APRENENTATGE. En aquest aprenentatge hi intervé la plasticitat del cervell que fa possible canviar la funció i la xarxa neuronal. S’ha demostrat científicament que la pràctica regular i constant d’una manera de pensar i fer, canvia el cervell. Amb l’aprenentatge, que tampoc és natural, es fa real la transformació interna, mitjançant la disciplina mental d’anar substituïnt i de manera gradual el nostre condicionament negatiu per altre de positiu. El Dalai Lama, per exemple, porta des dels 4 anyets, entrenant la ment. I aquest procés no acaba mai. 

Un tipus de disciplina mental que possibilita la vida plena o feliç és el comportament ètic. Realitzar accions sanes i evitar les insanes  («insane» en anglés, i el català «insània» significa bogeria o boig) depén del grau de disciplina interna mental.Una ment ètica i disciplinada conduirà a la felicitat. Una indisciplinada conduirà al sofriment. Per exemple, quedar-se recordant males passades del passat, sense viure el present, o atemorit/ida pel futur, crea pensaments i sentiments «viciosos» o insans, el que per això , quedar-se en el fosc túnel del pas del temps , en el passat, condueix al sofriment, mai a la vida plena.

Aquesta disciplina mental i interna mai pot basar-se en obligacions o prohibicions externes imposades per altres. És més aviat auto-disciplina. I eixa auto-disciplina tampoc és natural. Per això no és natural que tots els éssers humans desitgen ésser feliços amb conductes sanes, i així mateix tampoc és natural que tots eviten el patiment amb conductes negatives, sense auto-disciplinar-se. El coneixement ens arriba de manera no natural, per tant requereix un esforç i un grau d’ésser conscients (per això alguns diuen que Déu és la consciència) , practicar i entrenar dur. L’educació tampoc és natural igual que la jerarquització dels valors morals. El natural és augmentar l’entropia, el cas, el desordre. Aprendre i aconseguir coneixement o saviesa costa (voluntat, paciència, calma, auto-anàlisi, etc,etc), i mai ocorre de manera espontánia. Hi ha per això moltíssims nivells diferents entre la gent que té pensaments i sentiments, els quals condueixen a la llibertat i a la resolució de problemes o no. La capacitat de jutjar les conseqüències dels nostres propis comportaments a llarg i curt termini també costa d’aprendre. Però ens fa responsables de nosaltres mateixos, és a dir , lliures. El més fàcil és «deixar-se dur». I per ésser conscients, l’educació, el coneixement i la nova informació que anem fent nostra esdevé essencial. Aquesta es pot fer de maner auto-gestionada (per exemple llegint llibres en solitud i practicant amb la resta) o bé mitjançant un/a guia espirirtual (com l'Esgésia o el/la Psicòloga).També poden servir certes interaccions socials de qualitat (pares, tete, amics, parella, etc). Però res és natural ni res passa perquè sí. L’atzar existeix, però la seua repercussió és nímia. I per educació no entenem l’educació formal o reglada, que si bé pot ajudar, a certes persones no els interessa que tothom aprenga a ésser totalment conscient, ètic i savi. És per això que des de l’any 1978 en successives reformes educatives han anat davaluant en objectius (capacitats) l’educació i omplint-los de continguts (i això que ha passat a l’Estat Espanyol s’ha donat en totes les parts del món occidental). Hi ha molts indrets on aprendre, no només el formal o el informal, per això hi ha «alumnes» de l’escola de la vida, que no saben llegir ni escriure i en canvi són més savis, viuen més feliços.

Allò natural és buscar la felicitat i l’amor, doncs l’afecte,la compassió i la bondat creen un estat mental feliç i satisfactori, malgrat els entrebancs quotidians que puguem tenir. L’ésser humà és bo per naturalesa-deia Rousseau-, però cal puntualitzar que això és cert, sempre i quan no hi haja pensaments ni emocions negatives. La naturalesa de tots els éssers sensibles és en essència benèvola i no agressiva. L’afecte i la compassió van més enllà de l’esfera religiosa. Algunes persones occidentals consideren la compassió com caritat, com una posició de superioritat jeràrquica front qui pateix, i la rebutgen. Però la compassió no és la cristiana, sinó senzillament «posar-se en la pell d ’altres i sentir com ell/a sent». Aquest afecte i compassió dels altres vers nosaltres i de nosaltres vers els altres , és vital. Ja des de nadons ens alenen afecte, i aquest és indispensable per sobreviure. El cos humà, en comparació amb altres mamífers o animals, és molt feble, necessita molt de temps per poder caminar per sí sol i la criança és llarga. Si hem pogut «col·lonitzar» el món és precissament pel desenvolupament cognititu i emocional basat en la bondat, l’afecte, l’amor i la compassió. Aquestes característiques proporcionen salut,i equilibri mental, emocions sanes, mentre que la frustració, la por, el nerviosisme o la còlera provoquen malalties.

I com s’explica doncs que hi haja tants conflictes agressius i violents al país, al món i dintre la família? Els conflictes violents i personals o mundials són superficials i provenen d’una frustració per manca d’afecte. L’agressivitat surt d’un desenvolupament intel·lectual feble, d’una intel·ligència o imaginació usada malament. I només produeix odi i més odi. Però la situació es pot revertir si comencem a entrenar la ment i utilizem la bondat , l’amor i la compassió, el qual significa retornar a la nostra naturalesa original i innata.

Tradicionalment en la cultura occidental ha predominat durant segles la idea de que la naturalesa de l’ésser humà és egoista i agressiva d’una manera congènita i genèticament determinada, se l’ha considerat un animal depredador que fa la guerra i lluita per aconseguir territoris, per exemple. Malgrat això, hi hagueren visions minoritàries però oposades a aquesta idea, des del camp de la Ciència i  la Filosofia (David Hume, Rousseau, Darwin...)

Però la Ciència i la Psicologia s’aferraren a aquesta idea pesimista de la naturalesa humana, fins i tot es considerava que qualsevol motivació, com la generositat, responia a finalitats egoístes i no per ajudar al proïsme sense instrumentalitzacions, sinó per alleugerir la pròpia consciència individual. No obstant en els últims 30 anys, la balança ha anat apropant-se a la visió de la naturalesa bondadosa i compassiva de l’ésser humà. Naturalment podem ser agressius i violents però açò no és innat. Existeixen molts estudis científics que afirmen que l’agressivitat està influïda per factors socials, situacionals i ambientals, i que, per tant el comportament violent no està genèticament predeterminat. Fisiològicament el nostre cervell té el potencial per ésser bondadosos/es o agressius/ives, depén del que aprenem al llarg de la vida, de la nostra formació i de les nostres experiències.

Científics com C.Daniel Batson i Nancy Eisenberg rebutjaren la idea de l’egoisme innat en la natura humana, mitjançant estudis científics. Linda Wilson afirmà que l’altruïsme responia a un instint bàsic de supervivència de la comunitat, i es va demostrar que, a més a més, l’ajuda mútua tendia a evitar problemes psicològics derivats de situacions traumàtiques. Larry Scherwitz va descobrir que les persones sense vincles afectius estrets, sense lligams socials, patien una salut deficient, posseïen majors nivells d’infelicitat i eren més vulnerables a l’estrés.

Obrir-se a la resta i ésser comunicatiu/iva, és el natural i desenvolupa inevitablement la compassió i l’altruismes entre els humas. La cooperació és a mitjà i llarg termini més beneficiosa que la competitivitat entre les persones. En els temps actuals, utilitaristes i materialistes en les nostres societats, es veu tot com un intercanvi, i no sols de compra-venda de béns, també si no rebem el que esperem d’algú ens sentim frustrats de la seua amistat o del seu amor.Per exemple, se sol veure un nadó com una «màquina de menjar i dormir». En canvi alguns se n’adonen que al mamar, alleugereix a la mare i li dóńa plaer i quan ens mira directament als ulls i somriu, ens desperta sentiments de tendresa, compassió i atenció vers ell. En definitiva,segons com percibim els altres, tindrem una conducta o altra. Si els percibim egoistes i hostils, nosaltres també ens instaurarem en la maldat, però si els percibim solidaris i compassius, ens sentirem més confiats, alliberats i comunicatius. I el més important de tot açò, és que canvia el nostre interior. Així és com guanyarem benestar i felicitat o serem uns/unes amargades.

Quan entrem en un període confús, d’estancament o inclús de pèrdua de fe, s’ha de veure com un parèntesi on ens reestructurem. Val la pena retrocedir una mica i anar a la base, afirmar que el propòsit de la nostra vida és la felicitat, i pensar què és el que realment ens aporta felicitat i quines són les nostres prioritats, per tal de tornar a l’objectiu principal de buscar la felicitat de manera sistemàtica.

A voltes som conscients del ràpid que passa el temps, cal recordar el conte aquell de Bucay on en eixe poble l’edat de cada mort de cada làpida indicava els anys, els minuts i els segons en els que havien estat feliços (no era un cementirir de xiquets), així hem de poder aprofitar cada segon com el darrer en el nostre objectiu i recerca, siga quin siga (ajudar altres éssers sensibles, tocar la guitarra, cultivar-nos,etc) i amb esperança (si es treballa esperançat/ada el treball no esdevé un càstig bíblic), tot i que res ens assegura que demà estarem ací.

La vida espiritual és possible, tot  que se siga ateu. Es tracta d'identificar els factos interns que produeixen felicitat i prioritzar-los davant dels externs. Així anem substituïnt gradualment i entrenant la psique els estats mentals negatius (com la còlera, l'enveja, els cels, l'avarícia, el cobeig, etc) per altres posisitus (com l'amabilitat, la tolerància, el perdó...).

Per supost la vida espiritual es pot deslligar de la religió, de qualsevol religió. Som cos, cor, ment i ànima, i la vida espiritual, no té perquè estar sotmesa a cap corpus de creences més o menys religioses, és Humanitat i és compartida per tota la família humana. No obstant a cada persona li va un tipus de creença o un altre, però la diversitsat ens hauria d'enriquir. Massa atrocitats s'han comés  i es cometen en nom d'una fe religiosa o altra. Totes les religions (cristiana, judaica, islàmica, budista, polietísta,etc) tenen aspectes que poden ser beneficiosos per totes i tots. El que no és de rebut és el fanatisme, el proselitisme i voler que tota la Humanitat crega en el mateix, cadascú és diferent i en la diversitat està el gust. Totes les creences tenen quelcom beneficiós per la felicitat de la persona. Però per això, la persona ha d'estar oberta, no només cognitivament sinó també emocionalment, per tal de fer seus els valors i dur la seua vida espirirtual a cadascun dels àmbits quotidians del seu bon fer, integrar-los en la seua pròpia conducta i experiència.

Moltes voltes les oracions no són més que simples recordatoris dels principis i conviccions personals, i qui diu oracions, diu versos o cançons. Per suposat, vivim acceleradament i això pot ésser un “impediment” per la vida espiritual, però això és fals, ja que es pot treure temps per rcordar-se a u/una mateixa com relacionar-se amb la resta, per estar en pau amb u/una mateixa i per posar en pràctica, quotidianament

els aspectes mentals positius, com l'amabilitat i la compassió (patir amb 'altri, posar-se en la seua pell), pensar en la naturalesa de la realitat, planificar un temps per estar sol/a amb u/una mateixa i tanmateix és millor la qualitat a la quantitat. La vida espiritual no s'aconsegueix amb un “estat contemplatiu” sinó amb l'acció interna (eliminant pensaments que generen emocions negatives) i externa (aplicant-los a la conducta amb nosaltes mateixos i amb els i les altres).La vertadera espiritualitat és una actitud mental quotidiana. Es guanya al practicar-la i s'aconsegueix serenitat mental de manera gradual (aprenentatge). Aquest procés no finalitza mai, fins que et mors. 

La fe proporciona suportar el dolor, les agressions i fins i tot trascendir-les mitjançant la compassió (els botxins són uns pobres diables ignorants), ajuda a afrontar amb major serenitat qüestions com l'envelliment, les crisis personals i els esdeveniments traumàtics. És comú que en situacions de sofriment extrem (com ésser presos en camps de concentració) sorgisca el sentiment religiós. És una auto-defensa del cervell per sobreviure. El nihilisme provoca la mort, conductes auto-destructives i només dóna dolor, un dolor estúpid perquè no ensenya res de res. A més, quan tenim creences o fe religiosa una persona se sent part de la comunitat amb qui comparteix les mateixes creences, les creences uneixen les persones. Però han d'ajudar a la gent a fer-nos més humils i trobar ponts de connexió amb altres persones que tenen fe o creences o religions diferents, inclús, aparentment oposades.

Quan parle de fe, no parlem d'una religió en concret, és més aviat una força individual i interior. L'espirirtualitat no necessita de creences, és bondat, amabilitat,compassió, altruisme i atenció amb la resta d'éssers humans. Eixes qualitats o valors són universals, se siga creient o no, es professe una religió o altra, se siga ateu  o agnòstic. La vertadera espiritualitat fa a la persona més serena, la connecta amb ella mateixa i amb la resta, la fa més pacífica, més feliç, comprén que és un individu/a lliure i per tant responsable i es compromet amb la resta de manera voluntària, donant felicitat a sí mateix/a i a totes les persones que l'envolten. Tot això s'aconsegueix esforçant-nos, amb disciplina mental, eliminant els pensaments i les emocions que ens fan mal i ens fan fer mal a la resta. És important conèixer la naturalesa de la nostra pròpia psique (ment+ànima), treure de l'inconscient els pensamens i sentiments i fer-los conscients. La psique no és només claredat i cognició, és també experiències i auto-coneixement. Si açò s'aconsegueix de manera estable i centrada en l'aquí i l'ara, pot passar que al principi sentim una absència, un buit fèrtil. Però si ho entrenem sorgeix l'estat natural de la psique; clar, calmat i atent.

Un mètode és fer respiracions conscients per projectar la psique no cap a les experiències passades ni futures,no cap al món sensorial o els objectes externs, no cap a termes conceptuals, sinó per assolir un estat de calma, serenitat i conscient de nosaltres mateixos on estem relaxats però atents...

-DOL-

S'anomena “elaboració del dol” a l'adaptació a una nova situació on ja no està “el que era” per ser “el què és”. Açò va indissociablement unit al dolor, i com deia Nietzsche, l'home és un etern aprenent i el dolor el seu mestre. A voltes però el canvi és , a la llarga, a millor.El canvi és el més natural que hi ha i és el que el dennota vida, la vida canvia per ser vida i hem d'anar deixant coses, persones i idees, o si aquestes canvien, adaptar-nos, però sempre hi ha una pèrdua, un dol.

Vivim en la nostra realitat, però eixa no és la Realitat. Al adaptar-nos a la nova situació hem de discernir el que són desitjos i anhels (font de patiment) d'allò que ara tenim, real i veritat. El dubte però serà l'única certesa.

La pèrdua no és només  la vivència de la mort d'un ésser estimat, és també les renúncies conscients dels somnis romàntics (tant de parella, com polítics), la cancel·lació de les nostres il·lusions de llibertat, de seguretat i la pèrdua d'eixa joventut que es creia invulnerable i inmortal. Però a través d'aquestes pèrdues , u creix, el dolor fa mestre. I renunciar al que ja no està és madurar. S'accepta doncs i s'assumeix la nova realitat, ens agrade o no, i en açò és bàsic tenir una actitud adient.

Hi ha un cicle que respón a tota activitat vital, amb el dol també:

1)Retirada (mirem les coses desagradables des d'en fora)

2)Adonar-se del que passa o va passar, i on les emocions són l'avant-sala de l'acció.

3)Establir el contacte amb allò que dol. Comprometre's amb la situació en la qual s'està immers

4)Retirada de nou, esgotat, a trobar-se en solitud amb u mateix.

El dol recorre aquest camí sense desviar-se. En la retirada està la pèrdua on me n'adone del que tenia o sentia.I fa mal, és inevitable.Primer surten els sentits, després les emocions i me n'adone del que realment ha passat.Però també em done compte de la nova situació abans de tornar a mi mateix.

La pèrdua forja el nostre caràcter i la manera d'estar en el món.Sense la pèrdua no seríem el que som i ningú pot evolucionar sense dol. Arribar a l'autorealització sense sentir aquest buit estèril és impossible.

La pèrdua etimològicament significa haver donat tot a algú que ja no està. És important manegar la impotència i potser la renúncia forçada a alguna cosa que havèrem preferit tenir. Però cal fluïr, no apegar-se a les coses ni a les persones, doncs si les aferrem per tal que no escapen, deixem de gaudir d'elles i és millor saber que algun dia ens deixaran o les deixarem, sense per això faltar al compromís, això és estimar en llibertat.Així estarem més arrelats a la naturalesa de la vida i no perdrem el temps defensant una cosa o una idea, patint. Retenir idees de llibertat romàntica tampoc serveix de res, tan sols per acontentar l'ego vanitós d'haver “guanyat”. I pensar el l'aquí i l'ara sense expectatives, ajuda a no agarrar, a no quedar-se apegat ni a coses , ni a persones, ni a idees, perquè si no tan sols podem recordar i recordar, i no viure. Tendim a aferrar-nos a les vivències també que en algun moment ens “salvaren”, però que en el present ja no serveixen, com per exemple utilitzar el sexe per sentir-nos vius, ja no és útil, són passat i no estan,he aprés a suportar els dols solet,i hem de soltar-nos d'elles per aconseguir emancipar-nos de nosaltres mateixos inclús.

Després de cada pèrdua, d'haver elaborat el dol i plorar-lo,ens trobem amb nosaltres mateixos, modificats i amb major maduresa i creixement (al perdre eixim guanyant). Allò conegut com les vivències traumàtiques, les idees romàntiques de llibertat, les persones que estimàrem i ja no estàn, és causa de sofriment.Anhelem que res canvie, que torne a ésser tot com era, i ens aferrem a una situació passada que mai tornarà a succeïr.Així eixe desig és font de sofriment. Si centrem les energies en el que ara i ací tenim serem més feliços, en canvi anhelar el que no tinc, el que ja no està  el que et costa conservar serà una desgràcia que t'impedirà crèixer.

Canviar els pensaments i sentiments negatius per altres de positius es fa mitjançant, uns passos:

1)L'aprenentatge.

Bé siga per informació donada o altra que hem experimentat empíricament (açò pot ocasionar molt de dolor), es comprén perquè són nocius els pensaments i els sentiments negatius. Apareix aleshores la convicció per canviar.L'aprenentatge ensenya que hem de canviar i augmenta el nostre compromís.

2)Determinació.

Consisteix en desenvolupar la convicció. La convicció ha de desenvolupar-se cultivant-la, per convertir-se en determinació.

3)L'acció.

La determinació es transforma en acció, en decidir en posititu i correctament, duent-ho a la pràctica, en un esforç continuat (cultura de l'esforç) per tal d'establir nous hàbits. Açò , si es pateix un trastorn mental és difícil perquè la clau està en la voluntat. Per exemple en l'esquizofrènia es parla de símptomes negatius (perquè no haurien d'estar i estan) a l'apatia i a l'abúlia, però per a això estan els tractaments mèdics.

En clau psicològica hi ha dos factors que ajuden a posar-ho en pràctica.Són l'entusiasme i la urgència del canvi.

 3.1.L'entusiasme.

 Naix per exemple de veure el meravellós que és viure i el potencial que tenim  totes i tots dintre nostre

 3.2.La urgència.

 Consisteix en la consciència de que ací estem en trànsit i algun dia ens haurem de morir, pel qual no hi ha temps a perdre per tenir major qualitat de vida.

3.3. La motivació

3.3.1. Primària

a) Impulsos basats en les necessitats biològiques per sobreviure.

b) Necessitat d'estímuls i informació que no obstant augmenten el bon funcionalment del Sistema Nerviós.

3.3.2. Secundària

Són motivacions derivades de necessitats i impulsos adquirits, entra l'aprenentatge de la societat on es viu i res té a veure amb el natural. Ací, als Paisos Catalans, a voltes crea aquestes “necessitats” la cultura burgesa. A la resta del món, també.

4)L'esforç.

L'esforç constant i continu per canviar és l'últim factor. Canviem esforçant-nos, els condicionants dels nostres pensaments, sentiments i conductes o hàbits negatius, doncs hem aprés a ser com som de manera bàsicament social o cultural, de manera que adoptant nous condicionaments podem resoldre una ampla gamma de problemes.

Donat que el comportament ve donat per l'hàbit, amb esforç, podem canviar d'hàbits, amb el que canvia la nostra conducta i una conducta canviada canvia també una actitud,

No obstant cal saber que els canvis vénen amb el temps, cal tenir paciència i no desesperar-se. La força del costum és molt útil, quant més repetim una acció positiva més la incorporem a nosaltres mateixos. A voltes, el compromís amb els altres evita caure enla desesperança i la frustració,és útil saber-se part de la comunitat i amb gent que t'estima.

Així és necessita molt de temps i esforç per desenvolupar comportaments i hàbits mentals capaços de contribuir a solucionar els nostres problemes. 

En el procés dinàmic del canvi cal tenir expectatives realistes o no tenir-ne per no caure en la frustració (que no és el mateix que no tenir il·lusió), i centrar-se en l'aquí i l'ara.

Un exercici és aïllar una emoció fosca i negativa (com la ira, la gelosia, l'enveja,la revenja,etc) i analitzar-la per després establir un diàleg intern amb altres emocions positives (com la pau, l'altruisme,la moral deontològica,etc). Això és adoptar diferents perspectives. Un altre exercici és entendre l'altri com diu i què diu tal qual i no com ens pensem que és.

Pensar per separat totes les capes que ens cobreixen i conformen la identitat (gènere, ètnia, classe social, espècie animal, etc) també és útil.

Les emocions negatives es recolzen en percepcions errònies de la realitat, per molt poderoses que siguen, manquen de sentit i es basen en la ignorància (concepció errònia de la naturalesa de la realitat), és una distorsió.

Cal dir que "evasió" és tot el contrari a "salut mental" i tenim tota la vida per millorar...Totes i tots hem sofert de manera similar, siga per unes coses o altres, fins  i tot per la fuetada de la Mort. Cap ésser humà és lliure del patiment i la pèrdua. Saber-ho, ésser conscient, no elimina el sofriment però evita lluitar inútilment contra el teu destí.

Les persones tenim mecanismes externs i interns per aliviar el sofriment. Els externs són per exemple els ansiolítics, els anti-depressius, etc, i els interns són molt variats: hi ha per exemple negar el problema de manera insconscient, o acceptar-lo vagament entre evasions, o bé el projectem en els altres i els acusem de provocar-nos sofriment...Tot això són solucions parcials que el que fan és augmentar la nostra infelicitat i insatisfacció. El sofriment s’ha de sentir  de manera conscient, no hi ha altre camí i sols es pot evitar de manera temporal si no es tracta adequadament. A voltes ens enfrontem al dolor i als sentiments, i per tal d’ésser forts, els fem recular, però l’estoicisme no és mai la solució, i tard o prompte aflora la depressió.

Assumir el dolor propi és el primer pas i aquesta feina no és fàcil ja que el sofriment pot estar arrelat molt profundament en el nostre inconscient. Hi ha tres causes que provoquen sofriment. I és bo conèixer la seua naturalesa, pensar en elles i així preparar-nos mentalment per quan vinguen. És l’envelliment, la malaltia i la mort, o la pèrdua (d’una parella, d’un fill, d'una mare, etc), la pròpia i la dels altres. Això permet perdre-lis la por. S’ha d’entendre que aquest dolor és natural, forma part de la vida i s’ha d'assumir amb dignitat i honestedat,no «amagar-lo» en el inconscient. Doncs no pensar en tot allò alivia momentàniament però quan hi arriba, la nostra psique no s’ha familiaritzat amb la naturalesa d’aquests problemes i el resultat és molt pitjor.

Els factors externs que proporcionen alegries i felicitat són molt menors que els factors externs que proporcionen insatisfacció i infelicitat. Entrenar la ment, ajuda a afrontar el dolor quan arriba però també de forma quotidiana,ajuda ( no és bo ni útil, evadir els problemes, evitar-los). El concepte clau davant del sofriment és l’ACTITUD. Aquesta actitud consisteix en tolerar el dolor, no rebutjar-lo, veure’l com una cosa natural que hi ha que passar per ressuscitar després,sentir-lo perquè som vius, afrontar-lo i assumir-lo, sense acusar ningú, ser-ne totalment conscient. Això és l’únic camí que permet abandonar-lo, al temps. També podem eliminar les seues causes profundes, moltes voltes arrelades a l’inconscient, abocar-hi llum, i eliminar la ignorància, producte de la falsa percepció de la naturalesa de l’ésser i de la societat, eliminar els anhels i els desitjos i també eliminar l’odi i totes les seues formes subsidiàries.

El sofriment no s’ha d’ocultar, s’ha de sentir, ésser dignes d’ell, afrontar-lo i tolerar-lo com una part més de la vida. No es tracta de ressignar-s’hi. La ressignació és una actitud passiva on ens fem les víctimes i acaba anul·lant-nos. En canvi, l’acceptació, que té les arrels en la compassió amb nosaltres mateixos,en l’autoestima i en la nostra realitat actual, permet triar qué volem i com aconseguir-ho, dintre de les pròpies limitacions i sofriment, el qual és inevitable. És una actitud molt més positiva.

Per tal d’afrontar el sentiment de pèrdua, hi intervenen les creences individuals i també és útil relativitzar, no prendre’s les coses o el dolor tan a pit, doncs preocupar-se excessivament duu a un/a a conductes negatives i perjudicials.

L’alienació, producte d’un major benestar material  a les societats occidentals i capitalistes, impedeix que pensem en la mort, la pèrdua o el sofriment i la malaltia. Però aquestes arriben, les veiem con anti-naturals i infantilment pensem que no ens les mereixem. La mort, la pèrdua, la malaltia i el sofriment formen part de la Vida i són tan naturals com l’aire que respirem. Sembla que nosaltres hem perdut certa habilitat per afrontar el patiment. Avançar-se al sofriment, per exemple, pensar de tant en tant en la mort dels pares, fa que quan arribe el moment, estem majorment preparats/ades. Sentir l’ansietat i l’esgarrament del dolor, és bo, quedar-nos ancorats amb una actitud passiva duu a la depressió i no és útil.

Molts sofriments són inevitables però ésser conscient i ACCEPTAR que és u/una qui decideix lliurement sofrir o no, disminueix el problema. La negativa a acceptar el sofriment com una cosa natural i que hem de passar, ens fa pensar-nos víctimes i per tant tirar les culpes a altres, camí ineludiblement desgraciat. Altres voltes no neguem el sofriment sinó que en pensem massa en ell, no deixem la ferida cicatritzar al temps que exagerem les injustícies. Això esdevé una auto-lesió. A voltes una sensibilitat excessiva fa que augmente el nostre dolor i el secret és fixar-nos en el present, l’ara i l’aquí, i donar-li la justa importància a les coses nímies i quotidianes al mateix temps que centrar-nos en coses noves o ja existents que a llarg termini ens proporcionaran felicitat. El dolor és subjectiu, és una creació personal, segons com aprehenem el món i com el percibim. Si ens prenem les coses dolentes no tan a pit, tot  que no sempre es poden evitar certs sofriments o situacions difícils, millorarà la nostra qualiat de vida (no hay mejor desprecio que no hacer aprecio). Si percibim que el món és hostil i ens perjudica a posta, ens carregarem de negativitat, una negativitat que no respón a la realitat, però ens fa ésser més infeliços. Cultivant les emocions, és a dir, no centrar-se en l’odi ni la rancor, i eliminar l’afecció(no idolatrar ningú) i no sentir que som el melic del món, els únics que patim i de manera més intensa que la resta, aconseguirem ésser més feliços. La infelicitat és sentir-nos sempre empresonats en la nostra pell, en el nostre cervell.

Els problemes apareixen en la nostra vida, però per sí sols no causen sofriment ni dolor. Depén de la nostra ACTITUD davant d’ells on patirem més o menys. Si ens centrem objectivament i amb cert mètode científic en les possibles solucions, si els veiem no com un problema sinó com un desafiament, si creiem que són «proves» que la Vida ens posa al davant com a oportunitat per aprendre, el dolor serà molt menor.

Moltes voltes considerem els problemes i els conflictes com «injustos». Això és una trampa del cervell, ens provoca un sofriment afegit, ens posa en el paper de víctima i ens priva de l’energia necessària per resoldre el problema inicial. L’anàlisi objectiu ens ajuda a auto-responsabilitzar-nos del problema, i deslligant-nos una mica del propi jo, veiem que la vida, la biologia,  no és justa ni injusta, és i punt. Aquest calificatiu de just i injust tan sols es pot aplicar amb les lleis i la seua aplicació, lleis que fan els homes i que són derivades, amb modificacions, del Dret Romà.

No és casualitat que en situacions dificils i extremes sorgisca l’espiritualitat. Creure en Déu, en un creador o en la Vida natural, serveix per ACCEPTAR eixe sofriment i dotar-lo de sentit, donar sentit a la nostra vida dolorosa en eixos moments, perquè al cap i a la fi, forma part també de Déu.Alguns, sobretot en Orient, creuen en el karma, que significa «acció», és a dir, atribueixen el sofriment a una vida anterior però no de forma impotent passiva i estàtica, sinó que es pot actuar sobre el present, evitant el dolor.

I si s’és ateu, està la Ciència, que analitza objectivament i científicament el problema, amb honestedat i sense implicacions emocionals i sol descobrir que darrere de les aparences s’amaguen els factors reals, molt més profunds, que causen el dolor i són el que realment provoquen el problema (per exemple en el cas de les addiccions o les conductes auto-destructives).

Cal saber que cap conflicte o problema passa perquè sí. És ocasionat per multitud de factors i el maniqueísme és una fal·làcia. Si examinem qualsevol situació d’una forma imparcial i honesta esdevindrem conscients de fins quin punt som també responsables del que passa o va passar.

La tendència freqüent en una societat irresponsable i no lliure, infantilitzada, és tirar la culpa del problema a la resta o a factors externs. I solem cercar una sola causa per així el·ludir tota responsabilitat. Confonem aparença amb realitat. Per evitar açò cal mirar la situació de manera hol·lística, ésser conscients que són molts els factors que causaren o causen el problema. Fins i tot quan algú ens menteix deliberadament, podem deduïr que tenim part de contribució en la seua conducta, podem pensar que el/la mentidor/a no té plena confiança en nosaltres, perquè nosaltres no som dignes de la seua confiança, potser per ser incapaços de guardar un secret, donada la nostra naturalesa. Això fa que el centre d’atenció es desplace d’allò que considerem injust a altra visió més encertada, sense sentir-nos culpables, és clar!

Els errors són humans, atès que els éssers humans no som perfectes. Penedir-se dels errors passats per no tornar-los a cometre en el futur està bé. Però quedar-se ancorat en el passat, omplint-nos de culpabilitat, tan sols serveix per auto-flagelar-nos inútilment. Els errors no es poden canviar. Amb el passat no podem treballar, ja és passat i no ens pertany ni a u/una ni a ningú. L’única cosa què podem fer és deslligar-nos del sentiment present d’opressió, evitant així que eixos errors esdevinguen font de desànim i de depressió. La culpa excessiva, que té molt a veure amb trets culturals,  duu a l’auto-odi i a menysprear-nos a nosaltres mateixos, i és la imatge que projectem sobre la resta, de manera que els altres ens tractaran amb odi  i menyspreu. L’ACCEPTACIÓ d’u o una mateixa, amb les seues pròpies limitacions, febleses i errors de judicis, ajuda a no caure en eixa culpabilitat. Per a això cal auto-conèixer-se molt i fomentar-se una auto-estima forta.

La culpabilitat sorgeix quan ens autoconvencem que hem comés un error irreparable, que hem ocasionat un problema o un dany permanent. Però res en la vida és permanent, i cal ser pràctics (problema-solució), la vida canvia per ser vida. Així que, en realitat, la culpabilitat no és ni més ni menys que una resitència al canvi. Tot és dinàmic, la vida no és estàtica, fins i tot en les relacions humanes on es passa per diferents fases , sense que això ens haja de produir temor al trencament.Cal saber l’origen i com sorgeix el sofriment. Però el sofriment també canvia, el dolor va disminuint, perquè tot és incapaç de perdurar, ni la vida mateixa.Així que com la vida és efímera, cal treure-li el millor partit mitjançant l’alliberament interior.En la mesura en que ens neguem a acceptar que la vida és canvi i ens resistim als canvis en la nostra existència, seguirem perpetuant el nostre sofriment. El canvi també es dóna en les relacions humanes, en les de parella també. Trobem cicles de major intimitat i altres amb major necessitat d’autonomia. Si se saben aprofitar, aquestos períodes de transició donen lloc a noves fases on poder desenvolupar tot el nostre potencial humà.

La capacitat de resistència i sofriment és un valor a cultivar (Que déu no et done a passar el que pugues suportar-diu el poble) però amb límits, doncs és impossible sense veure una situació difícil des d'altre angle, en un canvi de perspectiva. Però és una capacitat que tenim tots els éssers humans i fins i tot tots els éssers vius, pràctica i útil. A nosaltres, quan la posem en pràctica de manera conscient i quotidiana ens desenvolupa serenitat mental no exempta d'alerta. No es tracta de pensar negativament en el que s'ha perdut, sinó positivament en el que s'ha guanyat. Tot comença en u mateix però a situacions globals es requereix intervencions globals a llarg termini, amb responsabilitat social i compromís social. No centrar-se en”el problema” ajuda a no fer-lo desmesurat, és més útil comparar-lo amb situacions similars per les quals abans passaren milers de persones.

Quan ens fan dany,ens agredeixen, ens provoquen o ens humilien, el natural és enfadar-nos. Tendim primerament a veure l'altra persona com a enemic i sols veiem els seus aspectes negatius. Això ens carrega de mals sentiments, negativitat o fins i tot odi, però no deixa d'ésser una projecció mental de nosaltres mateixos sobre l'altra persona i no es correspón amb la naturalesa global de l'altra persona. Requereix esforç, disciplina mental i anàlisi racional, paciència, tolerància (sense extremismes ni fanatismes, amb respecte i humiltat de saber que de tots es pot aprendre) i compassió, però podem tranformar eixos sentiments en una comprensió més pacífica i calmada.En realitat ningú és totalment dolent, sempre hi ha coses bones i positives. Si el dolor o l'enuig persisteix és millor oblidar-ho momentàniament,però millor encara és començar a pensar en els aspectes positius de l'altra persona fins arribar a no percebre-la com a enemic. Aquest canvi de perspectiva, ens dóna serenitat no exempta d'atenció, i fa escapar del dol i de l'odi que només porten malalties com el càncer o disgustos i amargura.Es tracta d'ésser pràctic i només Calimero que acabava d'eixer de l'ou deia “No és just, no és just”. La venjança només comporta un cercle viciós, doncs l'altra persona no ho acceptarà i serà un cúmul de venjances interminables, ambdues parts sofriran i la vida s'enverinarà. A més, per molt que les nostres accions d'animadversió provoquen “la caiguda” de l'enemic, això no serveix per llevar-nos de damunt els sentiments negatius, la frustració o l'odi. Tan sols serveix demanar perdó, perdonar-se a sí mateix i perdonar a tothom, al cap i a la fi ningú és perfecte i s'han d'entendre les coses en el seu context, posant-nos en la pell de l'altre, per així tranformar el punt de vista i restar en calma i pau interior...L'enemic pot ésser vist com una oportunitat per al creixement personal, un aprenentatge per resoldre de manera més eficaç els conflictes, altra manera de fer i estar en el cor de la vida, més ric, més pacífic i més lliure. La “destrucció” només duu destrucció i la vida sol donar el que u dóna...Tot és qüestió d'actitud i humiltat...No es tracta de “guanyar” o “perdre” sino d'arribar a un esta mental i/o espiritual superior al que teníem...Però tot açò són teories i el que realment compta és la pràctica quotidiana i constant.I ser enterc no ajuda, ni és el mateix que ésser voluntariós, cal flexibilitzar la ment, les pròpies creences i si s'escau qüestionar-ho tot, el resultat és la consciència simultània del macrocosmos i del microcosmos, el què afavoreix distingir el que és important del que no ho és...Açò es facilita si deixem de pensar individualment i més col·lectivament, en sinèrgies solidàries de compromís i responsabilitat social (en la formació d'una persona hi intervenen molta gent, ningú es fa a sí mateix)...

La supervivència durant i després d'unes circumstàncies brutals, és producte, no de la joventut o la fortalesa física, sinó de trobar-li un sentit ple, un significat al patiment sofert. Jo l'he trobat en l'aprenentatge per “veure” i facilitar-me així el viure en societat. Hi ha, segons la moral judeo-cristiana un “premi” o avantatges que es poden donar (o no) com tenir una salut bona espiritual, mental, física i emocional o unes relacions inter-personals futures de qualitat. Però la diferència entre l'esperança i aquesta moral basada en que Déu ens imposa un dolor per provar la nostra fe i serà per a bé, és que els “avantatges” o “premis” potser no hi arriben mai, però s'evita caure en la frustració si s'ha comprés el dolor amb el seu significat ple, per sí mateix, sense esperar res a canvi.

Tendim a allunyar-nos del dolor, no obstant a llarg termini, resulta més productiu afrontar-lo, acceptar-lo i sentir-lo (sense alienar-se o evadir-se que és tot el contrari a salut mental), és a dir, ésser dignes d'aquest patiment sense ressignació cristiana ni tan sols suportar el dol ni pensar que “no és just”.

El sofriment, si és ben entés, fa que traguem el millor de nosaltres, ens fa millorar com a persones, comprendre millor la vida i empatitzar millor amb la resta, guanyar humiltat...El patiment ens fa més forts (moltes voltes l'art naix del dolor), ens “humanitza” perquè ens fa desenvolupar una nova sensibilitat que ens fa connectar amb la resta, fins i tot podem sentir el patiment d'altre, per exemple per una malaltia. Així el sofriment es més fàcil de tolerar, en certa mesura és com una benedicció.

Es reflexiona sobre el patiment en temps de bonança, en eixos períodes es desenvolupa a resilència, i al reflexionar sobre el dolor hi ha una conseqüència molt pràctica i útil: s'eliminen els actes insans que el provoquen (com drogar-se) o fins i tot, es poden eliminar les causes (millor evolució de l'esquizofrènia).

Així, a voltes, reflexionar sobre el dolor en temps de bonances és molt útil. Altres voltes patim tant i ens sembla la vida tan dura que sembla que no hi ha capacitat redemptora. És el que ocorre per exemple amb el dolor físic agut, però també amb altres dolors psicològics o emocionals. L'actitut com ens prenem el sofriment pot fer minvar molt el mateix.L'actitut que hagem cultivat determina el grau de sofriment quan el dolor (per exemple en les “descobertes desagradables”) hi arriba.Doncs el dolor és símptoma de que estem vius, és un mecanisme d'avís i a més imprescindible, doncs evita que ens auto-destruim (tant el físic com l'emocional, a més el cervell guarda en la memòria les males experiències a fi de no repetir-les en el futur). És així, el dol, tot i que plorat en durs terminis, un mecanisme de protecció. Des d'eixe punt de vista és una benedicció i podem sentir, fins i tot, gratitut de sentir-lo. Al ser tan desagradable el dol, obliga a la psique i a l'organisme a actuar, a afrontar-lo. Això disminueix el patiment.

Hi ha una distinció entre el dolor percebut i el que creem amb els nostres propis pensaments (la por, la ira, la culpabilitat, la solitud o la impotència són capaços d'intensificar el dol). Per això mon pare que se sentia totalment impotent davant el meu primer brot psicòtic va patir tant, per això que jo ara estic tan sol patisc tant i escric açò.

Els dols no físics són apresos, ambientals, culturals, no instintius. La ment tria com i quant sentir el dol, per això hi ha grups ètnics més resistents que altres al dolor, amb una actitut què influeix en el grau de patiment. Per altre costat, l'experiència del dolor ens connecta amb la resta d'éssers humans, i potser , amb tots els éssers vius. Naix l'empatia i s'enforteix la compassió, amb la resta i amb u mateix doncs visualitzem que no som els únics que tenim “una història que contar”, sinó que hi ha mola gent amb històries similars que també han sofert massa.

L'odi, la còlera o l'hostiltat després d'haver passat un maltracte intens, distorsiona el nostre judici, ens dificulta la relació amb els altres, causen mort prematura, suïcidis, i malalties (cardiovasculars i mentals). Hi ha que expressar-los,no fingir que no se sent o guardar-se'ls per u/una mateixa, però no és la solució al problema. A més, un cop, la situació traumàtica és passada, de res val continuar anquilosat en el ressentiment, això només fa mal a u/una.

Hi ha dos tipus de còlera:

A)La instantània: És espontània i respón a la responsabilitat, permet actuar ràpidament i a voltes es beneficiosa (geni)

B) L'odi: Mai proporciona unes conseqüències positives.

La còlera no se supera senzillament suprimint-la, necessita dels antídots de la tolerància i la paciència. Aquestes virtuts s'aconsegueixen generant entusiasme per resistir els embats de l'hostilitat (motivació), és més, la paciència combat l'odi però també ens prepara per futures accions fent de profilaxi contra sentiments negatius (afavoreix la prevenció).

La còlera és el meu únic enemic, no la gent. La còlera et fa vibrar en una freqüència que la gent percep i només t'ocorren coses dolentes. La falta de paciència fa que l'odi tinga cantxa lliure per dintre teu, produint dany mental i físic (fins i tot canvia l'expressió i la fisonomia de la cara). La còlera es retroalimenta, som el que mengem, i també el que sentim i pensem.

L'estrés disminueix la capacitat d'autocontrolar-nos, de controlar la còlera. Però al cultivar la tolerància i la paciència ens avancem als sentiments d'odi, guanyem serenitat mental i podem neutralitzar-lo.La paciència i la tolerància és autocontrol i naixen d'una actitud de templança, de capacitat per mantenir-se en peu i ferm inclús en situacions estressants. Ho pot fer qualsevol ment forta i disciplinada.

Hi ha una relació entre paciència i humiltat. La humiltat es mostra quan podent donar cantxa lliure a la còlera, o a la revenja, decidim no fer-ho. Ningú som perfectes i tots ens mereixem segones oportunitats. La humiltat es demostra quan podent adoptar una actitud molt més agressiva, es decideix no fer-ho. És millor acceptar el sofriment amb dignitat i posar terra pel mig entre nosaltres i qui ens va fer mal i potenciar els sentiments de compassió fins arribar al perdó, que quedar-se estancat/ada en l'odi i continuar auto-maltractant-nos.

Davant el sofriment propi i alié doncs, la bogeria i el dolor, l'actitud determina la supervivència o no. Si projectem cap enfora unes creences de que no anem a poder suportar-ho o de que un perill imminent ens atraparà a nosaltres o als nostres éssers volguts, el més probable és que això ocòrrega. Si projectem en canvi, la lluita, la bondat i la calma, la confiança en que els altres faran el correcte, la creença de que el dolor també forma part de la vida i és magnífic perquè ens ensenya a sobreposar-nos a les nostres capacitats i limitacions, aleshores, sobreviurem.

Hem d'ésser conscients que un canvi de situació per una pèrdua o dol, l'hem de sentir, perquè el dolor, potser siga l'avant-sala d'una vida millor, per mi i per la resta. Jo sóc el meu millor amic, i també el pitjor enemic de mi mateixa, puc assaborir el dolor,la pèrdua, però no puc i cap favor faig a la resta, si visc sense mi, si vius sense tu.

-FAMÍLIA-

Sovint passa que els condicionant familiars de la família biològica on naixem ens determina la vida. Però famílies hi ha de moltes classes, i si eixa afirmació és ben certa i hi ha un grup de psicòl·legs que es dediquen a estudiar les “constel·lacions familiars”, s'hi pot escapar d'eixa “maledicció”. Ací és on entra la “família què triem”, és a dir, l'ecològica que primer solen ser amics i amigues considerats germans. No està provat que si una té un pare disfuncional és possible que desenvolupe homosexualitat, tot això són estereotips. Però si està provat que existeixen estirpes d'alcohòlics per exemple. Hi ha una part genètica però altra part, molt més important és ambiental, és a dir social.

En Sociologia es considera “grup” a un conjunt de persones que interatuen regularment entre sí, de manera que entre ells es crea un vincle de certa durada i una consciència de pertànyer a eixe grup. La família és un grup social d'aquestes característiques, lluny de les estadístiques d'altres grups socials on els actors comparteixen alguna característica, per exemple els bebedors de cervessa, o lluny d'una reunió fortuita (en el cinema o en un semàfor). De famílies hi ha de molts tipus, i es pot dir que dues persones ja són família, és una comunitat, no una associació. Estan compromesos amb la pertinença a aquest grup i no a cap rol prefixat, aïllat o perifèric. En la família , encara que siga monoparental (tan família com el pare, la mare, i els fills) cadascun dels seus components són considerat com un fi en sí mateixos, i no un intrument o un mitjà per altres finalitats. Hi ha a més a més llaços afectius i una gran dosi de relacions espontànies. En un grup d'amics pot donar-se aquestes relacions, però també en una tribu o una nació, s'aprecien vincles comunitaris.En canvi en un grup acadèmic hi ha afectivitat sense perseguir uns fins  concrets. El mateix passa amb els companys de feina, o l'Estat, són associacions, no família. Aquestes relacions no necessiten ésser afectives, són estratègiques, instrumentals, contractuals. La família , adopte la forma que siga, és la comunitat que més s'aproxima a eixe tipus “pur” de grup social...Hi ha dos tipus de relacions, les primàries i les secundàries. En les primàries les relacions són personals i inclussives (abracen quasi tots els aspectes importants), son grups de tamany petit, solen ser durables. Les secundàries són tot el contrari. La família és un tipus de relació primària. Però la família és molt més que un grup social amb relacions primàries i comunitàries, és una institució social, és a dir, un conjunt de posicionaments, papers, normes, relacions sancionables, fixades al voltant de les necessitats foamentals de la vida social. La funció de les institucions socials és satisfer eixes necessitats i les necessitats de cada indivídua. La institució familiar permet mantenir una relació sexual estable entre la parella (si hi ha tal) amb el màxim reconeixement social; en el seu si els i les indiviídues reben recolzament afectiu continuat; procreen o adopten xiquets amb aprobació social als quals se'ls socialitza; s'atén a les necessitats de mateniment i cura material dels membres de la família, etc,etc. La família és una autèntica “màquina social de producció de personalitat” amb formes de vida, diverses, apreses i interioritzades, de manera que aquesta institució social atén a eixes funcions amb estructures i èmfasis històrico-socials molt variables. Però això no vol dir que la família tinga el monopoli absolut de la satisfacció d'eixes necessitats. Sobretot, històricament l'home ha tingut una posició de dominació sobre la dona amb la poligínia i el patriarcat amb la monogàmia, i com a superior sobre el nucli familiar.No obstant i gràcies als moviments feministes s'ha anat buscant l'equivalència entre homes i dones, i no només al si familiar sinó al laboral també. Hi ha així molts tipus de família, segons l'etabilitat o dissolució de la parella, la reconstitució o no del vincle amb altra persona, l'aportació o no de fills (d'altre matrimoni, nous o adoptats). En Occident creix el nombre de llars sense nucli conjugal (diversos amics no cònjugues) i de famílies monopa/marentals, llars unipersonals (igual amb un gosset o una gata),etc,etc. S'ha produit una evolució cap a famílies cada cop amb menys membres, i d'estructura i durada variable. La família tradicional (patriarcal i estable) ha deixat de ser la norma. En aquest ordre parlem de famílies d'ordre post-patriarcal, emergeix la família consensual, sense dominació de gènere, oberta  a diverses alternatives i a la seua dissolució possible des del principi. Per altra banda si el grau d'inestabilitat del vincle amb la parella és alt, aleshores, aquest tipus familiar flexible rep el nom de matri-focal, açò significa que el punt d'anclatge del grup familiar es la mare, que és qui roman amb els fills mentre són diversos els marits o companys de la mare que desfilen temporalment pel grup. En alguns casos és traumàtic perquè diversos progenitors van deixant a la mare més i més fills, a la cura econòmica i afectiva dels quals no es responsabilitzen quan desapareixen d'escena. Si una parella naufraga i manté l hipocresia d'estar junts pels fills això crea problemes en els xiquets, i hi ha situacions millors que altres: una dona treballadora, sola i amb diversos fills, li resultarà més difícil atendre'ls que a una parella on el/la company/a s'encarrega dels infants, i més fàcil és si treballa la parella conjuntament i atenen els fills de la mare per igual.En els paisos mediterranis, la família és molt important, té un pes específic, vital per la salut emocional dels seus membres. Els pares veuen crèixer els seus fills, des de que són nadons fins l'edat adulta, es preocupen, intenten protegir-los i evitar-los cap mal, sofreixen per ells. Els germans creixen junts, juguen, es barallen, es tenen "pelussilles" (celets),etc...i veuen la seua mare i el seu pare envellir i morir. Poden haver diferències, diversitat d'opinions inclús desunions com cantava Kortatu en "La Familia Iskariote", però a l'hora de la veritat, s'imposa l'amor incondicional que hi ha darrere totes eixes bronques. I no subsanar-ho a temps deixa una espina o un clau de ferro esmolat estacat al cor...Totes i tots som víctimes de víctimes,no val tirar-li les culpes de la nostra desgràcia al pare o a la família biològica on ens vàrem criar. Cadascú és responsable únicament dels seus actes i hem d'ésser conscients que en tot moment estem triant.

-ACTITUD-

Qüestionar-ho tot és un bon exercici mental. Si més no serveix per obrir els esquemes mentals a noves idees, a noves creences, a noves formes de relacionar-nos amb els altres , amb el món i amb la natura. Totes les persones que hem tractat de trobar veritats buscant, de vegades toixament, ens hem trobat al llarg de la vida, idees que ens seduiren i habitaren en nosaltres, amb la força suficient com per condicionar el nostre sistema de creences, altres voltes eren revulsives i els nostres esquemes mentals botaven pels aires fins calmar-se i crear un nou sistema que, d'alguna manera s'ancorava a l'anterior o completament diferent (i aleshores hi havia al mig una greu crisi personal). Però el temps passa i vulguem o no continuem vivint, amb el que moltes de les veritats que pensàvem certes, són descartades, al trobar un nou qüestionament intern, per una persona que fa d'amfitrió o perquè trobem altres persones amb les què el diàleg les converteix en hoste. El cas és que una nova o múltiples i diverses veritats esdevenen incompatibles amb el què crèiem, competeixen pels mateixos espais o senzillament eixes veritats ja no ens són útils. I aleshores aquells conceptes que havíem tingut com a referents, deixen de ser-ho, i ens podem trobar, de sobte, a la deriva, o en un estat d'emancipació conscient, on som amos de nosaltres mateixos, duguem el timó del vaixell i sabem realment les nostres possibilitats i limitacions, almenys ara i ací. Podem sentir-nos insegurs i perduts per no tenir la capacitat de dibuixar un rumb confiable al vaixell, o bé joiosos en la incertesa i disposats a canviar sense por, igual igualet que canvia la vida, és a dir, lliures de nosaltres mateixos.

En el conte de Saint-Exupéry, el Petit Príncep troba un geògraf que registra muntanyes, rius i estels. Ell li diu de registrar la seua flor. I el geògraf li respón que “no es registren flors perquè no es poden prendre com a coses no efímeres”. I lluny de crear-nos tristesa, els qui hem buscat tota la vida veritats emancipatòries, pensen que tot té un principi i un final. Hi haurà veritats sòlides com roques i imperturbables com les muntanyes, els rius i els estels? O serà la veritat tan sols un concepte que duu en sí mateixa l'essència d'allò transitori i fràgil de les flors? Què no estan amenaçades muntanyes, rius i estels de pronta desaparició? Sense caure en el relativisme absolut, depén del punt de mira. I cada persona, o grup social en té un (o més). Però sí podem dialogar i posar-nos d'acord al voltant de quan és prompte i quan és sempre. Depén d'un exercici democràtic d'enteniment. En qualsevol cas, com deia Kafka, una persona , un humà no pot viure sense creure absolutament en res, ni creure en el no-res. Moriria. És una trampa de la nostra naturalesa racional i també animal que ens limita, però també ens ajuda a viure i a conviure entre nosaltres, d'una manera que hauríem de procurar, viure individualment més feliços i col·lectivament amb major harmonia, eliminant la tolerància a la violència i a la brutalitat a la que ens acostumen des de petits. Potser és hora d'alguna sublimitat que capgirés la història, cap dels prodigis què anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert. I després que cadascú es vesteixi com bonament li plagui.Perquè els anys passen de pressa... 

Treballar la perspectiva mental és doncs un mitjà molt més eficaç que buscar la felicitat en factors externs, fins i tot en la salut. A més, segurament et sol passar que els factors externs solen ser negatius i et davaluen molt l’estat anímic, (lazy days). Un altre factor important de felicitat és la consciència del propi valor, que no preu (les persones no tenen preu, o almenys no haurien de tenir-ne). És confiar sense fisures en les teues pròpies capacitats. Vals molt, sols has de creure-t'ho.Però també saber-se part de la comunitat humana i del país, de sentir que no mai caminem sols i compartim vincles d’afecte i connexió amb tots els éssers humans, ajuda. Això roman inclús després de perdre-ho tot, i esdevé un refugi per la sensació de seguretat, l’autoestima i la dignitat.

La felicitat duradera i estable ocorre quan la persona arriba a l’emancipació total, fins i tot d’ella mateixa, s’elimina tot sofriment (això és un pensament budista, però sense dolor no hi ha rock ni passió, hehe). Epicur deia que era el plaer el motor vital. Freud també afirmava que satisfer els desitjos reprimits era el motor vital. Tothom sap què és el plaer,al haver-lo sentit algun cop. Però el plaer és efímer, fins i tot el sexual, perquè es relaciona amb el físic, mentre que la felicitat es relaciona amb la ment, tampoc amb el cor. Quan som conscients de la perogrullada de que la felicitat és una cosa i el plaer una altra, és més fàcil prendre decisions. L’ésser humà és l’ésser que està contínuament prenent decisions i aquestes són útils o inútils segons les conseqüències satisfactòries i bones que tenen, o insatisfactòries i dolentes,segons el resultat a llarg termini. A voltes l’elecció bona, suposa sacrificar el plaer. Per exemple, l’entrega sense límits als plaers sensuals o orgiàstics pot provocar molt de dolor, ésser plaers autodestructius, amb els quals, no obstant, molta gent hi conviu. Però no arriba a ésser mai feliç, almenys el grau de felicitat resulta nimi.El secret és no perdre mai el sentit de la teua vida (siga quin siga). Això permet dir NO. Malgrat tot, el mot NO té connotacions què ens impedeixen expressar-lo, com l’auto-negació, el rebuig o la renúncia. Aleshores cal preguntar-se si aqueixa decisió «et produirà major sentit a la teua existència?». Molts cops és senzillament «em produirà felicitat?». És molt més fàcil decidir i tenir una vida i un estat mental estable i persistent si ens fem aquesta pregunta, davant qualsevol «conflicte», i malgrat els altibaixos i les fluctuacions de l’estat mental. L’esquizofrènia és precissament una inestabilitat de l’estat mental i emocional. Jo passe tota una vida cada dia, passe per molts pensaments, sentiments i estats mentals cada dia, que canvien segons una hora o altra i a voltes en qüestió de segons. Per això per mi és molt més difícil «entrenar la ment» per tal que siga constant, però no impossible. També és cert que al fluctuar tant l’estat d’ànim al llarg d’un sol dia, el cansament (inclús el físic) augmenta desmesuradament. Per això es diu que l’esquizofrènia és una malaltia crònica degenerativa. Però això passa si et deixes anar, o es prenen drogues on ja els altibaixos mentals, emocionals i espirituals són desorbitats. La sort no existeix, es treballa. Potser déu és eixa communió enre tots els éssers vius i no és casual sinó causal. Costa, a nosaltres almenys ens costa més que a altres persones, però creure és crear, i poder és voler, i amb l’ajuda d'algú i posant collons, ovaris i voluntat  per la nostra part, entrenant dur la ment, podem arribar a ésser feliços.

«Entrenar» l’estat mental i anímic ha d’anar acompanyat de la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques: aliment (el sexe no és menjar), refugi i roba. Però queden fora de les necessitats el tenir més diners, majors èxits, més fama, major influència sobre la resta, un cos perfecte, una parella perfecta, etc.

No obstant la ment o la consciència, és diferent per cada persona, hi ha infinits tipus. Però en tots, per assolir un grau de felicitat entés com una actitud mental determinada, el primer pas és ésser humil i estar disposat/ada a APRENDRE (i et dic jo que es pot aprendre fins d’un xiquet que passa xerrant amb sa mare pel carrer!)

1) Es tracta d’aprendre a discernir les emocions i els pensaments positius dels negatius

2)En segon lloc cal ésser conscient de que aquesta positivitat (o negativitat) amb la seua utilitat (o inutilitat), afecta tota la resta de la societat...Pot arribar a determinar el futur del país i del món. No som una illa, estem tots i totes connectats.

3)S’ha d’aprendre a enfortir (cultivar, desenvolupar i augmentar les emocions i els pensaments positius, mitjançant la força interior que totes i tots tenim. I neutralitzar els estats mentals negatius. A mi per exemple, m’ha ajuda llegir, cuinar , fer 1h d’exercici cardio-vascular,tocar la guitarra, composar poemes i cançons, cultivar-me l’ànima, ésser amable amb la resta,etc,etc...Per molt que coste, es pot aconseguir.Clar que sempre no estem igual.

4) Amb l’aprenentatge, i estem tots dalt de la mateixa barca, s’aprén a analitzar pensaments i emocions (discernir i identificar)

5)S’aprén a no desperdiciar aquesta oportunitat de tenir una actitud que salve, una actitud necessària per viure i ésser feliços

6)Cal aprendre a ésser conscients del principi de causalitat, la intel·ligència universal o déu o la naturalesa, la vida,(tot ocorre per alguna cosa, o algunes coses).

7)Aleshores podem evitar que es repetisquen les condicions que provocaren aquestos pensaments i emocions negatives (o sofriment) i del mateix mode s’aprén a buscar i acumular causes i condicions que afavoreixen els pensaments i les emocions positives (la felicitat). I en això estem, fent , pensant i sentint, per tal de tenir harmonia i equilibri, i compartir-ho amb tu.

8)Hi ha estats mentals negatius molt perjudicials, per exemple l’animadversió que podem sentir en percebre que la nostra vida íntima i privada s’ha convertit en un circ o espectacle públic. Apareix aleshores l’hostilitat, una major inhibició i una sensació d’inseguretat, sembla el món molt més hostil i sense pietat,molt cru, que no oblida ni perdona i és discapacitat per posar-se en la pell de l ‘altri, que l’empatia senzillament no és real. En definitiva, tot aquets estat mental té l’arrel en l’odi. Aleshores, què pots fer?Doncs substituïr l’odi per altres estats mentals (hi ha milers) com l’afabilitat i la compassió, inclús l’humor.

Per tot el que has fet et canvia l’estat mental, tornes a tenir una actitud equilibrada i feliç I continuem «formant-nos» i adaptant-nos al món on ens ha tocat viure...L'adaptació és signe d'intel·ligència i aquesta "revolució" és permanent.

Particularment jo m’he d’examinar la gran varietat d’estats mentals i anímics que passe i ser-ne conscient. Però açò no és diferent per qualsevol altra persona no esquizofrènica. Això té com a conseqüència poder classificar-los amb claredat, lúcidament, en funció de si condueixen a majors graus de felicitat o benestar (salut física, mental, emocional i espiritual) o menors. Els estats anímics i mentals negatius com la rancor, l’apatia, la indefensió o la impotència destrueixen el nostre benestar mental, la nostra ànima. A voltes pense que l’esquizofrènia és una malaltia de l’ànima, no et fa mal el físic, et dol l’ànima sencera i s’arriba a sentir fins i tot certa opressió en el pit...Una persona psicològicament sana o ben adaptada és compassiva, amable i càlida, i de cor bondadós.La compassió significa «patir amb l’altri», “sentir com l'altre” i suposa indefugiblement posar-se en la seua pell, té molt a veure amb l’empatia i fem del patiment del proïsme , el nostre, per posar-li fi i remei. Això fa que s’obriga una porta interior i resulta doncs molt més fàcil relacionar-se amb l’altri. Es genera aleshores l’esperit d’amistat. Hi ha menys necessitat d’ocultar les coses i fa desaparèixer estats mentals negatius com el temor, els dubtes (el recel sempre distancia), la pròpia inseguretat i inspira confiança del altres entorn a u/una mateixa. Les aparences sempre enganyen, els clitxès estigmatitzen i els prejudicis i estereotips maten pero "obras son amores, y no buenas razones".

És interessant despullar-se de tota moral judaica de bo, dolent, pecat, càstig, premi, etc.,perquè d’altra manera un/a pot sentir-se mal i entrar en conflicte personal amb ell/a mateixa, això simplifica el treball amb els estats anímics  mentals, segons si condueixen a la felicitat i són útils.I punt. Es pot aconseguir transformar les perspectives i relativitzar (per exemple jo em prenc les coses molt a pit, i això junt a la meua hipersensibilitat, em provoca molt de patiment. Si lleve importància a certes coses, sobretot hepàtiques i ventrals, estic més calmat, més en pau amb mi mateix, amb la resta i més feliç). El factor clau és la disciplina mental per canviar la manera de pensar. No és gens fàcil, però sí molt beneficiós. Per exemple, en lloc de pensar que la “la llibertat sexual” és una utopia i sempre li toca a la dona carregar amb els fills, amb les brofegades de la gent, i amb els estigmes per exemple per ser homosexual( el qual és veritat però no és una veritat que emancipe sinó que ens provoca estats anímics negatius, com l'enuig) viuràs més feliç si penses que és una oportunitat que et dóna la vida per poder fer-te forta,i donar exemple amb la teua pròpia vida per tal que en un futur canvie aquesta situació. Però no hi ha fòrmules màgiques ni una sola resposta satisfactòria per canviar la forma de pensar i per tant d’actuar.Depén de multituds de factors i requereix temps, paciència (i calma),i utilitzar diversos mètodes, estratègies i enfocaments. Cal tenir la ment oberta i el més creativa possible. Açò és el període d’adaptació d’un estat mental individual a altre més satisfactori. És un procés d’aprenentatge. Tenim voluntat de sobra per fer-ho, però hi ha sentiments com «perdre els nervis» o l’afecció (apego) o la còlera que són negatius i el fet d’haver estat massa temps usant-los, costen de transformar. En el procés el moviment comença molt abans de la conducta o l’actuació, la pràctica.

1)S’aprén el valor positiu de practicar, per exemple l’auto-control i el no sentir-se nugada a res (ni material ni espiritual) sinó que una ho tria lliurement cada dia.

2) S’incrementa la determinació amb seguretat personal i confiança en una mateixa, i essent conscient de les pròpies capacitats (l’auto-concepte, a voltes, és perillós, doncs talla ales, és millor que confies en les teues capacitats il·limitades)

3)Es posa en pràctica real, per exemple en dur una actitud d'esquerres, generosa i rebel. Cal saber que , al principi, el pes específic de les formes negatives de pensar és molt gran, i fan que la nova forma s’aplique feblement. Cal aleshores aprendre a tolerar la frustració i no defallir (cultura de l’esforç).

4)Però a poc a poc i amb constància i disciplina interior, s’aconsegueixen intensificar les pràctiques positives. Sents com la vida et sosté i t’ajuda a ésser més feliç, doncs el procés és difícil però sé que tu tens carros de paciència i això és molt útil, i consisteix en un entrenament que no finalitza mai,fins que mors. La vida canvia per ser vida i existeixen molts nivells i graus de felicitat. Tu tries, sempre.

Confiar en u/una mateixa és útil per aconseguir objectius a la vida i assumir riscos, sortir endavant. Però la seguretat exagerada en nosaltres mateixos, és perniciosa (es cau en la frustració, la desil·lusió, la ràbia,l' arrogància amb la resta...). Una persona ha de conèixer les seues limitacions. I confiar poc o excessivament en u/una és una pertorbació de la imatge d'u/una mateixa.

L'excessiva seguretat en sí mateix, l'arrogància o la valentia depenen del honests que siguem, amb nosaltres mateixos i amb la resta, i no en el que ens diguen o ens hagen dit des de fora i segons les conseqüències positives o negatives de la pròpia actitud. L'arrogància és font de sofriment. L'honradesa en canvi té molt a veure amb la seguretat amb un/una mateixa i s'admet que “no se sap tot”, així no hi ha orgull,s' és humil, i és amb u/una mateix ai amb totes i tots. Provoca que s'elimine tot temor.

En Psiquiatria existeix l'auto-odi com una imatge distorsionada de nosaltres mateixos. Ocorre per la influència dels pares i les relacions que tenim de petits i està relacionat amb l'ego. Es pot actuar sobre ell fins eliminar-lo, reflexionant que tots els éssers humans tenim el desig de que algú altre siga feliç. Açò és el concepte psiquiàtric d'amor en sentit ample, i si desitgem que algú altre siga feliç, independentment del que haja fet o el que faça, també desitjarem nosaltres ésser feliços, augmentarem la nostra autoestima. L'auto-odi és un tret purament cultural, no és inherent a la naturalesa humana i sabent-nos que compartim amb tots els éssers humans la capacitat de decidir i buscar la felicitat, la intel·ligència, podem neutralitzar-lo.

-DIR BON DIA JA ÉS FER POLÍTICA-

En un món on les comunicacions estan tan globalitzades, res comunica tant com una abraçada. I és que l’empatia és una assignatura pendent del cor de molta gent. Es jutja i es condemna per les formes, per la conducta així en cru, però no s’investiguen ni les causes ni els raonaments interns ni els sentiments que dugueren lloc a una acció denostable. S’aplica cert protocol estàndard que generalitza les situacions i és clar!Deixa de banda temes transversals i no menys importants com el tema de la diversitat. Amb gent amb diversitat funcional o gent que no naix de zero i va tenir unes circumstàncies familiars molt desfavorables, això resulta molt danyós, esdevenim negres perquè se’ns humilia a diari i se’ns falta al respecte, se’ns impedeix auto-realitzar-nos i viure en pau (la pau és sempre interior). La gent quan veu un coixo li obri la porta, si la pacient és discapacitada psíquica també el tracta amb amabilitat, això es veu i és obvi. Però en el tema de la salut mental no es veu a primera vista i hi ha tota una escola de psicòlegs, els conductistes, que ens tracta com si forem gossos de Pavlov, sense atendre a les raons, totalment lògiques, que duen a terme una acció que a sobre d’estar mal vista socialment, ens fa mal a nosaltres. En un món on prima l’individualime ferotge, estem perdent la capacitat de posar-nos en la pell de l’altri. “La otredad” que diuen els i les filòsofes. Per exemple, per posar un exemple horrible i extrem: un esquizofrènic paranoic pot matar, i per això és un assassí? No s’ho penseu, dintre la seua psique i ànima se sent amenaçat (per la paranoia) i es defensa, no és un atac, igual està en ple brot i NO TRIA. Els malaltes mentals no són psicòpates, tenen remordiments i malgrat en determinats casos estar exempts de tota tresponsabilitat o culpa, se’ns aplica el mateix càstig. Per a que volem % de discapacitat si a l’hora de veres se’ns margina per coses que no entenem o que veiem distorsionades? Tenim els mateixos deures però no els mateixos drets. S’hauria de calibrar els actes de manera diferent, no val el mateix baròmetre ni uniformització per totes i tots, hi ha la diversitat i el pensament és una acció, m’atreviria a dir que el sentiment és una acció o és el precurssor d’una acció concreta, favorable o desfavorable per la resta i per nosaltres mateixos. Amb açò no pretenc altra cosa més que conscienciar (ningú està exempt de passar un episodi de distorsió mental) i abocar llum sobre gent tan humana com vostè, gent a la qual si les circumstàncies són favorables poden aportar molt a la societat, però que si se les castiga se les anul·la. Som éssers tan morals com qualsevol, però a voltes ens puguem ratllar i auto-lesionar-nos, ja ens costa prou viure amb nosaltres mateixos per damunt haver de suportar tota una càrrega judeo-cristiana de valors consensuats (artificials i per tant susceptibles de canvi) que ens aixafa. A voltes voler no és poder però en cap cas un o una malalta mental la seua intenció no és fer mal a ningú. Igual que la gent marginada, com la majoria del poble gitano, al qual no els permeten triar. Tot és tremendament multifactorial. 

Podria ésser que el nou ordre mundial se substentara en certa estabilitat econòmica, el que no vol dir un repartiment de la riquesa i del treball mundial per igual, sinó la fixada pel capital financer. La bretxa entre pobres i rics augmenta vertiginosament, dintre i fora de les fronteres, i sembla que darrere de les mesures polítiques per a que això ocòrrega i eliminar fins i tot físicament la dissidència ideològica, està el poder sionista i la moral judeo-cristiana (international morality). El poder polític està segrestat, l’esquerra fa temps que va abandonar la seua idea original del canvi social i en el millor dels casos es viu en una democràcia orgànica amb cert sistema del benestar, últimament, tot siga dit, en retrocés. Però fins i tot la salut està segrestada pels interessos de les grans multinacionals farmaceùtiques. El mateix passa amb la indústria agro-alimentària. I els polítics professionals, poc poden fer per canviar l’status quo. A molta distància i encara amb més poder s’hi troben els mitjans de comunicació (ràdio, televisions, internet), que serveixen de propaganda del sistema i ens inculquen subliminalment el seu currículum ocult de vendre’ns per unes molles de pa, uns dòlars o una braguetada, etc la nostra dignitat humana...Qui realment governa els nostres parers és el poder econòmic.La banca d’aquells que estan condemnats a manar gaudeix d’aquest espectacle sàdic, com si fos un circ,amb feres i paiassos i on la denúncia fa perillar la salut física, psicològica, emocional i espiritual d’aquella qui gosse posar-ho en dubte (en altres països el que ocorre és l’extermini premeditat de la ciutadania, o la guerra). De ser publicat açò m’amenaçaran o em calumniaran, no importa,ells ho pensen tot lligat i ben lligat, però no som res si no som poble, no sóc res si jo sol no em lleve la condició de PERSONA.No fa mal qui vol , sinò qui pot(vull dir, si jo no permet que em ferisquen, ja poden caure xuscos de punta que a mi me la porta fluixa).Nosaltres som l’amor per la nova naturalesa humana,on no voldrem omplir els cementiris de més profetes de la pau, ni que les motocicletes obreres amenacen, alienats, per un totalitarisme invisible però no menys contundent. En aquest parèntesi que és la vida, cal aprendre a viure i deixar morir, i així matar tota la ingenuïtat que restava.Però qui mata , també mor. Per això qui mana realment a nivell mundial és un desgraciat, només té que diners...i una neurosi galopant. El victimisme sionista per Auschwitz trona en cada pel·lícula de jueus i alemanys, mentre el maltractat maltracta, i l'humiliat humilia, a cada infant palestí per exemple, a cada reu i a cada mico, a cada negra que pensa i és coherent...Ara entenc que aquestos conflictes i guerres, creats únicament com a brut negoci,són la història crua de la Humanitat, odis bíblics que en diríem, revenges de Jahvé, on Ezequiel s’introdueix en l’ànima de totes i de tots, fent la vida quotidiana massa violenta.

Intentem beneïr-nos amb aigua pura l’ànima,i els assassins s’unflen de vanitat i no de por. És com David contra Goliat, però en la vida real i no en les Sagrades Escriptures, guanya qui és més fort. Ens posen la presó i la injustícia, el terror dintre de casa, i sembla que el sofriment és patrimoni només del poble, dels qui el poder no ens considera humans, sinó més o menys animals esclaus.

La meua llengua que parla o raona és poble,i ara que encara puc i sóc viu, reste quiet ,no em drogue,em faig un café,i vaig de la cuina al menjador sense passar per la casa de les mortes, pels tanatoris on la màscara i el mirall són la mateixa cosa i tot és Déu.El millor de la vida ni costa diners, ni és gratuït ni vol preses, però ara comptem desesperats les hores en que per fi puguem oblidar els horrors dels gossos de la guerra,començar de zero, fins la propera batalla, fins el proper respir...Perquè jo sóc un de sol, però si han utilitzat tota la maquinària contra mi, que no sóc ningú, que no faran amb un dirigent seriós, amb probabilitats de canviar l’stablishment? La meua família biològica diu que aquestes percepcions són per l’esquizofrènia que patisc (on les “paranoies”són molt probables), però el cert és que jo no tinc alucinacions i l’ordinador i el mòbil m’han fet coses molt raretes (per això ara mateix vaig amb cura amb internet, que no és altra cosa que un arma d'espionatge). Molt hem patit, i certa gent ha dansat al ritme que marcaven els poderosos. És hora de plegar veles.

Ells, s'auto-anomenen el “poble elegit per Déu”, com si la resta de pobles fòrem inferiors. Els extrems s’ajunten i l’Antic Testament, té moltes coses en comú amb la ideologia de Hitler.Depèn de nosaltres, la gent de a peu, en fer-los el joc brut o no.Ells diuen que “Qui paga, mana” però en la realitat nosaltres paguem béns i serveis col·lectius i individuals i així i tot romanem esclaus. Fins quan?Per què malgrat saber qui són els màxims responsables de que el món no funcione, res és maniqueo. Gent de a peu es deixa sedduir per les mateixes visceralitats (egoisme, cobeig, enveja,etc) que el poder, i no té res a veure amb la formació crítica o acrítica i cultural que es tinga. Bones persones i males persones i hi ha en tots els grups socials. Vols conèixer algú?Dona-li poder, o posa’l en situacions límits i extremes. Potser caldria auto-cultivar-nos individualment per eixamplar la bretxa entre el poder i el poble,i així demanar-los comptes, potser caldria una sublimitat que capgirara la història de la Humanitat. Però al tall que estem sols podem crear-nos un petit nucli social de bones persones i viure el més feliç que ens permeten. Per mi, que sóc sol i no tinc eixe nucli, veig el món molt cru.L’esquerra ha perdut els valors de solidaritat i canvi social i personalment trobe que procrear és una insensatesa. I a qui no li perd els diners i el patrimoni, li perd la bragueta, la coca, el alcohol, el bar, les faldes,les compres compulssives, el futbol i els programes del cor,les escurabutxaques, la tecnologia i la seua addicció, el bingo, el insult,els prejudicis i el sexisme, l'ego,etc,etc.Els polítics professionals que tenim tan sols són un reflexe, un mirall de com d'alienat està el poble.Com sempre, la banca, guanya.Tenim set de justícia, però per reclamar els nostres drets, hem de tenir suficient autoritat moral per poder exigir-ho i que ens prenguen seriosament. I això només depèn de tu.

L'honestedat comença i acaba en u i una mateixa (pel mig està la honestedat amb la resta) i potser és, a nivell social, el motor que fa que la dignitat d'un poble o comunitat siga possible. En aquesta època, al meu humil entendre , d'atzucac del capitalisme, no és que siga plausible que totes els individus i agents socials siguen honestos, sinò que és vital, necessari. Per donar un gir de 180 graus a la corrupció econòmica, política (entesa com pública), humana i moral (individual). Sense pretendre ésser profeta de res, ni mestre d'escola( jo sóc un individu més que ha patit el que ha patit), sense moralines i menys fanàtiques com les del catolicisme o de qualsevol dogma, expresse la meua indignació davant la societat en la que visc i, no ho oblideu, malgrat tot , me l'estime. I vet ací un concepte, una realitat. Hi ha qui estima perquè necessita i és moralment un esclau i políticament infantil, i qui necessita perquè estima, i s'esforça i lluita per aconseguir el màxim benestar probable del què s'estima, que no sol ésser un objecte material precissament. El capitalisme i la seua “cultura” ens fa veure-ho tot amb una finalitat utilitària, a les persones com a objectes, materialista, i superficial. Quantes voltes hem sentit allò de “jo sóc apolític, no vull mals rotllos”. Perdona, vostè és imbècil, o no menja? O no viu? Comprar açò o allò, ací o allà o acullà, tenir unes relacions basades en l'amor o en l'intercanvi de béns, de favors, de fluids, etc, ja és fer política. No vull dir jo què és el que s'ha de fer,cadascú és cadascú, però hem de ser madurs. Vull dir, les coses, actes, paraules i pensaments tenen conseqüències. No podem viure d'esquenes a aquesta realitat, i més quan les conseqüències les paguen directament altra gent que no les han causat i per supost l'indivdidu/a. A mi m'ocorre que em duc millor amb dones que es guanyen la vida netejant escales que amb oficinistes, amb iaios que amb joves poligoners, amb gitanos i gent necessitada que ha de sobreviure i no pot triar, etc, que amb grans empresaris...En definitiva gent que a causa de desigualtats de gènere, dependència, ètnia, orientació sexual i classe social han sofert i sofreixen les ampul·lositats i actes irresponsables, bé siga de certes persones egoistes, incapaces d'estimar i per tant de posar-se en la pell de l'altre, bé siga, en últim terme per l'aparell econòmic actual (capitalisme) i els seus valors (per exemple el furor mediàtic pels esports) o bé siga perquè no s'han qüestionat mai l'status quo de certes coses i s'han deixat dur. Hi ha coses importants i coses no tant, altres no tenen gens d'importància i no deixen ni rastre ni glòria. Quan parlem de salvar vides, per exemple la dels migrants que intenten arribar a Europa, és important. U sap que estima quan el patiment d'un proïsme el comprén. La filantropia és un valor que els que som realment d'esquerres el tenim molt present, i açò és “amor a la Humanitat”. Però tot aquest desgavell no ve de hui. En l'Imperi romà ja es deia açò de pa i circ, com a element utilitzat pel poder per perpetuar-s'hi. El capitalisme ha “inventat” molts més elements, amb el que hem de lluitar més i ser més honestos i honestes (al meu entendre , capitalisme és barbàrie, incompatible amb la generositat ni la solidaritat). Si no volem crear un monstre que ens acabe devorant com a societat i com a individus, deshumanitzant-nos, o creant el feixisme (hui en dia també té moltes formes aquesta actitud, feixista, des de la demagògia i la mentida, al populisme, passant per ningunejar sectors socials o persones amb necessitats socials no cobertes, etc) hem de fer cadascú des del seu àmbit individual un exercici d'empatia, honestedat i bondat.. En fi, que cadascú s'ho face mirar (sobretot els que “van de valents”).

Una societat amb massa reus i reves socials, massa exiliats i exiliades, i massa esclaves i esclaus, senzillament no permet que la democràcia siga sostenible. Ací, hi ha molta religió però poc amor, molta garrotada i poc perdó, pietat ni compassió. Depén de totes i de tots. Com diuen els africans quan un membre de la tribu s'ha portat mal i és readmés a la comunitat: Ubuntu...

Totes i tots volem ésser acceptats dintre el grup. És més, ho necessitem, tot i que siga un grup de dues persones, i no tenir la sensació o els fets reals de la traïció, de que conspiren a les nostres esquenes o ens volen mal, amb fins utilitaristes o per l’interés.No viure'ns abocats a l'atur de llarga durada o a l'estrés immensurable de la feina, perquè en la presó no hi ha bondat, tan sols humiliacions, assetjos i mals rotllos. El rebuig que es pateix és la conseqüència de la manca de sinceritat i claredat, de la hipocresia, del mal amor. Això dóna peu al maltracte, quan no “ens consideren”i en la psicopatologia del maltractat arribem a sentir-nos fins i tot culpables d’haver rebut eixe maltracte. A sobre jo sé que és difícil confiar en algú com jo que ha manifestat geni i mala llet. No eren tals, sinó expressió de dolor. Les aparences sempre enganyen i ens movem en el món dels clitxés, per això intente no tenir prejudicis amb ningú ni ninguna i servar tota la vida per millorar, però sense la vostra ajuda, senzillament no podrem sortir-se'n. Gràcies.I bon dia a totes i a tots. Veieu?Compreneu ara com d'important és tenir consciència política?I no em referesc als partits institucionals , sinó consciència pública, de comunitat, per servar la nostra pròpia felicitat i la de la gent que ens envolta, començant per la família.