Lluís Vicent Banyuls

  La persona s'ha fet per a la vida, no per a la mort s'ha fet. Som vius, vius i resistents. Estenem la roba, com totes les veïnes,fem escurades, endrecem casa, i qui tinga por de que acaben amb la seua vida, turmentat, que sàpiga que si matem tots els lladres, mai quedaran els bons, sinò els assassins. El meu nom no és Lluís Vicent, sinó Fang,així que treballe amb l’alfabet i la guitarra per extraure del meu interior fils daurats, amb la finalitat de cosir-vos un vestit o un llençol que cobrisca les desprotegides o els cecs. És l’ única forma d’estimar-vos que em permeteu quan, sempre,em respecteu com a un més. Tot ho mereix el viure, tot i que embolcalle teranyines que es desfan entre el neguit i el deliri,amb un sí potent i translúcid. Tot ho mereix aquesta història viva que roman sempre a la nit de l’infant,el qual t'habita, despert. Tot ho mereix la nit il·luminada,la primavera feréstega que aquest cop  ha decidit que no passa de llarg com el tramvia. Tot ho mereix el

  Una Nació sense Estat, un poble, és un camp de batalla de revolta permanent, trenat amb ètica i texit amb bales d'amor. El pensament és ara una metralladora que flueix lliure entre el vent de la gent, fent un món on capiguen molts móns.S'amplia la base democràtica, dinàmica,i no obstant, odiem perquè estimem més, cara i creu de la mateixa moneda, llibertat i responsabilitat en el camí, llum i fosca de dia i de nit. Assumim les nostre errades i millorem els errors dels nostres avant-passats. Hi ha persones que miren sense veure, i senten sense escoltar, fruits de la supèrbia, de la vanitat i del poder que frueixen. En el supermercat trobem de tot i a bon preu, i una corrua innecessària de cadàvers inconscients.Per fi som d'igual a igual i toquem un horitzó infinit, un procés que no acaba mai,com una utopia quatribarrada, a l'abast de totes i de tots, del que diem i del que no diem, a plena llum de dia, plens i humils, feliços. El nostre melic no és egocèntric, és músic

  Vicent Andrés Estellés feia 54 anys. Jo feia tres mesos que m'havien parit, damunt d'una terra. Eren temps convulsos, els amics eren tots,i els enemics també. Els Legionarios de Cristo apallissaven en la Universitat, hi havia vagues obreres que acabaven amb hòsties i carreres davant els grissos. Abandonaven,en un mutis, la bandera republicana,i les paneroles anaven acomodant-se en les poltrones. L'Església continuava sense tenir cap tipus de compassió ni pietat, “A Dios rogando, y con el mazo dando”,i el poble engolia massa fel, immerescudament. L'odi refeia el camí perdut, per donar peu a la mort de qui ho mereixia.Però qui era torturat i ajusticiat èrem nosaltres: Gustau Muñoz, Puig Antich, els cinc de Gasteiz...La nostra lluita, que era i és la lluita de totes, és fer créixer un arbre mediterrani, el nostre,des d’on brotar amor i llibertat,pa i terra, trencant els marges dels bancals,les fronteres de l'estupidesa, tan “democràtica”!Fer florir abelles d'aig

M’encisa el teu nom! M’encises, sí, tal com eixos hindús que fan sonar la flauta i la serp verinosa respòn ballant misteriosament i pacífica! Incomprenssible!-em dic...Per un terrorista com jo. Potser aquest misteri fa que contingues en cada lletra del teu nom un concepte inabastable, gairebé sobrenatural. T’estime, Pau.  Femení i singular. També abstracte i llunyà com una utopia. Gairebé un miracle, posat que se siga religiós. Jo sóc ateu, el què em lliura de sagraments i esoterismes de tota mena, excepte del de la màgia misteriosa de la vida per tot allò que no comprenc, com l’amor que sent per tu, pel teu nom. M’encissa el teu nom, és cert. Però em debat amb un altre: Justícia. Justícia és un nom més, no sé, com ho diria? Grandiloqüent, seriós, superlatiu.I no, no em referesc a la justícia que apliquen eixos taurons amb corbata i aire condicionat als seus despatxos,al Poder Judicial d'aquest Estat corrupte i feixista, no. Em referesc, sobretot, a la que exigeix la necessi