Presentació de "Ciutat Sudari"

 

-PARAULES DE PEPA ÚBEDA-

Blog de Pepa Úbeda

LLUÍS VICENT BANYULS I FERRANDO (València, 1978) és music i poeta, més conegut com Lluís Vicent. Té les seves arrels al sud de la província de València i la infantesa, a través de la natura i el contacte continuat amb els avis, el van marcar.
El seu primer encontre amb la música és una guitarra trencada del pare que tocava en secret. Arriba un moment en què guitarra i lletres de cançons creades per ell es combinen, ja en l’adolescència.
A 18 anys, comença l’aprenentatge de la guitarra clàssica. Destaca amb Manuel Collado i Toni Iñíguez (Institut Musical Giner).
Està també la seua vinculació definitiva a la ciutat de València i el compromís amb determinats col·lectius.
També ha estat en altres grups i experimentat altres gèneres i corrents. No trigaria a incloure poetes de totes les terres i idiomes. El 2005 apareix “Cançons d’anar per casa”. Però hi ha hagut més treballs i més recitals en diversos àmbits. És membre de l’AELC i del Colectiu Ovidi Montllor.
CIUTAT SUDARI és un llibre de poemes que busca en Allen Ginsberg unes certes arrels. No vull ací dir res que coincidesca amb el Pròleg del poeta Manel Alonso, perquè és millor que compreu el llibre i el llegiu vosaltres mateixos. A més, no vull fer spoiling…
En la primera part hi ha una tornada a les arrels, a la recerca d’una pèrdua que contraposa a l’aspror que suposa la ciutat. És com aquell trineu anomenat Rosebud que apareixia a “Ciutadà Kane”. Hi ha un poc d’això en aquest poemari. Però, immediatament, aquell passat que es busca anhelant és substituït pel present que implica la ciutat i que no presenta cap aspecte positiu i, sobretot, està vinculada a la mort.
Quant a Hivern a Nova York, voles d’un present esquifós a la recerca de la ciutat ideal per excel·lència.
La teua ciutat és tot el contrari de la polis grega o l’urbs renaixentista o capital de cultura, trobada, diàleg… Per què has buscat transmetre-hi l’esperit dels autòmates?
També és una ciutat que arrabassa tota creativitat. Ginsberg va passar per un període de stuck – atorament. És quelcom que li passa a tot qui és creatiu. Quan va viure a l’Índia, li va preguntar a un guru com podia recuperar-la. Ell li va preguntar sobre què escrivia i Ginsberg respongué que sobre la ciutat, però que ja no li oferia novetat. Llavors, el guru li va respondre que tornés a sortir al carrer i que intentés veure una ciutat diferent o una ciutat amb uns ulls diferents. És a dir, amb ment de principiant. Ho va aconseguir i va tornar a potenciar-se. Podries assolir una visió diferent de la ciutat a la que exposes en aquest llibre?
Aquesta primera part sembla un auca… Ho tenies en ment?
Entrem en la segona part pensant que l’aura de la ciutat moderna per excel·lència ens traurà el mal sabor que ens havia deixat la primera, però no, resulta que encara aguditza més l’angoixa que ens ha tocat viure-hi…
Hi ha versos realment escatològics…
García Lorca va patir força a Nova York… Hi va veure la mateixa ciutat que tu descrius?
Hi ha una recerca de la mort intensa, angoixant…
Es pot viatjar amb la poesia sense necessitat de fer turisme?

-PARAULES DE L'AUTOR-

En primer lloc gràcies per interessar-te pel meu treball poètic i vindre. Probablement de totes les cites que hi ha al poemari, se'm va oblidar la més important; la que hi ha a la tomba de Charles Bukowsky que resa així; “Don't try” (No ho intentes). I és que aquest poemari és un poemari dur, gairebé poesia punk, amb molt de rock'n'roll o amb la seua part més desagradable. I no, no és que estiga a gust i còmode en el discurs del desencís. És una empremta. Aquest testimoni també forma part del que fou la meua vida entre els 25 anys d'edat i els 35 aproximadament. Una dècada on vaig viure el més dur...Diuen que qui no coneix allò més agre de l'existència tampoc desenvoluparà la sensibilitat suficient per produïr bellesa. En fi, és un testimoni de passat, de qui vaig ser jo i els meus coetanis de llavors, enmaracada en un ambient urbà i nocturn. 
He utilitzat la imatge de Nova York per referir-me a una gran ciutat però podria haver estat Barcelona, Paris o Madrid...Per mi , i això encara ho pense i ho mantinc, en les grans urbs sovint trobem una manca abissal d'Humanitat, sembla que , al contrari que a un poble o al camp, ací ningú és imprescindible i hi ha iaios que moren fent que els veïns s'assabenten que ha mort perquè al seu pis comença a fer flaire de putrefacció, per exemple. És una cosa, com tantes altres, que no m'agrada, que va contra el meu jo interior, el qual, per miracle, continua essent un xiquet. 
En el poemari, llavors trobaras molta ràbia, perquè d'eixe tipus d'injustícies, les quals són totalment evitables, hi ha un fum a una ciutat com puga ser València. Clar, no em centre ací en la ciutat dels turistes ni del patrimoni arquitectònic, sinò més bé en els barris pobres i obrers de la perifèria. 
L'única cosa que resta d'aquella dècada sobreviscuda, és la manca de Fe. El rock és inconcebible sense aquesta manca de Fe, ni en un Déu ni en grans ideals. Es pot viure sense creure en res? Fins i tot creure en el No-Res és creure en quelcom, ja saps. Però tot i que he recuperat la meua esperança en l'Ésser Humà i la meua Filantropia (sense això m'avoque directament cap a l'autodestrucció) la FE en majúscules d'un futur millor o de que estem fent les coses bé, no la tinc. Hi ha espurnes rarament visibles, perquè no fan molt de soroll, que encerten en desenvolupar aquesta bonhomia. Però, en general, sóc escèptic, fins i tot més que pessimista. Ahí arrela el rock, que ben mirat no té perquè afavorir la degeneració del rocker, si es té una miqueta de trellat. Eixe és l'anclatge actual d'aquest poemari amb el LluísVicent de 46 anys.
Clar que m'agradaria que la gent no tinguera por de la gent, que no necessitàrem coneixer-nos per tractar-nos amb amabilitat i bé, que hi haguera certa consciència col·lectiva de tenir cura de cadascun dels individus i de la comunitat, és clar que m'agradaria! Però són coses que no veig en una gran ciutat, sovint despersonalitzada. 
Per últim, i m'acomiade ja, us desitje un Bon Nadal, Bones Festes i Bon any Nou,que si pot ser en companyia amorosa i amable, millor que millor. Gràcies

"A punt estava de cremar les naus,

a la Bahia Upper perquè les concubines

travessaven l'ona,sense secrets ni cap

victòria,còmplices tan sols del fracàs.

El satèl·lit llunàtic augmentà la marea,

i la intensitat multiplicadora de l'alcohol

em va acaronar els cabells, el viure

arrapava pell de súcubes que intentaven

jugar amb els meus genitals com si jo

fóra una rata de claveguera.

La brisa m'ha despentinat la comoditat,

lluny de la zona de comfort, vomite

el judici,fart de les drassanes del temps

aturat sobre presons, com espasses

de Dàmocles.

Fuigc del pacte,dintre meu hi ha l'amic

i l'enemic, creme la barca, i me'n vaig

ponent endins, amb el vent."