L'Edat de la Tardor,sense delicadeses
Em faig vell, corcat, major, com un moble que no s'usa, i no sóc jo qui, trencat, pateix, és un infant groc que ara només garola amb els gossos de la ràbia, sense cap pietat ni goig,ni blanc, la vida duu el nom d'un negre, asfalt i betum,quitrà de la nit, l'angoixa és un rostre,sense rastre d'ella, mil cares i no cap, i no res, una tristesa de carn consumida, perquè en una dècada o potser el primer somni, em parlaren de tu, fores tu, i jo vaig ésser com volíes, com tú vols que siga, governant-me els sentits i la metralla inútil dels pensaments,la política mata, però encara sent i gaudisc de morir, amb certa mala hòstia com dispars de bales de plata fumada,o potser és el coratge per la porta del darrere. L a mort és un instant,dintre la vida, només això, mentre escolte punk i ensume línies i versos, sense besos, entre aquests horrors, amb ganes de destruïr-ho tot,de trencar la baralla , una cantonada i així trobar-te, tan distinta, i tan igual de clivells