Lluís Vicent Banyuls

Sovint la distància entre el despit i la maldat, és curta. Com curta és l'extravagància que separa la bogeria de la genialitat. Eixes desraons m'ahavien estat fent companyia d'ençà que vaig ésser nat, altrament mai descompartida pel meu instint d'abocar la llum, sobre lla gent del meu poble. La llum, vet ací la raò de tot el mal. Perquè, u, qun és a fosques i dormint,és feliç, mai té problemes ni diagnòstic. Jo, en canvi, havia estat designat per Al·là, i allò de fer proselitisme fou el deute personal que vaig adquirir per obrir els ulls, per arrencar-me la bena dels ulls, per intervenció divina. Fou un calvari, tot la meua vida.Amb vint-i-set anys, vaig estar a punt de morir. Eixe fou el punt d'inflexió i la segona oportunitat que em donà Nostre Senyor.A canvi, havia de promoure i difondre la nostra Fe. Al cap i a la fi, tote sles religions són creades per particulars. El nombre de seguidors, és el que determina si una Fe serà Religió o Secta.El nombre, sí. Però

  És un diumenge qualsevol,un més...He eixit a passejar la meua solitud,incògnita aïllada de l'equació moderna,hi havia un gos coix i tres iaies al sol,i, assegut a un banc,la desídia del meu cor.M'hauràn de fiar el cafè.He vist algú,la cambrera. En algun moment m'hi vaig declarar.M'ha saludat,simpàticament hipòcrita.Al bar fa fred,així que escape al sol i em calfa els ossos freds la primavera en febrer, torne al banc,m'assec i escric.Ara fume, fume meitats trencades, d' un viure aturat des de fa 9 ó 10 anys,un aparthed dels vius,i també dels morts.Sóc un paranoic a la inversa i sempre sospite que la sort, malgrat les xifres i les majúscules, acabarà trucant a la meua porta.Tant de bò tinguera 50 euros per anar al bordell, arriba un punt que u no sap si clavar-se a monja,a suïcida o la calç de les parets...Almenys quan escopia semença, em sentia més viu del que estava!O menys mort. Tant se val. Supose que he sanat, i ara sóc home. Un home de la hipermodernitat,