El mar

 

Segons tu sóc un mar infant,perquè me n'anava amb la nit,quan fuig el sol,sense colors,i confonent els llums de neò amb estels, l'espai ocre d'una mort lenta,mentre tots miraven l'espectacle com una correguda de bous. Cert era que el mar cercava la mar, en solitud, de vegades en calmes matinades i altres brau i ferotge de naufragis, mai va trobar aigua enfora, ni sal ni algues ni peixos...I cada gest era incendiari com si l'aigua reflectira espills d'ulls cecs, i mots estrenats sota la pluja. Les remors del mar fèien erm el jardí de flors suaus, és així com l'aroma a sal bruta va entortillar el camí,d'absolutes veritats i poca coneixença, altivesa aparent per no comprendre el tacte dels altres, descarnat o d'espant. Al buit, fons enllà, hi havia alguna cosa que ignorava,em pensava a l'allargar el braç que era això la vida, el normal,el que hi havia, rera cap porta mística ni real; un captaire i alcohòlic dormint entre cartrons...Ara, m'enfile com l'heura verda s'enfila a les balconades blanques, cada dia, un poc més lluny,acaçant l'horitzó com s'assoleix la utopia, condicions amunt,sense cels ancorats a les ones,refet d'humidesa per cada cala besant la platja prohibida, blanca de sorra, i el blau que s'esmuny entre els dits, cada matí, i un somriure retorna l'aigua com fan les ones, blanques i blaves cap a terra endins. Més enllà dels adjectius i la gent ,sóc l'ésser invisible, difícil d'acontentar però amable i fresc com un estiu en família vora mar,i plore en llargues llengües or, sense ésser estàtic com un arbre que cou ambre, la brisa balla amb mi, i oculte amants en s'horabaixa, quan el dia minva i hi ha un roc fent d'escollera, tot ple de vida, vida amunt, mar amunt, endavant la ferocitat d'una vida eterna com un dispar de besos...Mentre, la fressa fa mots,i a la llunyania em senten la flaire d'estiu, i l'aire sua, m'acarona els ditets a la platja,la saviesa del mediterrani no és per versos buits,sinò suc bohemi per una cançò entre raïm i carrasques,entre vi i insolències, oli tendre que cruix al pa torrat quan amb tomaca, sense por devorem el ciment i l'asfalt,cortines pròximes que amaguen el que som, llunes i llum, fils d'estendre al balcò i aigua on les gotes salades es mesclen amb la suor, en un coit natural com la mística antiga. El mar no és un paisatge, és l'enterca decisió de no claudicar, de llibertat, mar petit i familiar, mar de poca velocitat, calent,i humil com un pensament d'infant,que estima , i tant! No li resta rancor ni gelosia, tot testimonis del dolor antic, l'aigua desfà la sal, alena nodrint de somni l'única columna del temple que em coneix, i abans era riu, i molt abans, núvol,altres flors gaudiren la mel,lluentors de sol, silenci...Tot passa per alguna cosa,i el somriure d'escuma de les ones en trencar-se torna a recordar-me que és això la vida, escapar i riure, escriure, sense enveja damunt els muscles d'altres per veure més lluny, més i més enllà i només obeïr a la bondat sempre que siga una actitud d'amor, per preservar la vida. S'encetaria la cerimònia,si la por no acupuntara els ulls, el ritus a trenc d'alba de l'escalfoc i la tornada de la vida a la terra, eixiria el sol, sempre pel mar, en tendre silenci d'ones i no seria un excés la confiança, sense escàndol ni mans,només un esclat de llum i aigua salada,que sostenen el dia assenyalat, quan els teus tacons passegen la dama pel passeig marítim cap a casa, i ben bé saps que la reputació i el respecte cal deixar-los als peus del llit. No se sap si s'és rei o bufò impertinent, dubtes si estima més l'assassí que el poeta, si el soldat dispararà besos i serà l'amant, si val la pena tant de brogit... I el mar només voldria submergir-se en tu, esquitxar de gavines blanques l'aigua, llepar la platja i després fer un vaivè de son brillant com un cristall guarit, i si cal ésser papallona, serà per un amor, sense execució, un cas a part, una excepció, la raresa que acompleix la norma, la hipnosi d'una pell massa eriçada, perquè ningú havia posat mai la ç entre Dols i Dolç, per això m'agrada que rigues! Riu, i no t'atures mai de riure si no vols que jo muiga! El mar acaronarà els teus cabells alats, alçant vols des d'arrels bàrbares, ho saps ara, potser ho hauria d'haver vist abans, però els ulls del mar, són el sol i la lluna, què poc diuen i molt fan, sense por; arrauleixen el mar, com un pardal amb la marea baixa i conquereix coratge amb l'alta, així els corrents alternen circuits elèctrictzants quan s'estima la veu de l'aigua, de la vida, les ales d'un amor ferotge i altres suors més tendres. Ja no queda guerra, és només obsequi i recompensa. No queda res de passat, s'ho va endur el mar, al fons blau fosc del mediterrani, i el teu ventre guarda revoltes per alliberar,enmig d'un raig de sol, la sorpresa inesperada del teu retorn, podria ésser una disbauxa de color i calor, un estiu per recordar, navegant entre allò probable i les certeses, entre allò solemne i allò ampul·lòs, però per si de cas, lliura'ns Déu de tot mal, d'imatges foradades, i persianes obertes i en venda... Faig camí, amb peus freds i durs com els teus, el temps no passa debades, tan sols un mar càlid podria donar la benvinguda,per fi, a un caliu amb la clau a la llar, quan el roc summa aigua, amor i vida, que és tot el mateix, el de sempre,malgrat els plàstics que em contaminen les entranyes. No hi ha res com uns pits de la teua collita per beure-se'ls a voreta mar i celebrar que sí, que som vius, ben vius.