Equipatge de Tornada (Última nit a Filipines)

“i que ens perdone el cast del senyor López-Picó”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

“El bleix d'un espant amaga a l'àrtic
els teus entresons de malva i palmeres”
JOSEP MANUEL ESTEVE i BORRÀS

“El teu escaparat és un espill
a on les belles mirades es tornen per mil”
MªDOLORS DEL CARME BERNAL MOROTE

1)
Amb una terrible tendresa
i el ventre regirat,recorde
joves rites d'iniciació,
als budells del barri del Carme,
una serradura esmunyida al terra,
l'olor a cervessa i a mar, el bar Berta,
¿Què se n'ha fet d'eixe poeta
que passejava amb sa germana
bruna?
Tots partíem de zero, i el futur
era fresc i desconegut,una inconsciència,
l'alcohol divertia, alliberava, algú prenia
LSD, entre rialles infantils.
Què se n'ha fet de la nit de la primavera
de l'edat?
Tots vestits de rock, allò trangressor
era políticament incorrecte, ara només 
és feixista, tots vestits de rock,i la timidesa
a la punteta dels dits, cervesses al Immortal,
¿Què se n'ha fet de la xica morena
que tant em trasbalsava el cor?
Casa Vella, amb una nostàlia horrorosa,
evoque joves ritus d'iniciació, la por
d'allò inconegut ,o siga, la joia
d'ésser vius...
la mirada encuriosida i sensual
de la xica bruna, d'eixa adolescent
de pits turgents,ja no recorde el seu nom,
vells ritus d'iniciació en la frontera,
exiliats per sempre del paradís,
mentre estudiava i caminava abrils
pels budells del Carme, una manifestació
com una alegría desbocada, només
de saber-nos vius.
Plaça del Tossal, Cavallers, irreverents
-sabies que el Rei va matar el seu germà?-
Què se n'ha fet d'aquelles vides
l'energia se'n va fugir o es casà
amb la mort, divorciant-se de la utopia?
Tots de negre, tots vestits de rock,
vestit de nit, el jorn que mai més tornarà.

2)Hi ha xardors riques en foscors,
pobres de béns, cinquanta pedres 
de desert,com cinquanta anys,
fosfats de foc i tiroteig creuat,
com el tatuatge del sol a la pell
de qui té prohibit viure,una nació
que existeix i resisteix.
A Tindouf està la vergonya de tot
Occident, un desarrelament
on Sefaradh renuncia a l'origen,
a la seua culpa,llavors l'arrel 
es podreix,i la llibertat que encara està 
per assolir és una olivera a la què 
li cauen totes les fulles,per pur oblit...
Mercadeig de pobles, es trenca un amor.




3)
Camine, vaig anant,una passa,dues,
un segon,un minut i una hora.Dies, 
mesos i anys. I fins i tot el tarquim
esdevé pols quan la vida s'eixuga.
No queda rastre ni rostres, sol vaig,
lluny en la memòria, hi ha records 
hidropònics de pluja verda,la lluna
sempre plena i psicòtica,és amb mi.
Sóc un somni errant, estic ací i ara
disposat a sublimar-me en el no-res,
un pas rere l'altre,la mort no em fa por,
pense massa i per això pague el preu.
Més o manco em disgregue en l'aire,
una espècie de solut nocturn que vol
dissoldre's en altre jo, un hoste buit
d'alguna cosa viva,res a perdre.
Vine. I folla'm.




4)
He perdut,per sempre,un vers
i he guanyat un somni
per l'atzucac insomne,ara semble 
un país mòrbid sobre la fràgil 
corda fluixa.
He perdut alguns bons amics
i moltes dones,tinc telèfons
desconeguts que no mai
contesten,el d'una puta
i el d'un camell.
S'alcen les boires mats del matí,
i en obrir les cortines dels ulls
veig que hi ha un àngel pixant
en la plaça anomenada 
de La Democràcia.
Tot és per moltes raons,sense Déu,
i continuen tronant verbs i insultant 
canons, follant anestèsics i esnifant 
sexes, i malgrat tot o sobretot,puja 
al cel la culpa i el sacrifici absurd
d'ésser viu i estar humà,qualsevol
nit que toquen campanes a morts.
Així s'enceten el cicles.





5)
Els llibres són avisos per navegants,
vides improbables,paraules de batalla,
cultius de pluja,un epíleg blanc de crani
i un pròleg de lluna, pèls de punta,
i poemes sobre la pell,conspiracions
contra la mort,i misèries humanes,
testimonis,coloms a la punta de llança,
vent minvant de guerra,i ulls farcits
de llàgrimes i de somrís.
Tan sols per no fer de la pau,
paüra,més enllà de la llengua,
es combreguen dues ànimes,
renillen les venes en esclatar, 
espasmòdics quelcom paregut
a fer l'amor,un món dintre altres
que desafia el temps fins i tot
després de tancar-los.
Llavors,anuncien pronòstics.




6)
A la casa de la hipocresia,
la llibertat és la prostituta
més ocupada,i no obstant
s'ha de saber que qui estiga 
disposat a matar, ha d'estar
a punt per morir també.
Brunes les pells com la pena
socarrada, tots som àngels
negres de la mort,i és tan trist 
perquè és també del tot
necessari.
Al barri de l'asfalt,algú dispara
la nit,i embolcalla el bleix.




7)
Sobre l’esperança però,dorms
i sobre la ferocitat, despertes
tot et deixa inoportuna,erma,
amb els savis ossos comprenent
que Tànathos no beu ni menja, 
ni descansa, ni té set, és un no-res
una pena inerme i fatal, o ni això,
potser és quelcom llunàtic, sense
existència per sí mateix.
Confinada en el corrupte país
dels adults,tens somnis per 
arracades,i malsons d'isolament,
ja ets morta en el doll de foscor 
que quan eixugada de temps, 
s’escola per la darrera llàgrima
sense vessar una gota.




8)

La guerra no té mai nom propi,
és el lloc comú de la histèria,
el pànic, so de metralladores,
una cotna que guarda el buit,
és un rellotge sense busques,
el triomf d’allò etern i la derrota
de l’amor, la fugida de l’aigua
i els refugiats,uns pocs vençuts
tots perdedors,
és la flaire a suor i a pixum,
què és al que olora la por,
una esperança en guaret perpetu,
el fred o la fam, la guerra és
la misèria que ejaculen els oligarques
sobre la població civil,
un negoci més d’una plusvàlua
que ningú se’n fa càrrec,
és el temps d’herois i altres excrements
que impedeixen la tendresa,
és el destí d’homínids brutals,
un nadó desmembrat
per una bomba democràtica,
un espectacle televisat,
i un poema orfe
al qual no dedique
ni una
coma
més.




9)
Arriba a mi un temps salvatge,
no és que siga bèstia ni bàrbar 
és un sentir trencat,un present 
paregut a una derrota,de carn i cor,
d'amor i ment.
És cert que el camí no és fàcil,
resta l'oblit i el plaer tot d’una,
tots junts,el delinqüent i la policia,
la nit ferida de xardor, la sang 
coagulada,les cicatrius negres
sota la pell,i la ràbia d'un riffs 
de guitarra,l' espill del boig 
al fons del qual dues sirenes es besen
sobre l' esquelet vestit de nafres
de la solitud...
L’aire es descomposa,em sembla 
el més pur de les transicions,
i així,de pas,tot és perfecte,
on el no-res.

10)
Solies ésser un infant major d’edat
capaç de volar sota cinc pams baix 
el sòl,i saps que vares plorar àmbits 
d’estima,llargs i bruns esguards 
que se n’anaven abans d’arribar.
No ho sabies llavors, tan sols
dominaves els tatuatges de la por
com un emperador ingenu i un tant
boig.
Quan, finalment, has nascut t’has omplert
de colmenes que esteses, creuen la nit
amb els seus bleixos, vivint i deixant 
morir.
Ara ja tens l’amor. Disposa’t a no tenir
pau mai més.




11)
Odie alguns espills que mai
mostren l’equivalència,sinó
prudències i ganivetades de vanitat 
esmolada, perquè la imatge ésdevè 
un embolcall,una closca que oculta 
cadascuna un xiquet indefens, 
trèmul, desprotegit,i bonic 
com el raig de sol que entra 
de tarús a la cambra al matí.
Potser no entenc aquest món, 
perquè de vegades ve a mi 
aquell regust a naftalina 
i cosa morta, quan proclame 
la caiguda dels murs i note
en tu la manca d’amor.
Sense por a la solitud bat
la pols de les meues ales 
i alce el vol.
Sovint,tu dius que la gent 
se’n va.




12)
Quan la vida la sorprén
a la deriva en un mar de dubtes
no pot ser continuar amb el vaixell
és hora d'explorar noves rutes
Quan la il.lusió és al cendrer
i el present en cims abruptes
si sent nostàlgia del plaer
és hora de volar amb les bruixes
Quan es ven per pocs diners
i tot sembla va el que munta
si no té ni el seu temps
és hora d'abandonar la casa buida
Quan es perd a ella mateixa
i només té preguntes
si la barca és la d'un vella
és hora de deixar les runes
Quan dins la seua ment
és Bowie en cançons sabudes
si cal nadar contra corrent
és hora que els miratges s’oculten
Quan a les grutes del seu cor
és Lou Reed en poesies dures
si cal temptar els íncubes i  a la sort
és hora d’assassinar els jutges
Quan la sort és cosa de valentes
pots triar el futur que dibuixes
si antics projectes són pa sens rent
és hora de deixar passes porugues.
Quan triar és cosa d'altra gent
i les circumstàncies són cabudes
recorda que la vida és teua només
és hora que no te la furten.




13)
Al principi fou el verb i aquest 
era un tossal de Mariola,regat 
pel Vinalopò i el Clarià, fràgils
i transparents com una panna 
de gel, el Castell mirava a besllum
la Història entre oliveres i romer.
Una modesta grandesa habita
aquestes terres blanques,crivellada
pels adjectius i les fonts,guerres
i jaciments, amb música tèxtil
i gent apassionada.
Aïllades de la infelicitat i solidaris
amb altres revolucions frustrades
s’hi veu, rere la neu, els atzucacs
del barri medieval, costeruts carrers
cap al cel, les Covetes dels Moros,
sitges de bleixos i blat que esdevenen
monuments, les filades i els cristians.
Artesanes i sòlids són la gent de Bocairent
on viuen humilment, fent d’allò senzill,
virtut, i obrin els llavis pel verb 
i per la pericana o les boques
pels mulladors,i basta dir un nom
per respirar l’herbero a qualsevol
fonda,el qual ajunta la memòria
amb el futur,quan per Sant Blai
dansa el poble en un sol cor.
Allà germina allò salvatge,és a dir,
natural, el temps és etern
com el d’un bes,una fotografia
viva enmaracada en un País alb,
sempre que Badoc es menge l’as
i el campanar testimonie la força
d’aquella gent de secà.
Arrelats com un garrofer valencià
viuen la mort dels vells i l’anhel
de vida del jovent,Bocairent,
bona terra, millor gent,sense pudor
ni rellotge.
U pot sentir-se arbre i llavors 
els somnis pugen pels peus,
on els nius es disputen els ocells,
on la vida és tranquil·la, bonica
i curta, com un pensament.


14)-H-
Corren motocicletes esperitades per tota la ciutat
bramen els motors com assassins o cruels botxins
per les venes escaldades d'un ajusticiament indigne
i els gossos udolen, reus, per alguna mort, la nit
sembra de cadàvers les llunes mats i amfetamíniques
i se sent l'ambient carregat com una pistola de sang
la travessia es fa dolorosa pels carrers, hi ha cada dona
ocultant una daga sota les bragues, naufragis i voltors
que ens devoren el fetge cada matí, i el diable riu
en forma d'euro, hi ha l'estèril pas perdut del temps
i amargs miralls, fems que la gent aboca als contenidors
necis enteniments i tele operadores que amenacen al 35%
internet i les xarxes socials, xifres que esgarrapen el cor
pedres sense muntanyes, ni paratges de mars blaves
acusacions innobles i desconfiances, mentides i presons
farcides de gent ingènua que parla amb el cor a la mà
i una ràbia, un odi visceral, una rancor davant tants i tants
pistolers que humilien, militars i paramilitars amb l'arma 
disposada a vestir ocre els rostres, amputar cames
cadires de rodes i alcohol, heroïna que condemna
a la marginalitat els negres, mentre toquen jazz,
i un núvol tòxic o smog negre en cada artèria d'asfalt
la guerra i les seues atrocitats, els pares morts
els fills bordant com a gossos, les prostitutes i la coca
cocodrils amb dents esmolades a l'illa de Manhattan,
i l'exclusió dels necessitats, odis bíblics, el pecat
corredors de la mort, els quatre genets de l'apocal·lipsi
la fam, el terror fet Llei, la víscera terrible, greix al fetge 
i l'amor en una entel·lèquia, un trosset d'utopia improbable
l'explotació laboral i els mercaders d'esclaus, el dòlar
i el terrorisme gihaidista, el sexisme entre acudits de bar
la pornografia i la sentència dura, els migjorns grollers,
la mare que li fot dues galtades al seu fillet perquè plora
i el jove en el metro que no li presta el seient al vell
la crua Història de la Humanitat farcida de morts insignes
la bèstia o l'animal que surt a governar el pensament
l'atac dels privilegiats i la violència dels oprimits...
Recorda recollir els teus menyspreus i neurosi
quan, a la fi, acabe tot i reses a Déu
just abans de morir



15)
El respecte és un pacte d’equivalències
una complicitat,dues llengües unides,
una igualtat no sembrada de pronòstics
ni tampoc de data de caducitat,
un ésser.
Tot el que sóc és al meu voltant,
sense saber perquè,ni com ni quan,
en girar el cantó,com qui diu 'jo també
sóc un altre tu', em diuen ‘bon dia’.
L’admiració en canvi és mirar de baix
cap a dalt,i posar en una tessitura 
incòmoda qui ha de mirar cap a davall 
si no és per donar la mà i posar-te 
a la mateixa alçada.
Caminar junts és la unitat
on cadascú respira el mateix aire.



16)
S'alça divina la feminitat,
a la nit màgica més curta,
la terra dóna allò sembrat,
sexe en terra crua 
a cada solstici d'estiu.
El foc allunya els mals esperits
en uns països sense nom.


17)
Germina ràpid el desig en estius tòrrids
la llengua deixa l’estel fugaç sobre la pell
d’una saliva que crema com un esguard
furtiu sobre les mamelles d’una ciutat
massa plena i amb un pessic de sal
entre els malucs.
De la poesia al llit no hi ha distància



18)
El resnill de la zebra és la meua por,
la trobe en cada racò obscur de casa,
en les paperines buides i en l'insomni,
és una por llarga i lenta com una dictadura
com el sopar que prenia bocí a bocí
de verdura, quan era xiquet i no sabia
el què m'esperava paradís enllà.
Sols quan la llum es fa tèbia i suau,
i la lluna somriu amb el pirri al cap, 
puc dibuixar el poema i m'oblide
de qui sóc i puc tornar a reinventar-me,
no més fort, no més bell,diferent, 
més assenyat, més tendre,sense zebres,
ni foscors,ni vols de voltors o de hienes.
Un colom s'ha posat en el meu balcó
em duu el teu nom i els rajos rossos
del primer sol i després, un silenci.

19)
Solc lluitar contra-corrent, sol,
i a favor de l'amor, llibertat,
hi ha la tirania dels horaris,
i els fariseus en els temples,
els mercats sàdics que governen,
i l'actitud rebel d'escopir pluja
contra els maltractes políticament 
correctes.
Mentre faig versos en aquestes
hores estèrils obric els braços
i dissimule bé tot el que patisc,
mentre el taulells d'aquesta casa
ja no resten trencats,però tenen
certa timidesa de pardal.
Ara,que les incògnites són 
massa clares, cante.
Cante a les unions que lliguen
i no coharten ni apreten
ni nuguen boques ni mans,
cante a suportar el dol si la vida
fereix, en un cicle de pèrdues
i també de creixença,
cante a les bonances presents
i a allò que faig, que de poc
a molt s'ha convertit en el que dic,
l'acció viva de tranformar
un parpalleig transparent
en un pensament
que t'anomena. 

20)
Com un infant,sense despropòsits
alce el puny tancat a la grolleria
i com el vent que t'acarona els cabells
véns a ocupar-me un indret secret,
brandant nua de rancor la vida.
Hi ha banderes esteses en cada galeria,
patis interiors que guaiten la terra
en multituds de llengües, la terra
que no juga amb cartes marcades
i trenca la baralla front l'exclusió, 
la terra que és dona,la terra, 
on em pariren i estic.
Tu,sorpresa,per fi, respires.

21)
Creem un context on càpiguen totes les mans,
tots els llavis que besen i també les llengües
que saben pronunciar desobediència, tots
els colors de la dignitat.Tenim el llibre farcit 
de morts insignes, i culpabilitats domèstiques,
i un amor que és més fort que l'esquira,
sota un cel gris que s'obri a la primavera.
És necessari clamar bonances i diferents
equivalències, lesbianes i muntanyes,
els dolços homosexuals i els separatistes,
hi ha cors refets en el bancal de la rebel·lia,
un passat erm i un futur inconegut,
i la cançó per disparar bales de present.
Vull poder sentir-me lliure, poder ser jo,
sobre aquesta nova i ancestral pàtria, 
que també és la teua,en els mots
que no dius, impàvids com la lluna
que esguarde amb els meus ulls atzabeja,
sense discutir amb espectres ni el coixí,
lluny per fi, de l'exili de mi mateix.
Qui salva una vida, salva el món.

22)
La pau i la tendresa s’exerciten,
igual que quan camineu dolorosos
per sendes de muntanya i sueu
i voleu ser  infants, i us fussioneu
amb la terra, i esvaloteu un futur
que creix natural i lliure, podria dir
com vols d’ocells o berenars entre pins,
carrasques, roques i pedres que semblen
que tenen ànima.
La terra respecta la vostra intimitat
i de tant en tant cal tornar a la matriu
natural i anomenar-la suaument 
com el vent que xiula entre els arbres, 
respectar-la com a un temple sagrat.
Així mai discutireu amb els espills,
estareu d’acord en la bellesa que té
l'error i en comunió universal
us retornarà sempre els porus verges 
de la pell,el retrobament innocent
d'allò natural, és a dir, bò.
Nuus de rancors danseu llavors
i us veieu les mans, una mà estesa
que refà la humil manera d’estar 
en el món, doncs la natura viva 
és el vostre lluminós esperit.
És aqueta la meua única noció de Déu.

23)
Confie plenament en la lluna
ampla dels teus ulls tendres
quan eixamples l'ànima i creus
en el cor que t'allibera les brides.
Llavors, l'àngel d’ales trencades, 
caigut sota la violència dels homes
renaix de les cendres i et porta
la primavera a una taula ben parada.
Rere l’incendi,com una carrasca,
rebrota, respectant les teues intimitats 
quotidianes d’anomenar uns mots 
fecunds o fer abraçades al nou jorn.
Jo només sóc una guspira de llum 
que s’enceta cada matí amb la vida,
en trencar-se l’alba,com un conte
de vellut que acaba bé, i un cloure
de braços caiguts.

24)
En tornar caminant del mercat veig,
dintre d'una casa,una àvia impedida,
un bes entre dos homes,notes musicals 
d'un acordionista roder,fetes d'instants 
eterns com el temps, se sent l'esmolador 
al migjorn,  i veig gitanos remenant 
contenidors,passa una mare, amb el nadò
tènue dintre del carro,la fruiteria d'en Vicent 
continua obrint a les huit,una migrant
neteja el portal a la neuròtica Europa,
hi ha els xiquets anant a escola, tots
amb berenars,hi ha dones passejant
els seus gossos,una atmosfera líquida...
La brisa marina m'ha despentinat 
els cabells i sent la llibertat, entre
les voreres d'un erm de companyies,
no plou ni cauen raigs de tempesta,
i faig de vianant als carrers del somni,
la terra m'acull, ara com a un més,
és el retorn a la puresa, amb una mà
tancada com un puny i altra oberta.
I és la mateixa mà.
Apedace una ment escindida, 
entre les remors dels carrers.

25)
Estigma o estima, tu temptes el somni,
ets tu qui fa de les benvingudes, dilluns,
i de les amples avingudes solitàries, 
camins de sort,en aquesta ciutat invisible,
ets tu qui tira els daus a qualsevol 
cantonada,sobre els empedrats 
de cada poble,ets tu qui elegeix 
ésser el coratge de qui realment 
vol ser, no culpes ningú,no tingues
por ni oblits per possessions,saps, 
i la sentència ferotge mai t'acaçarà 
com a un conill. Tu i sols tu.

26)
A tots els ocells que trenquen fronteres
i aturen les guerres amb el diccionari,
i fan niu a les columnes del poble, 
i creuen ponts fins el taller o l'oficina,
i són asseguts catorze hores en el taxi,
i dormen tranquils mentre jo escric
i combaten dia a dia,pa a pa,sal a sal, 
i reescriuen la cançó del viure cada matí,
i el sol tatua la suor en els bancals,
i escapen de les runes bíbliques,
i són terra i sud i fang, pluja i vent,
i tenen un cor sense límits com l'univers,
i viuen amb nervis de metall i esparracs,
i tenen un núvol de cotó entre les mans, 
a totes,gràcies per dipositar els colors
als peus de cada generació.

27)
L'aliment solen ser coincidències,
instants màgics i un poc psicòtics,
amb referències de llum.
L'alè ferotge impulsa les corbes
com la lluna d'estiu acarona teulades,
una maror nocturna a quasevol hora,
un desfici, un neguit,ram de foc
que determina la carn.



28)
De vegades em canse d'ésser
home d'aigua,quan no hi ha
cap dona de foc amb flames
a la punta dels mugrons,ni sal
a l'entrecuix de mar.
De vegades, però em vestisc
de revetlla i deixe nua de silencis
la ciutat què mai dorm.
Usualment acarone amb mots
l'avant-sala ràpida i furiosa
on balla la cançò un violí.
No sé estimar si no és amb la pell
sòlida, líquida o gasosa,
del meu cor.




29)
No conec altra divinitat més sagrada
que qui enllumena la vida,i aixeca
temples novells d'aire de nord a sud,
foragita ombres i fred i fa crèixer
la intensitat d'ànimes de pedra
a cada trenc d'alba, tapissa de llum
els verds i el bressol blau de les mars,
vida i més vida ens dona, aliment 
i serotonina a cada atzucac 
de l'hivern.



30)
La farmàcia del poble té
poques dents i corcades,
negres receptes donen
joiells i, de vegades,
cadenes.
És a la casa del sol naixent
on no hi val de res fer
preguntes ni judicis.
Cal saber usar-la, les coses
no la gent, és per traure'n
profit.
M'agrada poder esnifar raigs
de lluna on hi ha la resposta
al neguit de l'ànima.
A la ciutat,sols sobreviuen
els bons.

31)

Corbes embolcallen el teu pit

amb el vòrtex ert, esperant,

que no domines els records,

mentre  el falcò de les mans

reompli l'acord i també

la teua carn feta corbella

32)

Fa vint anys que tinc vint anys

i en aquets temps de vagabundeig

he trobat quasi respostes.

Sap més d'amor el soldat rebel

que un poeta romàntic, Déu

obri el cel amb llamps perquè

la gent sàpiga que no es pot mai

ajusticiar un infant.

Ara no tinc por.Sé. I obre així

en conseqüència, per deixar

als peus del teu llit, la meua

llibertat i el meu cor.

No tingues set.

33)

He triat una dona, i els seus fills,

però la veritat fou que la pluja

me'ls va donar, un estiu de foc

i tambéde velluts tendres.

Plou i es retiren les banderes,

sembla que els infants ja poden

escoltar i jo mirar-los els ulls,

he fet el que qualsevol pot fer;

Estimar la pluja en un dia de sol

terriblement colpidor.

El mar de lluna, t'estima.

34)

Obeïsc tan sols la llei del cor,

eixe rou múscul sense el qual

res té sentit, tot perd essència,

la desobediència però també té

la seua reacció,quan la sentència

arriba i de res val lamentar-nos,

ho has triat tu, filldeputa!Hi ha 

tants morts en vida que ningú 

es fa càrrec de les errades.

Obeïm l'aigua, cua del cel,

la que corre per les venes 

dels turons, i la de la mar,

tan fecunda que de poc a molt

estem matant la vida, tan sols

per comoditat de desobeïr.

35)

Primavera en agost i sol,

però acompanyat d'una semença

que no vol desespers, ni pressa

les pitades burgeses del trànsit

les pintades grolleres en murs

de ciutat, els escaparats de la rebel·lia

rere les portes dels lavabos

de la facultat, el gris que escupen

els automòbils i els mòbils

separant la gent, mentre fan obra

i mor per un colp de calor algú,

i es crema la muntanya, i rep

un acoltellament alguna cuca,

i entre tanta temperatura, tinc

un temps sense busques,

per pensar en tu.

36)

Sembla que hi ha un àngel negre

amb una espassa de foc per segar

el coll d'ànimes rebels, cors que lluiten

perquè altra Humanitat és probable,

mans de fems i fang, brutes en el treball,

una dissidència que no entén de fer mal

al proïsme, i tanmateix...

Quan hi ha una tria salvatge entre

eixir i viure o morir, en un poema 

ventral, que ploren els altres.

37)

Qui enveja amb el fetge o l'engonal

esdevé sempre mort per cirrosi o SIDA,

tot el que anheles és font de dol,

la lluna vesteix les seues robes

de negre i les estrelles et fugen,

només el vent idiota, bufa entre

tres parques com tres brancals

secs i eixorcs de natura morta.

Si no aconseguim escoltar la terra

mai podrem volar com ocells

sobre la misèria humana

i fecundar un perdó que dure

com altres dos mil anys més.

Hui morirà el cartró, la pena, 

la reixa i els xiquets miraran 

de front als meus ulls, junts som

la curiositat de qui no deu res.

38)

Mals temps per l'ètica,

hi haurà sempre crisi

un afany o neguit per

no arribar mai a l'hora,

un judici i un pretext

per dir-nos adéu,

i que els xiquets 

no em coneguen mai.

Hi ha petits versos

amagats sense propòsit,

amistat amable que ja no

està de moda, i un amor

passional que se'm queda

orfe per no poder ésser

alliberat de les puntetes

dels meus dits.

No hi ha però rancor 

ni melangia per cap temps

perdut, només un dol,

passege sol per la nit

mentre sé que dorms

al costat d'altre,hi ha

emissores que ho radien tot,

però potser s'obliden d'un cor

enllordat que pesa i resa

a l'aigua ensordida per

un clam desesperat,

intocable de tu.

39)

Al pati de llums han estès un cobertor

roig, sense pena ni reixa,mentre dintre

la casa del poeta hi ha un home negre

que camina descalç i gemeguen peus

de gessamí sobre el setembre,on el vent

crema lentament,i la mar descansa lluny.

L'aigua de l'aixeta entrega la set,i al pit

esclata la fulla, caiguda dels arbres

com pètals blancs esparracats pel pis

després de l'orgasme.

Arriben cants alegres com si fóra un cor

fort i sense por, en un alè de llibertat

què penetra, humit, la companyia

del barri.

40)

Esmolat passa el canvi d'estació,

i sembla que les vies mortes

s'acomiaden per sempre,

llàgrima d'absència en la pantalla,

la militància abandonada al calaix,

i jo, com un gos convalescent, perdut.

Còrrec a crits , boce a passes llargues

i la veu és un digestiu insolent

d'aspra esperança.

No, no fuig de cap esguard, sóc

enemic de molts, amic de molts,

i ja no recorde l'olor dels seus pits,

mig viu, encenc la caldera, foc

que cavalca,encara no descarrilat

pel neguit de la tardor, de pressa,

me'n vaig lluny, a esnifar verds,

a llepar-me les ferides,a repoblar

intimitats, i sacrificis, a bregar

altre cop, i una volta més,

per mi i la dona que m'habita

41)

Hi ha tactes marcats en la pell

què s’alcen amb la lluna plena

com una bandera d’heura, verds.

S’apropa el silenci de converses

greus i s’enceten sospirs i tensió

com les rodes d’un tren que

avancen sense estació.

En un rampell, de sobte,s'afirmen

els teus pits, vestits de nuesa

i ràpid i furiós,llaure la teua terra 

sagrada amb força magnètica.

Com un gra compacte de llavor,

i amb certa violència, empeny

la rella penetrant-te tota,malalt

de desig,mentre tu dirigeixes

els cavalls desbocats,i bleixes

besos d'aigua,al racò de carrer.

Líquids,fluïm,som dues ombres

reflectides a la paret,a la llum

d'uns fanals xirois que ens esborren

la memòria,en negres batecs,

com les ales d'algún colom

nodrit d'excessos.

42)

He emigrat de la infantesa

a la ciutat de foc i cocaïna,

torne,allà on mai hi he estat,

ciutat de brogit i orxata,silenci 

de fanals quan desperta i deixa

nua de son la lleganya.

No vindrà ningú a rebre'm

i l'anonimat desfulla solituds,

en el bancal de la pàtria,

furtava figues i les menjava 

d'amagat, però ací tot és

perdut per sempre.

La nit m'afirma entre edificis,

semàfors i llums d'escena

per fondre'm com vidre

entre rostres sense rastre.

No hi ha tàlem en la corrua

de la gent sense Déu, aixafe

empremtes d'una ansietat urbana 

massa recorreguda sota el cel gris.

No hi ha tendres verds ni verds foscos

al coval del ciment, i rere un any

de poques estacions,s'atansa

alienat i isolat, altre mes,

ciutat de mar que no somia,

ciutat d'ones que es retiren

temps enllà, cap on es mescla

vi i sang, salmaia i espècies,

lluny de pronòstics.

I,malgrat tot,t'estime,sí,

com s'estima una mare 

que no mai mostra sentiments,

com abracen els carrers l'asfalt,

a cada passa,perdut entre nínxols,

un poc més.

43)

El món sensual no és ni simètric 

ni equitatiu,la vida atzarosa mana,

és calor i sang i música,el cosmos 

sensitiu s'obri sempre en un rock 

passional,alguna substància alegre

i una còpul·la com si res més existira, 

ara i ací,sense ordre,una casualitat

sense causa que s'agraeix i que mai

atén a raons, un univers sense Déu,

ni eternitats, fins l'últim pas del ball 

el dia menys pensat, en el que u

deixa d'unflar els pulmons,de sentir,

i mor.

44)

Amb les ombres en blanc i negre

i la llum en guspires de rampells,

el ritual comença, tot disposant,

vaixells de paper surant al cafè,

disfresses de tafur i ànima xamànica,

es trenca l'alba com uns nervis

de metall repassen la vida, 

s'esfilagarsa la corda de la realitat,

inici del càntic al temple, mentre

es reformula la pregunta.

Afanys sublims,exquisits de goig,

i desapareix Tànathos intensament,

i vaig i torne, salt infinit per sobre

les convencions, l'hora amarga 

elèctrics dits,tot a punt,vinc 

des de la foscor, a prenyar un temps

de mites vius.

Los últimos de Filipinas