On la Vida

Una pedra àmbar ha rodat entre els peus descalços dels amerindis, brindem presos i artistes, joves i vells irresponsables,mentre sempre cau el llençol blavòs de la nit sobre la contaminació lumínica de València. No som res i ho som tot. Entre els dits, es clavilla el roc, a cada pas ens fussionem els cors en converses, estranya i sorprenentment, familiars, que calfen més que tot l'alcohol del bar. Al matí vaig deixar gotes de setembre sobre la mar,sembla que la fecunde,i si l'aigua és presència,en aquest trenc d'alba, hi és ara, una humitat prenyada de vida, de força i de potència vital,com un resnill d'un jònec, alegrement bàrbar. Així s'enceten els cicles,després d'un silenci fosc d'anys i de danys. Llavors s'enceta una nova primavera- aquesta és la defiitiva, mare- Primavera d'hivern. No tinc por, he perdut tantes coses en el camí, que ara aquestes absències em faciliten desfer dics de contenció mental, diguem que m'obric per dins,sé, i la gent, la meua gent, ací, en el barri, ho sap també. Fou difícil i esquerp, calia perdre amor, perdre llibertat, esdevenir gairebè un reu mort. Cabudament resistent. Altres voltes, per tal de fer-me entendre,cremava el fustam. La fusta no necessita alienar-se, rere gram i mig o coits diversos i diferents, en el gran mercat del fem d'Occident.No ho necessita, no.I tanmateix, passa, i cada dia passen i passen més i més coses, que cauen al fosc túnel del l'oblit! Fusta som quan deixem d'estimar. La de pi és de fàcil combustió, en canvi la carrasca renaix a cada primavera rere l'incendi...Potser aquest pacte amb Déu i amb el Diable em va fer conservar certa innocència, malgrat tot, malgrat tots, malgrat jo, ja saps, els records no pertanyen a ningú, cadascú els distorsiona, amb un glopet d'absenta com pot, la memòria no mai va existir realment.I en canvi, recorde els mugrons erts dels seus pits bruns, la seua dolça veu traduïnt lletres valencianes, el seu caminar com si ballara...Tanmateix necessite fer-te l'amor, no per necessitat física sinò per aprehendre-la tota, saber que ets, que vius, que no tinc negat el meu dret , vull dir a la joia!I després, fer-nos els morts...

Tots som un boig per algú.M'he llançat nuu des del penya-segat, he rebotat contra les roques, y la caiguda no hi arriba mai,és un etern defalliment on m'he despullat de pau i forge en l'aire castells de núvols per habitar-los tú i jo, i el nostre fill sí déu i nosaltres així ho volem.Sí, som la gent com nosaltres, grans feres alades i amb arrels les que hauríem de tindre fills, si més no, per repoblar el planeta d'Humanitat. Seguisc en caiguda lliure,mentre sona un riff nostàlgic de tot el que puguera haver estat i mai serà. I és que, de vegades, m'agradaria viure una vida distinta a cada hora, cada dia. No, no és temps de plors, de vessar fang des dels ulls o sang, és temps de riure i viure, amb i per la vida, cap simulacre més! Però ara estic cansat, tota la nit va haver tirs blancs entrant-me com la llum als ulls, al cervell.Això m'ha fet pensar en tot en general i en tu en particular.Cada ésser humà pot esdevenir un heroi, almenys per un dia. No obstant qui s'entesta en ésser rei,tot i que siga per un dia, serà estúpid per tota la vida, menyspreada, com un lament de vampir.Som vius, i cadascú es vesteix com li plau, nuets som solitud. Parle d'una solitud semblant a la mort, una solitud on un cor és discapacitat per comunicar-se amb altre. Així invisibles, per fi, hem decidit trencar murs, tombar barreres a cornades, amb la ràbia i el goig de tot un poble que avança.I s'ajuntaran dos móns cada volta que follem, en espanyol!

No, no es tracta de desteixir l'agra xarxa de solitud, es tracta de saber-te viva i capaç de reinventar-te a cada minut, cada maig l'azahar naix del taronger i mai és igual a la tarongina de l'any passat, així el pols, així la bellesa. Som fràgils però, cada esquizofrènic sap on li prem la bogeria,i tanmateix el rock aguanta i sense degenerar, i els teus malucs conviden a volar,i jo sé que no hi haurà ofrena de corona, ni grans dinasties bíbliques, tan sols dues cadires a la porta de casa, i els fills crescuts, encetant una nova sang, on la vida.