Un barri perifèric

Les coses al barri funcionaven així: o tenies bons padrins o no et batejaven,ni,per supost, arribaves a l’edat de comulgar. Ma mare no tenia aquests padrins,no, per no tenir no tenia ni pare, però molts homes venien, sobretot a altes hores de la nit i amb certa flaire d'alcohol a casa. No sé a que vneien.Venien i se n'anaven als vint minuts.Vaig haver de buscar-me la vida aviat, i em vaig apropar a l’Església Eevangelista que hi havia,al barri, buscant-hi protecció i empar per altra banda, per tal de no caure en les bandes, la droga i el tràfic d’armes. Al barri, lluny d’estar abaltit, s’ha d’estar ben despert. Les coses no són males o dolentes, sinò que es regeixen per altres paràmetres: o bé no donen diners, o sí en donen! La resta no importa. No és vital. Al barri, tot fet de bocs uniformes, hi havia una escola pública, la ja anomenada església i un retén policial. Vaig triar demanar ajut a l'església perquè de les tres institucions era la que no maltractava. Així que, com a factor col.lateral i a poc a poc, vaig anar enamorant-me de Jesús,fins consumar el matrimoni. Vaig esdevenir, polidament correcte, tot i vetllant per la moral de cada casa. A missa bevia sols un poc de vi, lloant al Crist de la Fe, parlava com un bon corder, però sense garolar, donant bon exemple de la meua saviesa i manca d’estultícia, bitàcora de vida santa. Volia que els més joves s’aproparen a mi, per fer-los defugir d’altres activitats més violentes i que jo entenia que perpetuaven l’estat de les coses al barri i engrossaven el nombre de veïns tancats a la presó. És per això que era respectat per totes les famílies i les bandes criminals, i n’era conscient de la meua influència i admiració. També de l’autoritat, encara que siga moral, que d’aquestes virtuts emana.Tot anava encaminat a fer-me més valorat que Camaron entre ells, però un dia la sibil.la es va redimir davant meu. Jo, caritatiu com ningú i com mai abans, li vaig

prestar confessió i, amb un cor per baluerna i ella honrada com la Magdalena, em lliurà el seu rou múscul sangonós, amb el que no vaig poder fer altra cosa que, agraït, beure’m el líquid i menjar-li el cor, fervorosament, dintre el confessionari. Passàrem nit menjant a dos queixos tals com apòcrifs pecadors...Fins que un dia, ella no tornà del seu comerç de carn, amb el qual sobrevivia, com tantes dones al barri. Aleshores, crega’m, em torní boig, la dessolació m’envaí, tot el que hi havia estat predicant al voltant de no sucumbir a les pulsions, tot allò que havia dit al voltant de no fer ús de les pistoles, de respectar, d'ésser mans i pacient, ho oblidí de repent! Vaig sentir la desraó i els hàbits bastards foren penjats, excessos i menàrquies masculines encetats i, deletèriament, Déu se’m girà d’esquena negant-me l’auspici de la sort...La gent no comprenia què em passava, ja que res en sabien. Vaig haver de fugir amb la cua entre les potes del barri, davant una gentada furiosa de mares i vells què em volien penjar del retén policial ol'escola, car no hi havia altres edificis, llevat de les vivendes de protecció oficial que cada família desestructurada, tenia i ningú volia tindre el mort al seu balcó...

Hui en dia, em trobaras, com a home desllorigador, evangelitzant a cases de pitjors companyies, cercant la quimera que em va encegar els ulls, buscant-la a ella entre tantes altres, amb sensuals dols de tòxics diversos.Celebre totes les nits l’eucaristia, ara, pagana!Estic obligat a llepar-me la cicatriu del meu cor, a anestesiar-me amb cocaïna, ketamina, cavall, tot el que caiga a les meues mans, i morir un poc!Tal com fan la tota la resta dels mortals.Així, vaig deixar d’ésser sant per convertir-me en un perfecte adaptat social.