Maria,la lideressa

 

A la tendra penombra dels fanals, despertà, sense confidències i amb el doll alb i clar de bes de l'última lluna sobre la pell. Quan serem per fi persones?Ella ja no esperava res de ningú, ni un foc encès que no ningú puga apagar mai, ni un amor a boca de canó. Que no esperaren res de mi-Es va dir.Pretenia viure , a seques, viure en pau, sense òxids de malsons, i la lluna picant l'ullet. No obstant,les passes l'havien dut a ser l'elegida i  a un atzucac. Es trobava cansada.Ara no dubtava, creia que no podríen cercar cap infinit a l'abast del palmell de la mà ni tampoc el cel terrenal. Com si fora verge i resolta , no dubtà. L'assemblea, de sentir-la se'ls haguera mort el cor a les mans, aquest animal fort que cavalca cap a l'horitzó , cap on com som i com volem ser.Moltes foren les passes erràtiques i els despropòsits, empremtes als peus, fecundes passes que la dugueren fins ací i altres que vindrien per submergir-la en l'eternitat. Sense minuts d’horror , hi hauría un munt de paraules xiuxiuejades a cau d’oïda, i sabors de sal i sucre, i els vells amics i amigues i els que vindrien a veure-la. Sembla que darrere la cortina del firmament hi havia ara una estela i el ganyot encetat del sol. Va buscar però i abans el territori en infinits rostres, i ho va fer d'amagat amb cautela,trencant les fileres d’hores i columnes d'eixos temples corruptes, els fulls estripats, els folls que corrien amb el pas del temps, espavorits,els gegants i molins de vent insomnes i curulls de pols blanca i solitud...Ara, reposa al sud de tots els blaus,les seues cendres dintre la mar inconeguda, explorada a cada pas i en present a tota vela,que el poble reclama. Que cadascú estime on, quan, com i a qui li done la gana! Va deixar escrit. El que no entrava en els plans és que, amb el seu suïcidi,  s'encetaria la revolta. Mentre, algú escrivia versos, paraules de batalla que, com galàxies, s'expandirien, germinant en el futur una sublimitat èbria, coses, que sempre canvien la Història. Amb tanta xardor i temps presidiari, plourien pedres sobre canníbals,l'escriptor anònim, d'aquell país anònim, coneixia eixa aigua i la ràbia, el seu mur infranquejable no arrecerava res, hi haguè llavors els grafittis que deien 'prou', 'morga' o 'visca el poble',algun cor amb dos noms encerclats i sonà per tot el barri un rock'n'roll per fillsdeputa, quan no passaven helicòpters sota aquest terrat de plom. Caminà, encara amb la notícia de la mort de la Maria, colpejant-li els lòbuls cerebrals, neguitejant-lo, fent-lo bossar arcs de Sant Martí, sense paraigües ni pietat, entre morts. I no mai es mullaria fins els ossos, doncs l'esquelet fa ballar sempre la serp sense monotonia i amb apocal·lipsi. Quan la pluja no era pluja sinò una escopinyada de Déu, l'enuig del poeta, esdevingué Llei. I a l'altra cara de la lluna,deixaren la pell milions de sangoneres.