Carta d'un poeta a l'estació

Em vaig despullar de la son i em trobí al carrer tan meu i tan de ningú,la cridòria i els trepants assentien en la ciutat prohibida,temptí les nafres de la teua veu, fatalment bona i les garbellí en un oníric paisatge de pocs déus.Darrerament,vaig parlar.Dir “Bon dia” ja és fer barri, fer revolució. Després,vaig beure profund,assegut al fons del bar el cafè i de sobte comprenguí que la teua addicció a la futuràlgia  i jo, estàvem units per una xarxa de quotidianitat. Aleshores me’n aní a buscar-te, mort de set per un ahir que m'amoïnava. En qualssevol dels casos,el depús-anit, havia passat de llarg com una ressaca o un tren de rodalia que arriba a una andana fantasma. Fluïnt entre el poble, sense preocupar-me pels llasts tòxics d’humiliacions i atemptats, de tendres deixalles i errors, veig nous vailets llaurant el bancal fèrtil de l’estima.Ben segur que l’ avui va com va, i a voltes, quan es clou la llum fila xarxes d’ansietat en mi. No obstant he perdut la por a la ignomínia i al fracàs, a la derrota i a la tortura, a l'explotació i les ampul·lositats de les beates. El demà és carbó que crema a la caldera d’un tren que no ningú no pot aturar, amb vagons d’esperança i farcit de persones que lluitem el present, per tal que la mateixa esperança no sigua una esquira. Serem el què nosaltres fem, som i serem. Em repta la disposició d'albades, i el tren marxa etzibant a trot, cavall de ferro, com mans dures i en carn viva pel treball, i també de mans tendres i amples de generositat què deslliguen un feix d’anys i de danys. Al brancal del temps, lluny del cansament i la por,lluny de tants espectres que desafien l’ última hora de tancar i els despropòsits, em sent prop i despert,quasi amb respostes,per tu. El viure invicte és ric en llibertat, sotjant la lluita per la bellesa i l'herència de totes les predecessors que honraren els segons.T’assegure, perquè confie a mans plenes, que guanyarem, ja que estimem massa i tant! Somiem massa, sentim massa! És clar que sí. És tot el que tenim; un temps obert de bat a bat i indefugible, uns mots al rebost de les comarques invictes, arbres com carrasques i oliveres,  i el dret a no perdre .Resseguisc llavors totes les línies del palmell de la mà esquerra, la mateixa d’acaronar,de fer força amb l’aixada, de passar la granera, de matar.I totes les línies de la mà, la de la vida, la de l’amor,em duen a l’origen primigeni,a la descoberta de la llum des de la muntanya de la meua infantesa retrobada.I em perdone, i aleshores,puc fer-te un cant a la vida, que anhele i udole com un llop a la lluna i compartir-lo, començant de nou i millor, bastint un temps més nostre, un espai comú.Potser la innocència resta solemne i digna, testimoni d'alegria i de la lliure fraternitat. Potser és senzillament la meua naturalesa. Alce aleshores la mà,buscant-te la lluna creixent, color marfil, alb, mig somrís, lluent i sincer, com sempre.I, de sobte,no et veig,ni  il·luminant una ciutat invisible i invivible, que guarda entre els records i racons,multitud de cases buides oblidades i toixes, ni en algunes exhuberants caves com de la selva de l’Amazones. Altres no són així d’estimades,plenes de cossos fosforescentment cadavèrics,i altres coses que veig des d'ací, on hi estic i on em pariren. No tornaré a errar.Torne a casa,a ma casa. Feia temps que no hi tornava. Ma llar,de color present i lluna naixent,oberta per les persones que m’estimen,oberta per tothom (la casa dels poetes no té murs, té obertes finestres) dibuixa la bondat als palmells de mans entrellaçades i immortals. Sóc poeta també de la rebel•lia, de la lluita i del plor amarg i ancestral d'un poble mediterrani. No negaré que he plorat fins caure'm els ulls, esparracats, al terra,i quan algú aprèn a plorar per quelcom, aprèn també a defensar-ho. El meu talant no és el de censor o intolerant, ni de qui tot ho nega. Escric a pit descobert, i humidifique els fonaments sagrats de la llar que t’acompanya, construïda amb passió. Que el dur ciment es bega l’aigua i no s’ esquerde. Abans solia començar la casa per la teulada, una i mil cinc-centes voltes era enderrocada com un castellet de naips, tres mil sis-centes estances restaven closes i el dolor venia a instal•lar-se per la finestra, com un colom que tenia els mateixos ulls que tu. I no només això. Jo intentava enganyar-lo amb el plaer, en nits tantàl•liques. Però no, la mort se’n reia de mi, amb les seues dents violentes, esmolades i corcades.Em va salvar un cor, potent com un poble que avança, perquè sóc el poeta de la llibertat també. De la llibertat i de la lluita. Aquesta no ve mai sola, ni demanant-la a crits, a colps, a etzibades. La llibertat, com la sort, o es treballa o resta en guaret, estèril i sense fruitar. I tinc ben clar qui és l’enemic,en el pensament esmolat, en la barricada a les tres.A favor de les forces vives,i en els fets de l’ara i l’ací,et mostre i demostre la motivació, el pols vital i el primer impuls de tot home, del primer homínid.Per extensió i intenció, la vida mateixa.No hi ha res millor que açò, a l' abast fèrtil, ferit, impacient,dels punys alçats,mà tancada que només s'obri per ésser disposada a brandar l’arma de les carícies sobre la pell.Doncs el dolor per la vida que podria ésser, per la plenitud que es podria assolir, genera  ràbia contra els qui ens amputen les nostres possibilitats millors, en una època tenebrosa - la nostra - on l'avenir es troba tràgicament amenaçat.Ardent desconsol, sense escletxa per on poguera colar-se la indecent denigració del que és humà i del que no ho és.Cap llop ferotge. Però sí ràbia: la ràbia d'una futuràlgia que em crema.En certes cultures,la gent abans de començar a pregar,pica de mans per cridar l'atenció dels déus. Jo ho faig ara. Ací estem tu i jo, alguna cosa respira entre ambdós. El món pot obrir-se. Estem ací.Som ara.