In-Visibilitats

Hi ha dues dones invisibles besant-se a les huit del matí, sota les antenes i dintre la cambra, proclamen un himne per no guanyar,i el cel plora pel temps que fa que no es poden estimar,mentre viuen sense permís, esquivant cadàvers dintre l'autobús, les corrues de reus al supermercat,i més malvestats.Tanquen els ulls i s'obrin més morts.A cada pas, majors despròpòsits,en una ciutat que no entén d'amor,devoren la presó dels darrers dies,les cartes febrils,les absències,la lluna fa passes estèrils sobre els llums contaminats i carabassa de València,i van esmolant l'actitud,una església les assenyala, les increpa, la moral que les intenta fer cansar-se d'ésser.Hi ha trencs d'alba on el prisma s'escletxa, i estripen els papers,i trenquen els colors, i s'alcen de nou, perquè pensen que fins i tot les pedres tenen cor, i llavors assenyalen amb el dit índex, com si fóra un canò de pistola,a cada vianant que projecta en elles,allò que té prohibit i obligat,i mor cada panerola dintre el cafè, i rodola un gitano ebri, sense poder triar res,  i tots som supervivents, mai ens perdem en pacifismes poc pragmàtics,el pare que va  fugir de casa, la feina que les hi neguen, les majúscules amb què signaran, l'atmosfera tòxica d'atzucacs que respiraran,i la pols que el vent els durà.Podria ésser jo i tanmateix són altres, es funda la llei de les enèssimes oportunitats perquè cadascú rep el què dóna i ja no queden innocents, i, amb coratge, disparen el bes lasciu davant monsenyor Cañizares i un raig de sol il·lumina la Verge,què riu còmplice,i cauen claveguera avall nines trencades. La sang de l'OpusDei alimenta les rates, algun vehicle corre per les venes escaldades de la ciutat, i hi ha gent xocant entre ella, columnes grises embolicades en paper de plata o en llàgrimes, esperes trencades i fredes a l'hospital, minuts de dimecres de cendra, rellotges tristos i saturnals, l'esmolador del migjorn, amoretes bròfegues que fan emmudir la llum,neons que oculten el rostre,i estols que volen sempre en direccions erràtiques, i lluny de sa casa,de casa d'elles .Es trunca la vida com volen bales o corren bicicletes, els venedors d'asfalt fan l'agost, i altres dones pecadrius s'omplin la boca d'almoines cristianesi mostren, adúlteres, les bragues...El silenci,alça la veu al temple etern del poble català, cap problema ,només una falla que a la primavera cal cremar. Al·leluïa per hui! Pel bany de marfil i vidre al brot de lluna psicòtica! Al·leluïa per les  tronades i pel no-res,pel teatre i la mentida,i per la consciència disfressada d'Ésser Humà. Al·leluïa pels ulls particulars que admiren la bellesa, en els pits d’un cos esplèndid, que es marcirà als ulls dels altres, però mai en tu. Mentre, retrate allò instantani i quotidià,en els mots,d' una estima cassolana i en els jocs del fred del cor quan es mecla amb la pols,a qualsevol hivern. Tornarem a l'exercici de la Democràcia,com una carrasca de segona mà que rebrota a l'abril, amb el somrís rere la llàgrima,i sense boçar enuig a l’engolir cudols d'extrema dreta. Al·leluïa per qui té mirada d'infant i és un supervivent en un món inhòspit i feréstec, on sempre es viola la innocència però es defensa Cohen i la seua sanació d'amor! Al·leluia pels bojos intrèpids, què obrin camins bolígraf en mà contra els fussells! I al·leluia per les drogues i el seu simulacre d'insània, pels afectuosos maricons i per qui remena el fem cercant la  desobediència, pels rebels que follen sense moral i per la travesti que trenca motlles per fàcil port! En definitiva, visca el pa, visca el vi i visquen els maleïts en un món poèticament incorrecte,amb la veu dels sense veu, la mateixa que la de Gingsberg i la de Bolaño....I amèn per a la llum de l'Església Catòlica,que si il·lumina és perquè la cremarem!