Coses que mai no t'he dit

 

1)
El gest ve rere el mot,
no conec millor punyalada
cusint a actes les mortalles
de la mentida, ja fetes sudari
de qui en realitat, ja era mort.
De l'error he après l'estima
a una imperfecció que no mai
em deixa sol.


2)
La segona crida per la vida
fou determinant, indefugible,
amb precipicis i gaudi,
amb catedrals i cocaïna,
amb nocturnitat i bonhomia,
vaig cusir un vestit d'or
per abrigar-me el cor
en temps freds d'hivern
perpetu com una presò,
etern com el temps blau
de les matinades, de nom
veritat, de segona mà.



3)
M'he proposat no fer diners
ni possessions de misèries
humanes,màrketing fosfòric
de cadàvers de pocs anys,
falses deïtats, i poc criteri
d'un ramat obligat a treballar
a l'americana,a consumir béns.
Bens subjugats per una llei
què tan sols permet el riure
però mai la violència de qui
sap i defensa el poble des del
poble, mirada amunt, enaltida
Pàtria de cap orgull.
Per vosaltres és que miraré
els ulls directament i bruts
de tendresa, dels vostres fills.




4)
Hi ha senda nova, franquejable
d'arcs de Sant Martí i matolls
pedres rera marges cosint bancals,
un mig camí tot i que tempte
els pits a la mort, i a la sort.
Acostuma'm a transitar lleuger
d'equipatge, perquè la senda
que no tornaré a aixafar
és només un mal simulacre.
Qui tem la mort, creu en inferns
qui venim d'ell, som els àngels.




5)
Per què em conec, sé
que no et cerque igual
a mi, com més diferent
i equivalent, millor.
En canvi, hi ha un pols
de guerra al llit abans
que la pau al sofà
i la televisió del diumenge.
Una intimitat anyil, gairebè
verda, clamada als quatre
vents, del meu salvatge cor.
La sang, farà que l'abril
torne a ésser abril i la pluja
aigua, sobre els teus pits.



6)
Amb un poema tendre
es pot acaronar l'ànima
d'una dona,i no retindre-la
estimar-la sense fer-la teua,
l'oblit d'altres escomeses
no mai forja futurs,el fil
trencat no crea pronòstics
i així, rebel contra el destí,
faràs, suau de cotò,el verb.
Serà llavors quan ella
decidirà quedar-s'hi.




7)
Vola,però no trenques la cadena,
doncs el firmament buit i sencer
pot esdevenir la presò més gran.
No sempre podràs fer del turment
prodigi, ni de l'ansietat, bellesa,
la llibertat és subtil, com una ploma
que cau de l'ocell, fràgil i fugissera.
Saps que tens la força per dir no,
per dir d'acord i dubtar de tants
fanatismes,de vegades el somrís
esdevé un petit ganyot disconforme
amb la brutalitat d'un món que
ens vol forts i agressius, com
una vaga de fam a l'Etiòpia seca.
Posa límits i escampa la por
de les teues immenses ales

i salta.




8)
L'espill no reflecteix al boig,
la mesura d'un llop estepari
ve donada pel no-res, ningú
li torna l'essència de llur
caràcter,i dintre els sorolls
mirar cap endins és perillòs.
Només davallant a l'abisme
u pot adquirir una nova i útil
consciència de sí mateix.
Hi ha molts que es perden
al laberint del faune i altres
no es prenen la molèstia,
la incomoditat i prefereixen
fer hores al bar i pegar-li
a la dona en tornar.
Ésser bona persona costa esforç,
altres aconsegueixen fites amb
diners, i els còmodes passen
per ací sense pena ni glòria.
En un món rude de superfícies
és bé, estar un tant tarat,
si més no, per obrir senda
que altres seguiran.




9)
Les paraules són barrots que no obstant
determinen la realitat de cada Nació,
com es pot descriure la basarda?
O bé, un sentiment intens de pronòstic
de festa, sense somriure?
Als plecs de la vida, dormen els mots.




10)
El firmament és negre d'atzar
no s'hi veu la llum, ni pots
negociar amb la necessitat,
és quelcom primari, un crit,
molts anys d'espera, i arriba
ràpid i un tant ferotge, l'hora
dels actes.
L'obac cel tiny de certa
amargor la terra,perquè
el cor em sofreix la pena,
no és cap comiat,no és això
ni tampoc justificació vil,
ni falsedat.
Donaré aquestos poemes,
a la primera que em cluque l'ull.



11)
Amb son en captiveri, l'eufòria
guspireja per la punteta dels dits,
escric, a sobre de muscles d'altres,
veig per això més lluny, mentrestant
ací plou sobre banyat uns mots
massa emprats i reposen al frigorífic.
Hi ha un anhel salvatge vestit
d'un desig que sempre despulla
ombres i ànimes molt abans
de caure la roba,l'aigua que corre
i mai és la mateixa, demana
un sentiment que no pot navegar
ni tampoc naufragar.
Flueix la vida com abriga la manta
obscura de la nit, a tota la ciutat.



12)
No parlaré de l'espigò ferit de mar,
ni de la saò de la terra tocada de mort,
en la gosadia d'un bes ferotge cap
una Pàtria.



13)
Hi ha mirades suaus com vellut,
i altres et cusen a ganivetades,
entre el passat dormint al ras
i l'olor del romaní, i aquest
present urbà d'asfalt i aguait,
hi ha mitja vida d'aprenentatges
i dol, de llàgrimes a punt
d'escopir-se,de brollar a travès
d'una gola,un maltracte i un amor,
uns ulls que abans eren tous
i ara han vist massa...Però hi ha
també una llibertat conquerida,
als peus de la meua història
i un nou dia per veure el fet vital
mig ple.




14)
S'arrauleix la veritat davant
el deliri, com un ocell ferit,
diria que les mentides són
marges què cusen la terra
dels bancals de la realitat,
unes creences, cal dir-ho,
limitadores, que no obstant
serveixen per edificar dinastia
o bé viure un temps ben acordat
amb la resta d'ànimes castrades
pel cissell de la prudència.
Res més sa que fer del cor
una metralladora de veritats
com tirs contra l'obaga.



15)
És només quan prenc una ratlla
o bé en ple orgasme que ella
desapareix, no puc veure-la
implacable, sense sentit per ella
mateixa, la disgregació pàl·lida
de tot anhel, sentiment i pensament...
A la mort no convè oblidar-la
ni tampoc, recordar-la.



16)
No vull escriure arrugues en la veu,
ni tels orgànics a la mirada,ni tampoc
prostracions a déu ni a ningú, no vull
una tristesa incapacitadora, una derrota
final, la mort somrient amb la boca
esdentegada, fraternalment, com qui
diu “això ja t'ho vaig dir jo”...
Vull una alegria com el resnill d'un poltre,
com obrir un melò d'alger furtat i menjar-lo
a grapats, voraçment amb les mans,
unes mans fetes per abraçar, uns peus
descalços sobre aquesta terra, fets per ballar,
una melodia rock amb un riff de guitarra
com qui allibera caderneres de les gàbies,
una vida, alçant-se un i altre cop,
de les cendres, cada matí, amb el sol,
una llum de saber-vos que existiu,
que sou, que som, que serem.
En definitiva, al temple de les probabilitats,
la improvisació és eina útil, la felicitat,
tan sols és una actitud.

17)

S'apaga el doll d'esperança,

i reste a fosques amb l'atzur.

Els somnis sempre em són

prou estranys i convulsos,

i morfeu pren lisèrgics.

Hi ha uns anys embrionats

en cendra, un forat de records,

una distorsió que res té

de veritable.

Anit, febril,t'he evocat.

Abans d'escòrrer'm

m'ha donat una rampa.

18)

Per uns sóc un vailet,

i per altres un cavaller,

a mig fer tinc les mans

amb un toc groguenc

de voluptuositat perduda,

els llavis regalimant

silencis efímers i eterns,

i els ulls d'infant.

Ja no sóc pur ni net,

m'agrada embrutar-me

del fang de la vida,

cada volta que

em despulles de nit.

No lluite contra ningú,

lluite amb ningú, i així

la mar m'anomena,

i els meus carrers són

raïm aixafat per fer vi

d'una maduresa equilibrada,

meitat àngel, meitat corb,

però sempre amb ales

i arrels que m'obliguen

a no confondre l'origen

tot el mal d'aquesta flor

amb espines de porlam.

19)

L'amor no entén de memòries,

hi ha qui posa una tanca al jardí

on es donaren el primer bes,

i jo conec la suor del present,

un foc de flames evanescents

que tot ho devoren.

No tinc gaire propietats on

acomodar els teus ulls, però

tinc un cos per ofrena, poesia.

El temps s'alia amb la mort

només per fer que t'estime

quan ja no et vullga.

20)

Del dolor i el desesper naix

un rock rabiós, supervivent,

quan es desdibuixa la llum

i el món amenaça cec.

En veure un País tan cru

molts giren la cara,i d'altres

se n'aprofiten. Assaborim

el poc que tenim, a dos queixos!

Llavors farem d'aquest marge

alguna cançò que valga la

joia.

21)

Buscant bellesa com un orat,

res consola una ànima trencada,

però fa que les nits no siguen

tan llargues ni habitants

en la cleda de la submissió.

Prenc una ratlla i dibuixe

sobre paper banyat, el vers blau

d'un firmament on els espills,

callen.

Preferisc ésser un d'estrany

abans que, convencional,

morir cada dia, rere una taula

gris d'oficina funcionarial.

22)

De totes les guspires que tastanegen

la raò, les espurnes de la imaginació

són els llums de la calor que abriga

un món més amable i més viu.

A aquesta vora, sols hi ha mesquins,

desesper i neguit, i no obstant, és

un marge que s'acaba massa prompte.

Enllà les mans del pintor i els mots

del poeta, hi ha coses, que es venen

com coses, que follen com coses,

i res més.

La forja de llampades genials

martelleja el teu univers.

23)

Des d'on fins on?

Hi ha res més humà

que el pa i el vi?

Les mentides no creen.

24)

Alegre com el renill d'un poltre,

com la mare amb el seu primer fill,

com raja el sol a l'aurora, com el somrís

d'un nadò,com quan camines desenvolta,

com un jònec corrent rere la vaca al prat,

com quan s'enceta un melò d'Alger furtat,

com els berenars dels infants a la muntanya,

com un Carnestoltes,un aniversari i un Cap d'Any,

com una llibertat sense bandera,com la terra

llaurada i el mar esbramegant,com pluja

de joia sobre els pits, com la tija verda

de tendra heura què s'enfila al terrat...

Així estic, quan m'insinue i primer

et sorprens però després, rius.

Cançons