Ciutat Sudari
I)Primera Part: Cementeri d'asfalt.
vestit amb el sacrifici dels anys”
“Solc aguaitar
un eclipsi quan mor un humà”
MARKUS ZUSAK
“De vegades
comets un error,triant
el poema equivocat.
Més a sovint comet
jo l'erro
escrivint-lo”
CHARLES BUKOWSKY
“No es el
vómito de los húsares sobre los pechos de la prostituta,
ni el
vómito del gato que se tragó una rana por descuido.
Son los
muertos que arañan con sus manos de tierra
las puertas de
pedernal donde se pudren nublos y postres. “
FEDERICO GARCÍA
LORCA
1)
He emigrat,de la infantesa
al nínxol d'asfalt, torne,
allà on sempre hi vaig estar,
ciutat de brogit, silencis
de fanals.
No ve ningú a rebre'm,
ningú és un xiquet sense
nom, un vell que espera.
L'anonimat, ací desfulla
solituds de tardor.
2)
La Pàtria era un bancal
on furtava figues i després
les menjava d'amagat.
Ara m'afirma la nit
en l'exili d'edificis
i semàfors, en neons
sense memòria, només
pols i ciment, el paradís
perdut, per sempre.
3)
No hi ha tàlem en la corrua
de la gent sense déu,sense
verds tendres ni verds foscs
en les empremtes de l'ansietat
urbana,aixafades a cada rutina.
Sota un cel gris o anyil,l'aire
embolcalla cadàvers de ciment.
4)
Rere un any de poques estacions,
s'atansa un mes, trenta solituds
alienades, isolades, anònimes,
sobrevola la ciutat que no somia
ni mai dorm, blanca.
Les ones es retiren temps enllà
a la recerca d'una mar amb drassana
de primavera.
5)
Les signatures són negres
però la mort és sempre blanca,
ària com un crani d'Auschwitz
antítesi d'endinsar les mans,
totes les mans dintre el tarquim
de l'amor.
I el temps és aigua entre els dits,
per això folle, per foragitar el neguit
d'una caducitat massa viscuda.
6)
Hi ha supermercats amb carn
embolcallada en plàstic asèptic,
ací no hi ha terra ni se sega
la vida dels arbres,ni marges
que cusen bancals, el cicle és
perpetu, no existeixes, tan sols
els batecs del ciment espiren
soledat, només pols i gent
i encara no saps res de mí.
La mort és sols un tipus
d'incomunicació.
7)
Al ventre del minotaure,sotaterra,
s'acumulen els cossos, a l'agombol
de cap trànsit de cors, omplin vagons,
moltíssima gent és escopida d'ells,
cap persona, tots vestits de lleganyes
i lletanies, tots dirigint-se al treball
com qui cull flors de ferro,les presses
alienen la primera hora del matí,
amb pols de solitud als pantalons.
Ningú parla amb ningú.
8)
La ciutat consira i conspira
pel ritual darrer, però ningú
en diu res,i a l'esbarjo carceller
tothom l'abandona, sembla
que a ningú li agrada morir ací.
Tan sols qui està de pas, roman,
com una gota de rosada que cau
de la fulla a l'asfalt,i com tota
humitat, s'asseca i s'oblida.
9)
Sobre cap rastre, els rostres van passant
no hi ha empremta, no hi ha cendra
ni llavor,la memòria és buida,als blocs
als temples de fil-ferros i ciment algú
fa graffitis obscens,als formiguers on som
tots iguals, sense passat,ni tampoc futur.
Un estornell, de sobte, perd la identitat
i canta, marejat pels llums ocres,
a les quatre de la matinada.
La màscara que defineix la persona
no existeix. Tot s'hi val.
10)
Als suburbis mor la cendra,
sense petjades dels segles,
hi ha gats i aus de pas
l'asfalt i una gitana que ven
pols blanca,pixum de gos,
una inscripció al mur sense
maquillatge de revolució,
blocs de ciment, i una nit
què cau com pessades parpelles.
La pobresa ara, respira
natura morta i crits a la deriva.
11)
Sota un cel carabassa no ningú
veu els difunts a les estrelles,
la fosca embolcalla els llums,
els amortalla en un mur
on el silenci mai és tancat.
La ciutat no dorm, és insomne,
eternament en vetlla treballa,
esnifa i ven cadenes de nit
perpètua.
L'eternitat ocorre. Té forma
d'espera a l'hospital.
12)
A la capital de quitrà i ciment
no hi ha pensaments de sudari
per això l'amor és impossible,
la ciutat sempre camina amb presses,
tots vestits amb taques de solitud
als pantalons, incomunicats
com un pres que colpeja la cel·la.
Els cementeris són fora, els morts
són dins, a les oficines i als embussos.
La mort en vida és això, només
una alienació.
13)
Desxifre el fracàs de la ciutat
en els seus ulls escrits d'una por
pareguda la no tenir certesses.
Els trepants de les obres es queixen
i el peix es podreix a la Llotja,
continuen collint albergínies
a un novembre sense fred,
i els artesans tanquen el taller.
Les forces vives bescanvien
tristesses per grams d'insomni.
14)
Qui no té ganes, perd,
per això ací tots hi viuen
com s'hi mor, apàticament,
amb ulls mats de poc amor.
Encara no he trobat metàfora
per definir la ciutat,fugir d'ací
només farà que et trobes
la mateixa mar.
Tothom té un cor de ciment
i erosionat en els dies iguals.
15)
Una pena d'autobussos recorren
les normes dels carrers, artèries
d'un quitrà només modificades
pels dies de la setmana.
Hi ha trànsit i botzines, la mort
no té Llei, ni tampoc existeix
per ella mateixa, algunes flors
indiquen el lloc on passà l'accident,
i una corrua de gent s'afanya
o espera,tots mudats, seguint patrons
semblants, convencions de mort.
16)
Camine uns carrers de solitud,
i il·lumina la nit la llum blava,
com un far, d'una ambulància,
a casa,que és com una oficina,
he deixat l'ànima en silenci,
i el frigorífic resta buit.
Bars i restaurants tancats,
hi ha les fruiteries dormint,
i els treballadors del supermercat
encara no hi són.
A l'hora on més infants naixen
i més vells moren, els diners
són paper banyat.
La ciutat és només
per grans dependents.
17)
D'esquenes a l'ampla mar, i les vies
dels trens de rodalies enfora i lluny,
muic en aquesta Pàtria de ciment
i soroll, no hi ha arrels ni terra ni saò,
el País no arriba més enllà del barri
i el Poble no mor perquè no ha nascut,
o és una salmaia mesclada amb oli
poble de pobles on tot es permet.
Morim d'amagat, en residències
i manicomis,i és una llibertat semblant
a la d'una gallina decapitada.
Ningú fraternitza amb la vida.
18)
De tant en tant hi ha eclipsis
i la mort prematura d'un sol,
són ganyots de violència;
-Alguna cosa deuria-.
En aquest cementeri de quitrà
i estimbades, de soroll i asfalt
ningú fa res generòs per ningú,
l'amor no existeix, és transacció.
Per això ací abunden herois
que bescanviaren la memòria
per uns cartrons i un brik de vi,
i la caritat és només demostració
políticament correcta de jerarquia.
Hi ha però temples més tranquils,
misses de difunts.
19)
Presò glaçada de ciment i quitrà,
les cartes a casa són cada cop
més febrils i malaltisses,
sembla impossible el trenc d'alba,
ací, en la ciutat del pas estèril
dels dies, i la lluna esdevè boja,
prostituta o suïcida,amb llavis
tòxics, com una fotografia
aturada a l'andana del temps.
Ara, la ciutat és eternitat.
20)
Tot és incert, hores tòrrides,
el dubte sua l'única resposta,
obert, com la magrana d'un crani
al novembre dels sentiments.
Al mercat de la vanitat es venen
dones i besos, notes musicals
i versos,què ara es cenyeixen
sobre mi,aturant-me el respir.
Sóc o estic mort? Ningú respòn
ni em reconeix al temple d'asfalt.
21)
He escoltat la trompeta de la desfeta,
no queda res,hores ermes,tenyides
en blanc i negre.
És inhòspita aquesta ciutat invivible
però insubstituïble, necessària.
No queda res més que una basarda
i una culpa cassolana de la què ningú
no podrà mai defugir al Judici Final.
Jericò és l'estat mental dels ciutadans.
22)
Un gitano remou els contenidors,
sense poder triar, en aquest smog
que ens uneix a tots, vestits
de solitud, sense nom, com
una fossa comú.
Per restar prohibits o obligats,
hem de fer-nos el mut,el mort,
és tot el que ens uneix, en aquest
soterrament de cementeris.
23)
Si travessem l'escorça què embolcalla
el rou múscul de la ciutat, i vagabundegem
estèrils, trobarem infinites nines trencades
a la claveguera de la nit, i també sang
en les venes escaldades dels carrers,
xocs secrets entre la gent i confidencials.
Sols el silenci devora la veu dels morts.
24)
Hi ha cementeris de besos, plors que fas d'amagat
una columna al temple de l'alienació gris, pluges
àcides i fredes de tardor, gotes metàl·liques
i solitàries dintre un abric,llambordes amb merdes
que xafes en la calçada, fal·lus empenyent glops
d'etanol al migjorn,i cendres dels pronòstics de joia.
Es trunquen vides com passen bicicletes,i arriba
l'esmolador fent un soroll bròfec, emmudint la llum,
s'encenen rostres rera la màscara,i udolen uns gossos.
I no saps que tot, és per la teua mort.
25)
Sap més la lluna d'amor que el poeta,
al basar dels oblits, la memòria infecta
la vida, en una carrer cap enlloc.
En girar la cantonada verda, com una gàbia
de gossos,la ciutat branda la garantia saturna,
mentre hi ha ocells ,al temple d'asfalt,de quitrà
i de ciment que visiten els Psiquiatres.
26)
Solitaris, tu i jo, i només units
per la mort, en una bruta ciutat
perversa, com un món sense déus,
combreguem amb els brogits
de l'escuma del semen que ho
determina tot,naufragis en sorrals
de l'exclusió i dels cors romputs.
El desig marcit ha parit una pena
i més morts.
27)
I enmig de tanta mort,
Què queda de l'esma?
Hi ha massa llunes congelades,
i mots desgastats al frigorífic,
la nota de la compra,la indigestió
del temps de l'udol,la nit oberta,
el crepuscle del meu abril,
mentre tu llegeixes els poemes.
S'embolcalla d'hivern el sudari,
i de desempars la ciutat.
L'eco dels estels no germina
presències ni ganes de tu.
S'enceta la cerimònia.
28)
No queda res de l'edat daurada,
exiliats dels arbres i la muntanya,
els venedors de ciment i d'asfalt
fan mercat ambulant de dia
i tripijocs d'heroïna a la nit.
Un fanal fa de testimoni,sap que
Déu va morir, i va nàixer l'ansietat,
desarrelats,i amb urpes obscenes
de VIH i vicis,esgarrem la vida,
mentre no som.
Neva dintre el cristall,amb ventre
regirat, i ningú entèn les raons.
29)
L'autoconeixement és molt perillós
per la pròpia llibertat de qui eres,
i allò irreversible és només la mort.
Als peus de la calçada dones voltes
per l'espiral de cicles subtils de la por,
veus Jesucrist fornicant amb Ezequiel,
i el passat,esvalotat,et funda neurosi,
baixes a comprar tabac,no has desitjat
mai uns pits com els seus, però la sang
és escampada al carrer i a cada televisor.
Et masturbes, covard, mirant pornografia.
No li diras mai que l'estimes.
30)
En la crisàlida estèril de l'empatia,
el cuc involuciona, la bondat resta
erma i estèril sobre l'asfalt i neons,
i se silencia allò de tots som un.
Hi ha ballarines d'streap-tease sobre
el rock i davant d'homes que no són
homes, són centaures amb cap de gos,
sense besos i amb bitllets,i la mort
campa al seu bell antuvi,fumant heroïna
o fornicant en els wàters de tres en tres.
L'horror és una maleïda ofrena quan
és forja de cançons o rituals.
El terror brut, si l'aprofites, esdevè
cerimònia.
31)
Es disseca la rosa de l'amor, i només resten
les espines de neurosi, intercanvis de fluids,
entre cossos utilitaris,whisky i gel en harmonia
Julietta es desagna,amb la serra de venes
obertes sobre el llit embrutat, pocs minuts abans
per Romeu. No importa,ningú li demanarà res.
La llibertat absoluta dels anònims és la presó
més ingent i gran que existeix.
32)La ciutat del cuïr s'amaga
en fractals de temps present,
en girar fosques cantonades.
Els vicis volen fins el finestral
com eixe colom malalt, rata bruta
amb ales. Té els teus ulls.
Amb la nuesa vestida, la boira
tenyeix de mort les mans alienes
a sí mateix,i allò mòrbid funda
grans temples plens d' anònims
i molt poques persones.
T'has masturbat amb el consolador
rosa durant 32 minuts, i no has pensat
en mi, com sempre.
A la ciutat,el cuïr estableix el no res
com a conseqüència de la immensa
totalitat.
33)
Algun dia serà una cançó devastada
sense crítica ni autocrítica,ni pietat,
amb pretensió d’eternitat, unflada
de vanitat i de llum grisa,es plenarà
de temps i de passat, cap rou futur,
i pactarà, saturna,per anquilosar el cor.
Corrupta com el seu desamor,serà
una indiferència, entre asfalt i humitat
de cantonades brutes,una senda farcida
d'íncubes i súcubes,amb la llei del mercat,
on hi ha brogit i silenci d'amor.
Amb la consciència en pau,en un taüt
de dents, serà el que veritablement és;
Ciutat,flor nua que perguè
totes les banderes.
II) Segona Part: Hivern a Nova York
encontré a Dios
entre mis excrementos”
SOR KAMPANA
“En la playa de la noche
mostraba mis ojos a las sirenas
que jugaban impunemente con mi pene”
LEOPOLDO MARÍA PANERO
“Y el crimen, entre todas tus costosas perseas
danza amorosamente sobre el vientre triunfal”
CHARLES BAUDELAIRE
“I saw the best minds of my generation destroyed by madness “
ALLEN GINSBERG
1)
A les cantonades d'asfalt,l'horror
teix bocins agres,i l'agulla travessa
el cor com la bala d'un fussell,tret
directe al cap,mentre els carrers
desperten a la benvinguda del terror.
Els empedrats envegen els peus
del vianant humil,i els fanals,aliens
a sí mateixos, il·luminen qui som,
els murs dels solars incandescents
escriuen xifres i incògnites en clau.
Nova York batega febril, vestint
arracades en la lluna verda,les hores
mortes vénen a saludar els neons
al mapa urbà de la nebulosa entre
qui fores i qui realment ets.
Tot està, desmesuradament,
disposat pel teatre.
2)
Aïllada i desarrelada, la selva es menja
els temples de la pluja,i a la intempèrie
mentre algun gos famolenc udola per
alguna mort als terrats violetes de la nit,
la trinxera enemiga dispara el suburbi
en una fenedura de budells trencats.
Blasme,sobre els pits de la prostituta,
on hi ha vòmits indigestos en instants
eterns a les cinc de la nit,seguisc el tresc,
sóc el darrer d'una corrua de cadàvers
esperant que obriguen el supermercat.
El televisor també boça flors de plàstic,
i remoc el fem, a la recerca desobedient
de la factura de la llum,en primavera
imperfecta i ventral.
Vosaltres,en Wall Street,col·laboreu.
3)
Sóc el fill del brot psicòtic, la mar putrefacta
que fecunda tortugues verdes i carronyaires
al bressol de la insània mat,la cantonada
i els insomnis què et vigilen i violenten
la fosca cel·la, a l'illa dels morts.
El cos sadolla una daga hepàtica,mentre
el vent imbècil tem allò buit i solitari,
i enmig de la boira hi ha cocodrils plorant
pels tèrbols asfalts de xiquetes amb tanga
que tornen d'escola amb coits impúdics.
La xica truca al portal esperant la dosi
de Bronx,i empenta rabent a consumir
els darrers dies, el cant dels negres fa
la resta,se sent música de jazz.
Tot allò que m'envolta i em defineix,
em sobreviurà, en la litúrgia del fem,
democràticament fastiguejat.
4)
Com la diarrea d'una iaia a una residència
s'esgola el meu pensament,indefens i passiu,
amb la llibertat cohartada per la malaltia,
en un sacrifici de sang i femtes què cerca
altra ciutat menys mesquina.
Envellisc en el fosc túnel del pas del temps,
i el cos demana traus de poca esperança
i infinites esperes en la sala d'urgències
de l'hospital dels desheretats.
Regale versos, com regale esperma i somriures
a la primera que em cluque l'ull,sense descans,
i no em pentine, ni em faig el nus de la corbata,
despullat de tendresa, nua la festa de calma.
Si no tenim a qui culpar, culpem doncs
a la humitat de l'East River.
5)
Les gavines,a l'illa de Manhattan, es treuen
els ulls les unes a les altres, sense cap pietat,
i és bé que així siga,els seus mots es despullen
després del coit, i les llunes no són panderetes,
estan fetes de pedra,petita grava dins l'espardenya
que fan del camí un començar de zero cada dia.
La germana menuda aprenia a parlar,
no recordes què deia.
Les papallones feien crosta a la bondat,
en l'era pretèrita de l'or.
Tots els dies compren l'illa als indis
per unes quantes ampolles de whiski.
6)
Tan sols em pertany el desig propi,
anhels tatuats amb tinta xina sobre
la gola amarga de la cocaïna,
A Chinatown va naufragar la mar,
que abans acaçava amb les mans,
els plecs bruts i humits dels llençols
foren testimonis del malsons salvatge.
I em vaig atrevir a dir-te que t'estimava,
molt després de morir, molt abans
de nàixer.
Els pètals marcits al camí,despullen
nuus els traços,sense arraps ni memòria
sobre el vers suat al ring de boxa.
7)
Passa de llarg el dia com una ressaca
o un tren que no té andana als somnis,
hores maleïdes què mai són absents,
es clou la llum i s'encenen les esperes,
file xarxes d'ansietat en un mallàs
i en trencar la cantonada crec que vaig
a morir-me.
Sols he de respirar. I esnifar-me la tendresa
de les deixalles, les mentides i les esquires
en la barra enderrocada del bar a hora
de tancar.
Res és la totalitat,a l'àmbit de l'smog
que signa cadàvers i borda la nit trista,
en un parèntesi de mediocritat.
Enmig del ciment, se sent arribar
el camió del fem.
8)
Es degolla l'hedonisme amb la corbella
de l'apatia, la desídia enyora volcans
magnètics, focus d'abrils i perversions,
fatalment,Nova York olora a somnis
trencats,a la putrefacta olor de cadàvers.
Obric la ciutat,i tanque el sol,al compàs
d'un caminar que repta com una serp,
en un llarg hivern de silenci sepulcral.
Algú taladra, altres serren, i hi ha qui
escriu alfabets d'estiu daurat sobre
els pits de la pornografia.
Com sempre, aquest llenç pinta guerra
amb mans clivellades per la pols blanca
com un crani a Coney Island.
9)
Vint-i huit homosexuals i tan eterns,
entre la por de les comissaries, la vena
summa transexuals en els suburbis,
la reina del flash consola els cavalls,
un 28 de juny,i passa Andy Warhol
en bicicleta,i sis estels són cosits
a ganivetades pel neguit,la brutalitat
és engolida des dels mitjans,i al cantó,
la prostituta trenca l'estigma,sota el
focus il·limitat d'una abraçada
que sembla impossible de tendresa.
10)
En una cambra d'un hotel resta
una psique amb el seu laberint
indesxifrable, una ampolla mig
buida de Bourbon, i un cel cada
cop més gris i llunyà dels homes.
Es renoven els núvols cada dia
de verins i de riscs, hi ha tòxics
urbans,deixalles amoroses a la nit.
Cega, mor un poc, entre tants
anònims,sense rostres visibles,
rastre de ningú i de tothom,allà
a la ciutat que mai dorm i de la
publicitat,hi ha la víscera rompuda
de la corrua innecessària de morts
esperant la beneficiència, sopa boba,
pel carrer Joey Ramone.
11)
El poeta maleït escriu, s'asseu
i es despulla de la ressaca d'anit,
li surten papallones què juguen
inevitablement amb el seu fal·lus
i, entre els dits,anomenen el fum
de mamades en cantonades,mescla
de mel i fem on només es parix
l'horror.Ompli els seus pulmons
de quitrà i vomita la negra espiral
de destrucció, la bogeria,esdevenint
el rei dels rèptils sota el pont violent
de Manhattan.
Cada dia,aprofita el que els altres
abandonaren en contenidors bruts,
abans que ell, els regira,cercant
la desobediència i vomita sagrades
escriptures en una cambra desordenada.
Així s'edifica el mite.
12)
5300 milígrams de Quetiapina
o bé una agulla hipodèrmica
enganxada al pellam, i tindras
a l'hotel de New York, la posteritat.
Dintre dels límits marítims del cervell,
l'ànima, és un invent absurd de poques
conveniències.
Tancats al zoològic, els animals grunyen
i no oblides el pecat ni la brutalitat o Déu,
fent dels centres comercials, el paradís
de llumenetes i dòlars què satisfà la tria,
o una corrua de personatges populars
a la nord-americana, o ésser un amerindi
més, alcoholitzat.
L'eternitat és suau com una fulla de ganivet.
13)
Amb les cames com cristallets de paper,
encenc focs en fosca hora,paupèrrim
i vanitosament, en un armistici de ciment,
per mastegar maltractes i ésser l'home
invisible, en una ciutat invivible.
És rara la vulnerabilitat a Brooklyn
quan boces primaveres imperfectes,
prement a dos queixos els despropòsits,
i perbocant una empatia poblada d'òxids,
mentre passa el tramvia i la pròpia imatge
d'un mirall trencat en carn crua, què mai
es reconeix en els ulls de la innocència.
14)
Entre els anhels i el vòmit del Bronx,
els negres rapegen i venen joiells
al barri, amb carrers tacats de sang,
a l'infern es va amb taxi i per travesses,
mentre Wall Street se'n riu esdentegat
com la mort multicultural,amb un cigar
de crack entre les dents,llengües de sal,
sempre en estat d’espera i poca esperança.
Canten els assassins “This land is your
land”,en els psiquiàtrics i residències
de desnonats, fundats pels conqueridors
genocides dels natius americans, tigres
d’urpes esmolades i hipòcrites que fan
de l'Estàtua de la Llibertat una Queer
amb una torxa de mediocritat occidental
en la mà políticament correcta.
15)
Cadascú té la salut que es pot pagar,
i és el somni americà el què saqueja
els pobles, per costejar la comoditat
del Pop Art,mentre Marilyn Monroe
pren un pot sencer de barbitúrics
i ven les seues mamelles en cantonades
brutes de blues. També hi ha el cowboy
que, sense matar-se massa ni gràvid,
probablement, està fent ara una fel·lació
per vint dòlars,la brisa acarona els ocells
de l'oblit i a Central Park passegen
dues vergonyes i un infant. Prompte
es divorciaran, i s'escabussaran cadascú
en la mar ampla i sense fronteres, on,
en un pobre apartament d'aigua, l'aire
farà els arenys més i més amnèsics.
16)
Dintre el monstre gris dels gratacels
hi ha persones despersonalitzades,
al supermercat d'esclaus trobem
de tot, i a bon preu,i Lou Reed
no té temps per ningú,com el llenç
i els llençols de l'artista que es paga
la carrera prostituïnt-se,al cru hivern,
en cap cridòria de cap silenci,dignament.
És el costat salvatge de la vida, sense més
calma que els barbitúrics, sense llàgrima,
ni compassió, entre rèptils i exiliats
o ciutadans del món, tòxics.
Les discoteques de gais són sempre
plenes sota el firmament d’antenes,
sobre els terrats del prozak i del dope,
en cels de tranquimazin.
Es perboca el buit erm, sense permís,
i s’abalteix en l’ estèril pas del temps
la presó estúpida de la llibertat, dura
i sense límits.
17)
Com titelles mogudes pels fils de la misèria,
o flors de plàstic,fan vaixellets de paper
sobre el cafè aigualit del bar.I les pensions
acullen reines,en castells de sorra què donen
forma a la preciositat d'ésser imbècil i pobre.
Les mans mai són pacients,ni tampoc pacten
amb els rellotges,cruels botxins de la set
que vénen i venen rendicions i redempcions
en els suburbis de la ment.Estressades, mai
s'aturen pel sol,mentre la lluna,blanca de crack,
il·lumina les seues solituds compartides,
doncs en la selva d'asfalt, la supervivència
ve donada per poder triar allò útil i pràctic,
el bé i el mal queden exiliats del temps,
i USA i llança és la nova religió,despullant
les ànimes. Aquest espectacle,com la pesta
sol ser horrible.
18)
S'oblida la paraula donada,
i broten succedanis de vida,
unívocament i amb enganys,
els rics blancs cada cop juguen
més a borsa i les negres pobres,
cada volta són més preses.
Els neons no s'apaguen mai
i la publicitat demana sang,
amb garanties perennes
de frustació i luxúries.
A Madison Square hi ha
un home indú masturbant-se
mentre una xiqueta francesa
juga al parc.
Borden els gossos anònims
i atraquen a punta de pistola
dos sudamericans una tenda
pakistanesa.
Babel sap que l'única llengua
que s'hi parla,és la violència.
19)
Sota els secrets il·limitats del fàstic
vomite dissonàncies que recullen
els pàries de Chinatown i la màfia,
i es propaga quelcom tan familiar
com nauseabund,fets, dels quals tots
som hostes i amfitrions.
Hi ha les prostitutes asiàtiques cobrant
a Narcís,un mirallet,i l’entrecuix més
sabrós, del calibre 9mm,dagues sota
les bragues de la teua dona, i l'any
de la Serp,sagnant menàrquies roges
i monarquies violetes.
Impunement la gent cobeja dòlars
mentre mengen sopa de tortuga
carronyaire,i la premsa fa la resta,
malgrat la història de pols,oculta,
una ignorància semblant a la por,
dintre el nou ordre mundial.
En cru,se solla el cor,en el taxi
dels amants,què el melting pot
va forjar en un zoològic, només
per elles.
20)
Al nord del nord s'esnifen la neu,
plou desembre i alguns cavalquen
a trot sobre els carrers durs i gelats,
greu de fotons,hi ha qui treballa,
amb presses per arribar enlloc,
furiosament,entre els focs i la barra
dels restaurants, al taxi i al metro,
ventre de minotaure cosmopolita,
amb l'excusa de qui ha de sobreviure.
Hi ha justificacions per pujar l'escala
cap a la pensió, la cullera sobre la taula,
saluda la vena escaldada i dents corcades.
A ritme de Gospel, els negres demanen
perdó als morts i als reus, als gàngsters
i als fills, a les àvies que se les aparta
després d'haver servit bé, i lloen Jesús.
Una espècie de rite tempta els actes
a Broadway,amb cossos cadavèrics
per bandera roja, blava i blanca;
Patriotismes de cabaret.
21)
S'incendia l'Hotel Califòrnia
i fugen esperitades les jonkis
cap a Paraguai,amb cinquanta
estels de cinc puntes i Vella Glòria
d'un opac negre cor corcat.
Cada tauró,hiena i voltor viatga
en Business Class cap a Paris,
a devorar altres terres, lluny
dels trepants i el soroll d'obres
en el ciment dels carrers.
No mai es varen atrevir a sortir
del seu asèptic despatx i ara
busquen un tros nuu d'asfalt
per arrelar-se a allò natural
que la ciutat dels gratacels
els prohibeix en els ulls
i els nuga en la boca.
22)
Sobre l’alfabet de la Quinta Avinguda
camina un sense-sostre,amb la barba
bruta de papallones i un rellotge aturat.
Passa per davant d'una bombolla de vidre
i ulls indiferents lloguen l'escaparat, amb
la victòria secreta en la llei de la selva.
Ara sent crisàlides a l’estòmac, i és fam,
i fred, sobre carrers humits i isolats
de generositat, plens de transeünts
i la forma estúpida i cruel dels diners.
Són trencats els gibrells d'aigua fresca,
o bé era pudenta i verda,aquesta veu
sense veu,té ja marcits els pètals
de la voluptuositat jove,i el pit
sense el cor, la fressa del cap estabonit
i ningú a qui pre-ocupar ni estimar.
La quarta llar de la lluna
són uns cartrons d'aiguardent,
en la Fifth Avenue del comerç.
23)
Combregue trist de claredats,
i abatut com una mare a la què
els Servicis Socials li furten
la filla,guaite els edificis,amb sol
de matí i ombres de vesprada,
i sempre present els fosforescents
per la nit. Gairebé derrotat,em bufe
sol, en un banc, i observe la gent
passar, sense alterar en absolut,
ni les esglésies ni les còpul·les,
ni els tòxics, ni els enganys.
Amb solitud presidiària plene
la saca de nits balafiades en el
parany del malson sense repòs.
Trobe sempre i sense buscar
només la incomprensió.
24)
M'esnife la tristesa de l'hivern
i es congelen els meus lòbuls
cerebrals, escriure't és la meua
manera íntima de parlar-te, Eva,
en el paradís del cel on es trenquen
les nits en vidres esmolats i obacs.
M’esgarre l’ànima sota la pluja
negra dels records,duc paraigües,
i no l'obric, em banye i perd l’esma,
i la vida a cada ejaculació amb
qualsevol que es parega a tu.
Sóc com la lluna és del cel,no
pertany a les coses que no tenen
ànima,i la coca em colpeja el cor.
Respire, i exhale un temps càustic
que tampoc ja no em pertany.
25)
Passege la meua soledat pels nightclubs,
el corcó que em devora la fusta humana
al pit, escolte el jazz i la pulsió de Tànatos,
que mai ajuda a rehabilitar cap minut.
Perdut entre tants rostres i ulls ebris
no sé si sóc qui vull ésser, tan sols
em deixe dur les ninetes cap a una porta,
què s'obri com un escot, hi ha una dona
tenyida de ros i un mirall en la superfície.
Sóc un lladre i un mentider,un més entre
tants pecadors de la nit,que s'humilia
si no realitza la cerimònia elèctrica
d'ésser un parent pobre del no-res.
La dona rossa,pinta els ulls d'una ratlla
i em convida a passar dins i penetrar
l’avant-sala de la senda fosforescent
d'entre les seues cuixes.
A l'endemà, el sol il·lumina un home sol,
i totes les animàlies desapareixen,cloent-se
el cercle, fins la nit següent;
Cicles de foc i de mort per un Prometeu
un tant turmentat.
26)
Ella era llibertina com una maniquí,
nina trencada que feia de la llibertat
qualsevol cosa excepte amor,tant se val,
al capçal del llit la vaig nugar, borratxa,
i la vaig follar mentre jo resava una oració.
No va demanar socors,tampoc tendresa,
flor d'aquests temps, primavera que no
passa rebuts,silenci que ja no és possible.
Quan em va demanar un bes de comiat,
li vaig deixar vint dòlars.
27)
Tinc unes ganes horribles de veure’t,
unes ganes esplèndides d’escoltar-te,
i unes ganes despullades de besar-te.
Tinc unes ganes nues de cuidar-te,
unes ganes precioses d’omplir-te,
i unes ganes de nits de somiar-te.
Tinc unes ganes poderoses de parlar-te,
unes ganes valentes de respectar-te,
i unes ganes anhelants de bleixar- te.
Tinc unes ganes renascudes de viure’t,
unes ganes tendres d’acaronar-te,
i unes ganes eternes de mirar-te.
Tinc unes ganes assolellades de sentir-te,
unes ganes increïbles d’irisar-te,
i unes ganes infinites d’acompanyar-te.
Sense cap dubte,sóc un inadaptat
social i emocional, a New York City.
28)
Se senten els crits i els plors d'una dona
a través de les parets, la sirena policial,
i el pit batega feroç com un ocell lliure,
em fume les paraules mentre la veïna
és maltractada pel seu marit alcohòlic.
Sembraré, de nou, pàgines noves
quan desperte demà, dels paisatges
plàcids de la morfina.
29)
Sense futur ni destí, tot és atzur,
repetisc incògnites als suburbis
sobre el flàcid pes de la carn,
i les roses envegen un abril net,
els seus cors romputs vaguen
per l'infinit dels carrers, cercant
quelcom què tirar-se a la boca.
Sota la bota obaga dels predicadors
els assassins couen les estratègies,
amagats en la suavitat de la mort,
en parpelles de foc que tot ho saben
i tot ho ploren,d'una cel·la a altra.
És per guanyar-li terreny a la sort
que el temps repta per nostàlgies
estúpides de pronòstics truncats.
30)
Tot és vanitat,morir és només un sentiment,
patrimoni de psiconarcissistes que beuen
dalles i glops de cadenes pensant-se sols,
sempre espere que el temps vulga temps,
i és la carn la que vol carn,detingut en una
victòria orgiàstica i atea a l'hora de tancar.
M'arrossegue com una larva,faig el que vull,
i això em defineix,brut i tòxic com qualsevol
bon ciutadà de Nova York,sóc un lliri intens
d'òxids metàl·lics que perd els emblemes
entre l’adrenalina i el whisky,un fracàs
sense grillons que mata per alimentar-se.
T'espere-em va dir la dona tendra-
i en girar-se per veure si jo venia,
esdevingué estàtua morta de sal.
31)
El fàstic m'és tan familiar com rodolar
pel parc com dos sordomuts ebris de foc.
Solia beure vi picat i menjar pa florit,
mentre el pare es masturbava mirant-me,
i retornar a la casa del sol naixent,
com un vers supervivent de l'incendi,
arrapat al temps, dansar amb maleïts
i sirenes que traspassaven la ciutat gris
com una daga, en cotxes amb música
per tot el veïnat.
Als crepuscles de la ingenuïtat,solia
perdonar el vianant solitari i neuròtic
entre els carrers del meu desig.
Només perquè, estultament,
a tots els estimava.
32)
Amb la desídia fundada en mans impacients,
vaig arribant a Manhattan,a les sis del matí,
sense portes ni finestres, entre a l'after-hour,
creue la ventalla,penetre com penetre un anus,
i s'aturen els rellotges.
Una blavor passa, passa mentre escric,
i la faràndul·la de desquiciades em rep,
en estat de noradrenalina i etanol,sobre
el paper del rostre translúcid i sec,
del cambrer, s'hi veu un somrís maliciós;
Surten tres del wàter, la xica es torca
el semen de la boca, mentre banyades
les princeses dormen plàcidament
sense sospitar res.Entre versos i besos
de gos,o sobre l’ombra d’uns dubtes
que no vull aclarir,continc la meua
tendresa invicta.
33)
Un poema és un dispar, una blasfèmia
al bell centre de les ànimes pietoses
i convencionals,celebre sobre els terrats
de la nit, sota un firmament inexistent,
que els edificis es proclamen hereus
de les antenes i d'altres fems de metall,
en els contenidors incendiats del deliri
psicòtic,un error totalment imprescindible.
Inconvenients que ara no vénen al cas,
em fan reu de la pena mentre escure gots.
Fins i tot els gossos es posen tristos
després d'ejacular.
34)
Somriu la lluna creixent, un xic agredolça,
i la pinte verda com pinta el poeta punk
la jaqueta de ratlles i isc,excèntric, al carrer,
tan de ningú i tan dels ganyots de l'exili,
o de les fronteres de blaves nocturnitats,
gairebè negres.
A la claveguera habiten les rates, les femtes
i les paneroles,elles i jo bramem el lament
del vampir i motlles trenque per fàcil port
a l'apropar-me, vertiginós, al Districte 21,
al paradís artificial del parc d'atraccions
toxicòmanes.
Et recorde, i bese els firmaments,
tan llunyans com tu i amb tant
de cor entre pedaços com el fil
que cus una dotzena d'exclusions.
35)
Hi ha psicòpates davant i darrere
de la barra dels pubs, motocicletes
que fan rugir els motors,venes obertes
escaldades i gossos bordant,llunes
cadàvers i amfetamíniques,sol que
crema els terrats grocs, en un hivern
què avança com l'olor a pòlvora
cremada,a sofre,i plora en llargues
llengües per la illa de Manhattan.
Hi ha la derrota i l'exili,em prenc
els antipsicòtics a grapats, o les coses,
en la seua fotuda mesura mat,
amb el vent imbècil què et branda
els cabells rossos,nua,com una actriu
pornogràfica, a qui se li apareix,
immaculat Déu,en ésser doblement
penetrada.I exclama “Oh, my God!”.
Hi ha cocodrils sota el pont de Brooklyn,
plorant, odis bíblics i els quatre genets
de l'apocal·lipsi, hi ha els esclaus
del segle XXI,i el terrorisme gihaidista,
les prostitutes del barri xinés,
i els migjorns grollers,l'esmolador
amb la seua melodia fúnebre,
passo-dobles i la trompeta dels gitanos.
Hi ha una pistola de sang,apuntant
rere cada calçotet,i cada dona oculta
una daga sota les bragues,hi ha voltors
devorant fetges, la pobresa i amargs
miralls de cocaïna,amenaces i mentides,
i presons amb i sense barrots.
Fa flaire a deixalles podrides,gris armistici
de l'aigua putrefacta regant clavegueres
de somnis ingenus. Hi ha amputacions,
i cadires de rodes per angelets negres,
jazz i rumba,l'smog de la ciutat...
Hi ha tot això què visc i també un
absolut horror, al cor de la tenebra.
36)
A punt estava de cremar les naus,
a la Bahia Upper perquè les concubines
travessaven l'ona,sense secrets ni cap
victòria,còmplices tan sols del fracàs.
El satèl·lit llunàtic augmentà la marea,
i la intensitat multiplicadora de l'alcohol
em va acaronar els cabells, el viure
arrapava pell de súcubes que intentaven
jugar amb els meus genitals com si jo
fóra una rata de claveguera.
La brisa m'ha despentinat la comoditat,
lluny de la zona de comfort, vomite
el judici,fart de les drassanes del temps
aturat sobre presons, com espasses
de Dàmocles.
Fuigc del pacte,dintre meu hi ha l'amic
i l'enemic, creme la barca, i me'n vaig
ponent endins, amb el vent.
Comentarios
Publicar un comentario