Qatar 2022

Ell, havia estat futbolista amateur de la gran selecció alemana. Mentre perfeccionava la tècnica, fotent potades a un balò, com qui colpeja el globus terraqui,havia anat organitzant la seua vida-si es pot dir a això vida- al voltant d'una escissió d'activitats entre la vida normal (el treball, la seua poca família que li quedava, les hores de dormir , etc) i l'afició que mai , malgrat els seus somnis, arribaria a professionalitzar-se, de jugar al futbol. S'alimentava a base d'una estricta dieta de mentides, percepcions i interpretacions igualment falses,que feien que cada dia s'esforçara un poquet més en còrrer , fer flexions, salts, etc. La resta de necessitats, com que vivia sol, en una ciutat solitària, en un barri desemparat,no eren mai ateses per ningú, ni per ell mateix. Estava abandonat a la seua sort , tot per l'obsessió de còrrer darrere una pilota de cuïr i goma. Era, si més no, una miqueta saludable, tan salobre com quedar-se tancat en una cambra blanca i anar escoltant insults per megafonia.Fins cert punt era bell, tan bell com la dona que imaginaba que vindria a veure'l al partit i que després li torcaria la suor i li confessaria que estava embarassada del seu primer fill. Preciòs. La resta del temps l'envoltaba el silenci i ni això, perquè les botzines dels automòbils, els trepants de les obres, etc, els sorolls naturals de la ciutat, tot ho contaminaven. Quan es quedava tancat a l'apartament, llavors sentia un xiulit en l'orella esquerra, una pèrdua d'audició,s'estava quedant sord, i així mai arribaria a ésser cap atleta de l'amor...
Un dia,es va alçar amb mareig i cert regust metàl·lic a la boca. No, no era sang.Eren baves i mocs que havien esdevingut de níquel, va jurar que no li pegaria una patada més al balò i es va llançar des d'un cinquè pis, de peu, per assegurar-se que es trencaria les cames , per sempre.Era l'hivern del seu cor, ja assolida una maduresa que acceptaba que tot principi té un final.Llavors, l'àrbitre, xiulà la pròrroga.