Primer de Maig

 

Obrim la vida com el solc en la terra que obri el llaurador. I entre totes produïm, mà a mà, colze amb colze, llengua a llengua...Res és exempt d'esforç, hi ha suor en la forja del pa, del sostre i de la flor. Som una força viva que il·lumina els indrets més propers del món, i també hores pessades com un torn nocturn, esclavatges del segle XXI que ens impedeixen el repartiment de l'aigua ni de la sal...Som qui mai vàrem sucumbir,potents com una destral, i per això encara ens sindiquem, rebels en l'alegria. Farem que el sord cante,que el manco escriga i que el coix aixafe el raïm per tothom. 

Hi ha mestres i mestresses que prenyen de revolta els vailets,perquè tenim ulls i braços plens de senyals i de dignitat humiliada en pedres precàries,jornades de foc, i una llet agra i materna que mamàrem, eixa és la mala llet que tenim. Fem vagues contra l'opressió,; Autòctona o migrant,som la mateixa classe obrera. I lluitem plegats contra la tirania de la normalitat,contra eixa moneda,amb una cara d'abús i una creu reprimida per les necessitats.

Hi ha una censura en forma d'ignorant consens, i la treballadora que mai camina sola,ni és una illa. Acomiadem sense indemnització cors closos de neò, cases d'apostes, el barrejat i la cocaïna dels polítics,prostíbuls on les proletàries de l'amor eixuguen la sang de l'esperança, restant tot sec i erm. Són trencs d'alba en tetra-brik, mentre la nostra gent té la por la pobresa o als desnonaments. 

Amb el front marcit tornem del tall, la nostra part és més que acomplida, per això calen disturbis per cremar els seus paradissos fiscals, per descalcificar les nostres venes,per desamortitzar eixes vides de rendes i panxes grosses, dividends financers i improductius, a tot botarem foc, som valencians! 

Col·lectivitzem el coratge,treballarem menys per treballar tots,sense reducció de nòmina ni d'amor, doncs hi haurà crisi mentre no hi haja ètica,ho sap la lleganya i l'ibuprofè desdejunat amb la cafetera, o l'insomni quan no pots nodrir els fills, o la jove que no pot pagar eixa sagrada factura... 

Sembla que l'Estat del Benestar és mort i nosaltres sabem ben bé qui esmola l'eugenèsia,la pauperització groga de l'ensenyament, des dels centres neuràlgics de l'economia mundial. Després, les Lleis estaquen el punyal traïdor al ventre buit del Poble,i la fusta mediàtica introdueix el corcò al cor ressignat del País. 

No ens hi ressignarem, farem senda novella, lluny d'espines i els peus anirán cap a l'horitzó i serà la nostra revolució perquè dansarem,res a perdre,i a guanyar un món on càpiguen diferents móns, sapigueu que cada utopia descansa sota el seu context a fer-se realitat. 

Ja que hi ha contractes que esgarrapen la pau social, dogmes a les esglésies de la ignomínia, dues mans que s'enfronten en la vida, el conflicte sempre ens farà avançar (almenys a curt termini) i hui farem barri, demá l'univers sencer. 

La nostra força és la solidaritat, una manifa, uns aldarulls per resposta col·lectiva al greuge d'un sol individu,el conreu generós de la dissidència, i el sentiment compartit de que feina, lleure, roses, pa, sostre, empatia, salut i comunitat és el que ens mereixem. Aquestes són encara, les nostres exigències.