Socors i ningú
És un diumenge qualsevol,un més...He eixit a passejar la meua solitud,incògnita aïllada de l'equació moderna,hi havia un gos coix i tres iaies al sol,i, assegut a un banc,la desídia del meu cor.M'hauràn de fiar el cafè.He vist algú,la cambrera. En algun moment m'hi vaig declarar.M'ha saludat,simpàticament hipòcrita.Al bar fa fred,així que escape al sol i em calfa els ossos freds la primavera en febrer, torne al banc,m'assec i escric.Ara fume, fume meitats trencades, d' un viure aturat des de fa 9 ó 10 anys,un aparthed dels vius,i també dels morts.Sóc un paranoic a la inversa i sempre sospite que la sort, malgrat les xifres i les majúscules, acabarà trucant a la meua porta.Tant de bò tinguera 50 euros per anar al bordell, arriba un punt que u no sap si clavar-se a monja,a suïcida o la calç de les parets...Almenys quan escopia semença, em sentia més viu del que estava!O menys mort. Tant se val. Supose que he sanat, i ara sóc home. Un home de la hipermodernitat, sol i mediocre. I la Mort no ve ni demanant-la,em troba indigne per ella,em referesc al drama,a eixa mort tràgica, com la que somiem tots, per a esdevenir llegenda, i que és cosina germana de l'ego. No pertanyc a res ni a ningú,així la identitat no ha de fer res del que s'espera d'ella,i es difumina inevitablement. He vist vells espanyols que acabaven d'éssser pares,i 21 colps de fuetada a les natges de sodomites que encara no s'han gitat,hi ha tambe alguna xiqueta ària i rossa que engul els traumes de la mare i 12 apòstols en missa de dotze...I aci estic jo, pero no recorde si em pariren,no tinc tampoc memòria ni del que vaig fer ahir. No importa, tots els dies faig de Sísif.Voldria plorar pluja àcida i totes les mentides que s'ha anat boçant sobre meu.Nomes els bojos són de veres, i la mentida, el pa nostre de cada dia.El inconscien tot ho sap. No se'l pot enganyar. I sap coses que allò conscient no veu o no vol veure. Si fèrem tot allò inconscient, conscient de sobte, al qüestionar-ho absolutament tot,embogiríem.No fer-ho,és potser un mecanisme adaptatiu de defensa, per això el deliri sovint és un error necessari per arribar a nous estats de consciència.I sovint s'allibera en els somnis, més aviat en malsons. He dormit mal, fa segles que no descanse quan dorm. M'he alçat del banc i he anat al bar del barri dels llatinoamericans, on fan tres pizzes al dia, a fer un café aigualit, americà , que en diuen, no expresso.M'han cobrat 2'10€.Allà discutien perquè un home s'havia propassat amb Patri, la cambrera, per ser jove i dona. Em queden 9'35€ per passar el mes,fins el dia 10,i demà dia 8 de febrer es cobren 53'02€ de la llum. M'ha telefonat una dona bisexual i que pateix de trastorn mental per preguntar-me amb quin banc treballe. Jo li he dit que l'ètica d'un banc és inversament proporcional al nombre de caixers. Caixa d'Enginyers? No,Triodos Bank. Potser allò més (r)evolucionari no és “Patria o Muerte” sinò ”Ninguem é de ninguem”, així, en portuguès de Brasil. Amb la veu en un nus he tornat a casa, he obert la bústia. Vestia la propaganda d'una guitarra i l'adreça de l'avinguda del port, 207.He pujat al tercer pis de la Calle Melancolía, i he obert amb la meua clau, la porta nº7. De claus com la meua pròpia, hi ha escampades per tota la ciutat. Encara no he pogut cridar al manyà, no em ve bé de pasta.No tinc res al meu nom, més que un “Certificat de Minusvalía”. Fa 8 anys que sóc a l'atur, vull dir, sense treballar, ni d'artista ni de res.Me n'he adonat que m'han furtat la cartera, mentre passava pel Mercat. Recorde una conversa on una ex-amiga em deia que, follant, s'havia posat massa violenta, i li havia fet mal al xic. No sé perquè em ve això ara al cap. Supose que es per no escoltar la trompeta dels gitanos que van fent música dessota just de casa. Si engegue les notícies,o veig internet, és pitjor.És horrible.I no és que ara, 11 anys més tard, entenga molt més, no. M'he fet fort, però el dia a dia continua essent similar.Ja, potser no serveix de res queixar-se ni demanar ajuda...Fins quan?Fins quan resisteix un cor?Durant molts anys, dècades,estigueren hissant la meua bandera, la meua pobre bandera,amb cerimònies com terrors i sense gaire pudor, mentre jo enfuria com a vestit nuu de tristor,vençut com en un comiat,sol.Onejava cap a l'esquerra, i ara és vella com un trofeu ple de pols,i també com un perdó.Hissaven la meua bandera,sense amor ni passió,més aviat com a carcellers, i els autobussos es detenien, en un silenci de rancor,sense contestar al diàleg. Eren molts els que miraven,com els mire ara jo,i fins i tot el clarinet de vidre saluda i s'engul l'orgull.Eren hissant la meua bandera,sense honor ni consideracions,pobre bandera, la plegaran en huit plecs i la guardaran en el darrer caixò, la tancaran amb un cadenat made in USA i llença. Però si mireu cap a endavant veureu, potser altra cosa;hi ha un fantasma de bandera, com són tots eixos draps patris,com si no tingueren existència real, i només el tendre pany de lluna i sol, la meua ànima en pena,amb eixa bandera en pena,feta un garbell, o ves a saber,tinguera la sang,i no mai ens oblidem, que encara em corre per les venes...Sols apte per bojos,el preu?La raó.
Comentarios
Publicar un comentario