يهوذا (El Profeta Jadhuha i la Ceguera)

Sovint la distància entre el despit i la maldat, és curta. Com curta és l'extravagància que separa la bogeria de la genialitat. Eixes desraons m'ahavien estat fent companyia d'ençà que vaig ésser nat, altrament mai descompartida pel meu instint d'abocar la llum, sobre lla gent del meu poble. La llum, vet ací la raò de tot el mal. Perquè, u, qun és a fosques i dormint,és feliç, mai té problemes ni diagnòstic. Jo, en canvi, havia estat designat per Al·là, i allò de fer proselitisme fou el deute personal que vaig adquirir per obrir els ulls, per arrencar-me la bena dels ulls, per intervenció divina. Fou un calvari, tot la meua vida.Amb vint-i-set anys, vaig estar a punt de morir. Eixe fou el punt d'inflexió i la segona oportunitat que em donà Nostre Senyor.A canvi, havia de promoure i difondre la nostra Fe. Al cap i a la fi, tote sles religions són creades per particulars. El nombre de seguidors, és el que determina si una Fe serà Religió o Secta.El nombre, sí. Però les majories no necesspariament tenen sempre la raò, i més estant, com estaven, al meu poble, la gent, d'ulls adormits i cecs. Vaig decidir anar fora del poble, al desert, a preguntar a Déu, quina estratègia seguir, quina tàctica fantàstica havia de posar en pràctica, per a tornar, amb la seua ingent clemència, al Paradís Perdut, d'una vida lluminosa. Me'n vaig anar sol. I em vaig trobar perdut a un paratge inhòspit, de solitud ampla com el desert.Allà bramava als quatre vents, doncs el neguit em torturava i al meu cor tan sols hi cabia una tremenda foscor,i una angoixa groga als dits. La gent del poble,no em comprenia.Uns se’n reien, altres tenien por.No perquè diguera disbarats-segons ells-o per violent.Era la meua aparença extravagant, massa pintoresca per un poblet àrab, tan menut. Jo, no obstant, em sentia tocat de la mà d'Al·là, malaltissament amb ànsia de vida enmig del terror que sentia al veure’m obligat a fer de Mesies. A la mateixa distància d’eixa mort, era l’orgull.Era poc més que un vaixell sense port a l’hora d’una son,que mai arribava. Vaig tornar al poble, i em vaig canviar el nom. Vaig fer saber tothom que ara jo era el Profeta Jahudha. Fariseus, blasfems i creients em rebutjaven,a mi i als meus miracles,com quan il.lusionat però descregut, vaig explicar al mercat què era el no-res. Això em feia ésser company del violent, serrar les dents i, així anava desdibuixant la meua ment, i la d’algun seguidor també, val a dir.Les nits al desert foren fredes, les matinades metàl.liques. Allà vaig esgarrar l’ànima,i vaig dormir sota una llosa pessada de desconcert de marbre i em perdí entre brutes dissonàncies.Al desert no hi ha arbre de l’amor ni de la ciència,doncs l’arrel vital no és capaç de substentar-se sense aigua de vida que l’alimente. Tan sols hi ha cruels insomnis, és a dir, plens de sentit, i exabruptes d’òxids, i de ferralles esmolades. Tot absolutes oportunitats d’arribar a un altre estat de consciència, un estat superior.Un cop perdut, sense nord ni sud, l’estridència del vent i de les seues tempestes d’arena m’embolcallaren sense escapatòria, com si fóra un mesquí insecte a una tela d’aranya. Per això, aquesta ignomínia , no representava cap incomoditat per mi. Vaig continuar donant sermons, a la font del poble, al mercat, als carrers i atzucacs.Fins que un dia, uns homes vestits de blanc van vindre a per mi.

Vaig ressuscitar al tercer dia a la unitat de psiquiatria. Vaig recuperar la noció de mi mateix i és quan vaig començar a entendre la voluntat de Déu. Nàixer és consciència, morir abaltiment. És per això que comprenguí que una religió, creença o mite morfinós tan sols pot ésser filla de la mort, tal com tornar a un suposat i hipotètic paradís perdut, celestial o intrauterí, quan encara no hi ha vida i tot és fosc i obac. Degut a aquest pensament gairebé diví, vaig ésser crucifixat a base de píndoles per ardit, per tal d’enderrocar-me. Això en lloc de vèncer-me em va radicalitzar i, així arribí a l’ateisme, com qui agafa una corda des del fons del pou o un salvavides per un nàufrag.No hi ha destí doncs i cal estimar-se amb horror per sobreviure, per no sucumbir a fer-li l’amor a l’ondina Magdalena al fons de la mar,o colgar-se en una clota i escapbussar el cap en terra,pel què diran. Els diàlegs amb alguns metges i amb la negra esmaixellada, sota el temptador auspici de la mortalla,m’havien fet fort.Ara, oprimit pel sudari en vida,de la camisa de força,sentia una nostàlgia de futur. El vent gèlid dels passejos,etzibant-me els ulls, els heretges, el menyspreu públic i injust, l’ansietat i apatia a gavadals, era el preu a pagar.De totes formes sempre cal morir un poc per tornar a nàixer, esbravar-se a la forja de la vida, cremar-se roents les entranyes i ésser desbolcat per ella en estat pur i natural, sense moralismes de cap mena per, amb la humitat als ossos de la nova matinada, trescar per rostes desil.lusions, tal com xuclar d’una meta eixuta i tastanejar fins a brandar, de nou i millor, la insígnia de vida. Són cicles, com el flux respiratori del planeta o el marciment i el florir de l’amor.Els que acusen seran els botxins. No importa.Cal saber que tots som u i u ho som tot. La totalitat i la unitat és el mateix. Les persones podem ser memòria i eternes o bé presents , reals i pragmàtiques, efímeres. És per això que no cal discutir amb inquisidors o psiquiatres, doncs ells encara no han mort i,per tant no són vius. Sé que la lluita i el camí és més important i recompensa per ella mateixa, abans que qualsevol destí, moralina, o premi celestial. Per això, quant em donaren l’alta, vaig tornar al poble. Ja savia què volia, com i perquè Al·là de mi. Vaig assassinar l’Iman, el vaig cosir a ganivetades com qui apedaça una samarreta amb un fil de propòsit excels. Sols així la gent, amb els anys i el càstig, em sabria màrtir. I s'hi faria la voluntat il·luminada de Déu. Amèn.