A ma mare
LEONARD COHEN
"Llueve y al árbol le pesan sus hojas, a los rosales sus rosas. “
HUGO MÚJICA
Des de l'Antiguitat, els grecs ja homenatjaven la mare Rea, mare dels déus Zeus, Posidó i Hades...en tu hi ha el cel, la terra, la mar i l'infern. El teu nom en grec vol dir però “Pau” i així inventares un matriarcat de xicotetes derrotes i claudicacions nímies, perquè , al final,els fills s'assemblen prou a sa mare, i qui no estima sa mare, no estima sa terra. Cada ona de la mar duu una lletra del teu nom, aquesta mar Mediterrània, tan nostra i tant de tothom. Són tan semblants els nostres cors,mare. Tenim cor de pàries i desnonats,cor d’aturats i maltractats, cor d’infantesa esmolada com un ganivet esmaixellat que ordena el suïcidi. Això són però, tralles passades que donaren peu a valls fèrtils. Dels cabells et naixen traus immensament dolorosos,i els ulls varen veure una fosca història de metralletes familiars i les seues conseqüències. Perquè no sabíes esperar darrere la brutalitat, fugires lluny per engendrar,en mi una mar antiga i el mite, què em protegeix de Saturn,fart i combatiu i digne de l’esperança que has sembrat. Hem estat cansament de gos,dimonis amb boca d’esmolats incisius per escopir foc, per xuclar-ho tot, per desprotegir-nos de tot, per deixar-nos en un barranc o en una vora de carretera on escampar la nostra sang,covardament junt als ocells que ens miraven indiferents, el blanc colom, la negra oroneta. Ha estat dur i no comprenies quin coi de fill tenies! Ja no calen pistolers,almenys en aquesta part de la vida,ni cal prostituïr l’ànima, ni el tronar dels mass media,ni el discurs castrador de la por.Sembla que ens volíen tallar les mans,i instaurar la cadena oxidada que permetera que ens bufetejarem,amb els nostres propis membres amputats.Però, i sempre hi haurà un però front el totalitarisme de les majories, mai vàrem estar vençuts,mai hem sigut una colla de borregos clamant la veu pària en el desert. Al final, com la mare de Gorki, et posares de la meua part. Hem salvat la història i la llengua que ens volien arrebatar com a botí de guerra, per cometre el crim d’un genocidi cultural i un tant familiar. Malgrat les falses i redundants aparences, i certes titelles i gramòfons de l’apocal·lipsi, malgrat la litúrgia d’allò groller,nosaltres no mai hem parat de caminar. I jo ara, camine per tu. Si algun cop veus que no hi ha empremtes dels teus peus en aquesta terra, serà perquè jo et duc en braços, quan la vellesa ho aconselle. Tinc les mans fortes i esteses, generoses i amples d’amor a la terra, a la mare, de compromís a sembrar llavors d’olivera, pi o carrasca. No s’és res si no anomenem els nostres arbres, en la nostra familiar llengua. No s’és res si no s’és poble.Exhale l’alè compungit sobre la teua barca enmig d’un absent oceà de tu,perquè el bleix l’empente amorosament cap a l’altra vora. Dues monedes i el que faça falta.Et done la moneda que et manca, com a la vella del Naraiama. De vegades toixament,de vegades sense entendre’m, de vegades tinc el cor ensordat,de vegades el vent m’empenta viu de set i de justícia, i de vegades renaixem cada nit sense recança,i comencem a compartir el bé, i la taula, destí present. El teu temps flueix,eixuga la roba de la bona sort, com el vent entre els cabells.Vas tapissant el sòl d’un passat obac,temps caduc i fatal, ple de desesperança,i displicent amb allò intolerable,la Dictadura que trencava vides i esterilitzava l’ànima, un estúpid acoltellament de la vida. Ara dóna pas al naixement d’una flor i d’un fruit saborós, banya el marfil de lluna el meu daurat cor a les nou del matí, just quan et desperte per desdejunar, i mullar l’ esperit d’eternitat ,la claror esplèndida del teu cor. Veníem d'on veníem, tots hem estat víctimes de víctimes, no et sentes mai més culpable. Tindràs nits sense foscor i dies sense xardor ,esdevindràs entre la llàgrima i el somrís,entre les animàlies i el País,entre tu i jo, per tots nosaltres, amb una íntima llibertat assolida.Seràs, finalment seràs. És l'esperança que vull pensar sobre tu.La ciutat ara és un llop benevolent que desperta i té cura de la ventrada, udola amor,desig i alguna mort .Els seus ulls obacs em conviden al retorn de l’absència de memòria que carregava com una motxilla de pedres just despús-anit, olora el trenc d'alba i amb ferocitats blanques esberla els miralls i la cartera, i jo entre al seu coval dispost a esguardar l’ amenaça desitjada d'un present ple, com la lluna. Com eixa lluna que anomenava de menut i sortia per allà, sense records, sense llasts,i desprovist de jous,camine.En el càntic del temple dels esclaus, l'ovella negra trenca grillons com firmaments, per encetar nova senda, aquesta volta, en llibertat. Bona feina, mare.
Comentarios
Publicar un comentario