Parir Cronos

 

1)Seca i eixuta vesprada que cau
rodolant, fins a morir al terra
però en temps afegit,la sang
s’encabota dintre l’espurna
de nova hora i per això mateix
es rebel·la i bull contra la nit.
No hi ha refugi de guerrer cansat,
ans creue l’horitzó de la matinada,
m’ature, mire, respire i alce el vol;
Un parpalleig que ja és
tempus fugit.

2)Hi ha designis marcats per nafres
què s’alcen amb la lluna com una
bandera d’heura, totalment necessaris
per enfilar,sempre la creixença.
S’apropa el silenci a la solitud
com les rodes inajornables d’un tren
sense estació,doncs el viure no pot
prendre cap seient temporal.
Líquids,fluïm per la quarta dimensió,
relativa.Fes que valga la pena.

3)La llum pàl·lida de la lluna
acarona primaveres,les avingudes
els carrerons es beuen el raig
d'argent,una eternitat als peus.
Furte, furtiu el fruït a Saturn
i el transmute en vol d'oroneta
intemporal,ara sap que s'alça
sobre els caiguts.
La fotografia és tan sols un intent
impossible de detindre un segon.

4)No em preguntes l'edat que tinc,
la vida és allò què ens han fet sentir
i mentre escupisca mots de fang
la meua vella ànima serà viva.
La intensitat forja els anys,
aquest temps és refotudament
relatiu,per això, a tu que m'escoltes
o em fas callar, em dec

5)La mort és un silenci que sempre

es passeja,esmolada,pel penya-segat

del temps,sense anhels ni pronòstics.

El temps és el parent pobre i fred

d'aquesta mort, d'aquesta mudesa,

una foscor sense nom, l'asfalt dels dies,

un passat sense estels un futur inconegut,

i sense besos que no caben en la boca.

Faces o no faces,que també és acció,

les hores passen,inajornables,fins a

consumir, saturnament,la vida.

6)Es despulla la nit i mostra els seus pits

a l'alba,els dos mugrons dels astres lluen

encara sota les pigues del firmament,

i en un silenci s'embolcalla el fred.

Instants, fràgils i efímers, com la bellesa, 

i es que són els poetes que només existeixen

quan escriuen, i també quan fan política,

ha passat l'estiu tòrrid, on s'hi va nugar 

el temps a la memòria per omplir-lo 

de vida,refaig versos com lladre de mots,

obric la boca amerada de síl·labes,novament,

honestament, com un nou jorn per viure'l

i llance l'escrit fèrtil on s'ajunten els espais.

Tot allò fet,ja és dels altres, al rebost

etern del poble

7)I en trencar el cantò m'endinse

a l'atzucac de la ràbia,és el coratge

qui mana, la ferocitat de qui no té

temps, falta aire, sobren malparits,

aleshores,crec que vaig a morir,

i isc corrent,perseguint la llum.

De front, no cride ni telefonen,

els besos clivellats solen ésser 

presò del dies,el perill atrau

com un imant en un instant etern.

Sempre es paguen preus massa cars,

no importa, la set de vida, obliga

a prohibir-me tindre set.

Visc 35 hores al dia.

8)L'home sempre ha cercat aturar 

les plèiades i el seu transcurs efímer

al firmament, amb la set de qui sap

que mai podrà trascendir el temps.

Nimfes que aboquen la seua llum,

mortes fa mil·lennis, són servades

per la lluna plena quan declina

la vesprada, i és l'origen innocent

de les lleis que carrega a l'esquena

el cel.

No seria terrible saber-nos caducs

en cada estació  de la Història?

Ningú és algú que està sol al nord 

del nord i prega per allò etern;

Som miratges en fràgil existència.

9)Què fer quan els anhels i les hores

caminen desacompassades?

Quan l'oblit i la memòria no poden

negociar?No es pot còrrer més

que la música, quan desig i Eros

no van al mateix ritme.

Potser llavors,cal fugir,val l'alegria

i no la pena, de tornar a començar

cada dia de zero, començar d'amor.

No tenim tant de temps.

10)Cada temps és un prisma

que no es poden bescanviar,

cada època vital resumeix

senyals llunyans dels estels,

la Història de la Humanitat.

Avances,ho vullgues o no,

burles ara  sirenes policials

i dogmes extrets dels nínxols

de certs llibres insignes.

Pels budells de la negra nit

cap a l'albada moribunda 

de pluja,hi ha un temps passat,

on el millor sempré és

al per-venir.

11)Que no hages de triar entre

el passat ni les fòbies,que el dia

que passa no siga daga ni colp

d'estat,que els danys no funden

traumes,que no cantes sense veu

cap himne,que les llàgrimes siguen

per humidificar la luxúria de lluna

i que la por no esclate com una bomba 

sota els peus del pas a pas de cada hora,

que la revolta et siga un cos nuu quan 

es marceix el desig i que veges al mirar 

i que escoltes al sentir,que el goig siga 

un niu de peixos i l'alegria endarrerida 

s'afanye cap a la bústia del temps 

perdut

12)Mentre camine un asfalt

de carrer i aixafe el ciment,

el cor es pregunta perquè 

plorar la llavor que no va

germinar en el temps,cristall

d'aigua tallat en gel que duu

però octubres de revoltes.

La vida és com és,quasevol

cosa menys predible,pare

esment en llavis que besí

i ara,quan bese, és com si

besara totes les boques 

anteriors que abans que jo

li habitaren la llengua.

El breu passat del pervenir

és intocable ,ja contundent

i per fi, erm.

13)L'atzucac fosc de l'amor és

el túnel infinit on mai passa res,

és poblat pels espectres,molses

i descarriats i allà mai guareixen

les cicatrius d'ahir.

Sovint  passa que la ràbia mana,

espurna que encén el contratemps 

però també és un contra vida, 

amb la basarda vestida en cuïr,

les esperes en bata blanca, 

i els desespers en pijama.

No hi ha moviment sense 

la pessada contundència 

del temps

14)El temps és llarg,etern

la vida,en canvi,és efímera,

xicoteta com un pensament,

però pel llimb del no-res,

la nit fa dels segles,segons,

i no, no és els anys què hem 

passat,sinò els instants on

ens han fet sentir,així no vull

cap equilibri entre vida i temps

ni ying-yang o esoterismes.

Addicte a la intensitat,

trie la caducitat.

15)El cor dels somnis és despullat

de temps, són il·limitats instants

onírics que es propaguen de la gola

fins les puntetes dels dits,sense hora

ni espais, on la mudesa de la nit

parla prou de mi.

Vetlle a Babel i en l'obac abisme

que separa la vigília de la consciència

de la meua gent, arrossegue dues

serps que em mosseguen els talons

escopint el verí que em fa sempre

víctima de la clarividència,a una

època estranya, a un mil·lenni

presidiari que parix l'alienat.

Només som l'escòria fabricada 

al segle XXI,entre els enderrocs 

de les Torres Bessones.

16)Hi ha hores en què no visc,

i la mar més negra,a l'origen

del temps,em mostra els ullals

que es trenquen vora platja fent

una fressa intranquila.

Tremolen barrots i veig els ulls

d'aquesta penombra,la llum

s'oculta rere corpuscles i ones,

i amputa les ales al dimecres.

Hi ha hores en què no visc

on la tristor es vesteix de ràbia,

i mor un poc, perquè l'ahir ve

carregat de records com una

pistola,sense poder alçar la veu

ni les mans sense cap tipus

de lligam.

Li dec als anys la vida,esmolada,

i  ara,també li dec la mort.

17)El primer cop és instint,

el segon ja és aprenentatge,

és el temps qui esculpeix

a foc, a arraps de terra i fang

l'experiència de la metralla

cosida als dits i no només

això, també és qui veu

quan mira i qui escolta

quan sent, el jutge més

despietat i insubornable.

En un armistici de la vida 

entre parèntesis, pacte

amb la quarta dimensió

fugitiva.

18)Solem acotar l'inici de flors i cants,

o els finals de l'abril, trenquem el cor

fent alíquotes d'una època perenne

sense saber del tot que els malsons

cauen del coixí al terra sense nosaltres,

plorem cada racò de casa,descompartint

el pis, dividit en estances i cada cambra

és una vida i així morim pensant-nos

que som el centre de l'univers.

Saturn se'n riu per les artèries de ciutat

perquè la basta porositat de l'asfalt

tampoc és per sempre.

19)Hi ha un temps per viure'l i altre

on u ha de torcar-se els dols, sol

i reflexionar, lluny de la velocitat

esmunyir-se com si fóra per sempre

cap al fil d'aram de la lluna i dormir.

Però sovint la vida corre massa

i no atén a espais de pensament 

ni de records, dividits com fan

les xifres,i cal llançar-se de ple

a embrutar,amb tot el fang,l'hora

dintre teu  sabent-se acompanyat

de cada alarma que crida el rellotge

del nostre pols vital.

20)El temps és un espai de consciència

alterada,extremadament llarg i curt 

alhora,un núvol blanc que canvia

de forma i textura,malgrat certs dies

en els que no passa res.

Tan sols els presos omplen la vida

de temps,ningú coneix els mecanismes

d'una clepsidra atzarosa,la galleda

que s'ompli de països trencats, 

de vides trenades entre derrotes 

o la miserable i escasa longevitat

de l'espècie humana.

El temps són les darreres hores,

arenys desperts de sang que mai

seran devorades pel mar,

només això.

21)Seria terrible comprovar

que ni el temps ni la mort

tenen existència per ells mateixos,

i que són els humans qui mesuren

llunes, estacions, minuts i hores

i divideixen existències.

L'atzur,en canvi,és tot el que

passa mentre ens encabotem

en planificar horaris i quadrants,

una fèrtil bogeria que no atén

a raons,lluny de la comprensió

humana, de la pobra fusta humana,

que serpeja entre llums i ombres

per nebul·loses de gaudi i dolor.

Infinita la vida,sense principi

ni final,dicta l'univers.

22)Els segons em cauen dels llavis

a aquesta terra,un a un, eternament,

quan s'enlluernen llunes trencades

com titelles o joguines velles.

Sembla llavors que el meu temps

no és meu,ple d'hores i feixuc

i gebre d'odi al cor,contra els botxins

sense caputxa i amb màscara.

Les gavines es trauen els ulls,

les unes a les altres i les oronetes

han emigrat totes a buscar altre país

menys mesquí.

Les esperes queden closes com un taüt,

la tinta fosca de sang no s'esborra

al túnel sempitern d'una època.

23)

Els segons creuen,clandestins,

la frontera dels llavis,el que 

es diu sempre condiciona,

però el silenci també és acció.

La tinta es fon amb el paper

com un bes ferotge,inesborrable

com el temps que fa que no

ens podem estimar, trascendir

l'existència i no sucumbir a l'odi.

Sempre hi haurà castellets esquerps

en la sorra del dies que el mar,

anyil, reinventa cada dia,els mots 

són,tan sols, petits barrots

d'una realitat,sempre fugissera.

24)Potser no hi ha més consol

per la pedra del temps passat,

i la seua contundència que seguir

endavant, cada cop més carregat,

els danys i els anys pessen i pesen

estàtics, entre l'oblit i la memòria,

al sud de l'alegria on és impossible

envolar oronetes per refer errors.

El penediment és una cosa poc

generosa, la recança fa el cor dur

i es passa a viure i deixar morir.

La lluna plena és bella per ser

lluna ,no per ésser rodona i alba

ventre de dona embarassada,

que redimeix les poques amabilitats

i enceta el cicle.

Sempre estem començant.

25)La llibertat no és com el temps,

sense origen ni final,aquesta té

uns límits d'inicis,però mai és prou.

Humanitat és llibertat.

26)L'alegria insubornable també passa,

l'hora marca la seua fi,i ve la melangia

com una trompetista de jazz  a mitjanit,

la tristor ve rere la primavera,i torna

la sènia de vida a carregar més aigua

en un cercle etern on Sísif no sempre

és víctima,de vegades duu a la gola

un mocador roig de cants i sense límits.

Del cap al fang, cau tota la mort,

esparracada,quan s'asseca la guerra.

27)Vindrà Tànatos el dia menys pensat,

s'eixugarà llavors tot el que sóc,l'essència

o l'ànima es disgregarà, en l'últim simulacre

cap al no-res,i serà magnífic, serà joiós

un petit orgasme satisfet.

A la fi hi haurà una continuació d'allò 

que no podem esbrinar i es clourà el cicle.

La vida són cercles concèntrics 

de transformació i energia, que cavalca

sobre el llom del temps.