Gaia
Gaia va arribar al poble amb només un farcell, la roba que duia posada i
els seus 35 anys arrossegats sobre els seus pobres ossos. No entenia com
havia pogut emmalaltir amb tanta afició que tenia a les herbes salutíferes.
De sempre havia posat fe en els remeis de la natura,però aquells anys a la
ciutat, l’havien posat malalta.Potser l’smog o la contaminació lumínica, o
els sorolls gens naturals que no la deixaven descansar per la nit, o el tipus
de treball i els torns nocturns, o, més aviat la despersonalització,
l’anonimat d’aquelles multituds de gent i cap persona, la no existència de
vincles. Va arribar al mas cap al tard. La boira alluentava el camí,i va trucar
el pom de la porta de mobil·la. Va eixir una altra dona jove i vigorosa.
Després de les presentacions, Gaia va donar a conèixer les seues
intencions. Volia viure al camp, lluny de la ciutat. Volia una casa pròpia al
camp, un refugi, un cau. Una altra dona, la filla de la primera, espiava com
les dues siluetes s’encorbaven damunt de la taula mentre raonaven, com
s’engronxaven en les cadires, i les veia,confuses en la penombra de
l’estança, com es perdien, de vegades en el secret d’un recambró. Mentre
parlaven, la filla es posava contenta de veure gent nova. Seria la primera
en oferir-li que fóra la seua tornallom.Al dia següent , tota la pedania sabia
de l’existència de Gaia. No tots però sí molts, es posaren mà a mà, colze
amb colze, a construir-li la casa, primer els fonaments, després les parets
fetes de pedra, calç, argil·la i arena...I Gaia es mirava amb infinit agraïment
aquella gent, humils i amb poca lletra, que li alçaven la llar, i no podria
pagar-los el favor mai, ni en diners perquè no en tenia ni amb res! Li
esclatava el cor de pura bonhomia i satisfacció, un infinit agraïment li
corria per les venes. Tornava a creure en la bondat humana. Així és que a
poc a poc, va recuperar salut. Però això darrer no estava en els plans
d’aquella gent que no feia les coses de manera utilitària ni instrumental.
De fet, en veure-la malalta, no esperaven que els tornara el favor anant a
collir al bancal de Pere o picant espart i fent cordell amb la Marina, o fent
sabò amb oli greixós i gastat amb les més velles... Gaia però tenia una
carta amagada.Dels luxes d’aquells anys a la ciutat, havia aprés molt sobre
plantes remeieres, fitoteràpia que se’n diu, botànica i medicina natural.
Allà , a la gran ciutat metropolitana, no podia dir que es guanyara la vida
esplèndidament amb eixos coneixements, no. Més aviat sobrevivia amb
treballs precaris i si en sabia d’aquestes plantes era perquè en algun
moment la seua iaia li ho havia ensenyat de menuda. Així que un cop
acabada la casa, Gaia es va instal·lar i ja que les veïnes havien cuidat que
tinguera un recer comfortable, s’havien preocupat d’una de les primeres
necessitats del cos, Gaia s’ocuparia d’allò més preuat en un entorn natural
i salvatge; la seua salut. Així totes les persones d’aquell indret varen
aprendre a cuidar-se i a cuidar a la resta de la comunitat. Gaia era la
‘metgessa’, la ‘boticària’, la ‘farmacèutica’ o potser ‘la bruixa’...I va
disposar en la mateixa llar que li havien construït aquells homes i dones
tot una d’estants i petits calaixos que cobrien les parets amb arrels,
branquetes, fullam,etc,distingits pels rètols amb noms populars , ben
ordenats. I cada dia, Gaia eixia a la muntanya a per més i més medicines
diferents. Totes valem per alguna cosa. I si existim amb diferents
capacitats és senzillament perquè ens necessitem les unes a les
altres.D’haver tingut que llaurar un bancal o fer la collita de l’oliva o
veremar, no haguera sobreviscut al camp ni un hivern. Però tenir cura
d’ella mateixa i de la resta era la seua vocació. Potser per això i per
l’energia que irradiava, més que pels seus coneixements de plantes
medicinals, era tan volguda dintre la comunitat.I així és com , Gaia es va
sentir útil i ben valorada, i com va salvar més d’un contratemps, doncs
igual que el temps al camp es dilata, la pèrdua d’una sola vida al camp,
mai passa desapercebuda per ningú.
Això mateix: als pobles, en altres temps, cada qual tenia el seu paper, les seues manies, amistats i "enemics naturals", però tots imprescindibles en el seu ordre establert i conreat al llarg de cada vida. Una xarxa de relacions que garantisaven activitat al jove, i pau, companyia i molta cura als vells: ningú sobra al món rural, tan tosc i tan humà. El que em crida l'atenció és la vellesa feliç i amable, en plena vida, càlida i amable, amb la duresa Cincellada a les mans i el rostre, i fins l'últim alè acompanyada. Al món de Hui és la soledat l'AMA de cases, de passos, de terres, de gent solitària apartada de la vida com un moble inútil. Em rebetlle contradeia idea, que és la visió que tinc: un lloc ple de vells, on la bruixa, el constructor, la lletera, són simples Xiquets grans que juguen i és disfresses sense vocació, simplement per a contentar els cuidadors. Si, Ho pinte mal, tan lleig com ho sent
ResponderEliminarTinc l'opinió que estem en ple procés d'individualització, el que com a conseqüència negativa té l'isolament i la solitud. En les ciutats, paradoxalment, perquè hi ha més gent, l'anonimat afavoreix aquest procés.Però és una tendència que als pobles menuts comença a a donar-se per l'aparició, sobretot, de les noves tecnologies. La solució és, sense dubte, arribar a tal grau d'individualisme ben entés que s'elimine l'ego i puguem desenvolupar l'empatia.Llavors, es podran crear vincles i xarxes de suport mutu, ací i on siga.
Eliminar