D'àngels terrenals

Al país dels àngels va arribar, una tarda d’estiu, un angelet que va deixar la cigonya Matilde. Aquest era un nadó molt esperat i els seus pares eren plens de joia. L’angelet era preciós, morenet i de galtetes plenes, però no tenia ales. Els papàs àngels es van mirar l’un a l’altre i es preguntaven si la Matilde no s’havia equivocat de nou, tan vella com ja era,per pura desmemòria. Però no, no hi havia dubte que aquesta era la criatura que ells havien desitjat, era la que estava destinada a aquella llar i la felicitat els omplia el cor i la vida. El xicotet àngel era verament feliç i gaudia del sol i del tacte dels núvols, de la pluja i de les mascotes amb les que jugava a córrer. Els seus ulls color terra, color de poble, tocaven en mirar i amb les mans parlava i amb el pit escoltava i sense paraules savia raonar. Realment no enyorava unes ales que, per altra banda, mai havia tingut.Quan el nostre angelet bru va créixer un poquetet més va haver d’anar al cole. Era molt important acudir-hi perquè allí coneixeria altres àngels, jugaria amb ells, aprendria a llegir i a dibuixar el seu nom. Seria divertit compartir els conillets d’amagar, el sambori, el parxís i també trobar noves coses amb les quals inventar-se jocs. El primer dia de classe anava molt content per la idea dels nous companys, però a l’hora de l’esplai l’angelet va fer un descobriment: no podia jugar amb els altres xiquets perquè no tenia ales i sense elles no podia practicar el vol del parotet ni el del mosquit, sols podia jugar a aquelles coses que no necessitaven ales. I no entenia com els companys no es divertien amb les carreres de terra ni pensaven en arrossegar-se pel terra. Aquell matí va saber que era diferent i que, a més, no podria participar de totes les activitats i els altres àngels no jugaven amb ell perque no podia volar. El descobriment el va omplir de tristesa ja que se sentia sol i incomprés. Donaria qualsevol cosa per tenir ales i per sentir-se important i acollit entre aquells amics que tant havia desitjat. Des d’aleshores va deixar de jugar a córrer i ja no buscava el sol ni pensava en les picoretes dels núvols.Un temps després, un dia de molt i molt fred, la Matilde va dur a casa l’últim encàrrec. Anava a jubilar-se i per això havia volgut que el seu últim treball fóra tan especial i tendre. La cigonya va portar en una cistelleta d’estels un angelet petit i rodó com una bresquilla. L’angelet i els seus papàs van obrir el farcellet amb il.lusió continguda i: tatxàn! Era una nena preciosa, moreneta també, amb unes ales xicotetes com un pensament. Qué bonica! Va pensar el seu germà. És preciosa! Amb eixes ales sembla una fada, una papallona! I l’àngel morenet, tan content com estava es va posar trist de sobte en recordar que ell no tenia ales i no podria ensenyar a la seva germaneta a volar. Tenia molt clar que era el germà major i que a la seua xicoteta fada havia d’ensenyar-li tot el que savia i el que més savia ell era jugar i estimar. La noieta podia aprendre el joc de l’oca i botar amb la corda i desfer nuvolets. Seria divertit tindre per fi algú amb qui compartir el que el feia feliç.Havien sigut uns anys de gaudir a mitges. Mentre la xicoteta germana havia estat una nena, l’angelet havia fet amb ella tot el que s’havia proposat fer amb els seus amics el primer dia d’escola. Però ara la seua fada havia crescut, i ell també. Ella havia començat l’escola i havia trobat amigues noves i passava ja més temps amb elles que amb el seu germà. Per la seva banda ell ja no era un nen i pensava que jugar a les nines amb la seva germana no era per a la seva edat. A partir d’ara ja no serien companys de joc, sino el que eren: germans. Aquest canvi va fer retornar la tristesa primera i desitjava trobar algú com ell, sense ales, per tal de somriure i estar amb persones que l’entengueren. Aleshores, un dia qualsevol, va conéixer una noia de la seva edat, que sí, tenia ales, pero li somreia i aquest somriure li feia picoretes a la panxa. No ho acabava d’entendre molt bé com podia pensar en aquella xica que no era la seva germana ni per què les picoretes el feien sentir que es separava del terra. Així que per primera vegada en sa vida sabia que podia ésser entés i somreia sense saber per qué. Una tarda, quan el sol feia dels núvols cotó-en-pèl de color bresquilla, la noia va aparéixer al seu costat i li va proposar de fer un passeig. Ell, encissat com estava, va acceptar sense dubte però amb por de que ella s’avorrira, perquè,malgrat tot, continuava sense poder volar. Caminaren tots dos junts, parlant més que poc, gens, fins que ella es va detindre el va mirar als ulls i ell, de nou, no sentia el terra sota els seus peus. S’agafaren de les mans i, en silenci, continuaren passejant. Cada tarda donaven un passeig, xarraven una mica més i ell sentia que les ales ja no eren el més important de tot. Allò que ara més li omplia el cor era l’escalfor de les mans d’ella i esperava cada dia el passeig més del que havia esperat les ales.  Una d’eixes vesprades ella li proposà conéixer els seus amics. Ell es va sentir insegur però va acceptar perquè volia estar amb ella, i quan els conegué, la tristesa tornà a manar d’ell. Tots tenien ales i tots podien volar, i ella volava també. L’àngel no podia suportar allò, savia que els amics d’ella no li feien costat i ella dubtava entre passejar amb ell o volar amb els amics i ell, sense poder volar ni saber com fer-ho va decidir que amb ella no seria ja més feliç. Van plorar molt i es separaren amb plors de pluja i llàgrimes de mar.Després d’aquella tarda sense vols ni ales ni plomes ni passejos, l’àngel volia volar amb totes les seves forces. Pensava que si no era així mai seria feliç, però no savia com anava a fer per tindre ales. Recordava com els seus peus semblaven surar en l’aire quan ella el mirava als ulls o quan s’agafaven de les mans. Quan coneixia noies noves sempre desitjava sentir aquella ingravidesa amb alguna d’elles. I passejava amb moltes d’elles, i amb algunes quasi va aconseguir somriure. Fins i tot, una el va fer volar agafant-lo de la mà i ell va pensar que aquesta era la noia definitiva amb qui podria aconseguir unes ales. Però tampoc va resultar, perquè ella es cansava de dur-lo de la mà i de vegades li apetia volar sola o amb els seus amics i ell, clar, tornava a sentir-se sol. I pensava que de veres la Matilde s’havia equivocat, que ell no pertanyia a aquest món ple d’ales quan ell no podia ni fer un intent o un xicotet bot com els pardalets en terra. Així que va arribar a la conclusió que si volia passejar amb les noies havia d’acceptar que ell no podia volar però que ella sí que podia planejar sola sota tot un firmament lliure. Per desgràcia les noies alades no duien molt bé que ell no ho fóra i sempre acabaven acomiadant-se amb tristor i pena. Van passar els anys buscant la noia que el féra volar. Patia molt cada vegada que se n’adonava que la noia següent no era la que buscava, ni la següent, ni la següent, ni la de després. Tantes coses que ella faria amb aquella xica esperada! En fi, si he d’estar sol i trist estaré sol i trist, pensava un àngel que no sabia volar. Va decidir que ja no buscaria més, que no perdria el temps en intents inútils, quan el dia menys pensat li va ocórrer una cosa inesperada:va veure una noia alada que volava sense desplegar les ales! No podia creure’s-ho allò! Resultava que una nova família s’havia mudat a aquesta part del cel per qüestions de treball del pare i la noia havia sortit a prendre l’aire després d’un viatge tan llarg. Ell es va quedar quiet, bocabadat, atònit mirant aquell vol de papallona, de fada, d’encís… Com podia fer això? No tenia clar si el sorprenia veure-la volar sense les ales o la bellesa del mateix vol, tan suau i ferm, com una ploma caient en ziga-zaga, movent l’aire com l’alé d’un sospir. La noia se n’adonà que era observada i li somrigué convidant-lo a volar amb ella. La cara d’ell era un poema, un cal.ligrama dibuixant impotència i temor i ganes de sortir corrent. Però no li va donar temps perquè aquell àngel aterrà al seu costat i es presentà com la nova veïna d’enfront. Ell va dubtar en presentar-se quan ella se n’adonà que li mancaven les ales i va sentir compassió i tendresa al temps. I un cercle de caliu va envoltar aquells éssers celestials quan es miraren als ulls, l’un dins de l’altre, i es van contemplar com si de tota la vida es coneguéren. De sobte,sense agafar-se de les mans, ell sentia de nou aquella ingravidesa fantàstica sense saber, una vegada més, per què. Van ser les paraules no pronunciades? Era pel final de la primavera? Seria la flaire d’aquell vol recent? Fóra el que fóra, van acabar passejant fins ben tard, ja de nit, sense deixar de parlar i no parlar. Tornava a sentir les picoretes dels núvols i volia de nou jugar al sambori i fer carreres i tocar amb l’esguard. Volia ser, perquè dintre d’ell encara ho era, el noiet menut sense tristeses que un estiu havia arribat sense ales. I els peus se li n’anaven, com si no manara d’ells.Ei! Què és això? I els peus no xafaven el terra i aquesta s’allunyava. No comprenia que estava volant. Estava volant! Sense ales?! Pensava que ella l’havia agafat de la mà però ella volava al seu costat, un parell de metres a l’esquerra. Se sentia com un gat dintre l’aigua, volent parar per por, però el somriure d’ella li donà confiança i es deixà dur per la sensació. Quan li va trobar la mena de conduïr-se va fer una espenta ràpida, un sprint, i el vent li besava les galtes i remugava en les orelles. Es deixava caure entre l’aire càlid i frenava suaument, remuntava cap amunt, feia corbes i obria els braços volent abarcar tota la nit, tot el cel, a tota ella. S’agafaren de la mà i ballaren com les sirenes en l’aigua, com els colibrís enamorats, com els núvols del trenc d’alba. Tornà la llum, i arribà un dia nou com una vida nova. I ja no podia deixar de volar. Les seues ales sempre havien estat ahí, però no éren fora, eren dins, al cor. Necessitava saber que les ales no éren imprescindibles per a volar, que la ingravidesa arribava quan se n’anava la por, quan confiava en ell, i que malgrat tenir ales, molts àngels no havien aprés a volar,perquè les ales, no es trobaven a l'esquena, sinò a l'interior del somni immens del cor.