Per encendre la Jornada a la Tardor

“Así uní las palabras para quemar la noche”

FRANCISCO BRINES

"La poesia, per a mi, és una mena de striptease"

MARTA.PESSARODONA

1)
Obri les finestres del rostre
per esgarrar la foscor que crees,
fuig del tempus fugit i del buit,
i així mà a mà, llengua a llengua,
construiràs la visió de la realitat,
sense cremar el jorn.
Aprofita tot el que mires,l'aire
embolcalla una voluntat d'aroma
a gessamí i fulles mortes.

2)
No oblides mai el cor a un caixò,
posa-te'l com un rellotge de polsera
i guaita'l en temps tenebrosos.
Alimenta'l amb oxígen i llum,
com a una dona lliure,no calles
la sang de la gleva de les venes,
no dormes per evitar els danys.
Cauen els murs, les màscares,
i s'esmola l'ànima com una destral
front l'obaga i, a voltes, com un polit
marbre groc.

3)
De vegades hi ha homes secs
com arbres partits pel llamp,
desarrelats en espadats d'espines.
No mai begues d'eixa font, hi ha
sang en l'aigua, deixa-la còrrer
pel barranc de vísceres.
Eixos cors morts,no mai ploren,
l'autodefensa mai pot ésser ni plany
ni discriminació, no obstant no hi ha
cas, Roma locuta, causa finita
si no hi ha estima, mai hi ha dol,
només algú que paga.

4)
No tinc balconada que done
al jardí,ni reixa ni pena pàtria,
ma casa no té portes ni finestres
i així la llum entra quan el jorn
vol.
Octubre em porta memòries
de gessamí,entre records
d'infantesa.
Potser és això l'exili,un fer-se gran
sense gaire delicadesa.

5)
Fuig del vent que crema,
doncs ja em descansa
al rostre la barba de gebre,
la meua terra no és verda,
i la lluna, píntala poeta,
del color que més estimes,
però dóna sempre alè
a les forces vives!
Al crepuscle de l'estiu,
es clou el cercle i tot
allò decrèpit embolcalla
curtes hores de llum.

6)
La nit per cremar-la,s'esvaeix
sobre els terrats de les finques,
i com espill, reflecteix la llum
al daurat taronger.
L'azahar que m'habita el rou cor
té salmaia de sang àrab i catalana,
doblegant cantonades d'asfalt
vénen les estacions del consol
sobre la Pàtria.
I s'enalteixen octubres, fent
que la gota freda torne a ploure
i que un colp de falç i de destral
segue el no-res.

7)
Al teu pas tot ho deixes viu,
les blanques colomes del cel,
les fulles perennes de la tardor,
la rosada blanca que es talla
per parir l'aigua sota el sol.
Sense misèries, res és mesquí,
no has dormit,i ets nua de fatiga
el cor et camina sobre les pedres,
i les rajoles vermelles s'alcen
novelles en prova de treball,
cada matí,per tu.
Així és que el xoc esdevé vida.

8)
Les ombres que vesteixen l'asfalt
van fugint,el quart creixent es gita
a dormir, es trenquen els murs
i el silenci amb els primers raigs
del sol. Hi ha qui rega les plantes,
i torna la primavera d'hivern
a consolar la terra.
Tinc papers sobre la taula desordenada,
en l'hora de la llum penetrant finestres,
i des del camí de l'albada,madura al cos
la destrucció del cansament i del fàstic.
S'obri un nou dia, encetat i fresc
per viure'l i una estació un tant
esquizoide.

9)
En l'hora de la primavera hivernal,
amb la testa madura i matutina, tinc
alguns cabells pintats de gel,la fel
de cansament per culleres balafiades
em fa meditar al voltant de que, potser
m'oblideu el nom, la casa on visc,
em sobevisqueu a tot el que ara abaste,
en aquest desert de novembre,i és bé
que així siga.
La vida és tan sols un prèstec,
un subsidi a fons perdut que passa
mentre ens ocupem d'altres coses.

10)
Llavis que s'obrin on la llum,
i ulls que besen la inclinació
del sol al trenc d'alba,sobre
els dissabtes desèrtics,de matí
en els carrers lleganyosos,que,
no obstant, esguarden també
alguns colors rojos i porpra
quan fan torns nocturns o obrin
a les set.En harmonia fecunda
amb l'ordre de l'escriptori, hi ha
una taca, un colom blanc,la qual
mulla una revolta i la semença
en aquest retrat de ciutat.



11)
També la nit encaixona platges trencades
i ports que sempre alcen, victoriosos,
els estibadors,es clausura per totes
el repòs i la febre pel present,camina
cap a la batalla pel pa, la sal i l'alegria.
He perdut el costum de saludar coneguts,
i no obstant, dir bon dia és ja fer barri,
en trencar cada cantonada anònima de gent
com jo mateix, em creue amb vives dones
que miren als ulls a un home invisible.
Elles són altre jo.

12)
S'hi viu l'esperança sense hores mortes,
i, en un rampell,passe les fulles de tardor
què habiten un llibre molt feixuc i pessat,
és la nova història,d'un nou home fet i dret
amb esguard d'infant que veu que altre
final és probable,sense enganys ni desànim.
Vaig per llargues avingudes sense reixes,
per carrers blancs sense parets ni murs
on milions de persones a aquesta ciutat
tot ho saben i, amb un bes
disparen.

13)
Xiqueta negra, has conegut el verd
de la lleterola, on els gossos bordaven
i,amb la calor, pujava una flaire de roses
inquietant,un rampell.
Ara has d'aclarir el teu odi a la mort,
on,en el silenci dels ulls s'hi veu la joia
de despullar una ànima i no un cos.
Podràs tornar a l'edat daurada amb anys
carregats a l'esquena com motxilles
de cudols esmolats?
Ja no ets tan bella,ho saps, i el cos,
abans jove guarda un cor que desitja,
encara,sense la pau de qui estima
a cada segon.

14)
Una brisa emancipadora foragita
l'ombra de les muntanyes, el sol
em despulla el cos d'esquires
i de lleganyes.
Desperte,en un compàs lent,
i la música del vent idiota
es detè,com la jove que estima
i mai torna.
En calma,cusc l'aigua del setembre.

15)
Esguarde la línia del front
des de les finestres sensitives
del cor,veig murs i argent,
aspres paratges que mai lluiten
a la vesprada, quan cau el sol
i, amb ell, els ferits de mort.
L'ocàs del dia és com el de la vida.

16)
Sent veus anomenat-se unes
a altres, en la cridòria d'un
silenci mai aconsellable.
De retorn a casa,l'ombra
d'hivern acarona el dolç
marciment dels secrets.
L'únic plor que tinc és
de goig.

17)
Certs camins erràtics que són
migjorn d'amples avingudes
d'ignorància,resulten va anar-los
per senda incerta,però allà
l'atzur juga amb cartes de besos,
les xiques passen,i desapareixen
deixant un plor a la presò.
Ocorre que els mots surten cecs
de llavis humits,cauen de la boca,
tremolen ferms al pit i es confón
el neguit o vehemència amb la
supèrbia,sempre aparent.
Ho sé perquè he estat anys
essent estranger en el meu País.

18)
Sempre em creue amb la jove veïna
què camina desenvolta i lleugera
mentre jo imagine el vaivè lasciu
dels seus turgents pits nuus,sota
la pluja, l'exhuberant carn que es
mou davall del vestit.
La calor em puja a les galtes com
un volcà en erupció i,mentre veig
el contoneig dels seus malucs,alce
la vista i guaite com em sosté
la mirada,luxuriosa i desafiant.
Després,somriu.

19)
M'alce del llit encadenant la mort,
com un nadò nuet em despulle de
lleganyes i malsons donant calor
al sentiment,novembre em porta
records que em fan mal.
Tremola el viure, sent plorar
un xiquet dintre meu.
Hauré de fer Kintsugi amb l'ànima
trencada,mentre sent com es treuen
el barret, i saluden les muses, 
però en francés.

20)
Certes malalties esgarren els cossos
per igualar les ànimes,o potser són
escultors que, a base de martellades
fan maleable el cor,mai de plàstic.
El meu destí és lluny del poliuretà,
és més aviat un gra de sorra que
el vent arrossega sec.
Rera una tàpia, oculte els danys.



21)
De vegades és tard per l'amor
i molt prompte pel desig,muïc
més del que em tinc permès,
i la càrrega existencial em fa
jaure sota el granit.
El sentit del meu viure isolat
esdevè un vaivè d'ones fredes
sense motiu,crues i sense déus
a qui llançar pregàries.
Un cor buit de fe s'assembla
a un gibrell escletxat,on tots
hi han vessat els excrements.
Sense nom,gaudiu de la vostra obra.

22)
No conec més destí per mi
que l'ona de la mar què ve,
m'abraça el cos i mor a la
platja.
Així l'aigua, l'impuls vital,
sempre cap endavant,
cada dia,un pas més,
tant si vols com si no.
Amb supèrbia ferida puc dir
que després del començament
només hi ha finals.

23)
En nits tòrrides de juny sentia
que les venes s'agenollaven
davant la febre calenta de l'estiu.
L'últim alè fou un súbdit, al sud,
de l'amfetamina,la dama blanca.
A canvi, vaig recuperar la fe.

24)
És anònima la meua política,
però el cor m'és vertader.
Ésser outsider és mossegar
la mà que et dóna de menjar.
Tinc una exclusió i també llum
en vida,un esguard per molts móns
dintre un món i l'alegria de qui
no deu res.

25)
Un infant que treballa dur
no és de cap país,no respira
món,explotat com tota una
generació,és incapaç d'ésser
generós,és la tristesa dels
pobres.
El seu destí és voluntat
de qui viu còmodament
al nord del nord,ignorant
que és a costa de la sang
d'aquets xiquet,que mai
naixerà,ni un ni l'altri.

26)
A l'altre costat d'allò salvatge,
en el rock on Déu assumeix
el fracàs, hi ha algú de carn
negra i feble,o potser alguna
rebesnéta de bruixes que no
aconseguiren cremar.
Parits,en llum nova i enllunats,
els àngels caiguts, esdevenen
guerrers d'eterna joventut.
Ésser rebel és elevar-nos fins
l'altar per crear l'estima.Després,
en cada raconet,pixar.
I no ajupir-nos per gemegar pietats
d'eucaristies misericordes,
del tot inútils.

27)
Les corones de llorer solen
vestir-se amb els anys,d'espines,
ja que no és tenir sinò mantenir
un niu d'ulls sense fatiga,un respir
de claus oxidats en la gola,mentre
tothom posa la mà sobre el muscle
nuu de deïtats un tant a la carta.
Els centinelles esguarden el gest.

28)
L'Home és algú que,
sense estimar el seu fill,
l'eleva als altars.
Després, agenollat,
gemega.

29)
És en cada meandre de la imaginació
que els ulls reflecteixen mar de llum
novella,una altra percepció o anhels.
Quan s'esgarra el blau fosc en porpres
i escletxes roges,no és el pronòstic
la font del trenc d'alba,sinò la memòria,
lent record d'ignorància que summa
innocència, en pell d'hurò,
segons Voltaire.

30)
Niuen als ulls un profund
coratge de llum, en la clara
esmerçada de les mans què
broten del cor al paper,quan
compartisc el cant,davant
l'insomne esgurad dels soldats
al servei dels atzurs.
Ocultada rere els llavis, la cançò,
somriu al trenc d'alba, fa seua
la seua ànima i li dóna vida.
La projecció ja és vostra.

31)
Aquest matí, al sud de l'alegria,
contra un migjorn ennuvolat,veig
els focs d'una vella guerra,un malson
d'anys i de danys,sota la fosca nit,
amb les seues seqüeles i irrealitats.
Pacte amb el soldat, el pres o el boig,
un armistici per la febra, perquè
en un llunyà paratge,se'm va morir
la cega joventut.
La Llei mai torna les abraçades
que es varen enduur els vents.

32)
Torna a mossegar el dolor
i l'alquímia del plom en or
no mai esdevè real.
En canvi, ningú em presidirà
el funeral, ja que no m'hi
presentaré, ni que siga farcit
de glòria, cavalls blancs
o muses inquietants passejant-se
nues per la cambra de la lascívia,
aquestes vanitats verdes no
em permeten pintar els estels.
Les paraules de l'obaga
te les guarisc per tu.

33)
Estima't la terra, dona!
Ella i tu sou la mateixa
força,un reflexe de tu mateix!
Estima-la amb coratge,
com t'estimes a tu mateix,
plora d'amor per ella, riu
de goig per ella, doncs
la seua llei és la del teu cor!
Aquest matí cau la fosca
i s'il·lumina l'horta, s'alça
la llum amb el primer vol
d'estornells i colomes, què
retenen a les seues ales
la fressa d'aquest bell encetar
que també és el teu.
Cada dia estem començant.

34)
La por feixuga, la llei del cor
relativitza,abans de la penúltima
sang,doncs tots els ocells es replugen
a posteriori, i en aquest erm d'espart,
sec paratge despullat dels verds,l'eco
de la plata, ressona encara estabornint
el son i també la vigília.
Errant o no, accepte el repte a un país
llunyà i marginal, el risc de viure,
a l'exili del desig.

35)
La tendresa és, segurament,
refugi i nucli d'una terra que
sap que a la guerra no guanya
mai el seny.
Pels solcs de la innocència
fruïten els somnis d'infantesa,
coses que el vent no va poder
endur-se,
la llei del cor,que no és altra
més que la meua.
És l'única constància.

36)
Jo no era l'escollit per forjar
ni encendre la jornada,em fou
donada,sense poder jo triar,
com la llum del sol m'acarona
les retines, cada matí.
I va despertar el guerrer,
tot el rou cor va fruïtar
el que, des dels danys foscs,
floria.
És per això que no mai
revelaré els secrets.
Si vols confidències fortes,
submergeix-te al dirty realism
busseja i engul tarquim.
Llavors sabràs de l'ombra.

37)
Aprofita tot el que mires
mentre camines un asfalt
de carrer i aixafes el ciment.
Al cor, descansen el nervis
de cristall esmolat.
L'aigua tallada en el gel
duu octubres de revoltes

38)
En accelerar el cor com si fos
l'únic gest i signe del viure,
i tancar les finestres dels ulls,
sempre s'escletxa l'obaga què
feia perdurar el buit.
En la recerca del temps,
gota a gota, minut a minut,
veiem vents que cremen,
i dessolades coses mortes.
És llavors quan brota
una realitat voluntària
i que mai és cega

39)
A la guerra,en els jocs de la carn
s'avança lentament i es retrocedeix
amb rapidesa,així en va, els joves
tractem de trencar la Llei, sense res
per pressumir ni gaire secrets
enfront la terra.
El metall d'un incipient hivern
vol arrabassar la plenitud del cor
en lluna nova,quan els fugitius
crits del carrer aterroritzen la nit,
la il·luminada alçària dels morts

40)
Prop del sol naixent hi està
ma casa,arribaré a ella durant
la deserta llum de la matinada,
em despullaré el cor d'ombres
i faré jaç amb el temps fecund.
Resulta que aquesta ciutat és
un bon cau per contemplar
l'aixecament blau dels dies,
l'impuls vigorós de l'amor.
Aquestos formiguers humans
són un bell indret per esperar-ho
tot,el cor alena un caliu tebi
en la caiguda de l'hivern.
S'ompli de llum i vida el temps
i els temples de la quotidianitat
s'alcen novells sota el cel anyil.
És el nostre esdevenir qui torba
i espanta Tànatos

41)
No queden plèiades al fons del mar,
doncs trobar roses florint a l'oceà
és quasi tan difícil com morir
amb ganes.
La lluna plena declina la vesprada,
és probable que ara mateix hi siguen
embarcant en una batera, amb vigors
nous i un terror horrible.
Ningú és algú que està sol,
al nord del nord

42)
No sóc algun home que habitara
perdut una casa d'alguna estranya
ciutat, això és algú que haguera mort,
o haguera de nàixer encara, vull dir
algú, que en realitat, no existeix

43)
Amb la llum nua es trenca l'alba,
i el silenci embolcalla,suau,el fred,
són els poetes que només existeixen
quan escriuen, i també quan fan
política.
Ha passat el malson de l'estiu, on
vaig nugar el temps a la memòria
per omplir-lo de vida.
Refaig versos com un lladre de mots,
obric la boca amerada de síl·labes
i llance l'escrit a la sorda nit