Apunts de Cafeteria

"AUTO-RETRAT"

Tinc quaranta-quatre tristors en cada posta de sol, sota el cel carabassa de València. Intente treballar per tal d’estar en pau amb la terra i amb mi mateix, enmig d'un enyor salvatge, per tot allò que m'és negat. Les hores de la feina sense cap ni peus, gens remunerada i no parle de diners,treuen de la música les coses animades, treuen un vull, i també un objecte mort. Com una titella em llance al carrer, em boce per les cantonades. Potser després, vaja a la platja. Però ara treballe, treballe amb l’alfabet i la guitarra, que és, al cap i a la fi, extraure fils d’or com per cosir-vos un vestit. Un vestit que a cada colp, i duc 53  colps a la cara, és més va. Malgrat, és l’ única forma d’estimar-vos que em permeteu, quan em doneu permís per estimar-vos. M'alce, em gite, regire els papers, encenc un cigarret...Tot ho mereix el somni, tot i que embolcalle teranyines que es desfan entre el neguit i el deliri, la vida translúcida. Res mereix la història, ampul·lositats de la memòria, que roman sempre a la nit de l’ infant que m’habita, despert i lúcid en el dia fantàstic, la nit il·luminada, en què tot ho mereix la primavera i des de l’estiu dels sentiments, se'n va, passa de llarg com el tramvia al Cabanyal i no es queda ací amb mi, entre el bressol dels blaus de tots els blaus i unes preguntes on les respostes  són del tot inútils. Retornar al paradís perdut és un quimera inabastable. Però a voltes voldria tornar a eixe estat innocent, o potser ingenu, tot era més senzill, i tot era menys balafiat, em trobava menys desgastat com un llenç blanc tacat de colors que bullien en l’ oníric instant de veure-la, amb un somrís que m’ omplia la boca, com un vol d'ocells, com uns peixos als llavis, com els besos, com els mots de la revolta! Tot és perdut per sempre... D’una utopia probable, la ideologia...Ha de morir per tornar a nàixer, entre l’ oscil·latòria brandada de la intimitat del cos i la forja del cor, tot i que el temps fixe en tarquim l’ edat ajornada i el temps futur. L’amor i la revetlla, la mirada lasciva i tendra, útil és el somni arrapat a l’espatlla amb ungles suaus, la terra arrapada a l'aixada, on  tot és tot i on el no-res se sublima.Vida... suau, tendra, guanyada, respira  indolències sense ser cap rostre a un àlbum, viu i balla, (r)evoluciona els carrers, les cantonades, esquartera la tristor...Sé que el país m'espera amb el mapa de sa pell estesa.Però no hi sóc. No vull ser. Em trobe derrotat. I no tinc paciència, estic farcit  de temps, la vida plena de temps i no els temps ple de vida. Derrota. La paciència, com a preludi d’alegria,acaba amb la panna de gel que m'esgarra l’existència en forma de brutal explotació o tortura o eugenèsia. Gràcies pel tel envellutat de la  pitjor sort, els ulls clamen poca empenta. No m'han deixat més remei. I borde com un gos, udole o redoble el cant per les vores d'un camí o senda de desig fos en l’asfalt, obscur com la pell morena què és tatuatge d'un sol que compartim, bell i farcit de llum, que allibera ocells de gàbies, quelcom natural, i aquests es queden a la ventalla de la finestra cantant-nos amb el mateix sol que primerament daurava la taronja i ara és podrida. Ulls ensucrats i plorosos esdevenen dolç somriure, cendra que crema, foc per ser encés, accions d'estima sense delicades estultícies ni paratges estèrils de culpa.Camine, no obstant, tractant a la resta de front i a la mateixa altura, com m'agrada que em tracten a mi, i ric de tant en tant i anuncie amb les  mans  el temps en el qual visc, absort o amb entusiasme, sense por, cavalcant catatònic un vèrtex de somni i aleshores puge escales de quatre en quatre graons fins les parpelles dels ulls i els llavis, que per fi es proclamen, sense por, tal com són. I a voltes, al sud de l'alegria, menge amb les mans, amb el plaer inefable de xuplar-me el dits, un meló de l'Alger, trotant la sang  vessada útilment en cada conversa, en cada rampell, en cada bri d'espígol que fuig de la muntanya de despropòsits, a celebrar que som vius i els ulls atzabeja no seran  pintats debades per Cronos. Les ànimes en estat salvatge i goig perpetu, naixent al nou món...Tot el passat és una mala obra de teatre lisèrgic, som on som i tenim el que ens mereixem, això és la vida sencera,plena, sensual, joiosa, i si cal un rostre nou, de nou, parit, tornant a nàixer damunt d'una terra, i un bancal de síndries. Sé que us trobaré a faltar, i no, no tinc una estúpida nostàlgia del que poguera haver estat i mai serà, aquella sabor agredolça de totes les carícies perdudes, o que es queden per alliberar entre els meus dits. Tot és perfecte, ho és, perquè la vida vol que així siga. No em faig el monyo, ni em pose sabates ni calçotets,ni puc parar alegrement de pensar-vos, d' escriure en la bondat dels murals del barri, espurnes de llum,ales fortes i bats que estimant-vos, m'heu ofrenat. Tinc però la força en la forja de l'ànim, anant a peu al treball on tots canten,veig la gent asseguda al tramvia,combat la por dels veïns, una conversa que salva, un rostre joiós. Solia  donar, ofrenant el sexe com una flor, i al fons d'un atzucac espirava l' alè i s'obria la sort, alçant àncores en la mar d’asfalt on cap blasme perjudicava ni cap país estèril em rebia. A poc a poc, ja el vaig fent meu, però...Un enyor, de nacions menys mesquines, un llast de tot temps borden a quatre gats i el poeta de parla estreta,que ja no té culpa,ni tan sols una cassolana recança per res,  s'ajunta amb vosaltres, amb una potència que trenca cada racó corrupte de la ciutat...Recorda a l'horabaixa que tot és teu. Tot t’ho deus a nosaltres. Mentrestant em colpeja la memòria un anhel, esnife un clau i no puc abraçar uns records, fotos groguenques pel pas del temps que em porten a l’ infant en braços en aquella vesprada on tot era impregnat d’olor a cafè i xocolata.Del passat al present em despulle de tristor, deixe caure les penyores com gotes de mar sobre el llit. Ja no m’enterboleixen certes imatges, sense nostàlgia ni covardia, ni sentits cecs, només de tant en tant i a l’inrevés ...Una persona en la seva plenitud s'apropa al bar,és l' univers sencer que guarda la vida, instant fotogràfic de cafeteria,la mort, la llum, l' amor, tu. Mirem les sorpreses místiques, a ell l’envegen  les roses,les coses vives i belles per ser color primavera. I aquesta persona és de raça negra, allà està recorrent una ciutat aliena, en el trenc d’alba, no té neguit de pèrdua temporal, és fort, ni de coses mortes o llasts, estius inabastables, només té una enyorança terrible dels seu país d'origen i una maleta plena de polseres africanes...Tot és desmesuradament com ha de ser...