Naixèrem per ésser vius

 

La persona s'ha fet per a la vida, no per a la mort s'ha fet. Som vius, vius i resistents. Estenem la roba, com totes les veïnes,fem escurades, endrecem casa, i qui tinga por de que acaben amb la seua vida, turmentat, que sàpiga que si matem tots els lladres, mai quedaran els bons, sinò els assassins. El meu nom no és Lluís Vicent, sinó Fang,així que treballe amb l’alfabet i la guitarra per extraure del meu interior fils daurats, amb la finalitat de cosir-vos un vestit o un llençol que cobrisca les desprotegides o els cecs. És l’ única forma d’estimar-vos que em permeteu quan, sempre,em respecteu com a un més. Tot ho mereix el viure, tot i que embolcalle teranyines que es desfan entre el neguit i el deliri,amb un sí potent i translúcid. Tot ho mereix aquesta història viva que roman sempre a la nit de l’infant,el qual t'habita, despert. Tot ho mereix la nit il·luminada,la primavera feréstega que aquest cop  ha decidit que no passa de llarg com el tramvia. Tot ho mereix el bressol de tots els blaus, ample com la llibertat i banyant unes preguntes on les respostes són del tot inútils. Tot ho mereix la vida, heterodoxa, que s'obri i es tanca en un parpalleig net de papallones tendres.Voldria rebre-vos amb un somrís tacat de colors,bollir plegats en l’ oníric instant de besar-vos les parpelles i la boqueta, plena com un vol d'ocells,o com un niu de peixos. A l' avant-sala de l'encontre hi ha els mots vius que escapen de la tirania del verb,de la dictadura dels malentesos i la ceguera. És una utopia que prioritze per on cau la ideologia,tan ampul·losa i pusil·lànime, i ben bé sabeu que vinc d'entre els morts, però també coneixeu que per tornar a nàixer s'ha de morir. Entre l’ oscil·latòria brandada dels vostres cors, us espere, en la intimitat líquida de l'ànima rebel i a voltes una mica estúpida, però honesta, que forja al seu torn ,el meu cor rou,ara un poc vostre. Tot el temps sóc esforçant-me. Vos espere esperançat.Fixem en tarquim l’ edat ajornada i el temps futur,l’amor i la revetlla, la mirada lasciva i tendra, i els fem útils perquè el somni s'arraparà suaument a la vostra esquena,i compartirem la terra,d'on naixem,oberts amb les aixadades de la insurgència.  L'amor,la lluita pel pa i l'alegria,desafien el no-res. Quan vingueu, si veniu, podrem parlar de pau i harmonia. Sabeu que comence a entendre els vostres silencis i la vostra absència,la vida que voleu suau i tendra,no obstant, sabeu que he respirat dolències com un rostre a un àlbum o una flor dissecada entre fulles. Sé que treballeu molt, normalment per una merda de sou, i rebeu maltractes als carrers i a les cantonades trencades. Tinc per vosaltres un esquarterament de la tristor, preludis de festa, complicitats que calle,malgrat la panna de gel què m'esgarrava l'existència entre barrots, tan sols ahir, en forma de brutal explotació,tortura amenaces i eugenèsia. Els vostres ulls clamen vida i un país envellutat,l'amor, que per fi vos acull com els infants de la pàtria què sou, i vos estima. Jo també. La terra ens espera amb el mapa de sa pell estesa i càlida. Jo ja no borde ni udole com un gos rabiós, les hores mortes ni els minuts corruptes. Redoblem el cant ara per les vores d'una senda d'amabilitats i respecte fussionats amb l’asfalt, obscur com la pell morena o fosca dels pàries, germans i germanes que duen el tatuatge del sol a la pell. Un sol que compartim bells i fèrtils, farcits d'una llum que allibera ocells de gàbies,i estrèpits que mai no diré.Aleshores tres clarors creuen la ventalla de la porta, cantant al taronger daurat i a la iuca sencera, i al temps infinit de la innocència. Els ulls són ensucrats i plorosos de pur goig, desperten el nou dia, en trencar-se l'alba. Som vives, i sortim al carrer de dolç somriure. Potser algú escup cendra que vos crema, foc contra qui no ho mereix, accions sobergues del poder estult que corromp.A voltes semblen delicades vanitats, amb els paratges estèrils de la culpa i d'u amb la moral de la qual els lobbys fan negocis i intenten fer-nos reus i infeliços. Són coses com l'explotació de l'home per l'home, tecnologies que alienen i controlen la població, por a l'estranger, odi al diferent, sexisme i brutalitats. Però nosaltres caminem junts,a ritmes diversos i tractant a la resta, als equivalents, de front i a la mateixa alçada,dignes i no orgullosos, anunciant amb les mans un temps viu, amb entusiasme,i sense por. Es cavalca així un vèrtex de somni,fins les parpelles del gaudi, i això ens permet construïr un treball més alegre.Els llavis es proclamen tal com són, per besar i no mai per  insultar. Mengem amb les mans, impúdics,estimant-ho tot, vivint-ho tot, amb el plaer inefable de fer crèixer noves mans que apedacen millor aquest món escindit com una ment malalta.Trotant d'alegria i compromís,amb sang  vessada útilment en cada conversa pedagògica, en cada rampell, en cada bri de blat recollit, fugim de la defallença i de la violència,a celebrar que som vius i els ulls atzabeja no seran pintats debades per Cronos. Mai més serem devorats per Saturn, doncs les nostres ànimes són en estat salvatge i gràcia, i quan dic salvatge no vull dir brutal, sinò natural, amb goig perpetu,i resistències,naixent al nou món, fent de tot el passat una mala obra de teatre lisèrgic, superat.Tenim el que tenim,només la vida sencera,plena, sensual, joiosa, i som parits damunt d'una terra, respectada i famolenca de llibertat.Més val que cadascú es cultive el propi bancal doncs el demà tindrà futur si cadascú assumeix aquesta responsabilitat.No tingueu presa, cadascú té els seus processos, sempre inacabats. Jo mentre, vos trobaré, sense remei, a faltar,però el viure restarà intacte, sense rancúnies ni gelosies.No tingueu eixa estúpida nostàlgia  del que poguera haver estat i mai fou, aquella sabor agredolça de carícies perdudes, o vessades en el dolor. Les nostres abraçades es queden per alliberar-se entre les mans, sense preses, el temps vol temps. Tot és perfecte perquè la vida vol que així siga,sense naufragis en condret ni de tenebra. No us feu el monyo, ni us llaveu la cara,si no voleu, no vos maquilleu, no feu ganyots per somriures, només sentiu.Sentiu i confieu,teniu fe. Jo, a voltes, tampoc duc calçotets, ni em pose corbates, ni puc parar càusticament de pensar-vos, d' escriure-vos,d'enyorar-vos, en solitud, però sense preses,que la presa , mata. En les espurnes de la llum d' ales fortes a l'estimar-nos hem fet que ens estimem la vida. Déu habita en nosaltres i no nosaltres en Déu. Tota la resta,és només cabaret.