Presentació "Mil Nits Per No Dormir"

 

PARAULES DE JOSEP MICÒ;

El llibre “Mil nits per no dormir” Zasbook 2025 consta de 28 relats curts(molts d’ells de 2-3 pàg i alguns d’unes quantes més).La majoria, pel que fa a l’estructura narrativa, no responen al que s’espera d’un conte curt: plantejament, nus i desenllaç(únicament uns pocs respecten aquesta estructura)

Tanmateix, són proses poètiques diverses, tendres en la majoria de casos, dures també en d’altres, interessants sempre, la trama de les quals és un fil conductor que va mostrant les ferides, angoixes i inquietuds d’un món interior de vivències, de nucs que són difícils de desfer en el context del narrador/autor.La trama és, en molts dels relats, la narració pel jo/autor de la vivència que s’està patint.

Vistos els relats en panoràmica es constata que les preocupacions de l’autor/jo narratiu es col·loquen de la banda de situacions personals o col·lectives sotmeses a conflicte o a explotació/opressió.

Per citar-ne algunes: precarietat laboral, dificultat per ser diferent, explotació immigrants, enveja i frustració sexual, a destacar Lithium[on el personatge Kurt és la lluita contra les alienacions, per gaudir de la vida, recuperar els somnis trencats, però li falla el context, els amics. Tot ho intenta. Resta la soledat. Un final cruel}, també el xoc brutal entre dos mons diferents, la mentida de la meritocràcia capitalista, la soledat imposada, etc).

O, d’altra banda, els contes estan sotmesos a processos per aconseguir un objectiu més o menys utòpic( la importància de fer el camí, diu el protagonista de Camins ”M’endinse en un camí d’enyor salvatge per tot allò que m’és negat”, assumir limitacions del viure, el preu del triomf, la victòria per la unitat dels animals en la faula Un conte per a infants, intercanvi de sabers, superació de la infantesa, lluita per la pau o la natura té les seues lleis a Conte d’hivern{cant esplèndid als ocells}, entre d’altres)

Les narracions són profundament introspectives, en molts dels relats, amb una capacitat d’anàlisi envejable, bé perquè el jo narratiu sembla conèixer de primera mà el context i les circumstàncies esmentades o bé perquè l’auto ficció obté nivells alts de versemblança.

Cal subratllar en alguns d’aquests relats, com en Miratge, les descripcions realistes, cinematogràfiques, molt aconseguides.Hi ha punxes en la cova fosca de nombroses de les narracions i hi trobem així mateix un potent rerefons sexual en molts dels relats.A destacar-hi una certa llum que hi apareix quan les situacions són insostenibles i que ajuda, en alguns casos, a continuar.Cal assenyalar que molts dels relats sorprenen perquè tenen un final inesperat i en força vegades cruel.

La consciència social de l’autor i el seu coneixement dels processos mentals es manifesta en la tria de les temàtiques dels contes i en l’expressió d’uns conflictes que, a més de la creativitat narrativa, semblen viscuts i no teòrics.

Són contes per a adults(inclús alguns que semblen infantils tenen la moralitat de les faules clàssiques) i la prosa és poètica i ben guarnida de figures retòriques encertades.

Un conjunt de contes, alguns de lectura més senzilla que d’altres, però que us aportaran un material per a la reflexió i per obrir el pensament a molts dels grans temes del món actual .

Francament de lectura recomanable.

PARAULES D'OCTAVI MONSONÍS;

L'ofici d'escriure, i de contar, lluny de conduir l'escriptor cap a un estadi de benestar, d'un cert equilibri entre allò que es desitja i el que s'obté, el mena cap al desfici permanent. Perquè escriure equival a deixar a la vista de tothom l'ànima insatisfeta o panxacontenta, que vés a saber, que hi ha de tot, que cal que hi haja de tot, i aquest despullament de l'ànima ocorre fins i tot entre aquells escriptors que no s'estan de pregonar que els seus escrits no contenen ni un bri d'ells mateixos en tant que escriptors, que fan com el capellà de Bearn que observa, posa el nas i l'orella fora del jo i dona forma a allò que ha recollit.

Cal que fem esment, però, que els paisatges i les atmoferes socials, les amistats, els amors descrits, les olors i els oratges, els àpats dels protagonistes i tants i tants aspectes de la novel·la, fet i fet, acaben per assemblar-se indefectiblement a allò viscut durant la infantesa i primera joventut de l'escriptor.

I és important remarcar-ho, això, perquè seguint l'argument acabaríem afirmant que la ficció no deixa de ser autoficció però amb una altra vestimenta.

La novel·la Mil nits per a no dormir, que teniu a les mans, també és autoficció.

El sintagma mil nits ens remet a una de les obres cimeres de la literatura universal. El llibre en què la dona pitja al màxim l'accelerador de la imaginació per tal d'estabornir la bèstia salvatge que depreda, humilia, expolia i, a la fi, mata. La bèstia és agotnada, protegida per la boirina del que sembla ser i no ser, però que sempre resta a l'aguait, a punt per a fer-ne de les seues. I aquestes seues són roïnes. Subjuguen. Fan feredat.

I arribat l'instant en què la béstia ensenyarà les urpes, l'escriptor sap que caldran mil nits, a ell també, per eixir-ne sa i estalvi.

Aquestes proses, les proses de Mil nits per a no dormir, totes curtes o molt curtes, llevat d'alguna de més extensió, de factura tan moderna, tot i que de temàtica diversa, es veuen travessades per un fil que les agrupa, que n'impedeix qualsevol intent centrífug, que les transforma en una amalgama literària en què cada part ho és en tant que fragment d'un tot. I el tot no és res més que les mil nits en què l'escriptor malda per apaivagar la bèstia.

Sovint, aquestes proses se n'estan de l'argument, com si hagueren fet seu el criteri que no cal cap mena de figuració per a l'art, figuració que, ben de vegades, fereix la creativitat. Com en un film, on hi ha qui creu que cal la narració, quan és justament aquesta, la narració, el factor que entrebanca l'autenticitat del film, que impossibilita el lliure discórrer de l'ull de la càmera que vol mostrar la bellesa de cada cosa.

En algunes d'aquestes proses l'argument, doncs, no hi és. En realitat no cal que hi siga, afirmaríem, ja que l'ànima flueix nua i, de vegades, torturada, en l'estat angoixant del moment.

El lector en resta estabornit.

El paisatge interior devastat, el jo més íntim i escondit, la reclusió en la nit fosca, sense ni un estúpid estel escadusser que trau la cara a través d'alguna clariana celest, la soledat, el dèficit d'amor, de sexe, la deriva cap al mal... Tot això queda exposat, el focus il·lumina i l'amagatall queda al descobert, i se'ns mostra de manera que atemoreix el mateix jo.

I quan ja veus perduda la partida és el moment en què l'àrbitre xiula la pròrroga. I la pròrroga és temps i són condicions noves, perspectives diferents: la desparició s'allunya i també el no-res. Però això ho descobrirà el lector, com també que la soledat és la xarxa que envisca, atrapa, i on el jo es troba bé i que no caldrà, doncs, desteixir-ne el filam.

Potser sí que decidim acompanyar en Kurt, el personatge de Lithium, una de les proses més reeixides, a robar la llum. Potser sí que pujarem al vaixell de Confessions d'una xiqueta malalta, un altre tros remarcable, perquè el vaixell és la metàfora i el mite de l'origen de tot, perquè l'únic que veritablement compta, al capdavall, és navegar.

I acabem. Mil nits de proses que paga la pena llegir sense cap mena de dubte.