Assaig de Poema
Companya, ens intenten trencar en estàtues oxidades
on el pas del temps faça estralls,odis i oblits recançats,
que oblidem per sempre el plaer i el pecat,que oblidem,
que no siguem mai més infants, que no siguem,
que dormim sense son i mengem sense gana
però abundantment, xuclant-t'ho tot,consumint-t'ho tot,
depredant-t'ho tot,fins rodolar per terra amb la panxa
unflada de vanitat, d'etanol i d'egoisme, que copulem
cadavèricament, rodolar i rodolar entre pixums
i sang i semen i llet materna que es tornà agra.
Companya, tot el que tens serà de tots i tot el que ets
serà un cor que t'eleva.seras vida i llum, la necessitat bàsica
com una renda, serà satisfeta, i trontollaran els estels
de cinc puntes en el firmament per tu.
Ara però, companya, et lliguen la llibertat a la cadena,
però no estàs sola. Seras i tindras, tu entre nosaltres,
nosaltres amb tu, totes plegades serem un rock de lluna plena
i tota l'alegria feréstega igual que cinquanta-cin-mil corbelles
somrient.
Tu i tots, companya, obrim ja els ulls, i el plor
que els anegaven i els anomenaven, la pena
horrible d’un passat cec, dóna pas a empremtes
de peus nuus que caminen fent-li front a la por,
cantant i vivint el dia a dia.
No mengem voraços, fem l’amor, i a dos queixos
engolim vent de llibertat, tenim tantes coses
i tan poques possessions!
Companya,tenim les ganes de riure i d'escriure, d'amics,
de pèls de gos, de veïnes insubmisses i de vida,
i sí, defensem la vida obrint-nos portes i finestres
al llibre que és guió en blanc de present.
I tanquem la ventalla a aquella taca de sang
en la paret,aquella lluna desagnada a la dagueria.
Obrim vies, camins, aixafant espines que oculten
els nostres rostres i alliberem vols d'oronelles
per tal que servisquen de brúixola a altres navegants,
obrim la muralla en estat de gràcia, a la mar
i la seua olor a sal,inspirem la llum i l'aire,els pessics tendres
entre les cuixes i la roba estesa a cada galeria.
Companya, tanca les comportes al silenci,
a aquell mutis sepulcral que ve del fons dels anys obscurs,
tanca l'espera als llops que grunyen i no canten,a la frustració
i les enveges mediocres, a les xafarderies dels mercats,
i obri la força al foc de la vida, de bat a bat...
Doncs en el discurs del lament només hi ha
un home sol que mor en un fred llit d'hospital
i un poble sencer que amb ell, agonitza.
o unes desnonades sense veu ni vot, sense existència
per la societat de consum.
No tingues por, companya, del què diran
altres ulls misògins que no són poble,
nosaltres som aigua i foc, terra i vent,
diminutes gotetes dolces i salades, salmaia,
mestissa,sèrum que no caduca ni tampoc
vol desespers, ni esperes estèrils,
humidifiquem cada vers i cada bes,
amb la ferocitat d’una lluita que és ble d'espelma,
per il·luminar la nit més hivernal i fosca
i deixar al nostre pas segles fecunds al rebost del país.
Companya, quatre rius de sang t’acompanyen,
és la benvinguda a la força de la pluja,
a la remor de les fulles,a la tardor groga
i als amples terbolins de vent de la primavera.
Alimenta les parts recòndites del cor,
secrets que alcen la revolta en cada cantonada
i en cada nit reposada del descans merescut.
Companya, ets una cadernera als cables de la llum,
una oronella que emigra, un teuladí humil, alada
i amb tots els colors contra el feixisme, la guerra o les presons.
Mentrestant el pare es preocupa pel seu fill,
tan rebel i inconformista, i de sobte es xafa
el dit índex amb la porta i se li gangrena
i li han d'amputar, mentre el fill va obrint camins
com allibera boques i l'exilien o intenten matar-lo
al fons d'un fosc carreró.
Hi ha una mirada què veu i cap concessió
en cap confessionari, succedanis de l'alegria
i gossos addictes a les drogues en les duanes,
els temples iracunds del costum a la violència,
i una cavalcada, amb el cor a trot, que fuig
de l'apatia i l' anhedònia i les llàgrimes incontenibles,
els dilluns i la mentida, els diumenges a la tarda,
i la celebració del mar que ompli el temps,
la tornada de l'home nou o el fill que acciona
el precursor de les coses vives, disparant el verb.
La mare fa com que no ho sap, i potser
entén massa la manera d'estendre's la roba,
de fer rantxos i emancipar-se de la soledat.
Companya,la bandera resta en cadascun dels nostres balcons
veient la revolta plausible i necessària d'un poble què renaix
com Xàtiva de les cendres, i sent les xiquetes marginals,
regirant contenidors de pobresa, esnifant benzol
o dormint el malson de la realitat, mentre la resta
viu explotada per llei divina de les multinacionals.
I el món rep el dispar,tret d’engany i manipulació,
la ganivetada que sega la tendresa,respirs insostenibles.
Aleshores, companya, uses el cos contra animàlies
de temps fatal i caduc, bèsties amb unglots esmolats
d'avarícia i corrupció,farcits d’ odis bíblics,
i amb ajuda fem recular fins la negra caverna d'on provenen
tots els botxins,tots els assassins, mentre altres cauen
en negres abismes.
Ells ens diuen i diran que no ens menegem,
que siguem callats i obedients,que mirem el passat
i vivim en aquella casa enderrocada,i tolerem l'intolerable,
sense aigua ni llum, que romanem al pas estèril del temps,
que ens omplim de mort i reprotxes, recriminacions i culpa,
i també que ens sentim menys mesquins maltractant a qui
per dessota nostre s'hi troba, que mirem el futbol o anem
a missa de dotze, que engreixem la panxa, que siguem
les seues titelles o bufons, i callem. Que callem, que fem
de la vida un nus de silenci i no pensem, i així la mort f
arà negoci,que no ens clavem en política,que aconseguim la fama
i un cop aconseguida la glòria romanem quiets i còmodes,
que follem tan sols en dissabte i deixem que Saturn
ens devore, ens esquartere, que cridem sobergs i orgullosos
“visca les cadenes!”, que vulguem la pau i defensem la injustícia
que ens lamentem i aguantem estoicament fam,fred,terror,
que això és d'homes-diuen- que cal ser home- diuen-
I ho fem, nosaltres ho fem, i ho hem fet fins a rebentar,
aleshores tot l'esparrac de cranis florits al cementiri
els envoltaran i cauran ells rebotant pels escalons,
i és aleshores que ells, tan prepotents, i que ho pensaven
tot lligat i ben lligat, pregaran a Déu, i no els servirà de res.
on el pas del temps faça estralls,odis i oblits recançats,
que oblidem per sempre el plaer i el pecat,que oblidem,
que no siguem mai més infants, que no siguem,
que dormim sense son i mengem sense gana
però abundantment, xuclant-t'ho tot,consumint-t'ho tot,
depredant-t'ho tot,fins rodolar per terra amb la panxa
unflada de vanitat, d'etanol i d'egoisme, que copulem
cadavèricament, rodolar i rodolar entre pixums
i sang i semen i llet materna que es tornà agra.
Companya, tot el que tens serà de tots i tot el que ets
serà un cor que t'eleva.seras vida i llum, la necessitat bàsica
com una renda, serà satisfeta, i trontollaran els estels
de cinc puntes en el firmament per tu.
Ara però, companya, et lliguen la llibertat a la cadena,
però no estàs sola. Seras i tindras, tu entre nosaltres,
nosaltres amb tu, totes plegades serem un rock de lluna plena
i tota l'alegria feréstega igual que cinquanta-cin-mil corbelles
somrient.
Tu i tots, companya, obrim ja els ulls, i el plor
que els anegaven i els anomenaven, la pena
horrible d’un passat cec, dóna pas a empremtes
de peus nuus que caminen fent-li front a la por,
cantant i vivint el dia a dia.
No mengem voraços, fem l’amor, i a dos queixos
engolim vent de llibertat, tenim tantes coses
i tan poques possessions!
Companya,tenim les ganes de riure i d'escriure, d'amics,
de pèls de gos, de veïnes insubmisses i de vida,
i sí, defensem la vida obrint-nos portes i finestres
al llibre que és guió en blanc de present.
I tanquem la ventalla a aquella taca de sang
en la paret,aquella lluna desagnada a la dagueria.
Obrim vies, camins, aixafant espines que oculten
els nostres rostres i alliberem vols d'oronelles
per tal que servisquen de brúixola a altres navegants,
obrim la muralla en estat de gràcia, a la mar
i la seua olor a sal,inspirem la llum i l'aire,els pessics tendres
entre les cuixes i la roba estesa a cada galeria.
Companya, tanca les comportes al silenci,
a aquell mutis sepulcral que ve del fons dels anys obscurs,
tanca l'espera als llops que grunyen i no canten,a la frustració
i les enveges mediocres, a les xafarderies dels mercats,
i obri la força al foc de la vida, de bat a bat...
Doncs en el discurs del lament només hi ha
un home sol que mor en un fred llit d'hospital
i un poble sencer que amb ell, agonitza.
o unes desnonades sense veu ni vot, sense existència
per la societat de consum.
No tingues por, companya, del què diran
altres ulls misògins que no són poble,
nosaltres som aigua i foc, terra i vent,
diminutes gotetes dolces i salades, salmaia,
mestissa,sèrum que no caduca ni tampoc
vol desespers, ni esperes estèrils,
humidifiquem cada vers i cada bes,
amb la ferocitat d’una lluita que és ble d'espelma,
per il·luminar la nit més hivernal i fosca
i deixar al nostre pas segles fecunds al rebost del país.
Companya, quatre rius de sang t’acompanyen,
és la benvinguda a la força de la pluja,
a la remor de les fulles,a la tardor groga
i als amples terbolins de vent de la primavera.
Alimenta les parts recòndites del cor,
secrets que alcen la revolta en cada cantonada
i en cada nit reposada del descans merescut.
Companya, ets una cadernera als cables de la llum,
una oronella que emigra, un teuladí humil, alada
i amb tots els colors contra el feixisme, la guerra o les presons.
Mentrestant el pare es preocupa pel seu fill,
tan rebel i inconformista, i de sobte es xafa
el dit índex amb la porta i se li gangrena
i li han d'amputar, mentre el fill va obrint camins
com allibera boques i l'exilien o intenten matar-lo
al fons d'un fosc carreró.
Hi ha una mirada què veu i cap concessió
en cap confessionari, succedanis de l'alegria
i gossos addictes a les drogues en les duanes,
els temples iracunds del costum a la violència,
i una cavalcada, amb el cor a trot, que fuig
de l'apatia i l' anhedònia i les llàgrimes incontenibles,
els dilluns i la mentida, els diumenges a la tarda,
i la celebració del mar que ompli el temps,
la tornada de l'home nou o el fill que acciona
el precursor de les coses vives, disparant el verb.
La mare fa com que no ho sap, i potser
entén massa la manera d'estendre's la roba,
de fer rantxos i emancipar-se de la soledat.
Companya,la bandera resta en cadascun dels nostres balcons
veient la revolta plausible i necessària d'un poble què renaix
com Xàtiva de les cendres, i sent les xiquetes marginals,
regirant contenidors de pobresa, esnifant benzol
o dormint el malson de la realitat, mentre la resta
viu explotada per llei divina de les multinacionals.
I el món rep el dispar,tret d’engany i manipulació,
la ganivetada que sega la tendresa,respirs insostenibles.
Aleshores, companya, uses el cos contra animàlies
de temps fatal i caduc, bèsties amb unglots esmolats
d'avarícia i corrupció,farcits d’ odis bíblics,
i amb ajuda fem recular fins la negra caverna d'on provenen
tots els botxins,tots els assassins, mentre altres cauen
en negres abismes.
Ells ens diuen i diran que no ens menegem,
que siguem callats i obedients,que mirem el passat
i vivim en aquella casa enderrocada,i tolerem l'intolerable,
sense aigua ni llum, que romanem al pas estèril del temps,
que ens omplim de mort i reprotxes, recriminacions i culpa,
i també que ens sentim menys mesquins maltractant a qui
per dessota nostre s'hi troba, que mirem el futbol o anem
a missa de dotze, que engreixem la panxa, que siguem
les seues titelles o bufons, i callem. Que callem, que fem
de la vida un nus de silenci i no pensem, i així la mort f
arà negoci,que no ens clavem en política,que aconseguim la fama
i un cop aconseguida la glòria romanem quiets i còmodes,
que follem tan sols en dissabte i deixem que Saturn
ens devore, ens esquartere, que cridem sobergs i orgullosos
“visca les cadenes!”, que vulguem la pau i defensem la injustícia
que ens lamentem i aguantem estoicament fam,fred,terror,
que això és d'homes-diuen- que cal ser home- diuen-
I ho fem, nosaltres ho fem, i ho hem fet fins a rebentar,
aleshores tot l'esparrac de cranis florits al cementiri
els envoltaran i cauran ells rebotant pels escalons,
i és aleshores que ells, tan prepotents, i que ho pensaven
tot lligat i ben lligat, pregaran a Déu, i no els servirà de res.
Comentarios
Publicar un comentario