8 de Març

Des del 19 de març de 1911 se celebra El Dia Internacional de la Dona o Dia de la Dona Treballadora, on en aquesta última nomenclatura s’inclou la condició de classe (treballadora) en la commemoració. Pretenem que tots els dies de l’any siguen 8 de març on les dones, totes, sense distinció per edat, ètnia,orientació sexual, etc. puguen exercir el seu dret natural i individual a participar juntament amb els homes en l’àmbit laboral i en la participació ciutadana en igualtat de condicions i oportunitats. La justícia no naix d’unes lleis, sempre consensuades (quan no imposades) i la legalitat. La justícia naix de la llei natural de l’equivalència. Així, no és més just o justa qui dóna a tothom el mateix sinó qui dóna a individus, indivídues i/o col•lectius just el que necessiten. La no demanda no vol dir manca de necessitat, i ací entrem en el que considerem necessari i no, i més tenint en compte el món enriquit (perquè un altre l’hem i l’estem empobrint) en el qual vivim, o sobrevivim, un món que crea necessitats supèrflues que es podrien resumir totes, d’una manera simplificadora, en hams que enllacen directament amb la vanitat humana: un cotxe més car, una televisió de plasma, una ostentació estúpida, no tan sols de poder adquisitiu i béns materials, sinó també en l’esfera de la influència personal (ésser més atractives i templats, tenir major poder de persuasió i/o fals carisma, etc, etc).

Però no ens desviem de tema principal. Des de l’inici de la primera Revolució Industrial, la població de gènere femení dels sectors populars, va anar incorporant-se al món del treball assalariat. Ja treballaven abans, i tant!Però no remuneradament, i molt a sovint a la llar. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.L’origen de la commemoració del 8 de març es remunta a la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, i en l’ incendi d’una fàbrica on treballaven al voltant de cinc-centes persones, en la seua gran majoria dones immigrants joves i que van morir cremades i intoxicades pel fum. El 8 de març de 1908 morien 129 obreres en vaga a l'incendi de la fàbrica Cotton de Nova York, provocat pel mateix empresari.

Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del s. XIX, l'aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l'edat de treball de les criatures, la prohibició de l'horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los, juntament amb alguns homes (pocs) igualitaris i que comprenien que aquestes mesures beneficiaven a totes i tots les treballadors. D'aquesta experiència, els Països Catalans  no en va quedar al marge. N'és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d'Igualada van fer l'any 1881, en demanda de millors condicions de treball.Hui en dia continua havent una feminització de la pobresa, a nivell mundial, i al nostre País també. S’utilitza aquest col•lectiu més vulnerable per explotar-lo sota convenis laborals gens justos, treballs no qualificats i se les posa impediments, sovint des del mateix nucli familiar, per accedir a una formació que les allunye de l’exclusió o la marginació social, i se les nega (sovint amb prejudicis socials) els seus drets sexuals i reproductius. Com a resposta a pal•liar aquest ordre establert de qüestions va nàixer el feminisme o moviment feminista.El feminisme és el conjunt d’idees i accions que a mitjà i llarg termini busca la igualtat entre totes les persones, independentment del gènere d’aquestes.El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe i el gènere són també categories d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.A dia de hui,  en l’àmbit laboral, moltes dones han perdut la feina o han vist com es precaritzaven encara més els llocs de treball. Els serveis d'atenció domiciliària, les treballadores de la llar o les treballadores de residències de la gent gran, així com altres sectors molt feminitzats que, a banda de dur a terme una feina molt dura i precaritzada, han estat abocades al patiment constant pel benestar de la seva salut i la dels que les envolten. Els confinaments domiciliaris, en comptes de fer augmentar la corresponsabilitat en les tasques de la llar o les cures a les persones dependents, ha fet sobrecarregar encara més les dones, sobre les quals ha caigut el pes de totes aquestes tasques. La llar es va convertir en l’espai de treball, cures i educació dels infants, tot alhora i amb recursos insuficients. Tot això sense haver una regularització nacional dels pisos de lloguer.A sobre si es tracta d'una dona migrant, la precarietat se summa al racisme.Les dones també pateixen violències des de les institucions, cal destacar que avui dia encara no està assegurat un avortament lliure i gratuït per totes.

Tot plegat el feminisme ens beneficia a totes, però també a tots. Quin home no ha sofert la humiliació d’altres homes- o fins i tot alguna dona- pel fet d’ésser sensible? Hi ha categories o característiques únicament femenines i únicament masculines? Obviament no. Ni la raó és una propietat exclusivament de l’home, ni la sensibilitat és una propietat exclusivament de la dona. Som persones. I com a persones podem trobar tots els grisos. Jo preferisc els colors. Tots els colors contra la hipocresia i contra les desigualtats socials. Ara ens toca als homes pujar al tren de la modernitat líquida, revisar els nostres valors i actes (i el pensament és una acció) i plorar tot el que el patriarcat ens ha fet engolir a base de moralines, ordres o bufetades. I després riure, junt a les nostres companyes. Lluitem juntes, anem junts. La Humanitat té dues ales, si una està feble, el vol és impossible!