De vegades, es cansa d'ésser

 

Allargava la mà i tocava el tacte rugós de les ombres i la seua bruta violència, fregava les fronteres amb rebel·lia, el suau lloc on jo i el meu aire acabava i començava la condemna de vidre esmolat d'aquells botxins que li feien la guerra. Va ser pressa o morta per això, però ella es posava cabuda i no, no volia entrar al taüt, malgrat l'ansietat i els remordiments, la terrible culpa d'un déu que cardava amb porcs, i la llibertat era l'arma que la feia ressistir,tot i que la gent la feia desfilar pel llindar d'un fosc abisme nacional i catòlic i apostòlic. I la por, l'horrible terror d'ésser assenyalada, pels mateixos terroristes que intentaren assassinar-la, i ella, rebel i invicta, amb l’ única arma d’un bes en la recàmera i una abraçada, obria la vida, fecundant l' alegria. El poble sap d'espines i flors que traspassen límits,i naixen cada dia, esssent parides cada dia. Ella esdevenia plena, com la seua veu que saluda en el carrer i la meua li responia sempre fraterna. Fins i tot quan no era preparada per acomodar un bes,el seu cos, en els seus abrils incandescents i tot el que era, rotund com un món feréstec,des de la riba de la indiferència, veia la tronada passar, passar de llarg,i l'empenyia amb solemnitat i sense ampul·lositats, humilment,per oblidar tot dolor, tot rancor. L'odi es desintegra en un vol tendre de papallones. A cremadent els assassins pacten amb el temps, perquè no els devore cruelment ni els deixe amb l'ànima trencada i esmolada com cristalls en la faringe, caminen i procuren encendre focs en mi, en fosca hora, enmig d'una guerra, de la qual jo no hi participe ni hi participaré, amb el seu posat masclista on Saturn devora els seus fills. Intentem ella i jo un armistici amb les animàlies que ens intentaren doblegar i a sobre acusar. Som poble unit i digne,i cansat de patir, de mastegar maltractes i ús i abús de nosaltres mateixos. Mentre ells gaudien, nosaltres premiem a dos queixos els despropòsits, la seua enveja i la nostra culpa, però ja no,ja no esperem res més ni res menys, per encetar l'alegria per fi.Paratges de pins i carrasques, oliveres i garrofers, esbarzers, actes ferms d’esperança per bandera on cossos cadavèrics i cremats d’un opac negre no saben gaudir del repòs ni de la frescor d'uns peus descalços a vora mar, en la tendresa d'un estiu mediterrani sense taurons, plens de mort i de dents,ens persegueixen però.Dues hores d'insults són la seua bandera als ulls i enmig de dues consciències,hi haurà el seu infern. Ells no volen ni saben reconèixer el respecte al proïsme, ni l'amor arrapant-se al temps en un mural nocturn, al racó de l'escala on sols caben elles. I tornen a bordar els llops tirànics i famolencs a través de la cortina grollera de cap firmament. No importa. De veres que no fa mal qui vol, la vida sempre obri camins de pa i ella té la capacitat de trenar la farina sense perdre el fil i, sense dubte el que volem és possible, malgrat qui siga, perquè s'entén que ella i jo cantem afinadament la mateixa cançó. I de res ens val el passat, val l'alegria de tornar a començar de zero, començar d'amor, trobar el bagul amagat de la infantesa i passar pàgina d'un llibre molt feixuc d'un dolor que ens varen provocar. L'hivern descendeix calorós i intemporal,totes les estacions duran una aroma a romer, i hi haurà un àngel pixant-los a sobre en cada font, els taulells de casa semblaran més bonics del normal i també hi haurà trenta tres minuts per plorar amb vosaltres de pur agraïment i alegria en la claror dels carrers.El miserable brogit de morts i d’estàtues en el pas del temps seguiran el seu curs,lluny de verbs incondicionals, com titelles en bicicleta, que no mai es rebel·len contra la tristor ni la mort,ni són força viva. Són fisonomies esparracades de llavis que no són boques, que anomenen monuments, tristament i pusil·lànime,i vanitosament veneren la noblesa de la història hipòcrita , cadàvers insignes. Mentrestant nosaltres prendrem un gelat a una plaça anomenada Llibertat.Entre vosaltres. I també hi haurà els treballadors votant l'esquerra i la independència, i el poble que fa dels anhels col·lectivitzacions. Ara per fi caminem al mateix ritme, sense perdre el temps, omplint el temps de vida, i no la vida de temps,i sense ells.Saber-ho fa que es propague fins el present el breu pervenir del passat d'ella, inútil ja, inservible, mort i que ja no li pertany, i és només, el passat del seu pervenir, el seu alliberament i la nostra joia atroç. Ara però, passat el temps, desperta encara cada nit,i a palpentes encèn el llum,l’obaga de la humiliació és infinita i a voltes ni amb la llum del sol s'arranca la ceguera, la vergonya,una culpabilitat domèstica,massa familiar. No, no dorm bé, no menja bé, reviu nits d' un amor caust horrible d‘espetecs trencadissos al cor i d’ il·lusions al poal del fem, etzibades i colps de puny, la mortalla en vida cosida amb odi i rancor per qui volia estimar, de plats trencats entre discussions, i crits, i els infants plorant, i burles dels veïns per la seua aparença, i certes virtuts i dons exhaurits, com un aqüífer dessecat, brutalment sec. I sobretot una solitud esgarrada, i por, molta por, terror infinit i sense pal·liatius. Muda,desperta encara a vol ras del malson sense conversa amb cap amic o germana, o veïna o amiga. Sent que hi ha coses que no es poden contar , que no deu de contar i es posa barrots o burkes psicològics a la llibertat sense lligar l'amor als seus pobres ossos, amb una angúnia ventral i una ansietat hepàtica. Desperta encara i boça la vida insomne en un mos de passat que intenta aparcar en algun lloc perdut de la ment, entre murs i parets que propicien l’oblit, per començar de bell nou estimant-se com ningú la va estimar, i se’n recorda de sa mare, just abans de caure rendida al llit, i dorm unes poques hores, vestida. Desperta encara massa matí en aquests temps de crisi i de solidaritat paupèrrima, ja que cap persona li ofereix un plat de brou, encara que continga tan sols un cigró, i ve a gitar-se de nou al costat buit del seu  millor amant; La solitud. Però s’alçarà de nou, es llavarà la cara, potser no es pentine , no li fa falta, és bellesa al natural com una primavera conreada com un camp d’arbres fruitals sobre aquesta terra fèrtil i digna, i no oblida que la terra és dona , la nació és dona, mare d’infinits parts d’amor. Amb suor, força i paciència, com sembren la terra els llauradors, germinarà i no esperarà ja més el pur i bell trenc d' alba. I es defensarà de tots i totes aquells que no volen que siga qui és. Aleshores començarà a llaurar-se el bancal de mots i s’exiliarà alegrement de la ceguera, la sordera ,la mudesa, la impotència i el terror. Es trobarà nua i alliberada, joiosa tal com ella és, tal com va ésser, i descansarà tota la nit, fins que els seus bells ulls guaiten el trenc d’alba present, i fet tan sols i únicament per ella.I per a ella, la nova benvinguda.Llavors jo podré descansar.