De vegades, es cansa d'ésser

 

Ella allargava la mà i tocava el tacte rugós de les ombres en la paret i la seua bruta violència. Resseguia les línies amb la punteta dels dits, cada record agre, cada memòria esquinçada.I jo era al suau lloc on el seu aire acaba i comença una altra vida que res sabia del que ella havia patit i sobreviscut. Més o menys ella ara era una dona de vidre,escletxat per un botxí,un mascle.Va ser pressa i presa d'ell, i ella va haver d'alçar-se sobre quatre potes com un animal, malgrat l'ansietat i els remordiments, la terrible culpa, eixa que s'inculca en sermons a Déu. La resta del personal? S'ho mirava amb indiferència o no en sabia res, mentre ella desfilava pel llindar d'un fosc abisme nacional,catòlic i apostòlic.

La por és l'horrible terror d'ésser assenyalada. I els mateixos inquisidors són botxins, mentre que jo, indefens, tan sols tenia per única arma una abraçada en la recàmera. No obstant el Poble, el nostre Poble sap d'espines i flors que traspassen límits,que naixen cada dia, que són parides cada dia.

Ella esdevenia plena i en pau quan la seua veu saludava en el carrer i la meua li responia sempre fraterna. Fins i tot quan ella no era preparada per acomodar un bes,el seu cos, en els seus abrils incandescents defensava una alegria que estava per vindre, rotunda com un món feréstec. Però altres veïns,des de la riba de la indiferència, veien la tronada passar, passar de llarg,i empenyien un dol incrustat en l'ànima d'ella...

L'odi es desintegra en un vol tendre de papallones, si renaixes a l'estima.Per això,a cremadent jo intentava que ella pactara amb el temps, perquè no la devorara cruelment i apedaçara la seua ànima trencada i esmolada com un cristall. Tot és començar a caminar, procurant no pensar-hi massa, l'anàlisi duu a la paràlisi. Ja vindrien altres temps d' encendre focs en blanca hora! Li vaig proposar l'armistici entre ella i les animàlies que intentaren doblegar-la i a sobre acusar-la. Som Poble-li deia- unit i digne,cansat de patir, de mastegar maltractes i ús i abús de nosaltres mateixos!

Mentrestant qui va provocar aquestos aldarulls,semblava que gaudia d'impunitat,però en realitat premia a dos queixos els despropòsits, la seua enveja i la nostra culpa. Un maltractador psicològic,que no sap encetar cap alegria. Algun dia ella volaria per sobre el dolor, per sobre de paratges de pins i carrasques, oliveres i garrofers, i els seus actes serien ferms d’esperança. Hissaria per bandera un cos, el seu, mentre el narcissista arribaria a un atzucac cremat d’un opac negre i altre soldat li faria tastar la tempesta.

De moment, això no ens interessa. M'esforce per tal que ella es refaça en la frescor d'uns peus descalços a vora mar,i en la tendresa d'un estiu mediterrani sense taurons. Sabem-nos fràgils sabem que en dos minuts pot insultar-se tota la vida, i enmig de dues consciències brotar un infern. Vull saber reconèixer-la, instaurar el respecte refet,i que mai més tornen a bordar els llops tirànics a través de la cortina grollera de cap firmament. No importa si no és recíproc i no pots donar ara el que et done. La vida sempre obri camins de pa i ella té la capacitat de pastar la farina de la ressurrecció. Jo ho sé, jo crec en ella, i sense dubte el que volem és possible, malgrat qui siga, perquè s'entén que ella i jo cantem afinadament la mateixa cançó.

De res ens val el passat, val l'alegria de tornar a començar de zero, començar d'amor, trobar el bagul amagat de la infantesa i passar pàgina d'un llibre molt feixuc d'un mal que li varen provocar. L'hivern descendeix calorós i intemporal,totes les estacions duran una aroma a romer, i hi haurà un àngel pixant en cada font, els taulells de casa semblaran més bonics del normal i també hi haurà trenta tres minuts per plorar amb mi,de pur agraïment,l' alegria en la claror dels carrers.

El miserable brogit de morts i d’estàtues en el pas del temps que no suporten els atemptats soferts,seguiran el seu curs,lluny de verbs incondicionals, com titelles en bicicleta, que no mai es rebel·len contra la tristor ni la mort,ni són força viva. Són fisonomies esparracades de llavis que no són boques, que anomenen monuments, tristament i pusil·lànime,i vanitosament veneren la noblesa de la Història hipòcrita , cadàvers insignes que no participen ni prenen partit.

Mentrestant nosaltres prendrem un gelat a un carrer anomenat de La Llibertat. I també hi haurà els treballadors votant l'esquerra i la independència, i el Poble que fa dels anhels col·lectivitzacions. Ara estem disposats a caminar al mateix ritme, sense perdre el temps, omplint el temps de vida, i no la vida de temps,sense uniforme ni marcialitats estúpides.Saber-ho fa que es propague fins el present el breu pervenir del passat d'ella, inútil ja, inservible, mort i que ja no li pertany a ningú, i és només, el passat del seu pervenir.

Ara però, passat el temps,ella desperta encara cada nit,i a palpentes encèn el llum,l’obaga de la humiliació és infinita i a voltes ni amb la llum del sol s'arranca la ceguera, la vergonya,una culpabilitat domèstica,massa familiar. No, no dorm bé, no menja bé, reviu nits d' un amor caust horrible, d‘espetecs trencadissos al cor i d’ il·lusions al poal del fem, etzibades i colps de puny, la mortalla en vida cosida amb odi i rancor per qui volia estimar, de plats trencats entre discussions, i crits, i els infants plorant, i burles dels veïns per la seua aparença, i certes virtuts i dons exhaurits, com un aqüífer dessecat, brutalment sec. I sobretot, una solitud esgarrada, i por, molta por, terror infinit i sense pal·liatius.

Muda,desperta encara a vol ras del malson sense conversa amb cap amic o germana, o veïna o amiga. Sent que hi ha coses que no es poden contar , que no deu de contar i es posa barrots o burkes psicològics a la llibertat sense lligar l'amor als seus pobres ossos, amb una angúnia ventral i una ansietat hepàtica. Desperta encara i boça la vida insomne en un mos de passat que intenta aparcar en algun lloc perdut de la ment, entre murs i parets que propicien l’oblit, per començar de bell nou estimant-se com ningú la va estimar, i se’n recorda de sa mare, just abans de caure rendida al llit, i dorm unes poques hores, vestida.

Desperta encara massa matí en aquests temps de crisi i de solidaritat paupèrrima, ja que cap persona li ofereix un plat de brou, encara que continga tan sols un cigró, i ve a gitar-se de nou al costat buit del seu millor amant; La solitud. Però s’alçarà de nou, es llavarà la cara, potser no es pentine , no li fa falta, és bellesa al natural com una primavera conreada com un camp d’arbres fruitals sobre aquesta terra fèrtil i digna, i no oblidarà mai més que la terra és dona ,que la Nació és dona, mare d’infinits parts d’amor. Amb suor, força i paciència, com sembren la terra els llauradors, germinarà i no esperarà ja més el pur i bell trenc d' alba. I es defensarà de tots i totes aquells que no volen que siga qui és.

Aleshores començarà a llaurar-se el bancal dels mots i s’exiliarà alegrement de la ceguera, la sordera ,la mudesa, la impotència i el terror. Es trobarà nua i alliberada, joiosa tal com ella és, tal com va ésser, i descansarà tota la nit, fins que els seus bells ulls guaiten el trenc d’alba present, i fet tan sols i únicament per ella.I per a ella, la nova benvinguda.Llavors jo podré descansar.