1978

 

Vicent Andrés Estellés feia 54 anys. Jo feia tres mesos que m'havien parit, damunt d'una terra. Eren temps convulsos, els amics eren tots,i els enemics també. Els Legionarios de Cristo apallissaven en la Universitat, hi havia vagues obreres que acabaven amb hòsties i carreres davant els grissos. Abandonaven,en un mutis, la bandera republicana,i les paneroles anaven acomodant-se en les poltrones. L'Església continuava sense tenir cap tipus de compassió ni pietat, “A Dios rogando, y con el mazo dando”,i el poble engolia massa fel, immerescudament. L'odi refeia el camí perdut, per donar peu a la mort de qui ho mereixia.Però qui era torturat i ajusticiat èrem nosaltres: Gustau Muñoz, Puig Antich, els cinc de Gasteiz...La nostra lluita, que era i és la lluita de totes, és fer créixer un arbre mediterrani, el nostre,des d’on brotar amor i llibertat,pa i terra, trencant els marges dels bancals,les fronteres de l'estupidesa, tan “democràtica”!Fer florir abelles d'aigua i no esperar ningú. La rancor no habitava més que en la mala llet agra amb que la mamà ens va alimentar, era fartera de jorns plens de boira i opressió. Passats els anys,no hi ha ningú que ens puga fer mal ni bé,i en el segon origen de la nostra essència trobem els perquès d'un procés infinit. Renunciem a tenir raó, a fer judicis summaris i a ésser acceptats. Som qui som. Car ens hem convertit en un punyal,a base de plors i garrotades. Tot era daurat quan les persones no es feien la guerra les unes a les altres, no ens sabíem sols, èrem lliures i ens acompanyava el crit ancestral de primigènia natura humana.Però, algun cop en la vida peninsular s'hi havia viscut en harmonia i pau? Varen encadenar la gent a la propietat privada,a cadascú li donaren unes molles de pa, per fer-los creure que podien viure per sobre les seues capacitats, els lligaren a la por, al dolor i al patiment,i ens varen prohibir pensar el que diem,sentir tot el que pensàvem.Recollim les ales, els fruits saborosos, i els ofrenem als famolencs i als pobres,peruqè ens alcem altra vegada dempeus, a la forja invicta del present.Mentre, la terra gira i gira indiferent,o això sembla, i els brokers, els fiscals i certs lletraferits forniquen adúlters amb secretàries en la foscor, cobrint les ejaculacions més tristes i obagues. No hem claudicat, hem aclarit el nostre odi a la mort esnifant lluna en el wàter o follant amb tot déu pels racons bruts de la ciutat i entre pixums.Invictes, proclamem la lluita feroç per la tendresa que ens neguen,que ens negaren des d'infants, per fer florir la nostra llum il·limitada i conèixer-nos un poc més el cor despullat, per sentir la potència il·luminada d'uns mots,i el pensament, com si fóra una metralladora, sense ignoràncies ni cegueres. Defensem la sensibilitat del gibrell que altres trencaren, o això intentaren, sense sentir-nos ni mal, ni culpables, ni tristos pel que puguera haver estat i mai fou ni és. Entrem al llit nocturn, vestits de soledat, i ens acompanyen les escomeses dels wàters,temptacions de disseny que fan fàstic, melangies inútils,i fem un foc magnètic que surt d'alguna part de la nostra gola inflamada, o de la gola dels nostres avant-passats, fins a escampar-se per totes les puntetes dels dits de la ciutat. El telèfon mòbil resta immòbil. No donarem més informació a l'enemic.Passats 42 anys de circ,volem que ens tornen, si volen, tota la tendresa balafiada. Ens pesa el cor com una basarda casolana, o potser és l' insomni o la vellesa que ens afebleix l'enteniment i permet als dimonis interns sortir en una pluja grotesca de malentesos i altres coses massa clares com la repressió a la rebel·lia. Dagues d'amargor i tristesa s'escamparen per nits on patiem en silenci, en veure com els cocodrils corrompien la Transició. Volíem sentir que amb el temps i la lluita,i unes carícies psicològiques ens refaríem, amb sinceritat mútua, amb complicitat d'animals humans i fidels, ens podríem salvar de la derrota i de la destrucció. L'entrenament donà els seus fruits, i el temps de treballar junts, de dinar en la mateixa taula ha arribat ja. Des del negre finestral veig els nassos podrits dels feixistes, són els mateixos d'abans , els mateixos de sempre, i corren en vicis,etanol, casino, euros, cocaïna i còpules de cadàvers, mentre ens vomiten la seua moral hipòcrita. Tot això no ens pot elevar, i hem de viure i deixar morir,aprendre a no patir més,tot són dúctils territoris d’obacs penons on mai més posarem un peu,malgrat tot, malgrat jo,malgrat vosaltres.La humil però forta barca rema ara a favor del vent del poble,ens ocupem de nosaltres mateixos, ens acceptem com som,mentre evitem les acusacions de la Fiscalia a la dissidència, judici fred de qui està condemnat a manar. Som una illa silenciosa, vorejada per ànimes de mariners que no vesteixen d'uniforme,que tot ho saben i tot ho callen, no per por, sinó per respecte. Amb milers d'oblits per assassinats, lluitem ara plegats amb cors per timó, pedagògicament i a voltes, sense mots, que es moren de pura ràbia, car ens ofén la imposició d'obligar-nos o prohibir-nos el bes en la recàmera, l'empatia que ens ajunte, de tornar a ésser ciutadanes i no súbdits,d'encoratjar el present amb abraçades sense simulacres i celebrar per fi, que mai més morirem en dols.Que els descendents i els pares de la traïció del 1978, descansen en pau. Ha arribat, per fi, el nostre temps.S'encetava però aquest mil·lenni presidiari,22 anys més tard, on es confón allò privat amb allò públic, i es juga amb la mentida, les mitges veritats no mai emancipen, la hipnosi col·lectiva dels mass media fa que elles i ells odien sense motiu, envegen sense motiu i, sobretot,a tots ens intenten esclavitzar amb la por. A més alienació, major consum.Juguen amb la mentida,una falsetat repetida fins el fàstic esdevé, veritat. Amb la poesia no es juga. La poesia és eixe brau que sagna,ferit, com sagna la Democràcia en executar innocents, a cap plaça anomenada Llibertat. Però, qui és innocent? Jo ja no hi ha ingenus i sincerament ens hem fartat de fer d'advocat del diable. Hi ha allò etern de la trista Història de la Humanitat, reptant com una sargantana, per sobre la ruta de la sang i del semen, determinant-ho tot. La informació què se'ns permet és pur joc vanitós,pur paripè per subjugar,i la jugada és perfecta; Llocs comuns de la histèria i del recel i llocs privats i privatius on s'estableix l'estratègia de guerra psicològica i guanys econòmics. No s'apureu, tot menys apurar-se. La banca sempre guanya. El poder enfronta la gent entre ella, i ara, el contrari del que es diu, és la veritat, si més no, tot té doble o triple lectura.Mals temps per la lírica en l'època de la destrucció del respecte i de la llibertat, de l'amor en definitiva.Hi ha morts insignes i ídols, cementeris plens de bones intencions,hi ha l'aïllament i les mines anti-persones, l'isolament i el metre i mig de distància social, la lluita contra uns virus o més, i la mascareta que és per als lletjos d'esperit i alguna cosa afegida,hi ha Jesucrist amb dos revòlvers i Julen Assange què el condemnen per narcissista, ciberactivismes d'anar per casa i hackers anarquistes a Amèrica Llatina,hi ha Centrals Nuclears a punt per la rebentada,hi ha un Procés que no acaba mai...Finalment, ens haurem d'acostumar a que les coses no funcionen bé.Em negue. Igual que aquest Estat d eles Coses, va tenir un inici, ha d'haver un final.O ells o nosaltres. Tenen el que es mereixen. Tenen el que han anat sembrant. Podríen respectar, fins el moll del ossos, fins el moll tendre, que dubte molt que tinguen, dels seus miserables ossos, a unes persones humanes què pateixen massa ja de per sí soles, i que no pretenen res, ni enriquir-se. Sinó ajudar i donar coratge,en la revolta d'un somrís, amb cançons i poemes. Podríen deixar-nos en pau i fora d'aquesta “cursa de rates”, i assumir que mai serà allò que volen (si és que volen es, vull dir, estimen), encara que els dolga?La resposta sempre és no. En majúscules. Compartim els fotons què vesteixen de llum cada ple dia, però no les abraçades ni els besos. És per mi i per la resta que el seu, no amor, sinó sexe, serà sempre desafortunat, reptant com una serp que obeeïx la tirania d'un firmament infinit,de culpa, càstig i enveges. Escric joiells arrebatats al meu viure,furtats com fan els polítics corruptes com ells,a diferència que la nostra motivació és subjecte i objecte al mateix temps: les lúcides retines veuen la tàctica d'aprendre com som i qui som, doncs autoestima és llibertat. Però ells,darrere l'obaga màscara i el dissimul què practiquen, només volen diners,sempre. O posició social.Ací,entre quatre parets, com quatre barrots, com quatre franges roges,hi ha un rostre parit de nou,parit ací,damunt d'una terra. I que no mai, voldrà saber res d'eixos hipòcrites narcissistes.La fornera ens lliura quatre pans per alimentar-nos, i l'aigua ve de la pluja,no de tempestes que desertitzen el territori. Ara els aqüífers són secs però fèrtils en sentiments, cosa que a ells els manca, per ésser morts vivents. Ens alegrem el cor amb les roses d'espines d'equivalències i els seus pètals viscerals de vermells com postes de sol,als crepuscles del mite de les maldats i les bondats, amb els i les meues germanes, les de de veres. L'operadora telefònica ve a substituir els rectors de les esglésies, i les psicòlogues, i els soldats de llibertat vetllen cada bri marginal per nosaltres. Desobeïm un destí què havíen prefabricat per tot n poble, molt abans de voler menjar-nos. Sonen sirenes policials i d'ambulàncies,durant la llarga nit en la que, despert,esperem una aigua vital de respecte que sane la malaltia de la nostra gent, la qual sol oblidar que cada home és diferent.Hi ha també poetes que no tenen vanitat, encoratgen la gent en trencar-se en petits vidres l'alba,a la matinada de les andanes del treball sofert,sense orgull,humils com l'obrer vençut al qual acomiaden als 53 anys. La llengua resta disposada a trenar bales en teixits socials on hi abunden els seus cors negres, mesclats entre nosaltres, ostentant el poder, fent de la vida fang i sang i resant a Déu o a Buda o a altres esoterismes que no tenen cap sentit per nosaltres. I si cal disparar, doncs es dispara. El bastiment del poble s'enfila en cada barri, la llengua esdevé un fruit saborós i estimat,carregada de futur i també ancestral en mots justos per dir la paraula precisa i no altra en l'exacte moment, o rebentar cranis ja morts sota aquest sol que ho crema tot,tot ho dóna i el vent cavalca en sis cavalls salvatges, desbocats, cap al fum de la plata, per ells.A voltes se'ns moren les paraules, de pura ràbia. Ells, sangoneres,necessiten d'altres nocturnitats,per salvar-se,un present millor de realitat,i un futur pròxim de primaveres, que mai arribarà, doncs són animàlies que no volen, que ho xuclen tot, paràsits que no entenen altra llei que la del garrot.Només el poble salva el poble. I han abusat massa de la nostra bonhomia i generositat. Ara, Jesús de Natzaret, va amb pistola, sóc tots i ningú, em trobareu a qualsevol cantonada o suburbi, per disparar-los un tret al cap, només perquè un altre món ha d'ésser possible,lluny dels seus violacis desarrelaments, amb l'infinit al palmell de la mà.Des de les mans del poble. Les mans dels infants sortiran per perdonar-nos, a aquesta banda de la mediterrània, per enfonsar-se al flux del nostre viure, ja majoritari i que hem aprés a plorar. Quan u plora per quelcom, també aprén a defensar-ho. És així com moriran. Quan? El dia menys pensat. La qualitat del jorn es forjarà cada matí a despit del sol que ara crema,a la boca de la nit escoltaran el jazz i moriran, com paneroles a la cara oculta de la lluna humiliada. La solitud de la ciutat ens agafa de la mà i ens fa escoltar però els ocells de la pau,en calma,marejats per la contaminació lumínica de València, l'Horta, Països Catalans. Mentre dins del seu cor de fusta, la gola proclama un himne feixista i viciós. El cel plora pel temps que fa que no podem viure tranquils.Per a que visquen els bons, han de morir els i les dolentes. És així, la mort forma part de la vida, igual que la nostra ràbia,eixa necessitat trista per ser imprescindible. Ploguen les armes als nostres i que cadascú soterre els seus morts!

FOTOGRAFIA: "El Abrazo"Joan Genovès.