1978

 

Vicent Andrés Estellés feia 54 anys. Jo feia tres mesos que m'havien parit, damunt d'una terra, una terra prou dura, fill de reus. Eren temps convulsos, els amics eren tots,i els enemics també. Els Legionarios de Cristo apallissaven en la Universitat entrant metralleta en mà, hi havia vagues obreres que acabaven amb hòsties i carreres davant els grissos, i ací els atemptats els cometia l'extrema dreta, contra Fuster, Sanchis-Guarner, etc. Abandonaven,en un mutis, la bandera republicana,i les paneroles anaven acomodant-se en les poltrones. L'Església però continuava sense tenir cap tipus de compassió ni pietat (llevat de Tarancón a qui li desitjaven la mort); “A Dios rogando, y con el mazo dando”. El Poble engolia massa fel immerescudament, hi regnava el terror. Les mares aconsellaven els seus fills; “Per l'amor de Déu, no us claveu en política!”. L'odi feia un camí dels que havíen guanyat la Guerra, per donar peu a la mort de qui no ho mereixia.Èrem torturats i ajusticiats: Gustau Muñoz, Puig Antich, Miquel Grau...En Via Laietana es deia que el Poble ara podia triar amb una Constitució. Res més lluny de la realitat, hi havia molta por...

La nostra lluita, que era i és, la lluita de totes, era fer créixer un arbre mediterrani, el nostre,des d’on brotar amor i llibertat,pa i terra, trencant els marges dels bancals,les fronteres de l'estupidesa, tan “democràtica”!Fer florir abelles d'aigua i no esperar que ningú ens recompensara per això. Per els nostres pares era la lluita, per tothom, tot! Però la rancor habitava en la mala llet agra amb que la mamà ens va alimentar, era fartera de jorns plens de boira i opressió. I així i tot, tinguérem els nostres màrtirs.

Passats els anys,no hi hauria ningú que ens puguera fer mal ni bé,i en la Transició, segon origen de la nostra essència, trobaríem els perquès d'un procés infinit i, sincerament, de destrucció de la Nació. Renunciàrem a tenir raó, a fer judicis summaris contra botxins com Billy el Niño, i a ésser acceptats en un Estat uniforme o pretesament uniformitzant; Espanya. Som qui som. Car ens hem convertit en un punyal,a base de plors i garrotades. Els bascos votaren NO. Els Països Catalans estàvem segrestats per la por. Tot el que va ser daurat quan les persones no es feien la guerra les unes a les altres, ara no servia,ens sabíem sols, i no èrem lliures però ens acompanyava el crit ancestral de primigènia natura humana. Algun cop en la vida peninsular s'hi havia viscut en harmonia i pau? Varen encadenar la gent a la propietat privada i a cadascú li donaren unes molles de pa, per fer-los creure que podien viure per sobre les seues possibilitats econòmiques, els lligaren a la por, al dolor i al patiment,i ens varen prohibir pensar el que diem,ni sentir tot el que pensàvem.

Però ara el temps no ha degotejat debades; Recollirem les ales,i expandirem els fruits saborosos, els ofrenarem als famolencs i als pobres,perquè ens alcem altra vegada dempeus, a la forja invicta del present.Mentrestant,sabem que la terra girarà i girarà indiferent,o això semblaria, i els brokers, els fiscals i certs lletraferits fornicaran adúlters amb secretàries en la foscor, cobrint les ejaculacions més tristes i obagues. No obstant no mai hem claudicat, hem aclarit el nostre odi a la mort esnifant lluna en el wàter o follant amb tot déu pels racons bruts de la ciutat i entre pixums, i també em vist morir companys honestos i valents, i altres revolucionaris esdevenir marginats.

Encara som invictes, proclamem la lluita feroç per la tendresa que ens neguen,que ens negaren des d'infants, per fer florir la nostra llum il·limitada i conèixer-nos un poc més el cor despullat, per sentir la potència il·luminada d'uns mots,i el pensament, com si fóra una metralladora, sense ignoràncies ni cegueres. Defensem la sensibilitat del gibrell d'aigua pura que altres trencaren, o això intentaren, sense sentir-nos ni mal, ni culpables, ni tristos pel que puguera haver estat i mai fou ni és. Entrem al llit nocturn, vestits de soledat, i si ens acompanyen les escomeses dels wàters o les temptacions de disseny que fan fàstic i provoquen melangies inútils,fem en comunitat, un foc magnètic que surta d'alguna part de la nostra gola inflamada, o de la gola dels nostres avant-passats, fins a escampar-se per totes les puntetes dels dits de la ciutat, fent recular la barbàrie.

Ara,el meu telèfon mòbil resta immòbil. No donaré més informació a l'enemic. Passats 46 anys de circ,volem que ens tornen, si poden, tota la tendresa balafiada. Ens pesa el cor com una basarda cassolana, o potser és l' insomni o la vellesa que ens afebleix l'enteniment i permet als dimonis interns sortir en una pluja grotesca de malentesos i altres coses massa clares com la repressió a la rebel·lia. Dagues d'amargor i tristesa s'escampen per nits on patim en silenci, en veure com els cocodrils corrompen la Democràcia. Volem sentir que amb el temps i la lluita,i unes carícies psicològiques ens refarem, amb sinceritat mútua, amb complicitat d'animals humans i fidels, ens podrem salvar de la derrota i de la destrucció!

L'entrenament donarà els seus fruits, i el temps de treballar junts, de dinar en la mateixa taula ha arribat ja. Des del negre finestral veig els nassos podrits dels feixistes, són els mateixos d'abans , els mateixos de sempre, i corren en vicis,etanol, casinos, euros, cocaïna i còpules de cadàvers, mentre ens vomiten la seua moral hipòcrita. Tot això no ens pot elevar, i hem de viure i deixar morir,aprendre a no patir més! Tot són dúctils territoris d’obacs penons on mai més posarem un peu,malgrat tot, malgrat jo,malgrat vosaltres. La humil però forta barca rema ara a favor del vent del Poble,ens ocupem de nosaltres mateixos, ens acceptem com som,mentre evitem les acusacions de la Fiscalia a la dissidència, judici fred de qui està condemnat a manar. Som una Comunitat com una illa silenciosa, vorejada per ànimes de mariners que no vesteixen d'uniforme,que tot ho saben i tot ho callen, no per por, sinó per respecte. Ara ja no existeix aquella por, o no hauría d'existir! Amb milers d'oblits per assassinats, lluitem ara plegats amb cors per timó, pedagògicament i a voltes, sense mots que es moren de pura ràbia, car ens ofén la imposició d'obligar-nos o prohibir-nos l'abraçada en la recàmera, l'empatia que ens ajunte, de tornar a ésser ciutadanes i no súbdits,d'encoratjar el present amb mans sense simulacres i celebrar per fi, que mai més morirem en dols.

No ens otorgàrem cap llibertat. La Constitució del 1978 fou una negociació entre polítics franquistes i altres que miraven cap a Europa- Que els descendents i els pares de la traïció del 1978, descansen en pau. Ha arribat, per fi, el nostre temps.S'encetà però aquest mil·lenni presidiari ,a principi de segle, un Nou Ordre Mundial,on es confón allò privat amb allò públic, i es juga amb la mentida, i les mitges veritats no mai emancipen,existeix certament la hipnosi col·lectiva promoguda pels mass media, i el descontent és aprofitat per l'Extrema Dreta.que fa que elles i ells odien sense motiu, envegen sense motiu i, sobretot,a tots ens intenten esclavitzar amb la por. Econòmicament els va bé;A més alienació, major consum.Juguen amb les Fake News,una falsetat repetida fins el fàstic esdevé, veritat. Però amb la poesia no es juga. La poesia és eixe brau que sagna,ferit, com sagna la Democràcia en executar innocents, a una plaça anomenada Llibertat. Però, qui és ja innocent? Jo ja no hi ha ingenus i francament ens hem fartat de fer d'advocat del diable o mesurar pel mal menor.

Hi ha allò etern de la trista Història de la Humanitat, reptant com una sargantana, per sobre la ruta de la sang i del semen, determinant-ho tot. La informació què se'ns permet és pur joc vanitós,pur paripè per subjugar,i la jugada és perfecta; Llocs comuns de la histèria i del recel i llocs privats i privatius on s'estableix l'estratègia de guerra psicològica i guanys econòmics. No s'apureu, tot menys apurar-se. La banca sempre guanya. El Poder enfronta la gent entre ella, i ara, el contrari del que es diu, és la veritat, si més no, tot té doble o triple lectura.Mals temps per la lírica en l'època de la destrucció del respecte i de la llibertat, de l'amor en definitiva.

Hi ha morts insignes i ídols rebentats, cementeris plens de bones intencions,hi ha l'aïllament i els anti-avalots al carrer paral·lel d ela manifestació, per si de cas. I sabem que, potser, és l'hora de que Jesucrist camine amb dos revòlvers i i els hackers anarquistes d'Amèrica Llatina ens conten alguna veritat! Hi ha Centrals Nuclears a punt per la rebentada,i hi ha un xicotet espai de temps, el que ens ha tocat per viure on serem que el que fem... Finalment, ens haurem d'acostumar a que les coses no funcionen del tot bé.Em negue! Igual que veig il·legítim aquest Estat de les Coses; Si va tenir un inici, ha d'haver un final.O ells o nosaltres.

Tindran el que es mereixen. Tindran el que han anat sembrant. Podríen respectar, fins el moll del ossos, fins el moll tendre, que dubte molt que tinguen, dels seus miserables ossos, a unes persones humanes què pateixen massa ja de per sí soles, i que no pretenen res, ni enriquir-se, sinó ajudar i donar coratge,en la revolta d'un somrís, amb cançons i poemes. Podríen deixar-nos en pau i fora d'aquesta “cursa de rates”, i assumir que mai serà allò que volen (si és que volen es, vull dir, estimen), encara que els dolga?La resposta sempre és No. En majúscules. Cobejen massa, els agrada massa els diners i el Poder.

Compartim els fotons què vesteixen de llum cada a ple migjorn, però no les abraçades ni els besos. És per mi i per la resta que el seu, no amor, sinó sexe, serà sempre desafortunat, reptant com una serp que obeeïx la tirania d'un firmament infinit,de culpa, càstig i enveja.Mentre, jo escric joiells arrebatats al meu viure,furtats com fan els polítics corruptes,a diferència que la meua motivació és subjecte i objecte al mateix temps: les lúcides retines veuen la tàctica d'aprendre com som i qui som, doncs autoestima és llibertat. Però ells,darrere l'obaga màscara i el dissimul què practiquen, només volen diners,sempre. O posició social, ja ho hem dit

Ací,entre quatre parets, com quatre barrots, com quatre franges roges,hi ha un rostre parit de nou,parit ací,damunt d'una terra. I que no mai, voldrà saber res d'eixos hipòcrites narcissistes. Vull saber del mecànic, de la fornera que ens lliura quatre pans per alimentar-nos, i que l'aigua ve de la pluja,no de tempestes que desertitzen el territori. Ara els aqüífers són secs però fèrtils en sentiments, cosa que a ells els manca, per ésser morts vivents. Ens alegrem el cor amb les roses d'espines d'equivalències i els seus pètals viscerals de vermells com postes de sol,als crepuscle del mite de les maldats. I les bondats, i la fraternitat es fan veure, de vegades , quan l'operadora telefònica ve a substituir els rectors de les esglésies, i les psicòlogues, i veig els soldats de llibertat vetllant cada bri marginal per nosaltres. Desobeïm un destí què havíen prefabricat per tot un Poble, molt abans de voler menjar-nos, depredar-nos, extinguir-nos...

Sonen sirenes policials i d'ambulàncies,durant la llarga nit en la que, despert,esperem una aigua vital de respecte que sane la malaltia de la nostra gent, la qual sol oblidar que cada home és diferent.Hi ha també poetes que no tenen vanitat, encoratgen la gent en trencar-se en petits vidres l'alba,a la matinada de les andanes del treball sofert,sense orgull,humils com l'obrer vençut al qual acomiaden als 53 anys. La llengua resta disposada a trenar bales en teixits socials on hi abunden els seus cors negres, mesclats entre nosaltres, ostentant el poder, fent de la vida fang i sang i resant a Déu o a Buda o a altres esoterismes que no tenen cap sentit per nosaltres. I si cal disparar, doncs es dispara. El bastiment del Poble s'enfila en cada barri, la llengua esdevé un fruit saborós i estimat,carregada de futur i també ancestral en mots justos per dir la paraula precisa i no altra en l'exacte moment, i també tenim la consciència,per rebentar cranis ja morts sota aquest sol que ho crema tot,tot ho dóna i tot ho lleva, quan el vent cavalca en sis cavalls salvatges, desbocats, cap al fum de la plata, per ells. A voltes se'm moren les paraules, de pura ràbia. Ells, sangoneres,necessiten d'altres nocturnitats,per salvar-se,un present millor de realitat,i un futur pròxim de primaveres, que mai arribarà, doncs són animàlies que no volen, que ho xuclen tot, paràsits que no entenen altra llei que la del garrot.Només el Poble salva el Poble. I han abusat massa de la nostra bonhomia i generositat. Ara, Jesús de Natzaret, va amb pistola, és tots i ningú, i el trobareu a qualsevol cantonada o suburbi, per disparar-los un tret al cap, només perquè un altre món ha d'ésser possible,lluny dels seus violacis desarrelaments, amb l'infinit al palmell de la mà.

Des de les mans del poble guarim també les mans dels infants, els quals sortiran per perdonar-nos, a aquesta banda de la Mediterrània, per enfonsar-se al flux del nostre viure, ja majoritari i que hem aprés a plorar. Quan es plora per quelcom, també s'aprén a defensar-ho. És així com moriran. Quan? El dia menys pensat. La qualitat del jorn es forjarà cada matí a despit del sol que ara crema,a la boca de la nit escoltaran el jazz i moriran, com paneroles a la cara oculta de la lluna humiliada. La solitud de la ciutat ens agafa a tota la bona gent de la mà i ens fa escoltar però els ocells de la pau,en calma,marejats per la contaminació lumínica de València, l'Horta, País Valencià,Països Catalans. Sí, ja ho he dit, som i serem.

Mentre dins del cor de fusta de qui no mereix la vida,dins la seua gola proclamaran un esgüell de porc, un himne feixista i viciós. El cel plorarà pel temps que fa que no podem viure tranquils, perquè per a que visquen els bons, han de morir els i les dolentes. És així, la mort forma part de la vida, igual que la nostra ràbia,eixa necessitat trista per ser imprescindible. Res més dir a aquests curts d'esperit i de pantalons; Ploguen les armes als nostres i que cadascú soterre els seus morts! 

FOTOGRAFIA: "El Abrazo"Joan Genovès.