Sinestèsia Poèticament Incorrecta

"...el derecho de vivir en paz"

VÍCTOR JARA (Cantautor xilè)

"Qué linda época

aquella en que decíamos

revolución"

MARIO BENEDETTI (Haikús nº198)

"Be mossegaire, mal de tots nosaltres,

aquesta activitat d'ensenyar els altres,

aplica-te-la, porca, a tu mateixa"

JOAN BROSSA ( a l'Església Catòlica Espanyola)

1)

Dotze apòstols negres amb mots

de sobèrbia i mossos de trons

esgarrapen la tendra llum d’un fanal

i el doll alb i clar de bes de lluna.

La sobèrbia que fa cèl:lules dels humans

dintre el cos social t’espera,

amb un foc encès que ningú vol,

sense cants ni celebracions a boca de canó

sense que la lluna piquel’ ullet.

Se sent belar per tot arreu.

2)

L’ infinit era a l’abast i sabia que vindrieu

amb senyals com si foreu verges i resoltes,

les colomes més blanques, mentre Job

no se’m moria ni al cor ni a les mans

ni jo escapava de la virtut.

Moltes foren les passes erràtiques i ombres

als peus que em dugueren fins ací

però la llibertat s'obrí fecunda

a la calma.

Aleshores vaig quedar orfe

de minuts d'horror i d'hores tristes.

3)

Hi ha un munt de paraules xiuxiuejades a cau

d’oïda que no treballen, assaborides amb la creu

dins d’un cinema ,a l’automòbil, en la peresa...

Són festivitats blaves, on el barri es tenyeix

de màrtirs, o posen a Beninno Benito als Betllems,

hi ha els aturats de llarga durada i els explotats,

tòxics alienants,tristors i substàncies orgàniques,

blaves cruxifixions de les quals tothom és còmplice.

4)

Un rostre iracund sembla aparèixer

darrere la cortina del firmament ;

Jahvè té ulls de sang i corbelles

com un somrís roig.

Els desheretats busquen en infinits rostres,

trenquen les fileres d’hores i columnes,

els fulls estripats, maten i rabien com a poble,

els folls corren amb el pas del temps,

els gegants insomnes i curulls d’odi

i de pols blanca i solitud seran ajusticiats.

I es farà la revolució.

5)

La serp sap que no li queda molt de temps

per l'àmbar al sud del sud.

L'avarícia coneguda és explotada, i a cada pas

i en present a tota vela, cap a tu.

A cada gram de llum anem desafiant el poder,

l'imperi recula per un camí ja un poc nostre

a cada pas més tu, més jo,més nosaltres.

La gent que dóna el bon dia i es vesteix

com bonament li plau necessita un sostre

i també no cridar presa del pànic en

mirar-se al mirall dels ulls de l'altri.

El diable riu amb la boca esmaixellada

de l'euro, el yen o el dòlar.

6)

Dona ’m la mà sense mala fe

i a cada cantonada la mel

de lluna verda il·luminarà

la teua potent presència,

l' empenta necessària i vital

per reencarnar-nos en Lilith

i també en un camí de vellut,

recorrent-lo amb peus i pètals

que fan venir tendreses

en l' esguard i llengües entrellaçades.

Amb un pessic de sal entre les cames

i tot un univers amb el seus nuvolets

de cotó –en -pèl , la luxúria

l'assaborirem,perquè tot és teu i meu,

i l'amor és el nostre.

7)

Alguns duen el purgatori per bandera

als ulls marrons, enmig de dos inferns

i és l'odi qui mana, qui no sap reconèixer

els seus semblants,el cel natural

la llibertat d’anomenar el nom

de l'amic, l'amant o el soldat.

8)

Hi ha depredadors que es vessen

a la nit, fent tots els mesos liles

i hivernals, fan la vida prosaica

i malvenen nocturnitat i alevosia

provocant fam i pobresa.

I quan es trenca l’alba en mil cristallets,

se’ls fixa la pupil·la en un pedaç cosit

amb un fil violaci de neó i en les distàncies .

Tornen a fer que Herodes engulga

de forma brutal, com una frontera,

i a dos queixos,

la llibertat.

9)

Sé com trencar aquest groc esgarrat

no hi ha cap altre camí en la forja invicta

de rebel·lar-se contra Caín i la seu enveja,

i que de un moment a altre vol escapar-se

dels punys i dels punyals contra les gelosies

però el diccionari com ocell o com bales,

o com besos sobre la part del cos que més t' estimes,

besos com pedres,besos d' argila, besos suaus

besos forts, besos en llavis sucosos, besos blancs,

deixen amb mots eixuts, els cucs hepàtics

dels esclaus.

10)

Trona i cauen llamps en sexes fosos i esvarosos,

besos amb propietat com un poema d'antologia,

Sant Pere rema en la barca i Judes peixca,

els altres apòstols són els negres àngels

de la mort, que espiren els ulls, esvelts i feiners,

violant cada dona, castrant cada home

mentre al carrer que duu nom de falangista

obren un altre paral·lel que duu nom d'estalinista,

i el consens negre per acallar les veus blanques.

11)

Som els enderrocs de les dues torres bessones

tan sols això, solituds acompanyades, antropolgia

de cors negres i separats,sobèrbia a cada cantonada

del país on treuen la llengua les meuques,

i la lluna plena com una calavera,besa el gris.

La mediterrània que ens uneix, a cada racó,

plora llàgrimes roges.

I malgrat tot no som mitges taronges,

som territoris amb la infantesa florida,

i completa, com una pàtria blanca.

12)

Ningú és de ningú, vull recòrrer

de nord a sud, de dreta a esquerra,

sempre endavant i sense fer la vista enrere

el país, sense cap cap cot, però amb tu.

Tu no ets una propietat, som rojos

plens de ràbia i Lilith i la Magdalena

sempre han festejat l'amor blanc,

amb la virtut de Job, pau i llibertat.

13)

A través de la cortina del firmament

hi ha tres estels blaus i ganduls,

que lluen per nosaltres i pels exclosos,

mentre les marginades regiren contenidors,

i no sabem molt bé el perquè d'aquest càstig,

aquesta creu on tots som màrtirs com Crist

la bondat del qual no fu tan plausible,

doncs continuen havent esgarraps de bragues,

paramilitars, rectors, explotadors i pederastes.

L' únic motiu que salva és prendre's la vida

com a rasa oberta en la lluita, fenedura d'amor

en aquesta petita terra blanca.

14)

Sembla que aquest amor negre sobre roig

no puga acabar mai, sembla que tan sols pot

començar enmig de la foscor de la nit i ple

entre el bastiment del poble, entre dues vides

fèrtils, com per als judeo-cristians són Jahvè

i els dotze apòstols.

La bogeria, si vols, es torna cerimònia,

i aquest negre ja no és un tro de sobèrbia

sinó humiliació patida, sang, revolucions bíbliques,

sense por, com a molt, amb una ombra de cautela,

bategant el mateix trajecte que les besades

disparades com fussells per tu i també

per tots els presos.

15)

Ens volen matar en àmbar ennegrits

sense viure ni amb roba, ni amb sostre,

ni aliment, i amb sequera entre els cors.

El diable àmbar té per deixebles

dotze apòstols negres de la sobèrbia,

i hi ha cinc tempestes de trons on la serp

celebra la seua avarícia,la meua mort,

on les tronades penetren en la llar,

sacsant finestrals i portes ,

sense demanar permís ni disculpes

amb la seua pluja obscena de poder.

16)

No m’interessa gens, la veritat

una no pot abraçar una memòria.

Lilith és lliure de fer l'amor

amb qui li plaga, amor sense cadenes

sexe en llibertat,mentre altres

confonen la lluna amb fanalets,

o jo, amb vent i maror negra de cara,

navegue ja l’art marítim de tots els verds.

17)

Dotze apòstols negres i sobergs,

reaccionen a la humiliació secular

d'uniformitzar la diversitat dels blancs

la pau i la llibertat, ja saps, bones i dolces,

que ens neguen des de l'odi del purgatori

amb tristeses marrons i simulacres

de vida.

Tenim set de virtut, i cadascú

és cadascú, més valdria mirar-se

a un espill i cultivar-se el propi

bancal interior per no sucumbir

ni als negres ni als marrons.

18)

Lleons sobergs provoquen la fam,

Herodes engul els xiquets de la pàtria,

sota un cel violaci, i enfosquit

per la prepotència dels núvols

que després de tants simulacres,

continuen humiliant a dotzenes,

fent perdre la vida a tort i a dret.

Tenim una primavera que ha decidit

entre quatre cantons trencats de casa

que aquesta volta no, no se’n va.

Jo ja estic compromés. I tu?

19)

Eixe cuc només enveja en grocs

no conté cap alegria, ni bota

com una granota de roca a roca,

saltant rius, joiós i feliç.

Apòstols grocs dissolen l'individu

i l'obaga embolcalla la reacció.

Claudicarà Caín i les seues gelosies

els esclaus seran alliberats, els reus

i els exiliats oblidaran fotos groguenques

i el comiat.

20)

Podria escriure els mots més tendres

sobre la pell, uns versos blancs

de paciència, pau i llibertat,

podria enviar-te un missatge

principi plausible de tota festa

podria –dic- eixir a cercar-te

com un boig, superant els despropòsits,

podria condicionalment ésser Job.

L’ única condició que pose

és que dones tu el primer pas.

La resta caurà com la roba

dels muscles al terra,

pel seu propi pes.

21)

No vull embrutar la meua ànima

amb dotze apòstols sobergs, àngels

negres dels trons,ni amb fel

ni amb obagues ombres d'ahir.

Hi ha una coloma blanca sobre

la ventalla de la finestra,

té els teus ulls i anhela netejar

amb el somrís els fils de riures,

les carícies, coses d’ací i d'ara.

Volem junts i sabem que podem.

22)

En aquesta estada de minuts rehabilitats

em sent proper a mi, sense tenir desitjos

no acomplerts ni desesperances.

Tot sembla diferent amb aquesta consciència,

amb aquesta nova paciència blanca,

i malgrat tot, continue essent jo.

Toque amb noves cordes per aconseguir

la única melodia blanca, color coloma,

i innundar de música un cel que puguem

dir nostre, per reprendre el camí de festa,

i trobar per fi un lloc en el món,

a voltes, tan inhòspit.

Grate l'escorça del pit de Job

i recull el sèrum de la nova empenta.

23)

La creu es destil·la en una palangana,

vòmits blaus de màrtirs on se'ns nega

el descans. Qualsevol nit, en tot segon

ens beurem l’hora a poc a poc i en blancs

per sentir la vida, de nou amb nosaltres,

per sentir-me viu i present en tot temps

insurgent,que acomiada els miratges

i els malsons de Benito Beninno.

Done la benvinguda

a la vida.

24)

La meua gossa jau als meus peus,

ella cuida de mi i em llepa el neguit,

és la personificació blanca de Job.

He despertat després d' una llarga nit

prement les dents i els punys, en roig,

pensant en la solitud i esta distància

rabiosa per mi i pels presos, una sang

pobre i sense vanitats, com un trosset

de cor despullat i lluitador capaç

de tornar els trons negres de la humiliciació,

i les llàgrimes a la gola, la tendresa

què dotze apòstols ens neguen.

Si no fos per la meua gossa que vetlla

en la nit més fosca,despertaria

fent estèril l’esperança.

25)

Aleshores sona un rock, sense clemència

i el diable ve feroçment i sense apunts

a afirmar, amb simulacres ,a proclamar

l'àmbar i l'avarícia.

El poder és un gos sarnós, i la meua paciència

és blanca, una coloma em diu que tot està

per fer i res hem perdut,comencem doncs

a fer bordar el neguit de la serp, fent-la fora

per sempre més i lluny d’aquesta vida

vida condemnada, rastres que l’ olfacte d’ahir

esmunyia per la ventalla de la dagueria.

A l’horitzó s’hi veu la brisa bressol dels blancs

i a la muntanya, la verdor de tots dos.

26)

Probablement no siga ateu,

sinò anticlerical, tinc els òrgans

verds i pacients en estat d' alerta

contra els dogmatismes, i la boca

de Lilith plena de terra,

els llavis farcits d' humitat

i paciència, per bleixar un íntim

país salat on fer bullir la pau,

el ring del llit de la llibertat,

en una batalla que no vol violències,

en combat alb de cor a cor

de cos a cos, de sexes exaltats,

com la fruïció de tota claror.

Tinc les dents en petits mossets

i arrapades a l ' espatlla,

esperes i sospirs als ulls,

les gemmes dels dits disposades

a ser llençades com una sageta

per tu, dona potent i lliure.

Després, recomptarem amb tendresa

els pètals blancs i verds caiguts

del sofà.

27)

M’esperava en el purgatori a que pujara

de l'infern,però jo estic disposat a bregar

altre cop per l’home, a detenir el temps

marró de l'odi, perquè la teua pau és pitjor

que la meua guerra.

No pense deixar en peu de vida aquests mots,

d'animetes que penen i pateixen, la vida

és més que això, i francament em té igual

les pròtesis socials amb que m'acusaran

de maligne,fredes i metàl·liques, rovellen

els marcapassos d'un cor blanc que no està

disposat a odiar ni a fer de la por

la pau.

Amèn.

28)

Des de la talaia del lleó i la gula,

dalt del tramvia, pujant els graons,

pel deliri del Cabanyal, per teranyines

d’ autobusos farcits de cadàvers,

anem per feina, amb l’ oscil·latòria

brandada dels nostres cossos, amb la

insurgent rebel·lia dels nostres cors

blancs com la pau, mentre Herodes

camina per deliris d'alcohol, devorant

la coloma que amb les seues ales

demostra qui som.

29)

La lluna està oberta com la nit

en la què foragite el ulls de Caín,

geranis grocs floreixen els cucs

hepàtics i ventrals, l'actitud esclava

en totes les cantonades del barri,

què esperen la coloma de la llibertat

desesperadament i amb por.

Hi ha els mals consells, el migdia,

les campanades a morts que baten

i l’esmolador que arriba als carrers...

Un cafè farà el secret, i junts ben junts

farem de l' odi, amor , i un ganyot a la mort

i somriurà la vida, en clau horitzontal

despullant dubtes de fel i algoritmes

envejosos.

Tots els senyals de Job em condueixen a tu.

30)

Les marginades perden la vida,

a cada mos de riscos blaus, perills

i insomnis on esevenen màrtirs

i s'agermanen amb cranis de rock'n'roll.

Crist mort asfixia xacres, rostres

blaus a un àlbum, naufragis i marors

pereses o tristors que aixafen els jubilats,

en terra migrada,els aturats de llarga durada,

els senyals en què bullen els exclosos

i el descans color cel que se'ls nega

als explotats.

Aquesta panna de gel àrtica,

no fa més que refer el camí bíblic.

31)

Assaborim un tel blau quasi negre,

del pitjor atzar, caminem, farcits de temps,

i distàncies entre cors, entre monòlegs,

i dirigits per Jesucrist i els seus apòstols.

Tot màrtir ve a foradar un puny,mentre

l'orgull i la sobèrbia fixen preus a la retina,

valoren la vida en dòlars,i s'enceta

un naufragi en la immensitat blava

de la terra dels seus ulls negres,

32)

Tot ho mereix el somni blanc de virtut

encara que embolcalle el blau de la peresa,

com una teranyina.

A voltes el meu neguit i deliri és una història

sempre per finalitzar,o miratge que esdevé

sempre a la claror del dia de l' infant que riu

un jorn fantàstic, vestit de primavera.

Arriba l' estiu i el temps passa com tramvia al mar,

bresssol de tots els blaus i també de naufragis,

entre carrers ajornats i marítims.

No importa, tinc tot el temps i a Job, al palmell

de les meues mans.

33)

Devora la setmana, l’hora, els anys,

el blau màrtir resta innocu i en indefensió,

hem de morir per tornar a nàixer, com Crist,

i ho farem des de la trinxera de la vida.

El temps fixarà en tarquim l'edat ajornada,

els marginals del segle prendran els carrers,

malalts, amb companyia desperta i sense neguit

abandonats a les preguntes, fills de puta

de mares monògames, crucificats però

amb una afirmació poderosa d’ arrapades

a l' esquena, tal com s'arrapa la terra

al treballar-la,germinaran la vida

en una flor de pètals salvatges

i espines suaus de lluna plena.

34)

Se’n aniran lluny dels vermells

del cansament i la tristesa blava,

de córrer darrere d' un somni

que no arriba, i l' esperança

mai més serà un fantasmeta.

No podré dir que no em tingueu,

sense cap però terrible nostàlgia

del demà, ni peresa pel present,

Jahvè matarà Jesucrist i la revolta

de sang per tanta vida presidiària

no farà descansar el son,

esgarrarem amb els dits

un món de poesia feréstega

de joia i goig entre les dents

estimant molt i cremant dubtes

de fel, desil·lusions o solituds.

Enmig de la confusió, les beates

demanen pietat i caritat.

35)

Enmig de la peresa, tot és fang,

camine sota la pluja que deixa empremtes

blaves i àmbars.

Si veus dues en lloc de quatre

és perquè jo et duc en braços,

i no serà el martiri de Jesucrist,

i no serà l'avarícia de la serp.

Tinc una capacitat lleugera de trenar

la boca entre les mans per fer un clam

on el que volem és possible

sense cançons desafinades;

La probabilitat de despertar

en un nou món.

36)

Què fer quan anhels i poble

no caminem al mateix ritme?

Potser valdria l'alegria tornar a començar

de zero , començar dels verds, amb amor

lliure de Lilith i sense perdre temps

com els blaus de Jesús.

Guanyar altres ulls, pells de mar verdós

i cercar l’amor després de l’amor,

amb recursos de persona integrada

i integral en el cel ample de la utopia.

La febra guanya el cant.

37)

Receptes, dogmes, frases extretes

dels nínxols dels llibres insignes,senyals

llunyanes com els estels.

Entre els budells de la nit blava

i la caverna de l'odi marró,les mans

explotades i amerades de suor,

analfabetes, que malviuen al purgatori

són les més revolucionàries.

38)

Potser és hora de burlar les sirenes

policials i treure la llengua als militars,

de deixar fora de joc la gula d'Herodes,

i acceptar els alienats com a humans,

d'amputar les dents als lleons i als reis,

i foragitar creus blaves de les excloses,

en un món ingenu com si no hi havera déu,

per donar la benvinguda al nou home,

que no ha arribat a venir, hui

al seu judici final.

39)

No és cert que el blau gandul i trist

mesclat amb grocs de Cain, done verds,

se’m rebel·la la sang de saber que

entre el passat i les fòbies de hui

hi ha anys com dagues o colps d'estat.

Arriben a mi com ocells cauts,els danys

com un núvol moribund de pluja màrtir.

Odis acumulats secula seculorum

que us acabaran esclatant als nassos.

40)

Hi ha una cançó sense veu, un himne feixista

entre paraules que són barrots a la vida.

Hi reinstaurarem un obrir i tancar de sol

i mai més permetre'm que se'ns hi pose

la naturalitat, la ràbia de Jahvè és ací,

i menys encara que no surta la revolta

roja de la lluna.

41)

Ens punxem de sang i dol, ràbies roges

sobre pous negres immerescuts d'apòstols,

mentre, mirant la caixa boba, la mare

es veu la derrota i tronen atroçment,

en cada ràdio, homes que no són homes,

dones que són flors de plàstic,

paneroles amb fal·lus que no veuen

més enllà, ramats i porcades junts...

La revolta és el teu cos nuet.

42)

Para esment en llavis blancs que besares

si et bese serà com besar totes les boques

amb la mística elemental del petó, que

abans que jo, t'habitaren la llengua,

com un niu de peixos o de colomes.

L'alegria endarrerida s'afanya i cauen

podrides de madures cartes rabioses i roges,

a la bústia del temps perdut.

Amb la virtut feta llei, mai més ens caldrà

la revenja esclava de Jahvè.

43)

D'espectres hi ha tants com ànimes

descarriades i màrtirs, l'ens superflu

que s'interposa entre el treball i la revolta,

rojos, tenim cicatrius i indolències

a un album de passat color blau

i una indignació translúcida com a revolta

de rebel natura.

44)

Sense tu saber-ho es propaga fins el present

el breu pervenir del teu passat, ingent i inabastable,

i disposat a lluitar per tu i per les preses.

I és només el passat del teu pervenir.

45)

No tinc son.Escric.

La ràbia, si vols, pot ser un motor vital,

una espurna que encén el contratemps

i el contra vida de l'àmbar del diable.

Ja no som amb mocador torcant llàgrimes,

sinó amb fusell de sang roja i dagues

contra l'avarícia de l'imperi.

La serp xiuxiueja trampes

en cada cantonada suburbial.

46)

A voltes a u l'obliguen a afaitar-se

la barba bruta de papallones verdes

i deixar els llençols nets i la passió

en estat d’espera.

A voltes a u el prohibeixen ser qui és

demà farà sol, i pujarem la rosta pendent

roja de la revolta.

Lilith lluita amb el seu cos i la febra

exalta la sang de Jahvè.

47)

Ploga o neve dintre el vidre del cor,

a la talaia dels ulls disparem suburbis

de cap lament, travessant pits marrons

que no estimen, que no volen, purgatoris

on Jahvè es dessagna amb la daga justiciera

d'un carrer que duu nom de misògin

i és travessada pel meu carrer que porta

nom de mariner sense uniforme.

El comunisme primitiu s'assembla molt

al crisitanisme original, la mateixa

moral esclava.

48)

El depredador culpable s'hi troba

dintre de cadascú, provoca fam

i pobresa, cors aïllats, mentre que nosaltres

no tan sols per resistir i existir

sinó també per poder remoure

les velles humiliacions en fruits

salvatges, transformem l'ancestral

crit de dolor, en quatre bleixos rojos.

La gula lila sense la ràbia, tan sols

és tristor i claudicació.

49)

En un bot d'enuig, salta la sang,

corre entre rebel·lies i els gossos

de Cain,tan obedients, es perden

entre els matolls de l'odi groc,

d'ansietats i del temps.

Només la lluita ens salvarà,

les religions no serveixen de res,

són tan sols cucs hepàtics

per subjugar les ments individuals.

50)

La serp pretén la uniformització,

el diable no comprén ni vol

la diversitat de la vida ni els seus colors.

Hi ha el plaer i l'amor, sexe i comunió

i errors fatals que ens fan més savis.

Perdut i en àmbar qui creu que ja ho sap tot,

serà cercat per la mort,i sentirà el dolor

com a mestre, passant a engreixar les llistes

d’espectres que vagabundegen pel llimb

del no res.

A canvi obtindrà el narcissisme ateu,

les convencions horàries, el temps

devorant, a foc i metralla les necessitats

cada cop més urgents.

The Big Brother vigila.

51)

Endavant destrals front l'obaga,

llençols, condons i arraps de terra,

fang guaridor, tendreses cosides als dits,

llepen les ferides i enceten de nou el final,

els trons negres forniquen amb la serp.

El poder àmbar és soberg com les sagrades

escriptures.

52)

Cal estimar-se la vida quan la vida fa mal,

odiem perquè estimem, mirades que no veuen

sentits alletargats i mots que no s'escolten,

Al supermercat tot té un preu, i l'avarícia àmbar

s'enfronta a la coloma blanca de llibertat.

Qui veu el miratge? Els prejudicis assassinen

Job.

53)

Les dones que em miren sense veure’m

i volen que siga qui no sóc i regale frases

en un excés de vanitat o d'etanol,

m'intenten crucifixar sota la llei de la imatge

i el materialisme que calibra els cossos

amb el cobeig de l'imperi.

És blau com la mar més trista i gandula,

és la intimitat de la serp àmbar, les xarxes

per empresonar ocells, els descans negat...

No m'interessa gens.

54)

A la boca roja de la nit,

hi ha uns llavis que escupen

a l'individualisme egocèntric,

mentre escoltes àmbars en la ràdio

cadenes d’ una ciutat què vigila

i sense revoltes de sang nova

que fecunde els ditets del nou home;
La mà que diu adéu i anima

a caminar.

55)

Escolte dins la petita habitació

una cançó que no tan sols parla de tu

la gola també proclama uns estels trencats

gèlids com d’hivern,assassinats

per l'avarícia i el cobeig de l'àmbar,

llum de pedra humida,llum que tot

ho il·lumina fins i tot la nit més solitària.

Cal tenir un peu dintre per no ser marginat

i un altre fora per ser persona, cal pactar

amb el rellotge assassí, una treva

que permeta no perdre el seny.

La serp del poder sempre ha estat la mateixa.

56)

Al teu pas enllà dels somnis

cap els llavis de la nit tòxica,

i les fosques cadenes, festejaves

intercanvis verds de fluids,

en un cicle que es cloïa

com un taüt, mentre la serp

feia del teu cos objecte,

cosa que es compra i es ven,

deixant enrere allò útil

les nocturnitats de Lilith

per donar pas a l'esclavatge

que trenca el cel i el caliu.

Àmbar malson,de llavis pintats;

imperis d’alienacions.

57)

L'infern és roig, però el purgatori

de l'odi és marró on al trencar-se l' alba

en àmbars brollen ànimes velles

sense ulls, que sincronitzen les serps

i enverinen les il·lusions com si

et regalaren heroïna fumada,

sota el llençol de l'imperi.

Encara estem lluny i el teu buit

ja m’anomena, el llit és massa ample,

bandera i bressol de malsons.

Despert, visc en verds de pau

i en guaret.

58)

Al mercat, dins d' una casa

habita una àvia impedida i malalta

que engul a dos queixos la condemna

d'Herodes i dels grans depredadors.

Al carrer, on un acordionista roder
toca les notes roges del nostre temps,

de tots els temps en que fa que la serp

cobeja els nostres béns, cossos,ànimes

festeja les quotidianitats.

Parle per qui no pot parlar, amb el consens

per censura, parle d'instants eterns,

i un gitano remou els contenidors

per vendre els metalls no fèrrics

i un altre passa cadenes violetes

per poder oferir un rosegó de pa

als seus fills.

Tots som víctimes i botxins, i el poder

se'n riu sempre en àmbars de nosaltres.

59)

Convide als meus llavis tendres

i tènues com la llum de la nit amb un cant

contra el groc i l'àmbar, assaonats en el tarquim

de l'avarícia i de la gelosia.

Caín fornica amb la serp, i tot és perfecte,

eixamplant-se en una atmosfera irrespirable,

que ens uneix en l'odi, en el dolor, amb cucs

esdevenint esclaus del nou segle, preses,

i en el roig rabiós de la vida invicta.

60)

Ve la febra als llavis verds i rebels

a un temps més nostre, on Lilith

despulla les rancors i fa l'amor,

i el passat no importa gens,

el futur resulta menys estèril ni erm.

Una persona sense compromís

no hauria de tenir res prohibit ni obligat,

als marges agonitzants en estúpides sorts

mudem la pell i despertem a una nova

consciència.

61)

Vius amb entusiasme i verds de luxúria,

guarida amb versos i besos,febres i rampells,

corpressa de mots fugaços junt als vehicles

que corren per la carretera nocturna i negra

suaument i en secret dins la boca de la nit.

Els trons sobergs t'impedeixen ser qui ets,

ésser qui realment eres, sota la jerarquia

apostòlica de la moral.

62)

Cante una coloma blanca

contra l'opressió dels verds,

després del meu silenci,

no del tot confidencial,

amb pas ferm camine

cap a la barricada on hi ha Lilith,

i la lluita des del cor incorruptible

com un trenc d’alba.

Qui sóc? D’ on vinc?

No sóc més qui tu m’evoques,

qui tu inventes, només et sóc

si ets amb mi.

63)

Hi ha una tendresa verda i blava

com el mar, i també illes de melodies

lluentes, no èbries, tristes danses de pluja

verda com el temps d’un son.

Hi ha Jesucrist i Lilith que estimen

a mans farcides, malgrat l'expulsió

del cel i la creu,i jo t’estime així,

amb joia de vius instants.

Hi ha ocells, el matí nou, un tren,

un plor blau com una sirena policial

i també l'explotació de l'home per l'home

la nit i la llibertat d’inventar-te

de triar-te entre sota les febres i mudar-les

en cels sense núvols i amb un toc lleu

de blanca innocència.

64)

La ira a voltes vessava llàgrimes,

als peus del llit de la febra vaig plorar

en color roig i tèrbol,com de just enuig,

els esparracs, mentre els gossos bordaven.

Vaig tacar totes les llambordes de Jahvè

d’una ciutat que mai dormia,que es perdia

decadent entre glops de mitjanit, i cendres,

plena de cicatrius i aparentment sense futur

ni pronòstics de Lilith.

La revolta donà els seus fruits,

com un cel amb núvols de cotó,

i ara sembla que el barri duu olor a sal,

la ràbia esdevingué tristor despullada

i la vida s'ha refet, sense amors ferits.

En canvi continuen havent presos

en els vitralls malenconiosos dels pubs.

65)

Els malentesos sobre els sorolls

i els llums àmbar de neó, que marcaven

les hores opaques i confusses

han deixat mots verds i desgastats,

i més morts.

Enmig del fum consumit d’un cigarret

oculte els ulls i el rostre de Lilith,

per vergonya, per dolor, i també per amor,

doncs en la meua caiguda no vull endur-me

a ningú, ni a qui més estime, cap almoina

ni caritat cristiana, perquè en realitat

la serp governa l'ànima, les mans

i amaga la set i la febra sota paradigmes

convencionals,tan reals com la mala salut.

Amb freds matins i ràbia acumulada,

no descanse,ni en runes ni en ferida ,

m'aixeque per tu, i per tots els cors

clivellats, sense que tu ho sàpigues.

Sense que tu tingues temps per quedar-t'hi.

66)

Ignorant és el temerari i el cec

fart de cantonades i dagues verbals,

racons on es ven cocaïna i speed

o on s’insulta la dignitat de la prostituta

-que se’n va pel bidet entre client i client-

i on els i les envejoses teixien traïcions

i altres bocins amargs de mort.

En la tela aràcnida de la brutalitat,

tots els colors del verd i la seua febra,

resten expulsats, com Lilith,

de la ciutat.

67)

El poble emmalalteix al purgatori marró,

quan fa dels verds de Lilith una enveja hepàtica,

una gelosia,un anhel castrat, cap pàtria d'amor.

La passió desenfrenada també conté

la seua part de tragèdia, l'hedonisme

té principis dolços i amargs finals

com glops de mar verda o de cocaïna.

Et somie en verd i sencera amb la ciutat,

i et defense de l'odi, a voltes plore,

però quan s’aprèn a plorar per quelcom,

també s’aprèn a defensar-ho.

No hi ha rancor pel temps perdut.

68)

Mentrestant, els carrers resten

tal com els vaig deixar en la nit

d'Herodes i la seua gula,escandalosament

liles i banyant en verds cada rostre diürn,

l’energia i la matèria de l’amor què devora,

esdevenen ara fanals no aliens a sí mateixos

que tot ho saben i tot ho callen.

Els murs de la ciutat escriuen per tu,

febrils i malalts com una carta d' amor

d’un pres, des de quatre murs alçats

per protegir Lilith.

69)

I em broten ales verdes i s’obliden

les rancors grogues al poal del fem,

el metall esmolat de malsons

en l’abocador tòxic del passat.

Cain festeja els esclaus, els exiliats,

els reus i també els carcellers,

mentre altres fem de Lilith la nostra nació.

Els cucs no viuen dintre la mar verdosa.

70)

La ciutat on vius et viu a tu

et permet triar infern o purgatori,

la nit marró i l'odi per on cauen

tants germans.

Humilment, doncs no sóc perfecte

i tampoc covard, anomene les coses

lluny de l’anonimat cruel,

i pague preus cars com la ignomínia

és la rancor el tribunal de la Santa Inquisició,

un animal violent i marró,que venç

en el mapa de la nebulosa de castracions

emocionals i de les xafarderies,

mots assassins i despietats.

Mentre sona Brown Sugar quedaran

per sempre les nits il·luminades

per marrons llums de neó.

71)

Combatim l'obaga de sobèrbia,

en la trinxera per la vida plena,

hi ha una bretxa sense simulacre

un punt de llum als teus ulls oberts

com una rasa en la terra present.

Fet d’instants a les tres de la vesprada,

podem guanyar el temps marró obscur

dels dotze apòstols que ens intoxiquen

amb el seu purgatori d'odi,

i encetar la nit amb esmorzars

començar el dia amb sopars,

preservar la festa, compartint-la

i descansant després, sense fams

la merescuda son, sense malsons

vull dir, la festa que és la vida

i no el sacrifici humà

de tota derrota.

72)

Ens cal disparar abraçades de llibertat

contra el seu purgatori de l'odi i la rancor

eixe és l' enemic, el qual es troba dintre

de cadascú, amb la seva llei assassina

de dictadura econòmica, i cors romputs.

Tu tries, de tu depén. Nosaltres i Job

trenquem la televisió i les presentadores

maquillades com flors de plàstic,

guarim els majors, fem del cor blanc

un múscul rehabilitat, a favor de les forces

vives, de les treballadores, de qui estima,

alimentem les mans dels infants,

el llapis dels estudiants,i la sang dels artistes.

El seu marró mai podrà esborrar el blanc

d'un guió virtuós,com de coloma lliure.

Amor, rebel·lia, dignitat, justícia, solidaritat,

i aleshores, pau.

73)

Jesucrist va morir en la creu blava,

però mai va estar en el purgatori marró,

netejant-se d'odis, com els jubilats

als que se'ls desenvolupa càncer de còlon.

Junts i alhora, des de múltiples fronts

despertem, i exiliem a Beninno Benito,

viure cívicament és prendre partit,

i diverses flors naixen cada primavera

amb el matí dels seus pètals ben alts.

El primer compromís és amb u mateix,

queda molt per fer i la peresa o l'apatia

pot esdevenir una creu per tu.

74)

Tots els cors a l' uníson, totes les forces

al mateix temps, vivim entre l'infern roig

de la lluita i el purgatori marró de l'odi.

Jahvè crea horitzons de sang, revoltes

d’estima per la vida perquè la vida és

altra cosa que témer la mort, ni la por,

ni els dilluns ni cadenes de l'odi

o els finals marrons.

El matí germina la llavor en la terra,

omplim la gleva rabiosa de la vena,

i combatem dignament, començant

el d’ u contra u mateix.

Des del propi individu a la generositat

amb la resta i els presos,estimem

en vermells.

75)

La serp àmbar viu al purgatori,

unint el cobeig amb l'odi, on les ànimes

innocents es porguen d'ortodòxies

i puritanismes,de rancors marrons

i de les teories de llibres desfassats,

de doctrines i dogmes científics

o religiosos.

L'avarícia del poder, amb el seu discurs

no ens permet ser per fi humans,

persones iguals i diferents alhora,

però començarem a obrar una casa

pels fonaments, en sinèrgies d'equivalència.

Després, si ens ho permetem, ja hi haurà

temps per discutir de quin color

pintem el terrat.

76)

El temps rancuniós i marró, passa

lentament, ple de molses estèrils.

Nosaltres estimem en verds, a pit descobet

uns matins d' alegria defensada,

unes nits d' amor intens i lliure

endins les cases tendres de cada barri,

colze a colze amb u mateixa

i amb Lilith.

La vida al purgatori és un succedani,

la dignitat de l’ ànima i la primavera

dels pobles vindrà, secretament,

en cadascuna de nosaltres.

77)

Hi ha qui estima, és a dir, vol

i qui resta al purgatori revolcant-se

pel fang de l'odi per fer neteja.

Hi ha un poble i quatre barres de sang,

no és el gris qui ens amoïna

ja que aquest passa de llarg

com una ressaca o un tren de rodalies.

Són els llasts tòxics d’humiliacions

i atemptats, de tendres deixalles

i errors, que fomenten la rancor marró.

Llaurarem el bancal del poble,

la terra fèrtil del País,

i farem de la solidaritat amb qui odia

una virtut horitzontal.

78)

Ben segur és que la nit lila conté

en la seua base un odi marró,

els grans depredadors maten

els xiquets de la pàtria,i són responsables

de la fam i de la pobresa.

A voltes, quan es clou la llum

file xarxes d’ansietat en mi

perquè Herodes i la seua gula

m'atempten, m'ataquen

i malgrat que he perdut

la por a la ignomínia i al fracàs

sé que l'autoconeixement és perillós

per la llibertat de qui vol triar

qui s'és, i aleshores entre per les portes

del purgatori i em cabrege.

Sense conèixer-me encara

refaig els mots, escric i cante velluts.

El lleó violeta es queda sense ració.

79)

El demà és carbó groc de Caín

crema a la caldera de l'enveja,

és un cuc hepàtic que posa

la safanòria davant l'ase,

un tren que no ningú pot aturar

amb vagons marrons de l'odi

i farcit de gent al purgatori.

El present per tal que la mateixa

esperança no siga una esquira

em repta cap a la disposició blanca.

80)

El tren marxa etzibant a trot,

cavall de ferro, com mans dures

i devorant vies i carn viva.

És un reflex d'Herodes i dels taurons,

que amb gula lila ens imposen

el progrés, perbocant fam i pobresa.

Les mans tendres i amples de generositat

deslligaran un feix d’anys,

al brancal del temps,lluny de violetes,

lluny del cansament i la por, de foscors,

lluny de tants fantasmes que desafien

l’ última hora i els despropòsits de la nit.

La lluna està prop i desperta ara

a la vida invicta rica en colomes.

81)

La gula i la sobèrbia es complementen

en fer un esparrac lila i negre per trenar

l'herència d'una era malalta,empeny

els apòstols dirigits per Herodes a trepitjar

rostres sobre cada empedrat,

humiliar cada poble no elegit i matar

en trons cada lliure pensador.

Tot el que tenim és un temps fosc

d'esperes i obert de bat a bat i indefugible

a uns mots al rebost de les comarques invictes.

82)

Arbres com carrasques i oliveres,

garrofers i sureres, pins,

mostren un País blanc i un poble,

El Penyagolosa,i el Benicadell,

la virtut de Job contra el rei lleó,

la paciència per guanyar pau i llibertat

i el dret a no perdre .

83)

Aquesta nit em trobe innocentment gandul

divertit com un infant, enmig la nit fosca

on tan sols una ombra blava es passeja

per la cambra.

Jesucrist i Herodes permeten la creu

blava quasi lila de tota renúncia

i jo voldria que els teus tendres dits

em furgaren per sota els calçotets

-si en dugés- lleugers i purs com el teu riure.

No és possible, amb la moral sobre el taüt,

on el rei lleó devora els màrtirs.

84)

T’enyore, i caic vermell en la ràbia

contra la moral de Jahvè que impedeix

que ens estimem mentre el lila es menja

la pell ,dolorosament per nosaltres.

Creix junt a la tendresa i els esbarzers,

una revolta de sang roja, i m’habita

durant la llarga espera vegetal.

85)

El bosc d’estrelles que m’habita

fa de cada passa un avançament nu

contra Herodes i la serp què pretenen

devorar-me, deixar-me sense temps

ni espai,fundar els liles i l'àmbar

de l'imperi,posar-me una gàbia

amb les portes obertes sobre

l'explotació de l'home per l'home.

Obriré de nou la ciutat amb la força

rebel d'un somrís.

86)

Hi ha suïcidis a llargs terminis

quan devorem el verd i fem de depredadors

golafres que no respecten la febra

de Lilith.

La cicatriu esdevé testimoni de memòria,

la fenedura s' obri lila per no deixar

de plorar des de la ferida del present,

cap a un obac futur inconnex i confús.

Qui no estima ja paga, i en aquest ordre

els reis lleons senten el neguit.

87)

Manipulada i plena d’oblit i de marrons

dins del seu cru laberint mental de passats

i de records violetes, frustrats.

La pell viva floreix amb turment una pèrdua

irreparable i metàl·lica com ferralles oxidades

per tot allò que ella encara no havia viscut,

per tot allò el que a ella li dolia,patia i sobrevivia.

En el purgatori em netege amb l’esmolada tinta

marró com de sang coagulada i vessada

des de la vena serrada i incompresa.

Tot es cristal·litza i tot es paralitza,

sentint un terror on no cap literatura.

Ara només tinc por de la meua pròpia vida.

Ara, s' ha suïcidat la poesia.

88)

Els responsables de la fam i de la pobresa

no entenen d'amistat, són taurons que devoren

en violetes l'amiga valenta i gens temerària.

Sota la bandera del rei i de la por, brande

la nit com sacse els llençols a l’ estendre’ls,

foragitem la llum lila dels neons i d'Herodes,

encenem l'espelma de la pròpia veu,

i alcem el crit.

Després ens vestim com bonament ens plau

i una claror assenyala huit cants.

89)Quan l’ombra de Caín s’ expressa,

i la penombra marró de l'odi fa foc,

són els teus ulls qui guaiten el fracàs,

el caliu i la pau desapareixen,

i les vulnerabilitats et porten als purgatoris

d’allò que encara no pots esbrinar.

L'enveja groga mana, és el poder qui corromp,

o potser no corromp, senzillament fa

que s'expresse qui realment ets.

Els llops niuen secretament al cor.

90)

Ets germana i poble,

incendies la por que ens fan

engolir, a cullerades brutals

com aquell sopar què ens feien

tragar quan érem infants.

És Caín i les seues enveges

i gelosies qui funda els grocs,

l'actitud dels esclaus i les reves.

Jo, tan humil, només cerque

l' alegria al teu costat

i un conte de vellut abans de dormir.

91)

Caín era el vertader fill de déu

i els dotze apòstols negres

de la sobèrbia, el seu instint,

només una gàbia groga, un cuc

què t'empresona foscament,

imposant-te sobre la teua pròpia vida,

només teua i la teua la bonhomia,

els records, la passivitat, els trons

de tota tempesta i els llampecs grocs.

Vull poder comptar amb tu,

i que comptes amb mi,

la mateixa sort ens guia,

i junts i a la mateixa altura fraterna

caminarem, superant els adjectius,

lliscant si cal per l’abisme dels mots,

confiant a mans plenes i a cor obert,

a pit descobert sense negres ni grocs,

com un cel obert.

92)

De l'antàrtida blanca a pell endins

mane jo banyant el marfil de la lluna,

respirant una claror,la virtut del cor,

sobre les tres i quart de la vesprada

groga, on el cuc hepàtic mulla l’ esperit

d’eternitat envejosa, infinits d'existència,

morts en vida.

Del fred del pol groc a dintre el meu cor

on hi ha nits de Job i dies sense xardor

em separa una íntima llibertat assolida

amb neguit.

Ha existit una senda entre el blanc i el groc,

bordejada de cudols esmolats

entre les animàlies i el país.

La propera vegada que aculla la coloma

tot serà igual.

93)

Ha caigut un glop blau sobre els dits,

perquè sobre la son que ens fa màrtirs

s'ha rendit davant del cuc groc de l'enveja.

Les venes obertes del País no troben la veu,

hi ha quatre ferides de llum, massa esclaus

sembla que hi ha massa grillons per oblits,

per fer sostenible la democràcia.

La memòria és una malfeinera,les tradicions

esdevenen l'alienació del primer món.

Sentim i entenem, que cal encendre

ciris que il·luminen el camí groc

des d’ atrocitats d’ençà d'Almansa

i desclavar a Crist de la creu.

Només l'autoestima ens farà lliures.

94)

Hi ha una història de pols groga

entre els crims envejosos de Caín

i la ira roja que lluita contra Jahvè.

Enmig d'una extorsió i un espoli,

als carrers oprimits del poble,

volem tothom i a tota dona i que

la primavera esgarre les urpes,

geloses dels cucs , i les transforme

en papallones d'abrils o octubres vermells.

Qualsevol temps present que ja és

a la cantonada,serà millor.

95)

L’aigua torrencial i bruta de les pluges

és plena de deixalles àmbars i de corrupcions,

d'esbarzers i cudols de la cobdícia,de cucs

hepàtics que no estimen, tan sols envegen,

i aniran a parar al forat groc d' on provenen.

Tornarem a cavalcar amb l’exèrcit de l’alegria,

entre la llum de tots els fanals de la ciutat,

donarem la benvinguda a totes les persones

vingudes d' arreu del món al nostre petit país

i encetarem la vida de la nova Humanitat

sense necessitats.

96)

No donaré la benvinguda a Caín

que enveja la luxúria de Lilith,

i en grocs d'esclau obra humiliacions

quotidianes sobre l'amor.

Aquest cuc devora la identitat,

de l’esperit humà i del exigu respecte

que patisc, amb la presó endinsada

a casa.

El verd de les nits lliures, amb la seua lluna

serà alliberat.

97)

Amb el purgatori que ens agermana

i les pluges grogues de la gelosia,

és que ens fem exiliats autòctons

on cada terra marró conté un rebuig

igual que la llengua conté una realitat.

Solidàriament de Barcelona a Montevideo,

de Gandia a Càceres, de Maó a Londres,

brandarem la indignació, la qual fa

dels germans, una competició entre Caín i Abel.

I serà el primer pas ferm i col·lectiu

cap a la flama de l’esperança.

98)

Caín devorava Herodes, i a la inversa

tot era una disbauxa grollera entre els grocs

de l'enveja i els seus cucs, i el violeta depredador.

Ara que les incògnites són massa clares,

no s’apagarà la llum,aturaré els rellotges

que marquen els minuts liles i les hores grogues.

D’esclavitud i de genocidi sou farts,

arreu del món hi ha vícitmes innocents.

Però encara tenim vives i dansant les abelles

i les flors mediterrànies i la mel

per als xiquets i les xiquetes del poble

que juguen al sambori i al muntonet

i provenen dels ventres més fèrtils

de les dones treballadores de la terra.

Tot el vostre malfer us ha dut al cementiri.

99)

No vull perdre més temps,

hi ha roses que intoxicaren amb grocs

la meua pell de brau torturada,

amb cementiris d' ampolles alienants,

batalles perdudes i desmemòries.

Solia obrir el meu cor ingenu i innocent

a la nostra mar,on s’hi troba l' ancestral camí,

l’existència humil entre tots els estels.

Ara comprenc que viure i deixar viure

mai ha fet progressar ni el país ni la humanitat,

però, qui mata mor una mica, almenys

ha mort el xiquet que habita en mi.

I es fa justícia.

100)

Uns apòstols negres de la sobèrbia,

dues colomes blanques de la paciència,

tres pereses blaves de Jesucrist,

quatre revoltes roges contra Jahvè,

cinc diables àmbars de l'avarícia,

sis luxúries verdes de Lilith,

set purgatoris marrons de l'odi,

huit gules liles del rei Herodes,

nou enveges grogues de Caín...

Si els que saben li varen dir

al s.XIII l' Edat Mitjana,

hem d'esperar al s.XXVI per ésser lliures?

La consicència és sempre individual

i la col·lectiva hauria de comprendre

la diversitat de tots els colors

de la vida.