LES PENÚLTIMES PARAULES DE SÍSIF

Presentació Les penúltimes paraules de Sísif de Lluís Vicent Banyuls

Societat Coral El Micalet

València, 15 de novembre de 2012

Bona vesprada a tothom!

Permeteu-me que expresse el meu goig de compartir aquesta taula amb els amics

Lluís Vicent, que sempre et roba el cor, el molt lladre, i el Manel, que dóna més que no

rep i a qui desitge un fructífer camí per al seu Tonet i el drac del Puig. I també és un

plaer compartir la vesprada amb tots vosaltres. Ja ho he dit, un goig.

Les penúltimes paraules de Sísif. Quin títol! De Sísif, mentider i trampós,

interessen més els seus fets que no les seues paraules. Llevat que Sísif represente l’alter

ego de l’autor i, llavors, tot queda una mica més clar. Sísif, incansable, empeny una

vegada i una altra el còdol fins al cim, i allà dalt, imaginem Sísif que s’asseu esbufegant

per tant d’esforç, esguarda el paisatge que no veu perquè és cec i, aleshores, ai, el soroll

del roc que davalla fins a la vall i tot s’omple d’aquella polseguera i Sísif tus i diu, ja hi

som un altre colp, i torna a empentar cap amunt el pedrot.

Així és el decurs vital del poeta, així és el nostre decurs vital, sempre tornar a

començar. Per això, sempre li quedarà, ens quedarà, una paraula per dir.

Ara que, per quedar-li encara una paraula per dir, déu n’hi do, si en diu ací, en

aquest llibre. Paraules que parlen de la mort i de la vida, del retorn i del viatge, d’inferns

i paradisos, de tot això va aquest poemari, de paraules, de sentiments, d’homenatges, i

de l’amor, ep, de l’amor. I de la llibertat! De sexe, i de la solitud, sempre tan a mà i tan

permanent. El poemari parla de tot, i el tot, estareu amb mi, és LA vida. I aquesta ha

estat la impressió que n’he tret, que en vaig traure, la primera vegada que vaig llegir

aquests poemes ara fa uns mesos: la sensació de ser al davant de mots de la vida que

s’afanya, que s’esforça, que lluita incessantment per viure.

És un cant a la vida, el poemari, un cant tràgic i desesperat de vegades i de

vegades el cant és de joia i sempre és present la il·lusió del cada dia que trau el cap

expectant.

En realitat, ací se’ns proposa un viatge. No esteu temptats de mamprendre’l? De

deixar-vos guiar per Virgili i travessar l’avern? De pujar d’amagat a la nau d’Ulisses i

navegar, navegar a la descoberta del desconegut tot deixant enrere l’erm en què ha

quedat reduïda la terra dels troians?

Vinga, som-hi, de pressa, que els rems ja baten les aigües…

Has deixat darrere teu l’infern, on eres més viu de mort que de vida, on tot era

un fart d’obaga, de fred i de solitud. Allà on vas Virgili ja no et pot acompanyar, a penes

has bellugat els peus i ja s’inicia el retorn esperat i anhelat.

Però de seguida es fan presents els dubtes en els primers balbuceigs de la

singladura. Vacil·les. Té el seu què navegar sense saber d’avantmà en quin port

atracaràs. No cal dubtar gaire temps perquè la vida s’esvanirà com l’aigua que vola

entre els dits. Caure en el renuncie al viatge incert és pensar-se amb grillons al cor i

abandonar la creença en la llum i en la vida i, llavors, la llibertat ja no trencarà mai més

l’acusació dels espills. Certament, no hi ha lloc per a la por. No n’hi pot haver. Seria

una catàtrofe. L’inconegut no et farà recular, ja no tens la seguretat de l’avern darrere

teu. I no sé, tot fa pensar que allà ha quedat sepultada aquella por atroç a viure, i a morir

també.

Seguim endavant, que el baladreig de la nau en lloc d’adormir-te t’afua la

curiositat, pots posar sons i música a les coses noves i amb el mòbil fer fotos a l’ocell

que vola, al caragol que passeja per coberta després de la pluja. I ja veus, tan sols per

aixó ja val la pena haver abandonat el lloc segur on eres establert.

I si tot d’una s’alça la tempesta i les onades inunden la nau? Que hi fa! Has aprés

a transformar els naufragis en fondejos en nova illa. Aquest és el teu ara, el teu present,

l’únic que hi ha, el moment que és i que no és, i per això no hi ha res més que moment;

en conseqüència no s’hi val a pensar on arribaràs, això és el futur! I no hi creus perquè

el que vindrà demà, o despús-demà, o qui sap quan, no deixa de ser la safanòria davant

l’ase, i del més enllà, un futur més boirós encara, només saps una cosa: que és buit com

el coneixement de l’ignorant.

Quin viatge que fem més estrany, caram!

I ara penses en Ulisses i n’estàs convençut que l’has superat perquè tu ja t'estàs

instal·lat a Ítaca. Llavors, cap on ens dirigirem en endavant si teníem posat el rumb cap

a l’illa? On és la teua Ítaca, en quina mediterrània etèria i fugissera s’ubica la terra dels

somnis?

L’illa on fineixen totes les singladures ha estat esborrada del mapa i, si és així,

què fas tu encara en el camí? Com trobar l’orientació? El radar giravolta, s’enfureix, es

torna boig. On ets, illa dels dimonis? Fes-te visible, indica el camí!

Sóc a Ítaca, dius. He superat a Ulisses, dius. L’illa de les aspiracions és a dins

meu, dius. Tots els viatges sempre són interiors. Així esdevenen autèntics. Així són

reals. La resta no és res.

I allà, en el viatge al teu dedins, descobreixes finalment l’indret on vas ser feliç,

el teu paradís tan ple com la saca del carter. Cada cicle, com etapes del viatge,

s’entrellacen les mans. Des de la terra, des del cordell i l’espart, com l’estornell de la

matinada, hi ha el camí de l’origen.

I veus que tot roman com ho deixares.

Au, vinga, feu vosaltres també aquest viatge, que la nau ja salpa i no podeu

restar més en terra ferma.

OCTAVI MONSONÍS 

PRÒLEG:

Aquell havia estat un viatge dibuixat en la probabilitat del temps. La Vida, en majúscules havia anat disposant tots els senyals davant meu per tal que jo salpara amb ella cap endins la mar del present. Conforme m’endinsava en aquest oceà intens, veia la llunyana terra perdre’ rs en les martingales del  passat, d’aquell temps pretèrit que poc m’havia pertanyit i poc em pertocava ara i ací. Des d’estribor hi veia els jocs indecents, la paraula apropiada, la compostura perfecta, tot allò que olorava a putrefacció i mort, per aconseguir, com no podia ser d’altra manera, la crítica, l’anàlisi sense paràlisi, i l’amor a la nova Vida, al planeta i, això sí, i perseverar en l’esperit de justícia que m’animà a solcar aquestes marors.S’havia mort l’avi feia dues setmanes. El poemari comença per aquestes dates. L’avi, crec fermament, va morir per tal que jo Vivira, altrament en majúscules. Per nàixer cal morir, i mentre m’allunyava cap a la Terra Promesa, una gota solcava la meua galta, regalimava la descoberta, des dels meus ulls fatigats, que havien esguardat, tendrament i salvatge el vent acaronar les teulades de primavera, i el seu o vostre preu a pagar.Açò era a un barri urbà i un país sense nom, i immutable ja que cap sorpresa em cristal.litzava als ulls, aconseguint el despropòsit de  mutar, alquímiament, en xardor i no en flama, la Vida. La xardor és aquella part oculta, fosca i misteriosa al celler del cor que no entenem de nosaltres mateixos, però que rebel sempre s’ha manifestat en forma de buit, fèrtil o no, tapissant de blau les fronteres de la mar. I dic en blau, cian, i no groc o magenta perquè fou aquest blau horitzontal, mantell de llibertat, per on he solcat, a voltes a la deriva el meu cor-cuïrassa contra vent i maror. Això era però, en el passat més indòmit, més agre també. Sempre, rebel ,on sobtar-me decretava les parts virginals del cos meu mai tastades , incombustibles i sense flama perquè cap destí les va poder mai assaborir, i l’atzar ha jugat amb elles, tal com jo acarone ara el  clítoris d’aquesta déesa femenina que és la Vida.Cap centre. Una col.lateralitat- ben entesa-no fotem!Persisteix on s’enceta tot fum d’il.lusió-del qual no es menja, però es viu-sense mímica ni jocs teatrals, purament i dura em desborda per l’estribor, i el somrís precedeix sempre l’abraçada.Era a un barri urbà, prop del port, i a un país sense identitat ,i era hivern, allí amb la més bella que estimava la pluja trista i follàvem perquè compreníem que si la vida és trista sense records de passat, la vida és alegre amb els records del futur.I ens convertirem en xiquets. Naixèrem entre l’abraçada de la xardor i el buit. No veus que no estem sols?Que la llum il.lumina infinits miralls d’inacabables sentiments en cadascun dels ulls del poble?La llum ens ajunta en una gran orgia col.lectiva.i espiritual.Sense aquest viatge per les entranyes d’aquest barri urbà, la llum no existiria-sense asaborir la fel, no apreciaríem la dolçor d’uns llavis, ni comprendria la meua pròpia llum, ni el cos ni l’anima del altres, en horitzontal i equivalentment.Em referesc no al sentit de les coses, sinó a la seua direcció, sempre en horitzontal. En horitzontal naixem i en horitzontal solem morir, però mentre vivim som dempeus! També hi ha molt de mort i morta vivent poblant les entranyes de la ciutat decadent...La pell de vimet arribarà, i les estàtues de sal arribaran, sí. En canvi el descrèdit i les malediccions ja formen part del passat, soterrades en un nínxol en un petit cementeri de les comarques centrals del País.Cap poeta actual escriuria el seu propi pròleg. Molt menys l’epílog sobre la tomba o l’epifania que resumira la Vida, com un vol lliure d’oronelles ni com tot l’amor amb què he embrutat el cos de les amants. Per supost, la cita Bukowskiana és massa fàcil. La veritat és que seguisc essent original i continu. Doncs per tornar a nàixer cal anar a l’origen i deslligar-nos de tot allò que ens irresponsabilitza de la nostra pròpia i única vida.Compartisc amb Baudelaire follies, que la pàtria és la infància, i amb Saint-Exupery que la infàntesa jau en la màtria, a la qual hem d’abandonar per tal de trobar, si més no, cercar el nostre bell planeta, el nostre País.Aquest poemari només beu de totes les dones que he i m’han penetrat i d’un patriarca, convidat a la taula per refer-li els versos i dir la meua, que no és una altra més que la nostra: Josep Maria Pinilla. Navegue del secà al regadiu, del camp a la taula, d’una decrèpita ciutat a l’ambient més pur entre muntanyes, de l’hivern fred,dur i plujós a la primavera florida de roses amb espines, entre la llibertat i la presó, de l’amor amb l’odi, de la vida amb la mort.

El caliu de segona mà que contenen els meus versos, els poemes inefables, els que pernocten i ho fan amb els ulls plàcidament oberts, prenen força conforme s’hi viuen en el present fins al punt que m’és obligat a dir-ho, malgrat que a alguna capelleta li fota (i si i fot és que he encertat!). La navalla violenta que serra en paperets cada vers i els introdueix a les teues orelles, per facilitar la digestió emocional i mental és només una estratègia que , com deia l’amic O.Monllor, es cou de nit i es tal com l’espés olor a sexe que cobreix els cossos de tots els que s’han estimat, ací i ara: La Poesia.I les seues rajoles, doncs el poeta és un obrer , un menestral que agafa les paraules com rajoles i les modifica, les inventa, les atribueix connotacions o les dennota i construeix l’edifici més útil per la gent del poble. Les seues eines i material , les seues rajoles i paletes son les paraules. Ah!Les paraules, són tan significatives!! Les últimes paraules són banals, bé per inexperiència i cometre el delicte de no haver viscut, bé per por i cometre el delicte de no haver sigut feliç.Les primeres paraules són sàvies, doncs de xicotets ho sabem tot i haurem de tornar en l’edat adulta a parlar com si fora la primera volta que pronunciem la paraula Vida. Entremig, i junt a tots hi ha paraules com “obrera”que plena amb la seua profunditat el carrer per on camina erta. Temiu, especuladors, el fulgor de la seua lluminositat!!!La paraula “pare” també emplena la casa de presència fèrtil i ambrosia tendra. També hi ha qui dirà que existeix l’escassa rebel.lia dels cavallets de fira, o la rutina esmorteïdora de la sènia, i oblida que sense aquests, un xiquet pobre juga amb pedretes al seu costat i balbuceja històries que haurà de fer, refer i desfer més endavant. Per això, les penúltimes paraules de Sísif, aquest heroi que es veia obligat a restar en l’infern fent i desfent sempre el mateix són unes paraules d’alliberament. Finalment s’evoluciona, amb rebel.lia, amor i llibertat. Lúltima paraula de Sísif, és un Sí, en majúscules, és clar...

LLUÍS VICENT, 1 de Febrer, 2012. A València. (L’Horta)

LA MORT DE L’AVI.

1)Ja sonen les campanades a mort

cridant el vent un vell orgasme de guerra

tu, pare de la supervivència,

deixes etzibats els fills i els nets contra la roca

contra el nu i esmolat rocall

i la filantropia esdevé una meuca barata

i deixes un interrogant sobre el nét

de cor pur i revolucionari

al qui li trencaren la bellesa en una atrocitat

de désset anys, i se’n duu els llampecs 

del teu capvespre en els ulls.

Mentrestant, a la mare li tremola tota la mort

besa el cos del pare mort, fill de la vida,

i tot li ho dona, dels llavis al vol

doncs la filla és la flor més delicada,

la més entregada i ara li bull la sang 

color magrana però...encara es prompte.

La rancor s’envolarà al cel

i el menyspreu es fondrà 

com la carn que ja no s’usa...

Florirà aquest home del seu temps

en la terra fertilitzant-la

i naixerà un bes 

dels llavis morts a la nostra Vida.

2) )Des de l’espart i el cordell que tant t’ estimaves

fins eixa tendresa oculta que dibuixes per somrís

hi ha un camí a la meua ànima

que és un camí a l’origen

I eixe color pàl.lid tan lent, eixe olor asèptic

tan acostumat aquestes hores fondes,

com quan t’agafí un dit i jo era menut, 

i tu eres poderós i de la teua boca eixien 

rosades blanques de matí, i exabruptes.

Ara la teua pell és consumida, 

per l’esforç de tota vida feta

i desemboca en la forja del meu camí

i en l’amor ingent com un bes a la galta per comiat

El teu somriure ha sigut una època de progrés

la ciència dels teus llavis, sense anar a escola han aprés

a anomenar la joia amb un mecanisme dolç entre els dits

i això ha sigut suficient inèrcia per mi, 

per continuar la teua benèvola empresa.

En les teues cames s’inicia el camí per ser feliç

la condició perduda i retrobada,

on viure abraçats al temps i a la contrada

on ens fem grans i poderosos també...

Començaves amb un to en l’esguard al caminar

però el teu cos era principi i final de tot

sempre guardarem gelosos la teua ànima de tafur

dins del cor, ens veiem, fins l’altra...

Els cicles es lliguen les mans.

AMB TRES FERIDES: LA DE LA VIDA, LA DE L’AMOR, LA DE LA MORT.

El dia de després

1)

Perquè ha de ser així,

perquè la vida així ho vol

donem lliurement l’amor

punt de llum

i cap ressignació

ni naufragi de tenebra.

Perquè vullc.

2) 

Abeure la meua set

en aquest riu irrepetible

únic, eximi, vital, meu...

i així conquerisc, per sempre

el paratge dels déus.

3)

Crist va saber viure:

no va naufragar mai

creuar el riu de la vida

i ni tan sols banyar-se

Vet ací el misteri resolt.

4)

La protoforma al ventre matern

Cap solitud!

La forma del teu cos follant

Cap solitud!

La cendra que resta de tu:

La nit madura el cicle.

5)

L’aire escandalós de joia

acarona els primers raigs de sol

enduent-se les motes de pols

brillants com la nit que hem passat

i il.luminant de fosc les alegres ulleres.

6)

La tronada primera

empegueïx o fa durícies

sota el riu no se sent res

calma, el temps juga 

al meua favor

La vida és massa bonica

per sacrificar-la per res.

7)

L’aigua com les paraules

sedejen el cos i l’anima

així beure dels teus pits

i sucar la llengua 

en la copa d’Afrodita

obri tot jorn nou i per estrenar.

8)

La llibertat és una entel.lèquia

si no em permet ser lliure

el destí és una entel.lèquia

si jo em permet ser lliure.

9)

El riu de la vida

és savi i honest

acaronen els seus meandres

la vall de la maduresa

quan per fi ens hi veiem

el rostre reflectit

en la seua amorosa superfície

10)

La mort és vida també

igual que no sabem quan naixem

tampoc coneixem quan morirem

El dia més propici per morir

serà aquell en el que jo diga:

Confesse que he viscut!

11)

L’expansió de l’univers és infinita

La divisió de la matèria també ho és

Per tant en les xicotetes coses

com el teu melic, la punxa de l’acàcia

la llavor voladora, etc

s’hi troba el més gran de la Vida.

12)

El desig és a la impulsivitat

el que la pau és a l’autocontrol,

el rampell de les ones desbocades

acceleren la velocitat de la mar

però no fa arribar abans al port.

13)

Començar és l’altra cara del final,

tot roman tal com ho deixàrem

imperfectament, el vell adolescent

ja es reconeix al mirall

i el miratge no el reflecteix.

14)

Allò bo d’acomplir anys

és guanyar creixement i saviesa

no hi ha esperança sense llaurar el present

i el vent tancarà la ingent alegria

al darrer respir.

15)

M’anomene, em cride, i em festege

i acudisc al meu temps ferèstec

com la xirigalla de joves barbamecs

en la maduresa de tots els anys

en la cridòria de cap silenci.

16)

El poema, un cop fet, és vostre

de la vida i de la mort

la qual festejaré com la dona més pàl.lida

de natges suaus i orgasmes mortals.

Amén.

17)

Són sàvies les penúltimes paraules de Sísif

com l’alegria per la majoria, encara que ell 

àngel solitari empeny rocalls fins l’extrem

Algun dia serà amfitrió, amb ales de llum, volarà.

O potser no. De totes formes és bo, és just, és joiós.

18)

De la sorra a la barca, esperança

valentia sense temeritat, xiquets crescuts

i l’aigua tot ho envolta, responent a tots tu mateix.

19)

Verd arbre, verda muntanya,

verda lluna, verda carícia sobre les fulles

verda vida es complementa amb el blau trist i ingent

de tots els blaus, la seua mar del naufragis

20)

Quan veig ombres tendres sobre els teus pits

la felicitat em conquereix, no per falta ni distància

sinó per amor i brande els llavis a l’aire d’un nou temps

i em pose a cercar ombres tendres sobre el meu pit.

I a tu.

21)

I renàixer de mil i una morts

amb un conte indefugible i inacabable

a la matinada em desvestiré de brutalitat

i eixiré nu a esguardar les estacions, la mar, els peixos...

tots els signes de la història.

22)

No hi ha números més que per dividir i envejar

No hi ha números més que per disgregar la vida.

He perdut el compte de les voltes que ens hem estimat

si és que alguna volta, l’he dut.

23)

Tenia una por atroç, a que?

A viure. Per això la condemna,

I a morir? Per això la brutalitat.

Ara, solque aigües fèrtils en el llit

real com la vida dels estornells a la matinada.

24)

Els espills reflecteixen miratges sobre la faç:

El llinatge, l’RH, l’obertura sagnant

Quant a la meua imatge 

esdevé sang, i ja no s’obri a la vida,

sinó que viu en ella.

25)

Amb tots i amb ningú,

amb la vida i amb la mort de cada casa

si és que hi ha cases d’algú,

si sents la teua vida formar part de la meua,

de la nostra.

26)

Hi ha nits que no hi vull dormir

em llança en un rampell cap els versos

i fins que acabe el poema no comprenc

aquesta cordura ni espais.

Durant el dia, comprenc que acabe 

de començar.

27)

Si hi ha cent, i a déu no els toca,

és una alegria. Tot i que jo siga un d’aquests déu.

Si hi ha cent i a noranta no els toca, és una tristesa,

tot i que jo siga un dels privilegiats.

Qui pregunta per mi?

28)

Confesse que abans jo guardava , gelós

la mort en la vida, i estava més viu de mort

que de vida, cansat d’obaga, de fred, de solitud.

Ara sí. Sí que sent el repòs del guerrer com útil,

I la vida és una guerra, mai més la guerra serà vida.

29)

L’excés de llibertat duu esclavitud?

Només sé que les esglésies continuen

fent sonar campanes i tocs de missa,

però els anyells ja no acacen al pastor

caçat pels seus gossos.

30)

Alcem tots els fals

com consciències il.luminades,

els bisexuals, fogueres de mitjanit

alcen totes les dobles espurnes!

31)

Entre ametlla amarga, i un espantaocells

més que visible, preferisc ser merla.

Perquè menja el fruit sec i se’n riu

d’aquest ninot de palla pretenciós.

32)

El clar camí cap al cim

conté cridòria i accions

les rostes escarpades veuen 

l’horitzó silenciós de la vall

des de lluny.

33)

Mars hi ha tants com descobertes,

renaixences de cada persona,

sense jutjar-se sens temps,

sense viure sens erros

El paradís està dins teu

i en cada viatge a Ítaca.

34)

Aprendre, aprendre, aprendre

moltes voltes a desaprendre l’aprés

a transformar els naufragis

en fondejos en la nova illa.

35)

La memòria és manipulada pel subconscient

pels records dels altres, per absències dúctils.

Res del passat em pertany, més que per entendre

la meua Vida, el present.

36)

La realitat és un salt al buit,

agafat de la mà de la confiança,

no hi ha promeses de carn,

sinó abraçades, llàgrimes i besos

ara i ací, sempre és eternitat.

37)

Créixer quan la Vida així ho vol.

Créixer cap endins i cap a fora.

Créixer a parpelles plenes, amor en bandera.

La lluna, la pedra, les hores, el cant del ocells

són còmplices, mai instruments,

de la valentia.

38)

Cap animal és indigne.

Compartim el sexe de la hiena

i la tendresa del cadell,

La realitat percebuda i la que existeix

disten en el grau d’autoconsciència

No et penses mai amb grillons en el cor.

39)

La línia recta és infinita.

No hi ha distància entre 

la crueltat i la injustícia

el caos i la llavor

la vida i la mort.

40)

El temps és una convenció

relativament relativa,

tan sols definim dia i nit

per la diferència del temps vivenciat

el viscut.

41)

Entre la realitat existent i la percebuda

tan sols cap l’autoengany.

Un am desgarrador en la gola de la vida.

42)

Sense enganys.

L’arepa és de pollastre o vedella.

Tu tries com, què i amb qui menjar.

Vet ací la noció de pàtria.

43)

Per evitar la corrupció del teuladí

cal llençar-se del niu, abans de saber volar,

el pardal obrer solcarà el cel

un cop s’haja arrossegat per terra com un insecte.

La força de la supervivència és instint moral

per fixar pupil.les en tota carn indigna.

44)

Estic d’acord quant la bellesa del matí

però és fràgil i efímer,

el vent despullat, la veu entre els llençols

Cap sacrifici a cap déu! Perquè és degut a la Vida!

Hui eternitzat en el pas de cada jorn.

45)

El futur no conquereix voluntats.

És safanoria al davant l’ase.

Por a allò incert, malson de límits

Terror a perdre el poc, ben poc, 

que tenim hui, i sempre tindrem,

ara i ací.

El més enllà és buit, 

com els coneixements de l’ignorant.

46)

Venim al món sense lligams rovellats

sense grillons de presumpcions

Ens hem d’anar igualment, deixant 

el que hem fet servir nosaltres

intacte

La pluja no demana permís ni disculpa

en aquest país per ploure.

47)

L’amor existeix si tu vols.

Els oceans estan disposats.

Les mars s’obrin.

Ulisses té coratge per solcar-los,

sense temor a cap naufragi,

i no és temeritat, sinó fe

L’aigua i Ulisses s’estimen, 

i el mateix esperit són.

48)

La pluja plou perquè vol i el sol llu perquè sí

El dolor cala fins als ossos perquè ho volen,

com un raig de llum il.luminem allò que volem siga lluent.

49)

Tots manipulen 

al seu gust, dates, cites, història,

el rellotge té 12 parts per convenció

el silenci es trenca, fugint de la nostàl.gia

i un estel, aleshores, brilla per la Humanitat.

50)

Un doll de llum solar

il.lumina el bes, sense promesa

però amb bon pronòstic

Els amants es miren als ulls, de front.

51)

No hi ha previsions ni pervenir

en el vol del teuladí ni de l’oronella.

Així els ocells, així l’amor,

així el present, la nostra Vida.

52)

Mentre escric

dos infants moren 

a l’altra banda del món

Només conec una banda,

i el món es rodó com el ventre

d’una dona embarassada.

El meu món està prenyat de Vida,

I el teu?

53)

El principi és la cara amagada de tot final.

La veritat es construeix amb milers de prismes

Sinèrgies de realitats.

54)

La flor s’obri camí en primavera,

sense plàstics ni fertilitzants, ni perfums

Així la revolució, sense ésser corrompuda

s’obri a la Vida.

55)

L’única llibertat duradora

és la de la revolta de l’ànima

l’economia és un reflexe d’aquesta voluntat.

El seu temps, una convenció més del sistema,

desagraït.

56)

Que no caiga en un renuncie,

el cap cot i la mirada baixa

ja que colze a colze, 

ens arremanguem en la lluita

per a que la veu trobe el seu lloc

en el bressol d’un nou home.

57)

En la Història mai contada,

Prometeu introdueix el voltor

després de donar foc i ànima,

dins la caixa de Pandora.

No eixirà mai més l’odi carronyaire.

Depèn de tu.

58)

El risc és l’eina del valent,

la por el preu a pagar.

El temerari desconeix tot ofici

i corre els carrers del desengany.

Com un esclat d’emancipació

veurem sorgir les ànimes intrèpides.

59)

Suposem amb fonament objectiu o objectivable

Si tan sols imaginem distàncies fredes

somiem realitats breus i fosques

tan sols estem, tristament,  especulant.

60)

Els viatges sempre són interiors,

no pretengues anar a l’exacte indret

on algun dia fores feliç. Tot canvia.

No el trobaràs més que dins teu.

61)

 Sense pàtria, infantesa viscuda

no hi ha retorn a la innocència

El rodamóns utòpic viu el present

en els sortilegis lunàtics,

Lliure com l’oronella

desarrelat com un amnèsic.

62)

Sense fisures però amb crítica 

Construïm un solc on arrelen roses,

Oronelles i teuladins i finalment

donen de menjar a les blanques colomes.

No hi ha Pau sense Justícia, diuen els diaris.

63)

Tu volies ser núvol,

Tu volies ser oronella,

Tu volies ser aigua,

Tu volies ser aire.

Totes som iguals, desiguals en l’ordre

prefixat de l’exili d’una mateixa de llargs dies

La pluja sempre penetra els nostres porus.

64)

El teu somrís és una mina de diamants,

africana i original. Cap usurpació!

No hi haurà carbó que ennegrisca

la teua absència ni aquest present joiós.

65)

Viu cada dia, cada segon, com el darrer,

sentint que darrere l’u ve el dos.

L’infinit és al palmell de la mà.

Tin present que el carpe diem

és finit.

66)

No cregues que no et veig

dus mars de naufragis a les parpelles

netes de memòria.

Tot oblit oculta vergonyosament les passions.

67)

L’obra d’art més ambiciosa i exímia

és la teua nuesa al natural

en forma de poema

que elabores i obres

just al despertar.

68)

Si t’ escribisc és per lliurar-me de la presó

Que les mateixes paraules reclouen,

res més joiós que l’idioma dels cossos

Ara i ací, penetrem-nos l’anima!

69)

No esguarde per cap escletxa,

és la Vida de totes nosaltres la que guaita

i actua, bella i compromesa

des del més enllà al més ací

per servir-nos d’imatge d’allò que anhelem:

La Vida, vida vol.

70)

El silenci és patrimoni dels morts,

dels còmplices de la barbàrie i dels covards.

Cridem els nostres noms i que tothom ho escolte!

Totdona ho fa ja! La llibertat és assolida al renunciar

als privilegis, les comoditats del sudari.

La humana bondat tan sols serà impensable

quan algú de nosaltres la sacrifique.

71)

Clavells i roses per totes les dones!

Corregisc!Per totes les persones,

Nova humanitat regada amb pètals

de present i fluids de lluna...

Teseu mai va desitjar a Fedra tres filles com nosaltres!

72)

Un batec d’ales de papallona,

un vol inesperat del parotet,

i l’antic món cau autodeglutit en la borsa

custodiada per Pandora,

de Wall Street i del never again no more

El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions 

i pol·lució la vostra avarícia. 

Tan sols restarem les hienes salvatges.

73)

La solitud és relativa.

No entenc més solitud que la mort en vida,

açò és la incomprensió d’un cor humà

per part d’un altre. Incomunicació

entre quatre parets de convencions socials

Per on s’escola, sempre la pluja,

Benèvola i solidària la gotera!

74)

Les impressions passades

ja poden emigrar, deixant l’estel.la de tota vida feta

en el firmament inamovible i transformat del passat.

Riguem tots junts aquesta sort!

75)

No tem als dilluns,

Teuladí faener sóc.

Humil com un pardalet insectívor,

supervivent sobre la copa estable dels arbres

llance el cant als companys,

perquè l’esforç pel present

ens durà l’esperança en el demà,

joiós i alegre com xiuxiguejos a la matinada.

76)

A qui tinga desitjos de tirar-se per la finestra

en un atac de cels...tire’s a la veïna!

Les colomes de l’amor lluiten en el món àrab

per una felicitat més, una possessió menys.

Llibertat és equivalència per tots i cadascun dels ocells

per volar.

77)

La sang derramada, si és del poble

és vergonyosa, manipulada pels carnissers

la despossada dona que parix un buit fèrtil

és valenta i passional com una tronada,

després d’engendrar la tempesta,

ve la calma.

78)

Els cels són possessió i possibilitat de pèrdua

Si vols una persona, deixa-la lliure.

Si ve a tu, pren-la amorosament.

Si no ve, mai l’has presa.

Mai arribares a la seua essència.

El punt original i d’anclatge d’una vida compartida.

Tot el contrari al no-res. Això és tot.

79)

Les coses no existeixen per sí mateixes

Un instrument és el que l’home fa amb ell,

La corbella serveix per alimentar al poble,

alguns botxins l’empren per degollar

i ella no té existència ni silenci per ella mateixa.

L’expressió de tota la resta

depén de cadascú i de la seua llibertat assolida.

80)

Les xifres no serveixen més que per comptar morts

Buides de sentit, darrere una estadística

S’oculten i es manipulen milers de vides

Significatives, bones, esplendoroses, vermelles.

Roselles en peu de vida.

81)

Jo, tu , ell, ella

vosaltres, ells, elles...

Tots som nosaltres.

I nostre és el món,

Únic possessiu, germans, germanes,

I en usdefruit.

82)

Cap abdicació quan la nit obri els pètals

de l’amor, i l’oronella udola el seu cant

el silenci s’ompli amb bleixos i gemecs

de llunes, belles per ser llunes i per ésser plenes,

com una entrega digna i preciosa.

83)

Un dels meus majors errors fou 

resseguir rius podrits, 

pensant que l’aigua era sempre tèrbola

sempre, mai, adverbis de destemps!

Ara la brossa creix al marge d’aigües clares

i l’oració llançada al cel

t’anomena, a tu, a ella, a mi...

Nosaltres és el pronom i prohom més líquid

entre les meues cames, sobre els meus llavis.

84)

Un ull serveix per mirar.

Dos ulls serveixen per veure.

I el tercer ull no es duu davant per ser vist,

sinó darrere per veure amb ell.

La confusió es desfà foragitant la mort,

Comunicació, estimada!

85)

La vida té camins indesxifrables,

el destí juga a prefixar-los,

però aleshores, forçats, deixen de ser Vida.

La Vida és un riu, amb crescudes i sequeres,

sempre continu i atzarós, sempre sorollós

sempre lliure per ésser navegat.

86)

L’estima afectuosa beu de la tendresa,

El teu sexe beu de la voluptositat de formes

i maneres incorregibles, d’aigua de pluja, 

d’un verd mediterrani salvatge 

Recapte de solituds acompanyades 

i vides compartides

Tots en un habitem l’espai per sempre més.

87)

La rigidesa de formes es necessària trencar

Lliurement l’oronella plou sobre els teus pits,

naturalment la pluja vola sota les cuixes

solituds tan llunyanes que semblen un miratge

i si dubte...Si dubte, la vida s’esvaneix

com aigua que vola entre els dits.

88)

El dia que nosaltres estem dispostos a merèixer 

el full atroç i en blanc, el sudari impossat

els murs gèl.lids de les cel.les, el fosc túnel

la barbàrie sobre les nostres carns,

i el desempar dels burdells, la nostra venda

podrem dir que estem disposats, ben decidits

a fer la revolució.

89)

El poble mai ha estat vençut,

mai hem sigut una colla de borregos

clamant la veu pària en el desert

malgrat les falses i redundants aparences

i els mass media

Mai, ningú, mai, ha parat de caminar

i junt a ell, un company de mans fortes i esteses

a l’amor i a l’odi, 

a sembrar miralls en poesies vanguardistes.

90)

Hi ha locutors que ametrallen en pocs segons

la consciència per alló més humanament horrible

incapaços de digerir-la, rebentem enfitats

amb un oblit que és més supervivència

que enteniment.

91)

Vostés mai veuran la importància d’anomenar

aquest arbre mediterrani, nació

vostés vaguen sense voluntat ni origens

oblidades les arrels, fracteu les branques

No s’ és res si no s’és carrasca, pi, olivera

o poble.

92)

L’estat natural de l’ocell és volar,

i després de l’alegre pluja passegen caragols

res tan senzill que no simple

enhebra així la Vida la bellesa esclatada.

93)

Sense prepotència: He superat a Ulisses,

Sóc a Ítaca, i perdré la ciutat de Troia, si cal

per Helena, un i altre cop.

La màgia està en la travessia i en solcar

mapes sense fronteres que trenen ràfegues

de mil llunes i una gaviota.

94)

No desitge la mort a cap humà, 

som tots germans de la mateixa mare.

Això sí, qui puga triar i no es comporte 

com a tal, cap benevolència.

95)

En un carrer de passat s’esmicolen

cap a la claveguera darrers reprotxes

no eludisc la meua responsabilitat

i aquesta llibertat trenca per sempre 

l’acusació dels espills.

96)

No crec en aures. No crec en esperits.

No crec en reencarnacions. No crec en déu.

Crec en cors alçant-se puny en alt en cap sortilegi

sinó en la brandada feréstega de la llum i de la Vida.

97)

No servisc per atacar

la meua estratègia és defensar l’alegria

quan es clivellen les durícies

i l’àngel de foc serra violentament

vides indignes,

tan sols puc posar-li sons i música

i fer fotos amb el móbil.

98)

Hi ha un temps per parlar,

altre per callar i fer-ho escoltant

el proïsme pròxim.

Aquesta selva de silenci

serveix  per construïr ponts de llum

entre el missatge i nosaltres.

99)

Sembla ser que el meu retorn era

com no podia ser d’altra manera,

esperat i anhelat.

Lluny queda eixe temps on discutia

amb ombres putrefactes,

i m’apartava per mi mateix del camí

com la vella del Naraiama.

Per nàixer, cal morir

i vinc sota dos pams de l’infern.

No tinc por. Sé.

100)

I així despulle possessions i finits

il.luminat sota el focus del poble

que cel·lebra, per fi,

la nostra empenta:

Amor, llibertat, rebel.lia, justícia

i, aleshores, 

Pau.