NADAL

Els Nadals són l'herència romana de les saturnines, on s'embolcalla el cos en cuïr i el cor és sollat,devorat orgiàsticament,sense massa delicadeses.El dotzé mes es permet tot,i també els vòmits al gener, secrets no gens confidencials que el solstici d'hivern guarda per les papallones, les quals mai oblidaran que foren cucs.Hi ha el rosari en família i els àpats com a excusa per juntar-nos pares i fills,mares i filles, aquell familiar que ningú estima,i dinar putxeros,anar a la missa del gall i consumir vicis que continuen tatuant-se en la resta de l'any.Amb paciència de voltor esperem aquests dies,reprimits amb bruts diners, façanes fosques,il·luminades però per llumenetes i ninots de Santa Claus. El fred obliga a que la nena es torne saturna i a que el nen esnife vidres esmolats,però existeix el perdó dels beats,només en aquesta època.El vint-i-huit de desembre,hi ha un home masturbant-se davant de l'ordinador,i les guerres s'aturen només el vint-i-cinc,i a la nit de cap d'any continuen eixint morts al televisor i una corrua de cadàvers compren cadenes als grans magatzems pel dia de Reis. Mentre, la gent solitària esclata la vena a cada cantonada suburbial amb fang, i pateixen insomni i nervis de metall,i l'orgia del poder i el ramat que ho segueix fa dels velluts ingenus una pedra morta. Visca la redempció dels esclaus!En la Missa del Gall,hi ha rectors solitaris que fan sonar claus per la nua sala gòtico-romànica,i confessen al relicari de l'escot de dones pecadrius,per després besar als llavis dels escolans barbamecs. Pengen solemnement la sang de Crist a la culpa, la dels altres,junt a obres d'art que habiten els murs del convent i del teatre. Rituals d'allò més obac i quotidià. Solen acumular fortunes i pernada,que els han de salvar del buit,del terrible buit que la gent,des de dessota, hi veiem a l'altar.També els fariseus i els delinqüents tenen la seua pròpia moral,com el Papa,un tant, particular.On hi ha les femtes de la passió i els records verds fosfòrics de Jesús,s'obri el nínxol,emborratxat de pluja que cau, com pedres sobre el miracle dels ossos savis,mentre una serp s'enrosca a l'esquelet i la calavera de qui no vol. Té el sagristà un cos petit i prim,què guarda una menuda urna pel cor diminut,fràgil com un cristall trencadís, en aquest mosaic de vint-i-un segles de misèries i enganys, d'una secta un tant majoritària.

HUMANITAT POST-MODERNA