LA MAR I L'ESPILL
Temps
passat on el futur fos rastre del bon port
OVIDI
MONTLLOR.
1)
Torne
a escriure. Solemnement ho dic
tan
solemne com la darrera paraula
que
tu brandares com una espassa,
quan
no eres qui ets i tenia igual
perquè
abans eres més bé jo
amb
tu.
Ja
no necessite cap espill ni cap mar pur
on
fidel mirar-me ni tan sols navegar trist
l’oceà
passat és la teua companyia.
Que
si he arribat on sóc
és
perquè vaig deixar la llum
de
la innocència podrida al bassal
un
gener semblant a aquest
fa
uns
anys.
Torne
a escriure. I la melangia
esdevé
el record de tot camí fet
una
trista i llunyana il.lusió
perduda.
Sense
mi.
2)
Els
espills no em reconeixen
tan
hipòcrites escopeixen
el
que ja sé i tothom veu
però
prudents tan sols ho callem.
El
present resta estés com la mar,
la
fredor de veritat guaita el plor
la
memòria plou sobre l’aigua
en
un diàleg de llastos estèrils
Un
cos encara jove i encara alié
és
un malmés carruatge amb folls cavalls
vent
huracanat i lliure per cotxer
Els
carrers del desembre faran oblidar tots els tòxics?
O
potser la memòria és tot allò que guia a la mort?
L’espill
blau i salat ho sap.
3)
Sense
paraula, dius, sóc més feble
i
esta indolència, que asfixia
em
fa ser amb ràbia, a dures penes
un
rostre a un mirall
La
mar migrada escull la sort
la
sang em bull no obstant
en
un estat de nou ser i en foc
reflexa
aquosa la vida en tothom
No
tinc paraula
Més
bé en tinc dos:
Sí
i no.
4)
La
clota d’aquest naufragi
parí
espills d’ancià
i
una esperança d’infant
No
xafaré mai més terra ferma
ni
incendiaré el cor amb fogalls bruts
Sabent
el que saben de mi els espills
mai
més em donaran la raó.
5)
No
tot és el que sembla
però
aquest fred de l’espill
em
mostra la real aparença
M’estime
amb retrets
i
és tan cert i tan dur
com
l’amarg atzar que sent
Doncs
el destí és refugi
de
tot allò covard i místic
la
raó de la mar estúpida
Lleuger
com el vent i feixuc
tal
com l’economia imposa
navegue
entre blocs de gel
Ara
l’espai entre el mirall i jo és nul.
Tampoc
hi ha fronteres per la mar.
6)
Jo
he navegat per mar brava
per
nostàlgies del demà
per
la mort en la tronada
i
la galerada de l’insà
Jo
he estat estranger de l’espill
i
he esgarrat un món de poesia
amb
ungles brutes i sagnants dits
per
efecte del batre violent de la vida
Jo
he conegut l’ansia groga de salut
dins
la taverna dels miratges
i
cruels insomnis d’òxids per nits
tal
com si fos heroi sense coratge
Els
estrèpits del paratge eren humits i amargs
com
una glopada de mar
o
de cocaïna.
7)
S’apaga
la llum i la foscor de la cambra
invadeix
violenta la finestra
il.luminant-me
el desempar i la nuesa
el
neguit de la negra nit i la distància
l’instant
infinit del pa i el vi
la
llàgrima
Els
espills reflecteixen soledat.
8)
Provinc
d’una mar llunyana com un record
que
espills no sabran fixar en la retina
l’únic
que les ninetes esguarden és la meua mort
i
els temps tan immemorials com el del plaer i el dol
Enmig
de l’oceà puc dir que nadí fort i a contracorrent
tampoc
vaig voler fer de les possessions ambició
ni
guaitar-me a l’espill de la complanta
ni
encallar a platges plenes d’enyorança
Ara,
però, només sóc un eteri somni reflectit
en
la inconsciència dels altres
aquesta
mar de passat deixarà pas a la nit
tan
sols
a
raigs de llum inconeguts de’esperes i esperances.
9)
A
la mar del passat els vaixells navegaven
inexorables,
indiferents i cadascún diferent
dessota
hi havia peixos, algues i natura morta
dalt
l’embarcada serena de forta Elíada
A
la vida experimentada en coberta
hi
summava la guerra de la falç contra el sabre
per
mesquina conseqüència més
del
nostre purgatori on l’economia és déu.
A
l’espill del present tot són dubtes immutables
hi
cal conviure amb el menyspreu
i
amb la incertesa per foc etern
per
acollir la carícia àvids de tendresa.
Tota
certesa, destí o moralina comença on acaba la vida.
10)
Sense
descans parixes borrasques i pors
Coninuament
dones saladures i serena son
Duus
infatigable oportunitats i restes d’enyors
Mare,
cada ona porta una lletra del teu nom.
11)
La
mar de nit vetusta com un ritual
impregna
de por misteriosa foscor
la
platja i el port d’amor
A
les butxaques tinc sorra de records
com
un ocell lliure em retarde melangiós
i
trist tal com si fos a una presó
Tot
és tro,revolta, pluja i llamp
sota
la indiferència del cel
la
mar també conté maror
No
oblidaré el modern ritu d’iniciació
la
mar té veu d’espills ja que es propaga
fins
el present i la seua nova calor
12)
Quina
utopia seria fressar junts el pa
amb
rent d’inconcebible solitud
amb
farina eterna i concupiscent !
Quina
utopia seria trencar els foscs racons
de
la casa i obrir una finestra al mar
com
a espill de veritat candorosa !
Quina
utopia seria guaitar dels meus ulls als teus
dels
teus als meus i dels dels dos al món
un
nou horitzó irisat lluny d’este simulacre!
La
utopia però es troba al fons de la mar
L’espill
ens torna sincer el sudari en vida.
13)
Tanque
totes les portes a l’alé misericorde.
Feia
temps que no em miraves profunda i fugitiva.
Obric
la mar al teu esguard verd mediterrani.
No
tinc por. Sé.
14)
Alguns
diuen que l’amor és com la mar
amb
les seues tempestats i revoltes
brau
en el llit i verdós en tronada ingent
també
amb naufragis de besos i no obstant
sempre
amb il.lusions naixents per l’est
Altres
diuen que l’amor és com un espill
amb
què acaronem en l’altre
la
pròpia innocència extraviada
amb
què repetim el nom de l’amant
com
si fóra el nostre i així ens autoconeixem
L’amor
torna el nostre propi reflex
per
tornar i tornar a començar
tal
com fan les onades de la mar.
15)
La
lluna plena sobre la mar
hi
queda nua de màscara
hi
busca l’aurora esperant
l’esguard
dels enamorats
La
lluna plena sobre la mar
no
fa dels finals un principi
ja
que és eterna com el cel
fa
l’amor al present i als sacrificis
i
la mar serena fa de llit
En
canvi la lluna sobre el mirall
trencará
l’onada al final del moll
sincer
i lúcid desfà l’encís
i
la reflexa per fi tal com és
veritable
satèl.lit sense llum i alb
i
histriònic com un mim.
16)
Aquest
vespre d’incertesa
de
boires i d’ombres blaves
de
foscos silencis es reflexa
als
vidres d’un finestral endèmic
Estàtic,
trist, plausiblement inanimat
com
la mar a la matinada
aparent,
com
aquesta vesprada
de
dubtes
17)
El
brunzit de la mar acompanyarà la nostra borratxera
les
virtuts i els malviures seran oblidats sota la sostrada
dels
estels on inventarem actuals estius al celler de la memòria
encetat
el vi, els carrers i amb la geniva anestesiada
En
conspiració de nit i en clau de lluna plena
tots
els portals seran altar on cometre tots els pecats
inventarem
joiosos una nova mar d’ulls o llavis
tot
reflectint horitzons futurs de bleixos i gemecs
Tota
la resta serà la ressaca.
18)
Isc
de casa amb alta mar
penjada
al coll com un mocador en condret.
Torne
a la teua platja plena i sensual
I
guarde a les butxaques la llàgrima de sal.
Els
plors cristal.lins de la nit
em
mostren el camí de sibil.la
Però
impulsiu i ferit m’és la mar
mutable
com els espills
19)
Al
cor eixamplat i obert de bat a bat
dos
ulls em brotaren amb què plorí rius i mars
somnis
es perderen i es trencaren i arribà el final
Les
entranyes roves són ara cartró pedra
i
els meus llavis parlen l’ànsia fugitiva
dels
engruts del dol dels sentiments en cendra
Amb
l’espuri capteniment de la nit
mostre
l’espill de solituds per companyia
em
riuré per fora mentre plore per dins
Dessota
la florida nit de marfil
no
hi ha mar capaç d’engolir esgüells
crits
que trencaren la imatge de l’edén d’ahir
No
hi haurà més mai pau ni glòria
i
preferisc ser en el paradís la guerra,
ja
que és degut a la vida,
doncs
visc.
20)
Aquesta
manca de mots
aquest
infortuni eixut
aquest
sobreviure a l’atzar
no
és del tot un velam a la mar
Aquesta
nafra de por
aquest
malastre a la faç
aquesta
apatia de dol
no
és del tot un pètal de sort
Aquesta
nostàlgia de futur
aquests
vituperis per passat
aquest
imprevist fosc i dur
no
és del tot un bon començar
Aquest
vaixell encallat
en
aquesta mar blava com un oblit
aquest
no saber qui ets
sempre
escopeix la veritat l’espill.
21)
Des
de la talaia d’oblit i cansament
veig
una mar llunyana de somnis i tallats
que
recull vigília d’antics anhels
El
temps esdevé un testimoni del vespre
que
desapareix amb la plujosa imatge
a
la claveguera del sempre més
Tot
ho ploren els ulls
tancats
com silencis
el
miratge distorsionat
i
un vertígen recançat
cada
cop més llastant.
22)
De
què em serveix la mar morta?
De
què les paraules que no plouen un nou demà?
De
què serveix encegar mirades amb vergonya
si
salada és la dolçor dels llavis
i
enganxosa la comoditat com salnitre?
Al
mar salobre t’hi has quedat
envoltada
d’aigua en llàgrimes
sense
l’òsmosi de tendresa
El
pas del temps ara m’ofega
com
a nàufrag enmig l’oceà
23)
Sona
el telèfon.
Voldria
i no que fores tu.
Quan
tot és fosc i només
els
fanals del carrer
m’il.luminen
el neguit,
com
un far per navegants,
la
teua imatge és record i oblit
d’un
temps adolescent
on
es trencà l’espill de les il.lusions
en
mil esquerdes de decepció
Per
fi para de sonar l’aparell
I
la nit m’embolcalla com una mar silenciosa.
24)
Una
tempesta d’enuig i riure
una
mar de nit a ple migdia
tot
i que agredolçament siga
una
captivitat del fet de viure
Horitzons
es creuen i descreuen
tant
si t’ho creus com si no
les
gavines són testimonis
de
la llunyania pròxima de l’espill
Una
imatge redona tinc de tu
sense
lligadures rovellades
amb
possessions i anhels
i
una llibertat mai assolida
Tal
com una quotidiana sorpresa
a
voltes una inesperada nostàlgia
un
bell mirall sincer de vida
pareixen
els teus ulls de mar
Una
fugida de l’esmaixellada
un
oblit blau de la rica misèria
un
mateix desig de marinada
com
un tresor al fons de l’oceà
La
teua amistat és un càlid espill
què
em torna dur, just i certer
una
incòmoda i tendra vocació
una
filantropia de mariner
25)
A
recer dels pescadors i dels ardits de l’amor
t’allunyaràs nadant amb els dofins
amb
la reverència del déu empegueït
et ressuscitaràs enmig la fosca
negror
del mar, exaltat com el sexe de tota
nit
Cap a un brot de brisa o galerada de
dolor
t’embarcaràs
el cor obert com un lliri florit
amb
l’aspre tacte d’un cresp endurit
i amb el coratge del corsari en la
maror
tragaràs sal, plouràs un enorme
somrís
A
una drassana de port migrada per la raó
descansaràs
suau i impermeable el pit
amb
l’argi.la a la gola què t’habita hui
per gaudir del viatge després de la
pols
i
així, navegaràs tal com un mariner feliç
Et proveïràs d’aigua dolça al
fons del pou
perquè també hi ha tendresa allí
tothom porta una Ítaca dintre els
seus sorolls
junt a la fressa d’ones furtives que
entren matí
a
la casa que pocs s’atreveixen a construïr
26)
M’acarona
els sentits la brisa lleugera
hospitalària
és la mar profunda i pura
tranquil.lament
deixe fluir la melangia
del
paradís extraviat en inombrables esforços
La
solitud pot ésser un estat mental
on
esguardar-se els ulls a l’espill d’oblit i estrany
sempre
será bó cercar un horitzó salat com mestall
on
trobar milers de miralls fecunds i diversos
Així
trobarem l’encontre entre cel i mar
entre
la profunda utopia i la nostra realitat.
27)
Em
trenquen el cor els coloms
No
és la pau una esquira?
ja
que els odis ens roseguen
com
paneroles habiten la ciutat
Alguns
avorten els seus ulls
quan
naixen mirades d’amor i sang
uns
altres s’esguarden amb llavis muts
i
obrin amb tòxics la caixa de Pandora
La
lluna de candidesa però, resta sobre les antenes
la
nostra mar vol i clama per ser, bell verb d’espills solemnes
el
nom de tots els noms, adjectius d’humanisme
en
fi,
impossibles
quimeres...
28)
El raig pàl·lid de lluna
també
és alb i cristal.lí
com
un futur projecte
com
un amor per batre
La
pluja simple i subtil
també
és vidre que cau
com
una descoberta
com
un bri de puresa
La
nit i la seua set
també
és bella i fràgil
com
un hivern infant
com
un ideal suprem
L’espill
i la mar són
tan
sols metàfores
.jpeg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada