La Conjura dels Déus

-A MIG CAMÍ-

Athenea m’entrena ferotgement
en l’ús de les armes per estimar-te,
entre la pols i l' oxigen,
entre el cel i l’ infern,
entre la pau i la guerra.
entre l’ àpat i la fel,
entre la suavitat i allò esmolat,
entre la cara i la creu,
entre la nit i el dia,
entre el whisky i el gel,
entre el sucre i la sal,
entre el goig i el patiment,
entre l’efímer i l’etern...

I la sibil·la tracta de pronosticar
l’exorcisme de Tànatos,
un destí final calent de freda solitud,
un atzar cert desitjat i celebrat
durant una exímia existència.

Mentre els i les deïtats conjuren
un fil d’existència amorós, i estable
la meua dona i jo
fem feina.




-ARA DORMS-

Ara tu dorms i jo escric.

No sé què faria sense
els mots que calen
per renàixer junts,
com un au fènix,
després de tants danys i anys.

No sé que faria sense
la teràpia de l’escriptura,
eixint reforçats a la matinada
com l’ ànima del poble
o com una abraçada.

I l’alcohol, la insània, les drogues,
l’apatia, el cafè, les lleganyes,
els i les altres, la cicatriu,
els déus patriarcals, la bogeria,
les enveges, xafarderies,
els corruptes , i cobejosos ,
els assassins i les mesquines,
les beates alienades i els mals rectors,
els morts vivents que dansen
al pub esmolat de la matinada,
la solitud i les animàlies egoistes,
els que tenen els unglots estacats
en immerescuts privilegis,
els i les infidels, els traïdors del País,
els que canvien de jaqueta quan convé,
les avarícies, els cels, els de cor brut,

Paguen un desmesurat tribut a la paüra
perquè així els ho mana Tànatos
que els persegueix i és el seu amo.

mentre tu dorms i jo escric.




-DONA-

Uns remordiments a cullerades
en la taula parada de la incomprensió,
un orgasme per estrenar,
amb unes cames amerades de pols,
uns fills en un desert de solitud,
un silenci com una enorme por
una identitat bàrbarament perduda,
un triomf de Tànatos front Eros i Afrodita.

La dona encara viu amb els grillos del patiment,
ballaran, amb l’ajuda d’Atenea  uns peus
en senda nova i a mitjanit,
uns peus nuus i clivellats en el camí,
dansa valenta i pròpia,
cor femení.

Sagnaran els peus enmig l’aquelarre
de bruixes alliberades, per Eros i Afrodita.
La nafra vital ja obri, lliure,
una nova sang com un part
per la nova humanitat.



-BESE EL TEU NOM-

Bese el teu nom,
regal d’ Afrodita,
goig de la pau del cor
sense demanar res a canvi,
i el plaer pur de la pell
perfuma la teua carn,

la sement d’ Eros germina els mots
i la rosa s’entrega
amb uns pètals carnosos

La llibertat ens fa nostres
i francs.

Tànatos fuig esperitat.


-PUJAR AL CIM-

Pujar al cim. No importa no viure al zènit
sinó el camí amb esforç de l' escarpada
en ziga-zaga, ascendent,amb suor,
amb l’auspici d’ Atenea
colze amb colze amb l’ajuda d’Eros,
el que et done d’ànima a ànima,
i d’Afrodita, el que em dones lliurement
sota la llei supèrflua de la necessitat,
doncs allò necessari és contrari d’allò lliure.

Amb esforç i constància, tresque pel camí,
per l’art de la vida i de l’amor
i em meravello del viatge

La suor descriurà cristalls de gaubança en la nova faç
al final dels meus dies.



-IMPROBABILITATS-


Em discipline en l' art i la ciència
de créixer cap endins,
de suportar la tristesa transparent
del nadó que no naixerà
sota l' aixopluc dels versos d’Afrodita
i el mestissatge que jo escampe d’Eros.

L' exclusió i la solitud,
l’enorme tristesa i el mal de cap
alimenta Tànatos entre nosaltres.

Tatuo la nit i la distància, disciplinadament,
fereixo el temps i sembla que li guanyo terreny,
Cronos impostergable i soberg  dibuixa
un drac amb dues ales, com les de les nostres ànimes
i entre les seues garres fa imperant un rellotge de sorra.

Els llavis em bleixen un alfabet sense lletres
que no abasten tot el dolor que tinc.




-AMOR-

Solquem la mar present
en aquests temps de crisi
incert com la por naufragar.

Les platges benèvoles
que he descrit amb rebel·lia
m’acollirien com al germà
com el company mariner
en tota tempesta de voluptuositat
amorosa.

Però fa temps que el vaixell
s’escletxa d’impotència

Estem farts que ens exploten.




-EL VIATGE-

La mar i el seu viatge
a l’illa ignota
t’ espera
i depèn únicament
de tu.

Torna a alçar àncores
enquistades en passats
per tal de salpar
amb bon vent i barca nova.

Ítaca t’espera
oberta com una abraçada
al bell començar
de la travessia.

Afrodita dóna el grat auspici
Eros dóna el gran auguri.



-LA LLIBERTAT ÉS LA PRESÓ MÉS GRAN-


Dibuixe un trenc d’alba
enlluernador com un segle
i no el signe

Escric una cançó càlida
perdurable sense temps
i no la registre.

Visc unes hores que suren
en la mar d’Afrodita i d’Eros
perquè s’ entreguen ambdós 
sense contrapartides.

Camino estepes i marjals,
aigua dolça, salada i salmaia
i udole a Tànatos en la solitud
més acollidora i esgarrada,
per la lluna que mai es plena d’alb.

M’agradaria sentir que la resta de la ventrada
m’escolta i m’acull.

I encara que ja no cerque
la llibertat com un llop engabiat,
em sent en la presó més trista
lliure i sense límits.




-TORNE A L’ORIGEN-

Ara torne a l' origen ,
a la llibertat del paper en blanc,
i a l’esgarradora provocació
d’escriure uns mots
com filla, dona, mare
i fer brotar la meua veu
des del fons de l' ànima
esgarrada, difícil
i amb certa flaire de derrota.

Ara torne a l' origen
sense importar-me
si se'm jutja o se'm condemna,
ja que la vertadera saviesa consisteix
en la capacitat de jutjar-se u mateix,
i no discutir massa
amb el matalaf del llit nocturn.

Ara torne a l' origen
i recorde que he guanyat i he errat,
i reconec que he estat
massa dur amb mi mateix,
i al tornar a l’origen
torne a ser el xiquet
que habitava en mi.

Ara torne a l’origen
i sí, certament són ara
les circumstàncies
les que són dures
i tristes com un avortament
d’una filla volguda

Si em salve, sóc guarit,
si salve les meues circumstàncies
em salve jo.



-SÓC VENT-


Sóc vent que acarona amb les mans
les fermeses del cos de la dona
anhelant l’aire i fent surar
Eros sobre la xardor de l’estiu,

Qui coneix les fulles de tardor?
Qui sap si la necessitat urgent de respirar
bleixarà el verb de l’entrega?

Sóc vent latent i em dispose
a rebre l’onada salvatge i sensual
d’Afrodita, que mou fluids,
oceans, mars i rius frescos.

Tan sols desitjaria que Tànatos
desapareguera en un rabiós huracà
i ofrenar a la lluna plena la vida.



-EL CANT DE L’ ORONETA-

Aquesta vesprada de dubtes
voldria sentir-me
com el vol  d’una oronella
triar lliure el meu paper,
el meu món,sense pors
ni ambicions ni enveges, sens rancor
així que desafie la sobèrbia d’Aracne
i em pose a lluitar colze amb colze
mà a mà i llengua a llengua,
amb Atenea i Afrodita.

Em sentiria com un cant d’oronella
lleuger d’equipatge i de llasts
com una veritat que m’emancipa,
si l’eternitat no fóra tan efímera,
si no esdevinguera carn de canó
amb Tànatos esperant-me en els anys.

La vida no és per covards,
així que encete el vol rebel
com una galerada,
però també hi ha la lluita
entre el que vull i el que puc

M’agradaria volar amb l’oronella
sense permís ni justificacions
fins arribar als límits de la llibertat
i dels meus dies.




-MORT-

Dones que he i m’han penetrat,
muses i vailets de la vida
múltiples companys fidels,
la meua dona, el meu fill
els amics, amants, gent del poble.

Mort, ens tindràs a tots
en corrua cap a la porta putrefacta
del no-res,
al final guanyaràs, Tànatos maleït!

Però, mentre gaudim del camí,
cap nit isarda!
Cap cor de plom
ni llasts de vanitat
com l’amor d’Aracne

Al mar plujós d’Eros
i el  sexe florit en roca verge
d’Afrodita que tot ho dóna
entrego el meu viure nuet

La brisa m’acaronarà els sentits
i el goig joiós,
la manca de paüra,
i seré lliure
ex convicte de tants danys
per fi, lliure l’aire i continguda la vida
dintre els meus òrgans més íntims
la incertesa i els mals pronòstics
em semblaran el que són:
banalitats.



-RECUPERANT TEMPS-

He arribat al port nocturnament ,
crepuscle de pors i mar en calma.

He arribat una volta passada
el festeig amb Tànatos,
les seves còpules podrides
del no-res amb dolor i traïció,
i una ingent paüra apresa.

He arribat i  em sent bé al meu poble
les veïnes em saluden, i em fan l’ ullet
els xiquets juguen innocents i em somriuen,
els iaios m' esguarden atònits...

Perquè ha passat triomfalment
la insània vestida amb el sudari d’ahir
per no tornar mai més.



-DESENCISSOS QUOTIDIANS-


Ens trobàrem i no ens coneixíem
filàvem la utopia entre els dits
somiàvem lliures ocells,
rebérem càlides les primaveres.

Els testimonis dels ulls esguardaven
l’assassinat de la malenconia,
el desflorar d’ eterns dubtes
l’atzar batent de tantes nits.

Ens perdérem i no ens coneixíem
la utopia es trencà en traïció
els ocells emigraren, naturalment
i la primaveres esdevingueren tardor.


Resta , tan sols,  un cantó i un racó de la casa trencat.



-RIUEN EBRIS-

Riuen ebris els trobadors fora del bar
mentre fumen cigarros i revolucions de barra,
a través dels seus cants lúcids i els seus ulls foscs
riuen dels mercaders corruptes i de les titelles
que fan el paper d’administradors dels diners públics

Riuen els trobadors
des de algun indret minoritzat
de la decadent i vella Europa
amb l' obaga desencisadora 
de velles i noves destruccions 
i descobertes.

Riuen de tot el circense joc polític
i riuen de la lluna plena
riuen de la infidelitat i la deshonesta Selene
bella per ser lluna i no per ser plena
riuen, raonen i canten
però no callen...




-EM COUEN ELS VERSOS-

Em couen els versos
amb nusos a la gola,
entre una part compresa
entre el pit i el cor.

Amb els peus camino dret
I de vegades  m’arrossego com una serp
per aquest País desventurat
que és el meu i és el nostre,
per uns llavis d’ idioma maltractat ,
per unes boques que filen
bleixos de vida en cada mot,
i que els déus de l’amor beneeixen.

Entre els llavis i el cor anomeno
el futur més esperançador:

Fill



-COSES EN EL TINTER-


Proxenetes de l’autoestima del poble
desfan tota esperança a consciència.
De tots els llasts del passat,
l’únic que ens pesa és no haver fet
la revolució.




-LA PELL ESQUINÇADA DEL PAÍS-

Soterra la solitud entre el rostre del poble,
el temps esdevindrà etern com el d’un orgasme.
La contundència de l’ésser present és profunda
com el ventre d’una dona embarassada.

Gesta, bàrbarament joiosa, l’ existència
la fràgil i constant virtut humana,
una llum d’ estel contínua i perenne,
una bellesa única i infinita.

De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar
hi ha un firmament que t’acompanya.




-LES MANS DEL POBLE-

Les mans del poble tornen
a amerar suor, a dibuixar durícies
i torna el seu cor a bategar vida,
llavor fèrtil, fluids d’Afrodita,
vent de poetesses i menestrals
lliures com un cant de guitarra.

El seu esguard fixa l’horitzó,
allà, on semblaven els somnis
inassolibles,en fi
coses d’adolescents.

Però ara la pàtria
obri els ulls al nou matí,
trenc d’alba de totes i de tots
i amb un nou estat de consciència,
prenen els infants tot el que és seu.



-SOCIETAT LIMITADA-

Atenea naix del nostre pensament
per viure en aquesta societat
casual que ens ha tocat en existència,
per viure aquestos temps difícils
causals que ens ha tocat vivenciar :

La llum de l’ espelma del triomf
s’alimenta del teu coratge.

La lluita diària encendrà aleshores
el foc, on bruixes lliures dansen al voltant
de fogueres esteses per tot el país
com un Sant Joan rebel,
clarividències, alegries i esforç
superaran els adjectius i l’abisme de mots

Finalment,el fum i cendres de la derrota,
desapareixeran, estant com estaràs,
en peu de vida.



-AMOR FLUID-

Reps l'aigua fresca sobre la cara,
Afrodita humiteja amb gotes menudíssimes
i flueix per diminuts fluids del llac
on no hi ha naufragi dins d’aquest estany mutable

L'empremta de la teua flaire
m’acompanya en l’escapbussament
d’Eros i descobrisc el gebre humit,
visceral ,natural i tendre
al teu costat.

Deixe banyar les parts
del cos més recòndites
tu ets la déesa que gesta
la fertilitat del ventre intrauterí
cap a l’aigua clara i vital.

També Atenea ens empara
ja que sense el poble,
sense el seu rierol de treball
sense la seua lluita humida
i l’honestedat constant
com una pluja de gota freda
sense jo donant com Eros
ni tu donant com Afrodita

fatalment, es desseca el llac.




-ARA QUE ESTIC HUMÀ I SÓC VIU-



Ara, que sóc viu
i estic humà  com un déu,
que retorno al carrer
paupèrrim de la solitud
torna a mi aquella olor
de pólvora cremada
i a sofre consumit
però queda nua
la festa de rancor.

Ara, que sóc viu
i estic humà com un infant,
que brando la pau
i la bandera d’Afrodita creixent
i les ganes horribles de viure
sobre aquesta terra no tan casual
on sóc i estic.

Ara, que soc despert
i estic poeta al camí
sotjant de la maduresa
lluito i furto furtiu el fruit
de l’arbre del coneixement
i tanco a la boca la sabor
salada del sexe i de terra i de pols

Desobeint la moral dels esclaus
ignorant un déu que humilia
en la por i la desconfiança,
en la culpa i el perdó
obric les mans
i Atenea em mostra la lluita,

aleshores

escric, creo , em renove,
i el goig s’envola
cap a la teulada
com si estigués ocell.



-CONVALESCÈNCIA-

Rosego ferralles
roents i oxidades
del passat recent.

Convalescent estic
i mastego l’ ajuda
oferta pel teu alè.

Encara tens prou
paciència per estimar-me
per aferrar pols amb les dents.

Intento engolir la sang vessada
de tristeses i despropòsits,
des dels llavis intoxicats.

Intento volar lliure
en el goig de viure
per mi i la meua existència

Tànatos m’esperava
i és per tu i la teua alegria
per la gent del poble
que Eros m’estima verament.


Passa un ocell per la finestra.





-COSES QUE FEM-

Bescanviades les nostres ferides
per mitges veritats besades,
la teua pell dins de mi,
la meua pell és al voltant
dels teus pits

Àvid de set,
al sofà, al racó de l’escala
m’aferro a la vida a trot,
i  la sang encoratjada.

Fem l’amor,sí,
i es plena  el temps de comunió.
Afrodita ens beneeix
amb la seua luxúria.

Però el temps present ens enrabia,
i els simulacres de la vida
també ens enfonsa dagues
de condemnes en cors rebels
i els nostres enemics més dolorosos
són a casa, dins de l’origen,
violant-nos constantment,
dins nostre

Adorarem Atenea
i obrarem un país propi,
on la paraula alegria
no es trenque en mil bocins
boçats per qui  alimenta
l’ego d’Aracne
la seua vanitat i sobèrbia ,
atemptant contra
el respecte del poble.

Potser la isarda finalitat instrumental,
la rancor que ens perjudica
la ignomínia deshonesta,
l’enveja patriarcal
l’odi acumulat per fes de vida,
el temps d’espera sense
moure’s del mateix lloc
ens interessa,

car cal conèixer a l’enemic,
acceptar-lo com a hereu d’un temps
de derrotes i victòries nímies
per deglutir-lo com Saturn als seus fills
digerir-lo per més endavant excretar-lo
en el mateix wàter on abans esnifava
pols de Tànatos

Les dificultats fatals, les circumstàncies
que no ens salven més
que estimant amb terror
ens són imposades per gent inhumana
i uns sistemes podrits de vanaglòria,
de balafiament, de propietat privada,
de possessions,d’individualisme
d’una moral derrotista i feixuga
com la mare que educa l’ única filla
que té per servir els altres
a la cua del reconeixement.

Botem lleugers l’odi
sota l’auspici d’Eros
sadollant alegria i fluids interns
sota la mare Afrodita
que ens resten des del primer homínid.

En definitiva:

L’ amor continuarà vessant-se
defenent el goig de viure
plenament i amb contundència
sobre els llençols tacats de suors
en contra d' un esparrac odiós
de cranis florits en el cementiri
de la mort en vida.

Ens gitarem damunt del tebi llit
i olorarem els cors juganers
i intrèpids, Eros allunyarà Tànatos ,
i serem com una abraçada indestructible
en l’ordre meravellós del cosmos,
en cada naturalesa humana.

La vida és per gaudir-la.
Només això.



-CREEM-

Que no hi ha un final rotund
més que la clausura
dins la paret al nínxol,
que no hi ha bellesa
si no hi són els teus ulls
que s’ameren de les seues matinades
que no hi ha memòria
si l’oblit no reposa,
trèmul i fràgil en la vida del cor,
que no hi ha futur,
entelèquia del inconscient
que no hi ha esperança
si la joia no fecunda el present.
que res no acaba si abans no acaba en tu.

Tànatos m’espera
i s’endurà el meu ser
suaument,
mentrestant jo admire
fins i tot la seua papallona.
a la tomba eterna del temps
perdut.



-DOS MÓNS-

No tenen temps ni espai,
els abismes de la ment
on cauen les persones
brutes d’avarícia i cobejoses.

Però tampoc té edat
la flor i  l' abella,
la primavera renascuda,
ni la remor de la fulla,
ni la llibertat del vent,
ni el poble etern de vida.

És la vida un goig
i el temps no alena
quan ens creix un nou món.




-EL COR-

Si el cor d’Afrodita escopeix la sang
raja un riu de vida
de coratge amb por, valentia
que tanca tota ferida.

El cor de Tànatos és de pedra dura
mai no s'obri ni es clivella
t'atabales inert, amb la mortalla
i el sudari solitari per companyia.

Si el cor a Tànatos festeja
un impuls dur com una pedra
un desencís amarg nit i dia
i parlem doncs d'un cor suïcida.

Però , si el cor lluita, cor d’Atenea
cor en guerra per la vida
brolla sang, s' il·lusiona, somia i viu
i la pedra s'enfonsa i desapareix al riu!



-ET MIRE-

Et mire sencera i ple de tu
ara et vius sense pensar-te,
vius, que és el que compta,
intensament, amb l’estratègia
calculada d’ estimar fins al moll
tendre dels meus ossos,
i mentrestant trobes sense buscar

Jo acabo de nàixer. T’estimo.
Esguardo el firmament infinit
de la teua ànima
i assenyalo un estel amb el dit.

Els seus fotons, vesteixen
de fraterna llum a Atenea
i les malmeses retines tracten
d’abraçar un paisatge interior
per on comença a trencar-se
en petits vidres, l’alba.

Agra i dolça i sense dir-ho
Atenea t’ha vestit de deésa
de la guerra i la intel·ligència.
 
Faig de les nostres llengües
Entrellaçades amb Eros
un fruit saborós estimat
i ancestral, uns mots sincers
com les sèquies antigues
descendents dels àrabs
per on corre l’ aigua
d’un un anhel bonic
de passió i de primavera,
de fulles i d’ espines,
i el fluid neteja de rancors
la llibertat de la teua persona
en un increïble vull
i verso i canto i celebro
la humida sorpresa
per guanyar, finalment
la guerra atroç del puc.





-EM BESES-

Em beses humida de tendresa,
car el teu bes és una arma
carregada de bellesa,
sobre la superfície on ha plogut
tant d’atzar i tant de destí

Em beses i els llavis
són efímers i eterns
i m’acarones el gest,
i els útils mots que s’escapen
sobre la nostra terra.

Em beses fugitiva
de la presó de la mediocritat,
i dels murs nocturns
i dels miratges i dels espectres
que habitaven les tempestes
i tronades del no res,
amb déus esparracats,
sense esperes ni somnis.

Em beses sense llasts
ni de trons ni de paüra
i de mica en mica
i de poc a molt
ens estimem el petó present
que, de la fi al cap,
és l’únic que importa.

Em beses i em despertes
humida d’alegria i d’una pluja
que ens estima sobre uns llençols
desgastats per la nit i l’ansietat
i replets, nous i tacats
de començaments.



-EN LA TRINXERA DE LA VIDA-

La vida és una bretxa,
una ferida oberta en la terra,
trinxera de present,
un temps humit d’esperança
una nit de disbauxa,
uns matins d’alegria defensada,
una estima on no envelleix la vida,

En un instant es desseca el temps,
clausurant la nit dels dies,
com es tanca la sang a la vena.

I el cor mor quan  no estima
i envelleix la vida, i temem a Tànatos,

El combat més cruel i digne
és el de u contra u mateix,
sota l’auspici d’Atenea.
un combat a pit descobert,
colze amb colze amb u mateix.


Cronos i els besos d’Eros i Afrodita
són uns aliats immillorables.



-ENCETO UNA NOVA ETAPA-

Enceto una nova etapa,
nova com una nova vida,
acabat de nàixer
on sadolle alegria
i gaudisc amb goig
de tot el que tinc a l’ abast,
de les gotes de pluja humides,
de la matinada a la platja,
dels mots rebels del meu país,
els fluids de joia renascuda
de dins cap a fora,
des del sentiment
a la praxis exterior
del pensament líquid
a la comunió amb mi mateix
endinsant-me dins la vida
les quotidianes i el bon dia
per als veïns i veïnes del meu barri
mariner, just travessant
com una daga justiciera
el carrer que porta
el nom d’un falangista
les llunes vermelles
i plenes, senceres de cor,
sobre el firmament de la ciutat.

En definitiva sé que tornaré
a reclamar-me com jo era,
com sempre he estat,
des del ventre  matern
fins a la vida.

Veig més nítids els mots,
al llindar del despertar
de la consciència urgent
i els dibuixo fèrtils.

He plorat, he parlat
sense brides ni murs
alçats contra l’ amor

El dol ha estat anomenat.

Al solc d’ un parèntesi erm,
planto una nova vida,
un nou brot de flors
tendres com les carícies
que ara enyoro i naixeran
cada dia roses i orquídies,
amb les que vestiré el meu cor
despullat de tòxics i errors
i a cada cantonada de l’ insomni
m’acomiadaré de la memòria
d’ aquelles ferotges nits.



-ESPERA’M-


Espera’m, si pots detenir el temps
sense pèrdua i esforçant-me pel demà.

Sense cobejar cossos, res indigne,
sense trofeus ni caçadors caçats,
sense brutícies, sense droga alienant.

Espera’m, si pots detenir el temps
en la bellesa de la imperfecció
amb pronòstic veritable d’intensa flor,
a que floreixi com una comunió de cors.

Espera’m, si pots detenir el temps
entre l’adrenalina i la pausa,
des del dormitori a la cuina,
proclamant el soterrar de la solitud.

Espera’m, si pot detenir el temps
amb el sexe ple de tendresa i buit d’òxids
entre la realitat percebuda i la que existeix
en el brotar de la flor estimada.

Espera’m i, si pots, no desesperes
junts donarem vida a un sol ésser
junts trencarem els grillons del cor
junts som més que dos.




-ESTACIONS-

Hui és l’ inici de la primavera,
oberta com uns dubtes i un somrís

L’ hivern crema els cranis morts
els amors ossis passats
i l’esquelet savi de la dona
guarda , silenciosa i prudent
tota la vida i acumulada.

La serp i jo
sobre una roca verge
i en carn viva
intentem continuar
el festeig.




-ESTIC EN CONTRA-


A contra temps, davant el llast de la memòria
sota l' aixopluc de versos sanadors,
alimentant el sentiment.

En contra de l’exclusió del nostre temps,
del nostre espai d’intimitat anyil
tatuant la distància de color verd.

En contra de plors trencats com vidres,
esmolats sense hores, farts de paüra
amb tendresa i confiança mútua.

Ens estimem i ens entreguem sincers,
sense perdre temps.




-EVA AMB ADAM-


Tu i jo hem menjat
sense permís, càstig
culpa o disculpa
de l’arbre de la creació.

Lliures, hem estat
proletaris de l’ amor
menestrals de la vida,
d’un paradís terrenal.

La nostra intimitat
summa ara un líquid
de complicitat sincera
de coratge i valentia.

Perdona que tingui por
de que s’acabi la festa.



-FETS-

Esborrallo amb tinta nova el poema,
estripo els papers apresos i eixorcs,
em trec els ulls les gelosies d’hipocresia,
ensorro tots els ganyots en un ample somrís,
m’injecto sang en la gleva de noves venes,
importa embrutar de torxes i llum el camí,
floreixo de plaer fent-te l’amor i florint
i escullo guanyar la guerra dels perdedors,
em trec el fang impermeable del cor,
i m' estimo la vida,
visceralment.





-GOIG QUOTIDIÀ-

Els versos sanen la veu de la gola
i els passats de cementiris
esclaten i s’incendien, es cremen
i no resta ni cendra de nostàlgia.

Els mots, despullats, bramen,
les ressonàncies són ben vives
i les guaitem, assaborim i acaronem
en l’escuma marina, intensament
del somrís, en la tersa profunditat
fèrtil del teu ventre.

Sagraments de goig etern
desterren la mort i la paüra,
soterren l’oblit i el dolor,

En aquest parèntesi de creixença
no cap més que la nostra llengua




-LA INFANTESA RETROBADA-

Resseguisc totes les línies
al palmell ample de la mà,
torne a l’origen vital amb tu,
el temps de la inocència i de l’amor

Retorne i no és igual,
potser perquè la infància
ha quedat llunyana i solemne

Alce aleshores la mà,
busque la lluna,
color marfil, alb
i somriure lluent,
i et descobrisc.

Retrobe la teua infantesa
oblidada, i toixa
i també la teua innocència
present i solemne,
que ja és nostra
dibuixada als palmells
de les mans entrellaçades.




-LA LITÚRGIA DEL DESIG-


Bleixes una tendra i salvatge set,
que jo sadollo a l' entrecuix
a la boca, al clítoris sagrat
amb anhels inefables.

El món es brinda feréstec
i encara no l’hem anomenat
és perfecte perquè té carències
del que encara no ha viscut.

Miro bruns els cabells,
blanca la pell per embrutar,
i a cada pas un i altre cop
penetrant com un raig de sol
que entra indiscret per la persiana.

De cara al desig t’invoco
i alenant plaer esdevenim
comunió de dos cossos nets,
treva exigida als malsons,
d’una societat malalta,
d’un espai mancat i clos
d’un temps exigit com a propi

Després, silenci
respiracions entretallades
de manera natural i bella
ens vivim i ens creem
en la darrera carícia,
en el principi de l’ amor.

El meu solc brau dins les humitats
del teu cos com el rem dins la mar
ens enreda en un bes salat,
on el rampell és una xarxa
que enganxa les mans i els bleixos,
els cossos i els cors

Els nostres ulls són farcits
de fracassos i de vent que ens creix
brisa festiva en la intimitat
en la solitud d’alta mar.

El rampell catapultant els llavis
cap a la teua boca, cap a la teua llengua
una estratègia incalculada,
un desig cobert de nit ,
una ventada que obri portes i finestres
en una tàctica íntimament natural.

La llei de l’ atracció ens fa eterns i immortals
abans de finalitzar.

Sempre estem començant.



-L’ARA-

I ara?Ara tot és un ara mutable màgic
innocentment i de nou sóc conscient,
i la cicatriu que em resta  ja no dol
El passat és l’ hàbitat dels morts.

Només tenim un present continu,
estès com un mar que agermana
i enamora els pobles de la seua conca.

L' ara es projecta cap a un futur bell,
semblant a cada canviant present
o potser és un avui prenyat de futur.



-NO ESPERE-


No espere res més del que em dones,
no espere res menys. No espere.
No espere res més que la nostra entrega mútua
no espere més que tombar tots els murs
que benaven la ment i feien convalescent el cor
no espere més que desterrar la por a perdre't
no espere més que l’esperança no s'esgote,
no espere res menys del fluid amorós de la vida,
torrencial, fresc i mutable i que la Vida ens regala
no espere més que construir un pont indestructible
de compenetració, amor, llibertat i lluny de la traïció
No espere més que un present prenyat de futur
on puga'm envellir amb complicitat ,junts
no espere més que llepar les teues cicatrius
i ésser el gos salvatge i fidel que sempre he estat
no espere més que el moment de veure't i abraçar-te
no espere menys d'aquest trajecte sense tornada
no espere més que superar els obstacles que el temps
ens puga oferir, superar-los, botar-los, sí, però junts
No t'espere més que a tu. Només t'espere a tu.


-NOCTURN-

Les hores nocturnes t’han lliscat per l’anima nua,
la vigília entre malsons indemnes t’ha dolgut
i els cabells rebels testimonien l’ amargor.
Sota xarxes d’ahir, embolicada amb una teranyina,
intentes escapar d’un present ferotge com condemnes,
i vindràs a  reclamar-te lliure, tal com ets.

Compartir la llàgrima, la vida,el teu gemec, el badall
els teus bleixos, l’amor, els fills, i l’alegria
serà una espera tendra del teu alè.

Finalment enderrocaràs molins i gegants
i és així com t' entregaràs al present,
sense odi cap a un passat que encara cueteja
però que ja no et pertany, ni et va pertànyer mai,
doncs tu ets ànima alada i ningú pot posar-te barrots
ets mare, ets dona, ets amiga, ets companya
i et pertanys i renaixes com una bella veritat:

Et pertany la vida i allò que faces amb ella
a partir de demà, malauradament i pacient.
Jo t’espere a partir d’ ahir.




-OBRIRÉ DE NOU -

Obriré de nou la ciutat
per si trobe el teu seient buit
dins del ventre del minotaure
o dins d’algun autobús metropolità
o en els ulls sobris del futur...

Obriré i esquinçaré de nou mots
per si trobe una llengua conspícua
secreta, per si hi és la taula fent de llit
o dins teu, simplement
o en els ulls insomnes del passat...

Obriré de nou trencant la pell
per si sagna la ferida de la vida
amb l’esmolada vora d’atzur ardit
present present.

Obriré la ciutat de les nostres nits...




-POEMA DE PRONÒSTICS-


La matinada ja no és un equilàter
on lluitava desesperat la fredor
amb els malsons de cap ferida,
sinó una arma  carregada  de tu
i de vida, i de poble despertant.

Disparo bales de present
mentre dorms i badalles,
després d’una nit d’ aquarel·les
dibuixades sensualment,
descanses.

Amb els mateixos ulls que abans ploraven
he aprés de nou a somriure al mirar,
a esmicolar cada esguard de qui em vol
i també de qui m' odia, em jutja o se’n burla.

Ja no assedego la por,
barrots de l’oronella,
gàbies pels coloms,
i a l’entrecuix trobo
la intimitat regalada.

Regalimes suaus els teus plecs
i la vida feta passió per viure-la
col·lapsa tots els batecs del terror.

Arribarà. Sé que arribarà un dia
que tot serà passat, i com la serp,
ja mudo la pell cap a una forta i nova
consciència i una lucidesa que estreno
per obrir els pètals de la vida,
per posar nius entre les branques
dels tarongers florits de pau i llibertat.



-SEGUINT LES PASSES DEL MESTRE-

No hi havia a Oliva dos amants com nosaltres,
entregant-se en l’ ací i l’ara, en un present fèrtil.

Ens follàvem les probabilitats no impossibles
que florien entre cames fluvials i indòmites.

Els peus nuus sobre el terra del pis gelat,
el semen escampat per tot el terra,
beneint i santificant l’ anus i la verga,
enfonsant-se sobre la nostra íntima pàtria ,
desconsoladament entregada.

Les meues mans grans i tendres, salvatges,
els teus dits menuts i experts, delicadíssims,
acaronaven roses i espines i fruits saborosos
dins d’un pis sense portes ni finestres
entre les cases enderrocades dels gitanos
que hi vivien sense fer mal a ningú,
entre les llars del poble, del País,
agredolçament murmurat entre la gent,
desconsolada pàtria en mans de sangoneres.

Mentre, nosaltres ens entregàvem,
les ànimes, que com les nostres no hi havia dos iguals
perquè érem acabats de parir enmig d’una terra
d’un territori tacat de sang com una menarquia
com una amputació, com un desig o anhel
per acomplir, com un malson entre la gent adormida,
com una revolució.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
entregant-se en l’ ací i l’ara,
en un present fèrtil.

Ens follàvem les probabilitats no impossibles
que florien entre cames fluvials i indòmites.

Els peus nuus sobre el terra del pis gelat,
el semen escampat per tot el llit,
beneint i santificant l’ anus i la verga,
enfonsant-se sobre la nostra íntima pàtria ,
desconsoladament entregada.

Les meues mans grans i tendres, salvatges,
els teus dits menuts i experts, delicadíssims,
acaronaven roses i espines i fruits saborosos
dins d’un pis sense portes ni finestres
entre les cases enderrocades dels gitanos
que hi vivien sense fer mal a ningú,
entre les llars del poble, del País,
desgraciadament murmurat entre la gent,
desconsolada pàtria en mans de sangoneres.

Mentre, nosaltres ens entregàvem,
les ànimes que com les nostres
no hi havia dos iguals
perquè érem acabats de parir
enmig d’una terra
d’un territori tacat de sang
com una menarquia, com una amputació,
com un desig o anhel per acomplir,
com un malson entre la gent adormida,
com una revolució.




-TENDRES DEIXALLES-

S' escletxa en el trenc d’alba. 
Ressonàncies de desig.
La rosa de sang floreix.

Sang i bombolles multicolors
corren per les meues venes
i les d ‘ Afrodita i les d’ Athenea
que passegen els carrers,
i totes les meues deesses i les muses
que són dona,s’esforcen
en treure’m de mi
una sang joiosa.

El llit compartit resta desfet
suau i tendre.

Tu ja no hi ets.





-T’ESTIME-

T’ estime perquè ets poble,
t’estime els braços bramats,
i estime la coïssor als teus dits.

Estime el nostre treball
en la forja dels segles,
i l’amor dels nostres predecessors.

T’estime per l’esforç de vida digna
i estime els i les que ens acompanyen
i t’estime perquè ets terra i mar.

T’estime perquè ets bancal fèrtil,
t’estime perquè ets país
i t’estime per plantar fèrtils atzurs.

En les llàgrimes del meu cor,
i quan tingues ganes de plorar,
pensa en mi, sent amb mi.

Ens estimarem com s’estima
la pàtria, incondicionalment.


I tu, has trobat tots els teus estels?

No descanses, juga amb el vent,
jo atrapo la mar amb els dits,
per veure el teu somrís,
la sang a trot del teu cor,
la teua presència,
el nostre nus sota el llençol.

Un silenci i una llàgrima
brota i amago
perquè sota el firmament,
és pecat no viure amb joia.

No ho oblides,la distància no és l’ oblit
i no ets absent dintre el meu firmament.

Tots els dits m' assenyalen el teu estel.





-T’HE BUSCAT-

T' he buscat matant-me massa
a llàgrima viva, a somriures amples,
pujant graons de dos en dos,
baixant escales fins boçar-me en el carrer,
en inefables matinades de cansament,
i allà on sabia que no et trobaria,
a desesperança plena, amb por redundant,
renaixent i morint i tornant a ésser parit,
desesperadament, esforçant-me l’ànima,
esnifant altres ulls cecs o bellíssims,
T' he buscat tota la vida...

I ara que t’he trobat per fi, sense buscar-te
comprenc que tan sols havia de mirar endins meu,
i viure’m essent còmplice
de l’ assassinat inclement de la por.