QUATRE RIUS DE SANG

«El amor es una palabra,
un pedacito de utopía»
MARIO BENEDETTI


“Aquest coneixement no el consolava de tenir de defendre’s, per primer cop en la seua vida, dels de la seua pròpia raça. Era quelcom que anava en contra de la seua naturalesa i que l’entristia profundament. Llop estimava els seus”
GEORGE STONE (La llegenda del Llop cantor)


“I was getting drunk and didn't care;
everything was fine”
JACK KEROVAC


«Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble»
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


“Qui no sap no pot haver mercè”
AUSIAS MARCH

Intertextualitats i citacions en l’obra 

Quatre rius de sang de Lluís Vicent Banyuls i Ferrando

(Francesc López)

Presentem hui un poemari amb un títol significatiu que ens remet a la consciència col·lectiva d’un poble que lluità per la seua terra, per la seua pàtria, i per uns ideals de justícia. És un títol que ens trasllada a la cançó del 1967, ‘Quatre rius de sang’, del cantautor Raimon. I, en llegir els poemes, podem observar que el fet no és gratuït perquè si parem esment a la lletra de la cançó, trobem molts dels aspectes que Lluís Vicent fa seus al llibre a través del jo líric, donant-nos a entendre que la lluita per millorar aquella terra ‘polsosa, eixuta i vella’ de la qual parla Raimon, encara no ha donat prou fruits per poder recuperar del tot la paraula, el diàleg, tan absent abans com sec aquell arbre de la cançó; una lluita, per tant, no acabada que Lluís Vicent vol seguir a l’estil del poeta Vicent Andrés Estellés quan al poema ‘Assumiràs la veu d’un poble...’, del Llibre de meravelles, s’erigia en el vigia de la paraula perquè l’havien parit “per a vetllar en la llarga nit del teu poble”. Una lluita, aleshores, contra la dictadura de Franco, que no ha acabat del tot perquè les persones hereves d’aquella generació (“les mans que han crescut”, segons diu la cançó) volen una terra millor, més justa i sense silencis; una terra on la por a callar estiga desterrada i el poble puga parlar clar per aconseguir un país millor on eixos ‘quatre rius de sang’ del títol siguen la saba que nodrisca la societat d’estima pels mots, per la llengua del seu poble, de justícia, de llibertat, de sinceritat, de solidaritat, d’ecologisme... a través de la paraula. Una paraula compartida entre el jo líric i el lector col·lectiu a qui vol avisar perquè, si cal, desperte i tire endavant eixa lluita. 

I eixos aspectes que ja trobem al títol, el poeta els reforça quan, abans de començar pròpiament el seu poemari, ens cita alguns textos d’altres autors que en són referència. És ací ja on Lluís Vicent ens deixa entreveure la seua gran formació com a lector selecte i els seus afanys personals: l’estima per un món natural, la recerca de llibertat i la recuperació d’una justícia social més equànime. 

No debades, entre les citacions inicials del volum n’hi ha, en primer lloc, una de l’escriptor uruguaià Mario Benedetti, poeta i militant progressista d’esquerres, que a través de la paraula manifesta l’afany per una utopia semblant. Com aquell, Lluís Vicent també recorre en ocasions a aquella mena de sort casual amb què es pot fer justícia quan, al poema 8, diu:

A voltes, els innobles que perden la vida

forgen els pobles i es fa justícia.

La segona citació és una referència al nord-americà George Stone que, amb La llegenda del Llop cantor, deixa entreveure la seua estima per la llibertat del món natural i del paisatge de les praderies americanes, al temps que manifesta la incomprensió que suposa la pèrdua del llenguatge voluntària. Eixa utilització del paisatge ve lligada en Lluís Vicent als qui miren, callen, i deixen fer a canvi d’unes molles de pa:

 

Sé d’un camp de palmeres espanyoles

tancades al vent i a la nació de la mar,

amb sal al sòl que esterilitza els bancals

i mirades picardioses que llepen la mà

de l’amo, per recollir el premi patriòtic.

La tercera citació és una referència a l’americà, d’origen canadenc, Jack Kerouac, membre de la generació beat, que representà una nova manera d’entendre la vida amb el rebuig dels conformismes i l’obertura de la ment; aquest nou pensament, posteriorment, donaria lloc a l’aparició del moviment hippie amb tot el que això va suposar de defensa del pacifisme amb l’ús d’estimulants que els permeteren als seus seguidors allunyar-se de la depressió en què es trobava el país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Lluís Vicent, conscient del mal que ha patit mentre cercava l’evasió, ens ho diu així al poema 7:

Tot ho calle, tot ho espera tant i tant de mi

l’aigua, al temple present de hui, acords i poemes

per farcir el rebost de l’ànima.

Mentre, mire la lluna plena dels meus ulls,

per fer del dolor amor i la lletra petita,

i apedace el meu món, escindit com una ment

que sofreix, que ha patit massa, un cor trencat

que emprava l’evasió insana per anestesiar dols.

La quarta referència que es fa és als versos de Vicent Andrés Estellés, poeta de la quotidianitat, de l’amor i de la consciència del poble que expressa, amb la paraula senzilla i clara, la necessitat de donar la cara, d’exercir la solidaritat i d’estimar les coses de cada dia, al temps que denuncia allò que, tantes vegades, ha marcat el silenci i la pèrdua de la identitat dels valencians. Lluís Vicent, en ocasions, també recorre a eixa quotidianitat i ens la descriu lligada al seu barri, als ideals de solidaritat, a l’estima dels seus. Trobem un clar exemple quan, en el poema 6, diu:

Es fa l’amor no només en l’àmbit privat,

sinó a peu de carrer, al metro, comprant

a la fruiteria d’en Vicent, suant i treballant

o amb el talladet de les deu i mitja.

I, com els poetes que volen que la seua paraula transcendisca, assenyala les arrels i els ideals que vol usar per construir elements que l’acosten al seu lector i el facen únic perquè ha assolit el millor de l’educació rebuda, la solidaritat i l’empatia contra les causes injustes, que poden esdevenir una part de l’ideal col·lectiu:

Construïsc ponts indestructibles

de proximitats, donant resposta

al càstig judaic de la pobresa

i l’explotació de l’home per l’home,

o a la por de la xica jove que torna

de matinada pels negres carrers,

mentre il·luminen totes les columnes

del temple sagrat i divers de l’aigua.

I en la recerca d’eixes proximitats familiars, assenyala dos elements que es repetiran al llarg del poemari com a protectors, amb les seues complicitats: la carrasca que brota després del foc i la mar que té un reflex anyil:

 

Aquestes complicitats col·lectives

fan avançar una ancestral carrasca,

renascuda de mil incendis i fan veure

l’horitzó anyil a la mar.

Revolució és amor del dia a dia,

és quotidianitat, el lliscar canviant d’un riu,

no una gran paraula.

I per no allargar-me més en un poeta que està molt present en Quatre rius de sang, unes darreres referències que ja apareixen en els primers poemes del text. La primera, la coincidència en l’adjectiu que descriu els morts de la guerra que portaven “els ventruts camions” (Llibre de meravelles) amb aquest altre vers de Lluís Vicent “Surten cadàvers fosfòrics en cada televisor” del poema 11; no és de bades l’actualització dels fets amb l’ús del televisor que, de vegades, ens pot fer tan passius. La segona, l’ús en el poema 13 de la semblança amb un dels títols de l’obra d’Estellés: La clau que obre tots els panys, també la de la presó del jo líric.

 

Depèn de tothom

i de que el vostre cor

siga la clau que obre el pany

de la meua presó.

Per tant, no és d’estranyar l’expressió col·loquial, del registre vulgar en diríem, «A mamar-la tots els versos!!!!!» i el reconeixement que, en el poema 12, Lluís Vicent fa al poeta de Burjassot en anomenar-lo “mestre”.

Mai he desitjat un cos com el teu

–deia el mestre–.

I en la forca penjaven cadàvers

bells, voluptuosos i executats.

Al Districte V em temptaren

amb flors de plàstic i em reptaren

que els diguera algun poema en francès:

«A mamar-la tots els versos!!!!!».

És l’única cosa que obtindran de mi.

La darrera d’aquestes cinc citacions amb que s’obre el llibre ens remet a un vers de qui ha estat considerat el més gran poeta en català del segle XV, Ausiàs March, on destaca la necessitat de conèixer bé per entendre encertadament els sentiments amorosos. Ausiàs ens plantajava una lluita interior entre l’amor carnal i l’amor espiritual i Lluís Vicent també deixa lluir un amor carnal entre els elements de la natura: la pluja, el sol i el vent quan, al poema 16, afirma: 

Afegiràs abril al calendari de la pluja,

al sud del sol, en una primavera de carn

i algunes tendreses fecundes en el vent. (Poema 16)

I parlant de forces de la natura, entrem pròpiament en el text, on ens topem de seguida alguns elements del paisatge mediterrani que ens situen geogràficament en el país dels Quatre rius de sang: 

un riu d’aigua

que encoratja el vent i la brisa del port

de Barcelona, de València i de Palma (Poema 16)

La mar, les ones, els vents, els arbres (carrasques, pins, oliveres, palmeres...) adquireixen un sentit especial com a referent de l’espai per on transiten els quatre rius de sang, lloc on es troba el temple amb reminiscències clàssiques que també referencia Salvador Espriu per manifestar les tensions amb el seu poble en el poema “Assaig de càntic en el temple” quan diu: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà”. Lluís Vicent també marcarà eixa diferència entre nord i sud però es declara fill del sud en la línia en què Joan Manuel Serrat planteja el seu disc “El sur también existe” sobre poemes de Mario Benedetti, de qui abans hem parlat.

El lligam esmentat, amb la poesia d’Espriu, es fa més patent als poemes tercer i nové on apareix la referència al mite de Sepharad, emprat per Salvador Espriu en el poemari La pell de brau per referir-se a Espanya. Lluís Vicent evidencia el que de Sepharad es pot esperar quan, al poema 9, escriu:

L’enteniment de qui veu sap que el país és savi i bo,

a despit de la pell de brau que, encara, ens nega

el nostre dret a ésser, i els pallassos riuen amb el somriure

postís i hipòcrita, en aquest circ de vanitats.

No és l’únic dels grans poetes del segle XX que es remet a la idea del temple; Carles Riba, al seu poema ‘Súnion!’ del llibre Les elegies de Bierville, també ens parla del far en què s’ha convertit el temple per als exiliats que volen retornar a la pàtria. Un temple, el de Súnion, que té una part de les seues columnes caigudes i descansant en l’aigua de la mar. Les referències de Lluís Vicent a les columnes “lliures”, “valentes” (poema 15),  o a les que s’han d’alçar per retornar-los la seua verticalitat i fermesa de nou, també hi són presents i el temple esdevé un far amb què orientar-se o l’espai ‘sagrat’ (poema 57) que formen les persones que fan la pàtria que pateix l’atac de l’estepa mesetària, en referència de nou a Espanya.

L’estepa mesetària del secà juga

a enderrocar violentament

columnes valentes, sense verb

i amb gens de pietat.

_____________

Els déus matriarcals entre les columnes

del temple sagrat, besen la mar mediterrània,

futurs plausibles sense càstig, ni salvació,

ni condemna. 

Aquestes referències a l’obra de grans poetes que han escrit en català al llarg del segle XX no són les úniques que ens remeten a un món passat, a un context clàssic. La tria dels personatges que entren en joc en la partida de cartes que suposa la vida també ens remet al context cultural mediterrani en què ens movem els valencians. La sibil·la, personatge que ens remet a la mitologia grecoromana on les sibil·les del món pagà exercien de pitonisses que desvetllaven el futur, és un personatge que ha perdurat fins als nostres dies en la literatura litúrgica, El Cant de la Sibil·la, malgrat els desitjos contraris del Concili de Trento (1545-1563). Al llarg del poemari que presentem hui, aquest personatge juga un paper important, ajudada pel tafur i les seus arts, jugarà la partida de cartes en què intentarà traure’n profit amb enganys i encanteris que distraguen poeta i lectors de l’objectiu principal. No són les úniques referències a eixe univers mitològic i de la literatura clàssica; Parmènides, el Tànatos, Osiris, Heràclit, Cronos, Saturn són també personatges menors que permeten a Lluís Vicent anar construint eixe entramat del món clàssic que es barreja i es fa present en el país actual dels Quatre rius de sang.

No és l’objectiu d’aquesta presentació ser-ne extensiu en les intertextualitats del poemari Quatre rius de sang i va sent hora d’acabar la lectura del meu escrit. Però, tractant-se d’un escriptor que també exerceix de cantautor, no puc deixar de costat algunes referències a la cançó amb què començava el meu text. El mateix Lluís Vicent ho diu al poema 11: “La meua rebel·lia encara sap fer dels brogits, cançons”. 

I per això Bob Dylan, la música de jazz, el rock, la Nova Cançó o el treball de grups valencians més recents estan presents i mostren eixe caràcter mediterrani de la cançó ‘Al País de l’olivera’ d’Obrint Pas quan Lluís Vicent esmenta “la pàtria de carrasques i oliveres” (poemes 4 i 11) o “el país de les carrasques” (poemes 8, 9 o 50) manifestant eixe caire reivindicatiu que li és característic i que imprimeix l’autor als seus poemes quan diu: “... després de 40 anys de dictadura i 40 més de circ. Fa tres segles que el poble guarda els mots al rebost i la llibertat a la mar.” 

O aquells altres que, al poema 15, ens recorden la conclusió de la cançó Lladres d’Al Tall:

Fa cinc segles que la Santa Inquisició

va encetar la sang, fenedura oberta

en la terra i plus ultra, i d’aquella

sembrada continuen collint fruits.

Altres aspectes de la formació i dels coneixements que configuren la biografia de Lluís Vicent estan presents en l’obra d’aquest autor que és capaç de fer seus versos, paraules i temes del millor de la poesia catalana. La riquesa dels mots amb què escriu en són una bona mostra del que aquest “orat” pretén quan, al poema 14, reivindica: 

Sóc l’orat de lluna plena pintada cruament

sobre els terrats d’antenes d’aquesta ciutat,

sigil·losa que entra hospitalària en cada casa,

per reinstaurar, d’una vegada per totes,

el respecte i la vida de tots els orats

que, com jo, somiem un món millor.

I ara sí, no m’allargue més, perquè el que importa és la lectura del poemari de Lluís Vicent. Així que, per acabar aquest tast, només vull fer-vos un convit a llegir-lo i gaudir d’aquesta lliçó de lluita, de vida i de superació que s’hi manifesta ja des del poema segon. 

Al temple de l’empoderament puc dir

que la vida és el millor que conec.