Mars enllunades de tarquim







“No em destrosses la mar amb ullals d’aire”
MARISOL GONZÁLEZ FELIP

“Hi ha l’estrèpit dels ferros,hi ha el fum a les façanes,
hi ha les parets amb noms i inscripcions obscenes”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

“Un loco tocado de la maldición del cielo
canta humillado en una esquina”
LEOPOLDO MARÍA PANERO

"Debí haber adivinado su ternura, detrás de sus pobres astucias. ¡Las flores son tan contradictorias!"
ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY


28 d'Octubre 2022.

-A l'ombra de la Raò,a cavall de la Creació- Per Francesc López

Bona vesprada a tots i a totes.
Encara que, segurament vosaltres ja coneixeu la trajectòria de Lluís Vicent, comencaré el meu parlament sobre Mars enllunades de tarquim amb unes notes biogràfiques del seu autor.

Ell mateix diu que és “un activista de la paraula, un obrer de versos”. De versos i de relats i de cançons. Des dels seus inicis, el 1998, la seua trajectòria ha estat lligada a la composició musical, bevent de diferents estils i mostrant el seu treball en actuacions en solitari o acompanyat per altres músics. Altre dia tindreu ocasió d’escoltar-lo en esta faceta. 

El seu treball creatiu s'ha vist recompensat amb l'edició de part de la seua obra discogràfica, narrativa i lírica. En poesia, que és el gènere que hui ens convoca, escriu textos de rima lliure i sense mètrica on planteja la lluita contra l'alienació majoritària de la classe treballadora als països “enriquits” i la necessitat de pensar la globalitat i actuar localment. 

Ha estat premiat en diferents certàmens i ha publicat, entre d’altres, els poemaris Les Penúltimes Paraules de Sísif (2012), Conjura dels déus (2013), Quatre rius de sang (2018) i la narració de El Cafè dels Somnis (2020). 

El llibre que hui presentem, Mars enllunades de tarquim (2022) intenta explorar i donar llum al tema de les malalties mentals. Llegint el llibre de Lluís Vicent he tingut la sensació d’estar sovint a l’ombra de la raó, en aquell espai on la raó encoratja la fantasia per aconseguir bons fruits. I per què us dic això?

Pensem en homes i dones com a animals racionals, però si repassem la història i els seus personatges veiem que la raó no sempre ha esdevingut l’eix motivacional de la coherència dels humans. No cal mirar massa enrere per trobar exemples; segur que teniu ben presents les polítiques de Donald Trump o les de Putin on el pes principal se l’emporta la “desraó”. 

Nietzsche, front a l’adjectiu racional” definia l’home com un “animal fantàstic” i esta idea és la que ocupa part del poemari. La capacitat de superació, d’invenció i de fabulació que tenim els humans front a les adversitats és fruit de la fantasia. Sense la fantasia no hagués estat possible l’evolució humana, ni tampoc la creació de fets tan transcendentals com l’aparició de la roda o la pràctica de la literatura. Per això, Lluís Vicent reivindica, en més d’una ocasió, el fet que la creació, l’escriptura, juga un paper important en el procés de reconeixement i, per tant, de sanació. 

Mars enlluenades de tarquim és un producte de la raó i de la fantasia. Vos trobareu amb un acte creatiu basat en la sinceritat, un desig de despullar l’ànima i reflexionar sobre la persona i el seu camí de patiment i esperança. 

Però, a més a més, Lluís Vicent introdueix en el llibre un exercici de distanciament en parlar, generalment, d’una tercera persona (ella o ell) que li permet transitar pel camí de la introspecció. Una tasca que comença quan el poeta pren consciència de les dificultats de la “malaltia”, del vaivé que suposa caminar sobre el tarquim. 
Presa la consciència, en un segon estadi, naix el desig de ser de nou, d’acabar amb un patiment d’anys, de poder transitar per la nostàlgia de la joventut, per la malenconia, pel desig de retrobar-se i per la necessitat de superar els diferents períodes que comporta, en les societats occidentals, viure socialment a “l’ombra de la raó”. 
El final del procés acaba quan l’estigma de la malaltia desapareix socialment gràcies a la creació. 

La fantasia del poeta permet poar, ara conscientment, en les pròpies experiències i investigar sobre el procés d’alienació que comporten les “malalties mentals” i el tractament a què són sotmesos els pacients en pro de “retornar-los a la raó”. El viatge no és mai un viatge planer ni per al pacient ni per al seu entorn i això ho va reflectint el poeta a poc a poc, després d’un procés de reflexió i calma, per concloure que és bo començar de zero amb coneixement de causa i crear-se un nou futur on es genera pau interior i tranquil·litat, on es reconeixen els trets de la seua personalitat. 

I, quan l’entorn també recupera eixa tranquil·litat, el poeta arriba a la conclusió que pot aprendre a autogovernar-se perquè més que la malaltia mental que el fa diferent, és la diferència allò que el fa únic i li permet treballar a l’ombra de la raó o en la llum de la fantasia, una forma personal de ser original, creatiu, diferent que es pot controlar des del propi jo, des de la pròpia acceptació. 

El poeta, seguint el seu compromís social i crític, també apunta els defectes del sistema sanitari i ho manifesta en diferents poemes quan mostra la voluntat de no romandre “entre els morts en la fuetada de la Psiquiatria” (p. 102) o, quan parla dels llargs tractaments, i anota que els fàrmacs “adormen la personalitat a canvi de l’enriquiment de multinacionals farmacèutiques que se’n beneficien dels llargs tractaments” (p. 83) o quan diu que “la visió del psiquiatra és la d’un tort” (p. 111).

Mars enllunades de tarquim  és un camí d’autoafirmació que s’enceta quan, en el primer poema dels 101 que conté el llibre, el poeta ja ens insinua que la creació és un estat de la personalitat, del caràcter que imprimeix la força i energia a la pròpia obra. És per això que Lluís Vicent reconeix l’esquizofrènia lligada a la creació i posa exemples de personatges extraordinaris en diferents professions: músics i compositors com Kurt Cobain (Nirvana)  o Robert Schuman; pintors com Van Gogh;  actors o actrius com Robin Williams o Marilyn Monroe; filòsofs com Nietzsche o polítics com Winston Churchill, en ocasions, també s’enfonsaren pels camins del tarquim. 

A través de les referències a la mitologia clàssica, el poeta fa esment al patiment i tortura que suporten els pacients i el seu entorn; és per això que associa la idea de manca de curació que anuncien alguns psiquiatres amb la tortura que patí Sísif, obligat a començar de zero cada vegada que arribava amb la pedra a la fi de la muntanya, o a patir dolors semblants als que hagué de suportar Prometeu, a qui una àliga li menjava el fetge en despuntar cada nou dia.
 
Al llarg de la primera meitat del poemari són moltes les expressions que reprenen algun dels mites clàssics que remeten al càstig, a l’esgotament, al tedi per exemplificar moments de tensió que conviuen amb la privació i l’internament. La referència a Sísif, a Prometeu o a l’espasa de Dàmocles, per exemple, ens recorden com és de complicat haver de suportar el desig de tornar a començar cada dia per poder superar la lluita constant, per voler retrobar-se definitivament. L’enyorament de la infància, sentir-se estimat, conviu amb estats d’enfonsament personal que es manifesten a través d’expressions i vocabulari més planer que es transmeten, per exemple, mitjançant la idea de brutícia i viscositat del tarquim, la profunditat de l’oceà, la perillositat del tall d’una daga esmolada, els colors blancs i verds dels psiquiàtrics, el discurs dels metges que no escolten la lletania dels pacients (pàg. 48) i la fragilitat del cristall o el vidre que dona pas als brots que situen la persona entre la vida i la mort. 

A partir del poema 41, el text experimenta un canvi esperançador, que s’anirà confirmant fins a la fi del poemari; ara, els elements positius prenen força. El poeta se situa en la societat però s’autoexclou d’alguns cercles socials perquè “odia les fronteres” (p. 103) i prefereix unir la seua veu a la de la “gent de pau” (p. 51) de la qual en forma part. Són els obrers (“enverinat d’humiliacions, l’obrer alça la protesta” (p. 54) “hi ha contrades on els sou no arriba” (p. 97), les dones maltractades (p. 97) els “sense  veu” (p. 54 i 102) o els “qui no tenen nom” (p. 102) qui formen part del seu món i configuren el seu benestar personal, són els qui no jutgen ningú pel seu passat. Aquesta iniciativa, permetrà recrear un discurs més positiu que es manifesta també en un canvi de llenguatge i noves metàfores amb expressions com: 
“hi ha un brot, no de vidre, sinó d’esperança”  (p. 51), 
“transmuta pedres com silencis en diamants” (p. 51), 
“l’oceà més ric de vida per on solca el vaixell de vellut d’infinites capacitats” (p. 52),
“El temps fèrtil rou d’un entusiasme, amb vitralls translúcids, els allibera de sí mateixos.” (p. 53),
“Ell mai serà esclau de res...” (p. 54) ,
“Ara, l’horror canvia de bàndol” (p. 54),
“...i allò políticament incorrecte la fan germinar idees, obrir-se per dins, en la inabastable fondària acolorida de la creativitat.” (p. 55),
És el nou temps, nou oceà on cercar entre les ones del cor, l’aigua i el vellut” (p. 56).
Al poema 49 i els posteriors, el poeta aguditza els sentits per observar els canvis de la ciutat que l’envolta i el procés de creació artística que gira al voltant de les imatges, de l’escriptura i de la música. L’eufòria es barreja amb el dolor callat; el desig de llibertat amb les llàgrimes; la nostàlgia que l’esclavitza i encara l’embruta amb la pluja que inunda el seu cor. I la vida camina segura però amb l’ombra de la por de vorejar de nou el precipici de l’infern (p.72). Mentre, “ell somia en odissees després del naufragi  dolorós i confús de la psique” (p. 85) i refunda  “camins de canella i sal” (p. 90) o retorna a la infantesa on guarda l’essència del ser que viu sota la closca que ha format l’adult i ho expressa així:
“ hi ha un xiquet indefens, trèmul, desprotegit i bonic, com un raig de sol que entra a la cambra verge de la primavera i no demana ni justificacions ni fa judicis de valor.” (p. 91) 
En conclusió, i per no cansar-vos més, Lluís Vicent aposta per refer les sendes de l’esperança per allunyar els fantasmes del passat amb: “la descoberta d’un oceà per viure-hi un segon cop, una nova oportunitat i tota una vida per millorar” (p. 82) es tracta d’un oceà on “navega junt a la resta, com una unitat on mai germina l’exclusió sobre l’asfalt” (p. 93). Quan la pedra de Sísif roman quieta al cim, torna la felicitat i la possibilitat de créixer: “Lliure de tot passat i futur, enceta la joia, amb alegria, com si obrira un meló d’Alger” (p. 100) 
Moltes gràcies.


-Paraules de l'Autor-

Aprofitant que està d'estrena la pel·lícula, “Los Renglones torcidos de Dios”, començarem enraonant sobre la qüestió de la Llibertat i la Discapacitat.En eix llibre, escrit a finals dels 70, el missatge subliminal que s'extrau és que la gent amb trastorns mentals no servim per res. Cal saber d'on venim, la dècada dels 80 no és tan llunyana i en 40 anys, hem avançat molt, moltíssim, però queda encara molta llum que abocar en aquesta qüestió de la salut mental que, no oblidem, tothom pot perdre en un determinat moment... A "Los renglones torcidos de Dios" (Torcuato Luca de Tena) es relata la història d'Alice Gould, una dona que és internada en un hospital psiquiàtric seguint les pistes referents a un cas d'homicidi. Es planteja el dubte de si la protagonista és realment una detectiu o pateix una malaltia mental. Amb la finalitat de documentar-se adequadament, l'autor es va internar durant 18 dies en una institució psiquiàtrica, on va conviure directament amb malalts mentals. 

L'escriptor va dir "Les línies tortes de Déu són, en veritat, molt tortes. Uns homes i unes dones exemplars, tenaços i fins i tot heroics, pretenen redreçar-les. De vegades ho aconsegueixen. La profunda admiració que em va produir la seva tasca durant la meua estada voluntària a un hospital psiquiàtric va créixer la gratitud i el respecte que sempre vaig experimentar per la classe mèdica, d'aquí que dedique aquestes pàgines als metges, als infermers i infermeres, als vigilants, cuidadors i altres professionals que fan servir les seves vides al noble i esforçat servei dels més desventurats errors de la Natura."

En la seua publicació el 1979, una època en què les malalties mentals estaven molt més mal vistes que ara i obligaven els afectats a apartar-se de la societat, aquest llibre va ser molt valorat, gairebé com a manual de Psiquiatria ...

L’any 2006, la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i el seu Protocol Facultatiu reconeixia la importància que per a les persones amb discapacitat té la seua autonomia i independència individual, “inclosa la llibertat de prendre les seues pròpies decisions” . 
Això és degut a que la discapacitat no prové únicament de factors biològics, sinó també educatius, socialitzadors, de convivència o d'actituds, entre d'altres; tal com es recull en el preàmbul d'aquesta Convenció del 2006.Hi ha bones raons per considerar que la intimitat i la llibertat són dos valors bàsics de la condició humana que, encara hui, no es respecten com caldria quan es tracta de persones amb trastorn mental, la qual cosa fa augmentar les seues dificultats d'integració. 

Coneixeu la història de la balena  més solitària del món? Trobada el 1992 i vigilada des de llavors,els científics observaren que no és com les altres balenes, no té família, no pertany a un grup, mai no ha tingut parella. Vaga sola per l'oceà, trucant a la companyia, però ningú no ve.Resulta que va nàixer especial; la seua veu és única. Mentre que altres balenes es comuniquen entre 12 Hz i 25 Hz, ella canta al doble de freqüència, a 52 Hz, per la qual cosa cap altra balena no la pot sentir.El seu plor és ignorat, i els seus intents de comunicar-se queden sense resposta... Però ella continua trucant... El seu nom és Whalien 52.

Açò demostra que la "discapacitat" entre cometes, és del tot natural, cap error, una imperfecció que, si s'aprofita, pot obrir fèrtils vies de coneixement.

Aquest poemari és dedicat a totes les persones que convivim amb un trastorn mental. En ell he utilitzat algunes metàfores naturals sense parlar ni amb conceptes Psiquiàtrics ni de la Farmacopea. Es tracta d’un passeig pels sentiments i pensaments que es tenen just després de patir un brot psicòtic. He utilitzat metàfores del món natural com la pluja, la tempesta o la tronada com a l’estrés i l’ansietat que s’hi sent. També, he volgut anomenar “mar” a eixa llibertat perduda a l’emmalaltir, però també he anomenat “oceà” a eixes infinites possibilitats que s’obrin un cop diagnosticada la malaltia i canviada la vida radicalment. Per últim a la crisi psicòtica l’he anomenat brot de cristall,de vidre o de lluna, perquè entenc que ‘les i els llunàtics’ tenim una ànima dura però fràgil com un vidre de diamant.Aixímateix considere la nostra existència similar al tarquim, una existència que de vegades repta pel sòl del riu de la vida, orgànica i enganxosa, però que no obstant, si s’aprofita, esdevé molt fèrtil.Trenque una llança en favor de la malaltia mental com una ‘manera d’ésser’.La por de tornar a caure i dels propis ‘dimonis interns’ l’he expressada com ‘l’Espassa de Dàmocles’, un arma que penja sobre la testa de cada malalt mental i que, en qualsevol moment , pot caure, un terror d’on ,no obstant, també surt l’art i la bellesa, una manera d’ésser on l’efímer i allò fràgil és al centre...

Gràcies per aquesta nova consciència. Gràcies a vosaltres per fer-se'n càrrec.




"Cada vers allà és un bes i també
un colp de puny sobre la taula,
quan Amy i la lluna fan un quart
minvant d'speed i Kurt Cobain tria
el tarquim.
Schumann deixa al terra un bell
cadàver,mentre Van Gogh,amb pell
de Sísif,pinta gira-sols,i li creix
l'orella i el fetge de Prometeu
per tornar a ésser devorat
per l'àliga de les ambulàncies.
Mentre mire els pits d'una ciutat
massa plena, passa Marilyn Monroe
en bicicleta, sense oblidar que
la màscara hel·lènica és pels lletjos,
ho sap Robin Williams, l'actor
i Winston Churchill,el polític.
Frida pinta ratlles sobre llibres
de Nietzsche i el mesies naix
amb la fatiga crònica dels gitanos,
en un País on ens ensenyaren
la mort i el seu significat.
Les esglésies continuen cremant
en fogueres els endimoniats."







Comentarios

Entradas populares de este blog

Presentació

Primer de Maig