LluísVicent

  Una Nació sense Estat, un poble, és un camp de batalla de revolta permanent, trenat amb ètica i texit amb bales d'amor. El pensament és ara una metralladora que flueix lliure entre el vent de la gent, fent un món on capiguen molts móns.S'amplia la base democràtica, dinàmica,i no obstant, odiem perquè estimem més, cara i creu de la mateixa moneda, llibertat i responsabilitat en el camí, llum i fosca de dia i de nit. Assumim les nostre errades i millorem els errors dels nostres avant-passats. Hi ha persones que miren sense veure, i senten sense escoltar, fruits de la supèrbia, de la vanitat i del poder que frueixen. En el supermercat trobem de tot i a bon preu, i una corrua innecessària de cadàvers inconscients.Per fi som d'igual a igual i toquem un horitzó infinit, un procés que no acaba mai,com una utopia quatribarrada, a l'abast de totes i de tots, del que diem i del que no diem, a plena llum de dia, plens i humils, feliços. El nostre melic no és egocèntric, és músic...

  Vicent Andrés Estellés feia 54 anys. Jo feia tres mesos que m'havien parit, damunt d'una terra, una terra prou dura, fill de reus. Eren temps convulsos, els amics eren tots,i els enemics també. Els Legionarios de Cristo apallissaven en la Universitat entrant metralleta en mà, hi havia vagues obreres que acabaven amb hòsties i carreres davant els grissos, i ací els atemptats els cometia l'extrema dreta, contra Fuster, Sanchis-Guarner, etc. Abandonaven,en un mutis, la bandera republicana,i les paneroles anaven acomodant-se en les poltrones. L'Església però continuava sense tenir cap tipus de compassió ni pietat (llevat de Tarancón a qui li desitjaven la mort); “A Dios rogando, y con el mazo dando”. El Poble engolia massa fel immerescudament, hi regnava el terror. Les mares aconsellaven els seus fills; “Per l'amor de Déu, no us claveu en política!”. L'odi feia un camí dels que havíen guanyat la Guerra, per donar peu a la mort de qui no ho mereixia.Èrem torturats ...