LluísVicent

  Ella allargava la mà i tocava el tacte rugós de les ombres en la paret i la seua bruta violència. Resseguia les línies amb la punteta dels dits, cada record agre, cada memòria esquinçada.I jo era al suau lloc on el seu aire acaba i comença una altra vida que res sabia del que ella havia patit i sobreviscut. Més o menys ella ara era una dona de vidre,escletxat per un botxí,un mascle.Va ser pressa i presa d'ell, i ella va haver d'alçar-se sobre quatre potes com un animal, malgrat l'ansietat i els remordiments, la terrible culpa, eixa que s'inculca en sermons a Déu. La resta del personal? S'ho mirava amb indiferència o no en sabia res, mentre ella desfilava pel llindar d'un fosc abisme nacional,catòlic i apostòlic. La por és l'horrible terror d'ésser assenyalada. I els mateixos inquisidors són botxins, mentre que jo, indefens, tan sols tenia per única arma una abraçada en la recàmera. No obstant el Poble, el nostre Poble sap d'espines i flors qu...